De porcs i de pilotes

maig 5th, 2009

Jo ja t’ho deia. És un expressió que sovint toca el voraviu quan algú ens recorda que ell o ella ja havia advertit que el final de la història seria diferent al que nosaltres prevèiem. Aquests dies però cap dels amics o familiars que suporten la meva afició culé se n’ha queixat. Jo ja t’ho deia que no firmava un empat… Henry, Puyol, Messi, un altre d’Henry, el segon de Messi i la cirereta de Piqué, que va humiliar a Casillas amb el gol número 100 del Barça a la Lliga. De Madrid al cel, o més enllà. La golejada blaugrana i l’eufòria dels seguidors catalans, molt necessitats de victòries sobretot fora del camp, fins i tot han desplaçat el comunicat mèdic diari d’això que hem d’anomenar grip nova. Algú ha considerat que es pot explicar als ciutadans l’origen de l’epidèmia però que anomenar-la constipat porcí podria malmetre la butxaca dels ramaders. No fos cas que amb tota la psicosi la gent decidís eliminar el pernil del menú…
Read the rest of this entry »

826 Valencia

abril 29th, 2009

Jo tampoc no sabia què era fins fa cosa d’un mes. 826 Valencia, sense accent? Es tracta d’un centre d’escriptura gratuït a Los Angeles que es dedica a millorar la capacitat de redacció en anglès de joves d’entre 6 i 18 anys. Es veu que la queixa dels mestres pel nivell d’escriptura dels alumnes és un fenomen global… L’any 2002, quan va obrir una oficina al número 826 del carrer Valencia a Los Angeles per ubicar-hi la redacció de la revista literària McSweeney’s, l’editor i escriptor Dave Eggers va voler reservar-hi un espai perquè els professionals de les lletres pugessin trobar-se amb els més petits i transmetre’ls la passió per l’escriptura. Editors, periodistes, escriptors, mestres i tota mena de voluntaris hi dediquen unes hores al mes, cadascú les que bonament pot, i atenen personalment -i gratuïtament- als escolars que hi van quan surten de classe i als pares que els van a recollir. Hores d’ara aquesta iniciativa, re anomenada 826 National, és un fenomen estès per les principals capitals nord americanes d’on, a banda de millores escolars, n’han sortit fins i tot publicacions amb les històries elaborades per un exèrcit de petits escriptors. I no els ha calgut ni un sol anunci a la tele…
Read the rest of this entry »

Aquest any sí…

abril 29th, 2009

Sóc culé però, contra el que suggereix el títol d’aquest post, avui no parlaré de la golejada que li clavarem al Madrid aquest cap de setmana, ni de les finals de València i de Roma. Tot això ja ho celebrarem… Ha passat Sant Jordi i torno a tenir un roser a la galeria, al costat de la tomaquera que ja ens ha alegrat alguna amanida, d’una planta carnívora que segur que s’engreixarà amb els mosquits de l’estiu, del bulb que ens van regalar la Laura i el Roger pel seu casament i de la munió de brots que han sortit de les llavors d’uns petits pebrots que vaig portar de les Seychelles. Hi vaig anar per feina però admeto que no m’importa fer una mica de ràbia-mania. Potser a tu ja t’he explicat la història…
Read the rest of this entry »

Aquest any sí…

abril 29th, 2009

Sóc culé però, contra el que suggereix el títol d’aquest post, avui no parlaré de la golejada que li clavarem al Madrid aquest cap de setmana, ni de les finals de València i de Roma. Tot això ja ho celebrarem… Ha passat Sant Jordi i torno a tenir un roser a la galeria, al costat de la tomaquera que ja ens ha alegrat alguna amanida, d’una planta carnívora que segur que s’engreixarà amb els mosquits de l’estiu, del bulb que ens van regalar la Laura i el Roger pel seu casament i de la munió de brots que han sortit de les llavors d’uns petits pebrots que vaig portar de les Seychelles. Hi vaig anar per feina però admeto que no m’importa fer una mica de ràbia-mania. Potser a tu ja t’he explicat la història…
Read the rest of this entry »

Els publicistes que no estimaven els homes

abril 20th, 2009

Els publicistes estan convençuts que ridiculitzar el gènere masculí és efectiu i que el personatge de l’home tonto ven. I deu vendre molt perquè d’anuncis que minimitzen la intel·ligència masculina fins a la neurona solitària n’hi ha per parar un tren, tot i que darrerament sembla que aquesta escola de pensament va una mica desfermada. És la conclusió inicial que vaig treure la primera vegada que vaig veure un anunci d’Assistència Sanitària que ja fa setmanes que amenitza les pauses publicitàries. Ara bé, després de donar-hi tres voltes, potser la veritable filosofia de l’espot és la igualtat de gènere en matèria d’imbecilitat…
Read the rest of this entry »

Dentistes sense escrúpols

març 3rd, 2009

Amb els anys la cosa ha anat a més. Un dels anuncis de la meva infància era el de Trident, aleshores l’únic xiclet sense sucre. Molts en recordem l’eslògan i fins i tot l’hem adaptat en alguna conversa: nou de cada deu dentistes el recomanen. A mi els dentistes mai m’han caigut mai massa bé i aquell anunci no va fer més que refermar la meva tendra opinió. Efectivament n’hi havia un de cada deu que, a més de fer-te passar un mal tràngol en aquella cadira de tortura, pretenia agreujar-te el patiment incentivant que se’t corquessin les dents amb el sucre dels xiclets. Tinc el convenciment que aquell homenot que em va arrencar les dents de llet quan ja em començaven a sortir les definitives pertanyia a aquest 10%. Bé, si fem cas de la publicitat, el percentatge de “sense escrúpols” ha anat a l’alça…
Read the rest of this entry »

Homenatge a Sir Humphrey

febrer 19th, 2009

“Sí, ministre” és una sèrie antiga però plenament vigent. Les picabaralles del polític Jim Hacker contra el màxim funcionari del seu ministeri, Sir Humphrey Appleby, són plenes de diàlegs intel·ligents i irònics, més del que hom esperaria escoltar avui als despatxos del nostre Govern. M’agrada especialment la conversa on parlen de mitjans de comunicació, brillantment culminada per la intervenció del secretari, Bernard Woolley:

Sir Humphrey:  L’única manera d’entendre la premsa és recordar que els diaris es deuen als prejudicis dels seus lectors…

Primer ministre: No em digui res sobre la premsa. Sé perfectament qui llegeix els diaris. El Daily Mirror el llegeix la gent que pensa que governa el país, el Guardian el llegeixen els que creuen que han de governar el país i el Times se’l llegeixen aquells que efectivament governen el país. El Daily Mirror també se’l llegeixen les dones dels qui governen el país. El Financial Times és el diari dels que tenen el país en propietat. Els lectors del Morning Star creuen que el país hauria d’estar governat per un altre país i el Daily Telegraph el llegeixen aquells que creuen que això ja passa.

Sir Humphrey: Molt bé, primer ministre. Què passa amb aquells que llegeixen el Sun?

Bernard: Els lectors del Sun no els importa qui governi el país sempre que tingui uns bons pits… Ups. 

Adaptació a tres bandes al Palau de la Generalitat…
Read the rest of this entry »

El nen que viatjava al darrer vagó del metro

febrer 18th, 2009

Jo tenia més de tres anys quan vaig voler fer la meva primera excursió en solitari pel món. Recordo que era un matí però he oblidat els motius que em van portar a passar per la porta de casa i el destí que m’havia marcat. El cas és que la meva àvia es va endur un ensurt terrible quan va descobrir la meva absència i va veure la porta del carrer oberta. L’esglai però va ser breu perquè l’aventura no va anar més enllà de dues cantonades, on una veïna traïcionera em va interceptar. L’anècdota no ha passat als anals de la família, sobretot perquè, temps després i amb una edat similiar, el meu germà va superar-la en temps i espai quan un estiu es va perdre a la platja. Com que en el seu cas la seva fugida va ser involuntària, encara ara n’aguanta les conyes. Fins i tot li vam fer una cançó: “Ai Jaume que tonto que ets, mira que perdre’t a la platja…”
Read the rest of this entry »

Obama portada del VOGUE

febrer 12th, 2009

Ja hi tornem a ser! Comença a ser una tradició que els 100 dies de gràcia que la cortesia brinda als nous governants passin indefectiblement per una portada de la revista VOGUE. Les fotos glamuroses d’Annie Leivovitz, famosa per immortalitzar la bellesa de les grans models, il·lustren el reportatge-entrevista de l’interior. Com serà la nova vida familiar a la Casa Blanca? S’adaptaran bé la Malia i la Sasha a la nova escola de Washington? Qui farà els deures amb elles? L’àvia ja les farà anar a dormir d’hora quan no hi sigueu? Es deia que als Estats Units hi bufaven aires nous però la història d’aquesta portada ja la coneixem. Aquí el numeret el van fer les ministres de Zapatero i allà els peus de foto diuen coses com “Michelle amb un vestit magenta de seda dissenyat per Jason Wu”. Del Barack, ni la corbata.

No hi ha prou crisi

febrer 10th, 2009

No fa gaire vaig anar a la reunió anual dels veïns de l’escala. Tot i que només som sis convocats -a l’edifici hi ha cinc habitatges i un local comercial- la trobada sempre es fa a les oficines de l’administradora de finques, al voltant d’una taula on hom diria que s’hi negocia la fusió de la Pepsi i la Coca Cola. La neutralitat és el més aconsellable quan tens un veí buscaraons i malcarat que actua com si encara fos l’amo de tot l’edifici, la seva família ho era però d’això ja en fa molts anys. L’administradora de la finca ha estat sempre l’encarregada de posar pau. Avui ens ha enviat una carta recordant-nos que hi ha coses que no es poden pagar amb diners, i això que hi ha crisi…
Read the rest of this entry »