A PEU

"No explotis un jornaler pobre i necessitat, tant si és un compatriota teu com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat; perquè aquell home és pobre i necessita el seu jornal per a viure". (Deut 24,15)

Aquest text del Deuteronomi, convertit en pregària pel confés agnòstic Zapatero, ha ressonat en el temple-menjador de Washington. Un esmorzar d’alta categoria, servit en un lloc d’alta categoria, enmig de gent "d’alta cuna y baja cama".

Jo, simplement, li faria un retret a Zapatero:

En lloc d’haver-se emportat a l’esmorzar a 12 apòstols de la riquesa, de les finances i de la comunicació, es podia haver emportat algun dels molts aturats que hi ha per aquestes terres per poder-lo mostrar com a exemplar comú de l’actual fauna hispànica.

En lloc d’haver-se emportat gent que, per sanejar una mica les seves empreses i guanyar una mica més de diners ha fet fora milers de treballadors d’aquests grans empreses, es podia haver emportat "algunes vídues i alguns orfes" que també parla l’Evangeli i que ho estan passant tant malament amb unes pensions i unes ajudes miserables.

En lloc d’haver-se emportat a Washington al banquer Francisco Gonzàlez, president del BBVA, als representants de les grans constructores (que han col·laborat perfectament a engreixar les llistes de parats) com OHL, Acciona i Ferrovial, es podia haver emportat alguns emigrants d’aquests que han de viure amuntegats en pisos pastera i que són il·legals, clandestins i es moren de gana ara que aquestes empreses ja no els necessiten.

En lloc de Pedro J. Ramírez (El Mundo), Juan Luís Cebrián (Grupo Prisa), José Manuel Entrecanales (Ferrovial), José Ignacio Sánchez (Iberdrola), Francisco González (BBVA), Rafael del Pino (Ferrovial), Juan Miguel Villar Mir (OHL), Alejandro Echevaarría (Tele 5) i gent semblant es podia haver emportat algun estudiant sense beca, algun botiguer d’aquests que ha hagut de tancar paer la crisi, algun discapacitat a qui li han retirat l’ajuda, alguns d’aquests "jornalers pobres i necessitats" dels quals feia referència a la seva oració i que no poden arribar a la nit sense que els paguin el seu salari perquè no tenen res més per a menjar i poder viure…

Però no podem esperar-ne pas gran cosa més del nostre inefable Zapatero, no creieu?

"Un home no és pobre quan no té res, sinó quan no treballa". Aquesta afirmació de Montesquieu podrien subscriure-la avui quatre milions de persones a Espanya, que potser no els falta tot, però sí que els falta quelcom essencial: la possibilitat de viure mitjançant el seu propi esforç.

Potser és això, al marge de les dificultats materials, el més dolorós de suportar, perquè es basa en el més profund del nostre ésser, allà on guardem la dignitat i on no pot arribar cap mesura social ni cap regal per benintencionat que sigui. Per poc que hom tingui consciència de si mateix, no pot ser fàcil viure amb l’evidència que les seves qualitats personals, la seva preparació, la seva voluntat de treball i la seva possibilitat d’aportar a la societat allò que és capaç, han estat anul.lades i s’ha de resignar a viure sustentat pels altres, sigui l’administració o la família.

També cal fer notar que hi ha excepcions: vividors i aprofitats, encantats de ser molt llestos. Però a qualsevol que tingui en alta estima la seva dignitat això és el que li resultarà més difícil de portar. I haurà de viure en la soledat de si mateix. Mai podrà veure reflectit en cap dels saberuts anàlisis econòmics.
Si tota crisi permet veure per sota del seu violent onatge els sediments permanents que no pot arrossegar, la d’ara està posant al descobert aspectes ocults de la nostra societat, que sempre van estar aquí, però que sembla que últimament no es volien veure.

Una situació com aquesta, amb quatre milions de persones sense feina i sense perspectives de trobar-la, posaria a qualsevol societat a la vora de la mobilització popular, es exigirien mesures al carrer, hi hauria una crisi de confiança en el govern, podria fins i tot derivar en esclat social. Si això no passa a Espanya es deu en bona mesura al nostre concepte de la família com a dipositària de valors tradicionals. La família com a últim reducte enfront de tot, únic refugi en el qual trobar una solidaritat que pot arribar fins al sacrifici. Quants jubilats estan fent un esforç per ajudar els seus fills en les hipoteques, quants avis dediquen la seva minsa pensió a atendre necessitats peremptòries dels seus néts, quantes famílies compartint els ingressos en espera d’un canvi de situació, quanta generositat callada. M’ho deia un pare de família parat, amb la sensibilitat ferida i la dignitat aparcada: "La necessitat es fa més dolorosa quan els éssers més estimats han d’acudir a la teva ajuda, però si no fos per ells …"

En aquesta època de crisi econòmica hi han famílies que ho passen malament. Persones que tenien una feina que, potser amb certes dificultats, els permetia pagar un lloguer i mantenir una família dignament, ara es troben sense feina i amb totes les dificultats del món.

El tema de la feina és delicat. Alguns empresaris han fet molts diners en aquests anys de bonança, sobretot en sectors com el de la construcció i afins. Ara han tancat i santes pasqües! Altres, han anat sobrevivint ells mateixos i han donat feina a molts altres. Durant anys els sindicats no han fet gran cosa per tal que la feina fos més ben repartida i ara encara en fan menys. Ara seria el moment de pactar solucions imaginatives per tal de que no es quedés encara més gent fora del mercat de treball.

No aniria bé un repartiment més equitatiu de la poca feina que hi ha entre tots? Potser treballant menys hores hi hauria feina per a més. Algunes empreses han optat per aquesta solució i sembla que ha anat bé, encara que alguns treballadors  hagin de sacrificar-se una mica durant uns anys.

I, parlant de feina, el que no entenc és com algunes persones poden tenir tanta capacitat de treball que són presents en 20 llocs diferents(cobrant de tots ells, és clar). Potser serà que tenen el do de la ubiqüitat o els seus dies tenen 35 o 40 hores…. Pobrets! Aquesta gent deu passar moltes dificultats per arribar a fi de més! No us fan llàstima? Mira que deuen arribar cansats a casa seva!, pobrets! Per què no deixen alguna de les seves moltes feines i les passen a persones ben preparades i capacitades que són a l’atur?

Com a exemple, us poso un cas d’una persona d’aquestes. A veure si endevineu qui por ser? Podríem fer un concurs sense premi… S’accepten nom! A veure qui ho encerta! Aquesta persona té els següents càrrecs o feines (no sé ben bé si és el mateix. Segurament que no, perquè hi han càrrecs que no porten feina, però sí diners….)

-Secretari/a de Secretari Comarcal Federació Baix Llobregat.

-Conseller/a Nacional.

-Secretari/a de Política Institucional Agrupació de ST.JUST DESVERN.

-Regidor/a d’Urbanisme Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

-Regidor/a d’Habitatge Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

-Regidor/a de Medi Ambient Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

-Regidor/a de Política Territorial Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

- 1ª Tinent d’Alcalde de L’Ajuntament de ST.JUST DESVERN.

- Presidenta de PROMUSA.

- Presidenta de PROECSA.

- Gerent del Consorci de la Colònia Güell.

- Consellera del Consorci del Parc Agrari del Baix Llobregat de la Diputació de Barcelona.

- Consellera de Foment de Ciutat Vella de la Diputació de Barcelona.

- Consellera del Túnel del Cadí, Concesionaria S.A.

- Consellera de la Comissió Catalana de Trànsit i Segureta Viària.

- Consellera del Barri de la Mina.

- Delegada de L’Àrea d’Infraestructures, Urbanisme i Habitatge de la      Diputació   de Barcelona.

- Consellera de La Caixa.

- Consellera del Consell Comarcal del Baix Llobregat.

- Vocal del Consorci Sanitari Integral.

- Vocal de la Fundació Caviga.

- Consellera de L’Àrea de Salut de L’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Vosaltres mateixos podeu jutjar! Ah! i em deixava una cosa també important: el seu marit porta cada mes a casa 13.670 euros d’una sola feina. No sé si en porta més d’altres feines que a mi no em consten!

Avui he tornat a la feina després d’unes -crec que merescudes- vacances. He tornat al meu ACUDAM de fa un munt d’anys. Una empresa que no és només empresa. Una empresa que dóna feina, que fa una molt bona feina  però que és molt més que tot això.

He tornat a la feina content. Gràcies a Déu, tinc feina. En aquests moments de crisi econòmica que vivim és una sort tenir feina.  Per això no em queixo. I tampoc em queixo de tenir la feina que tinc. No puc dir el que diu el raspall de l’acudit de dalt…

Penso que és una sort tenir feina i és una sort tenir la feina que tinc. Treballar amb els nois i noies amb qui treballo és tant enriquidor i tant bonic que no tinc dret a queixar-me quasi de res més.

És cert que podríem millorar moltes coses i que les nostres relacions podrien ser millors. Hauríem de procurar que  la nostra empresa fos cada dia millor, certament. Però no em puc queixar. Només voldria que haguéssiu vist els petons i les abraçades que ens feien els nois i noies als educadors a mida que anàvem retrobar-nos aquest matí… I les ganes que manifestaven tots de tornar a treballar. Això, estic convençut que no ho trobareu a cap més empresa!

No només no puc dir que tinc una mala feina sinó que he de dir que en dec tenir una de les més boniques que hi ha… Tant de bo tinguem un bon any i ens vagi a tots molt bé.

Miraré de retornar amb il·lusió al ritme del bloc , després d’uns dies de descans, per tal de poder comentar, reflexionar i recollir coses que a mi em semblin interessants. Als que em llegiu, moltes gràcies. Els vostres comentaris em donen ànims per anar continuant.

Estic pensant quin lloc ocupar quan torni a la feina. Això sí: no vull fer de PACO!