Etiqueta arxiu 'TRAGÈDIA DELS ANDES'

15 oct. 2012


Una bona notícia: ara depenem de nosaltres

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

 

El 13 d’octubre de 1972 l’aeronau Fairchild F-227 de la Força Aèria Uruguaiana que tenia com a destí Santiago i viatjava amb 45 passatgers -majoritàriament estudiants i jugadors de rugbi d’un col·legi de Montevideo- es va estavellar a la serralada dels Andes. Dotze persones van morir en l’accident, mentre que altres 17 van anar morint en el transcurs dels dies. El 23 d’octubre una ràdio – a la qual es va aconseguir fer funcionar després de molt d’esforç- va anunciar als supervivents que la recerca s’havia suspès i els donaven per morts. En aquest moment els joves, debilitats per la falta de menjar, van prendre la decisió de menjar la carn dels seus companys morts per poder seguir vivint.

Aquest dissabte passat s’han complert 40 anys de la tragèdia dels Andes i els 16 supervivents van viatjar a Xile per recordar als 29 "amics i germans" que van morir a la serralada i alhora, "celebrar la vida".  Harley va explicar que hi jugaran un partit amistós contra el club Old Grangonian –amb el qual tenien de jugar aquell dia- i lluiran una samarreta molt semblant a la que tenien el 1972.

Els que heu seguit el meu blog ja sabeu que aquesta història a mi em fascina des de fa molts anys. He llegit llibres, he vist pel·lícules, he parlat amb gent que la va viure de ben a prop i, per tant, no podia deixar passar aquest aniversari per recordar-ho i parlar-ne.
Aquests dies he llegit diaris, entrevistes i articles que fan referència a aquest fet i, com sempre, hi torno a trobar, en les paraules de les persones que van sobreviure, molta saviesa i punts de vista que em fan emocionar i em fan reflexionar.

Per exemple unes paraules de Carlitos Páez, quan explica que Roberto Canessa es va adonar que havia d’encarar la serralada d’una vegada per totes (per buscar una sortida) quan va veure que un noi, que tenia les dues cames trencades, envejava els altres que podien caminar i podien fer coses pel grup. Explica que sempre hem de comparar la nostra situació amb la d’algú que estigui pitjor i que d’aquestes situacions desesperades normalment es troben nous camins de sortida. Explica també que, quan algú es va assabentar que havien suspès la recerca, un amic seu es va apropar cap a ell  i li va dir que tenia una bona notícia per donar-li.  Ho explica així:

“Gustavo Nicolich, que era el meu amic, més gran que jo, de sobte va entrar i es va dirigir a mi. Potser perquè era el més jove. Em diu, "Carlitos, tinc una bona notícia per donar-te". "Què ha passat, Coco?", Li dic. "Acabo d’escoltar una ràdio xilena i diuen que han suspès la recerca nostra i vindran a buscar les restes al febrer quan arribin els desglaços". I jo li dic, "Com que una bona notícia, fill de puta?!". El volia matar. Imagina’t, el noi malcriat, consentit, capritxós, li diuen com bona notícia que no el busquen més. Llavors em va agafar pel coll i em va dir, "Carlitos, saps per què és bona notícia? Perquè ara depenem de nosaltres i no dels de fora". I té una gran raó. Aquest dia va canviar la nostra història. Jo vaig escriure un llibre, "Després del dia deu", perquè em semblava que havia de quedar molt bé marcat el dia deu. Perquè va ser el dia que deixem de sobreviure i comencem a viure. És deixar d’esperar que vingui l’ajuda de l’exterior per buscar l’ajuda pròpia.

Quan li pregunten si va passar pel seu cap rendir-se contesta dient que

“el més atractiu era morir. El més difícil era viure. El gran mèrit en la nostra història va ser haver-li dit sempre que SÍ al NO. El permanent en la nostra història va ser sempre el NO. I nosaltres li vam dir que SÍ. Sempre va ser el no: l’accident, la notícia que no et busquen més, la decisió d’ alimentar dels teus companys morts, l’allau, després de l’allau trobar la cua i no poder fer funcionar la ràdio. Va ser una lluita totalment nostra. No m’agrada comparar històries, però la premsa de tot el món es va entestar a comparar la nostra història amb la dels miners de Xile. Algun punt en comú tenen, perquè les dues històries van ser a Xile, van durar 70 dies, ells van aparèixer el 13 d’octubre, que va ser el dia que nosaltres vam caure. Però la gran diferència va ser que al dia 14 el món va saber que estaven vius. Nosaltres al dia deu ens assabentem que el món sencer ens havia abandonat. Nosaltres vam ser els protagonistes de la història, ells, pobres, no podien fer res més que esperar que els rescatessin.

Això ho devia empitjorar, haver d’esperar 70 dies perquè us trobessin, li pregunta un periodista. I ell contesta:

Per sort no sabíem quant temps teníem per endavant. M’encantava com títol per al meu llibre, que l’havia proposat Canessa, "Potser demà". Perquè nosaltres ens barallàvem molt en el dia d’avui perquè succeís alguna cosa demà.

Unes bones paraules per a reflexionar, no trobeu? I, si les volem aplicar al moment polític i social que ens toca viure als catalans, també prou actuals i alliçonadores.

2 respostes

08 ag. 2009


Javier Methol

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

He trobat una carta, -que reprodueixo a sota- de Javier Methol a una adolescent, l’Agustina. Aquesta noia va enviar a les seves amigues un mail, explicant que estava llegint el llibre “La societat de la neu”, i que tan “atrapada” la tenia la lectura, que va decidir posar-se en contacte amb Javier Methol . Javier fou un altre dels sobrevivent dels Andes, pare de quatre fills quan l’accident, que estava casat amb Liliana, a la qual va perdre en l’allau de neu que van patir una nit quan dormien dins del fuselatge.
Li feia aquesta pregunta: ¿com és possible que vostè li donés tantes gràcies a Déu, si la seva dona va morir d’una forma tan horrible?
Methol va contestar la carta i l’ Agustina, impressionada, li va faltar temps per enviar a un munt de gent la seva resposta, que aquests al seu torn van enviar a altres i així successivament … i que avui m’arriba a mi.

Hola querida Agustina:Te voy a tratar así porque tienes la edad de mi hija menor, así que casi te conozco.Nada hubiéramos logrado nosotros sin el Amor con el que Dios nos unió en Su Mandamiento: “Ama a tu prójimo como a ti mismo”, porque así, unidos, logramos la fe y la esperanza que nos dieron la fuerza para luchar por la vida de todos por igual.Agustina: El accidente lo causó totalmente un error humano de los pilotos y no podemos culpar a Dios por los errores de los hombres. Y entonces se produjo el primer milagro: “Medio avión, sin alas ni pilotos, increíblemente aterrizó en medio de lo imposible”.Hoy día, expertos de las FFAA expresan que eso es imposible que suceda de nuevo, porque si se hubiera partido un metro antes o un metro después, nadie se hubiera salvado. Cómo podemos no agradecer a Dios.Cómo podemos no agradecer a Dios cuando nos mantuvo vivos a pesar de que el mundo nos había dado por muertos, dándonos los medios y el camino para salir. Sí, Agustina, yo sé lo que tú piensas.¿Cómo puedo agradecer cuando Liliana murió de una manera tan horrible? Pero yo te digo: Liliana no murió porque nos dejó tanto amor, que sigue viva en nuestros corazones.Sólo su cuerpo quedó enterrado en la nieve, porque su alma está junto al Señor y todo su amor quedó en mi corazón para que yo lo devolviera a nuestros hijos.Nadie la recuerda por cómo murió y sí, por cómo vivió. Fíjate qué injusto sería yo si viviera llorando su muerte y olvidando todos los momentos llenos de amor y felicidad que compartimos mientras vivimos juntos.Hoy, cuando la recuerdo o veo una foto suya, sonrío recordando su amor. Recuerda, Agustina: las personas mueren recién el día que las olvidamos y por lo tanto, nunca llores a los que amas porque los mantienes vivos en tu corazón. Además, la capacidad de amar del ser humano es infinita y puedes amar a varias personas al mismo tiempo y con la misma fuerza. Yo, después de ser padre y madre durante cinco años, me volví a casar con Ana María y con ella tuvimos cuatro hijos más. Amo a Ana María con todas mis fuerzas y ella lo sabe, pero no he dejado de amar ni a Liliana, ni a mis padres, ni a mis hermanos fallecidos.La muestra del amor infinito nos la da Jesús Cristo, que hasta su vida dio para salvarnos. Nunca reniegues de Dios ni de Cristo, que son una misma persona, porque es el único que permanecerá a tu lado en los peores momentos, consolándote y ayudándote y ten cuenta que, aunque tú no lo veas, Él siempre te escucha si le hablas desde el corazón, porque a tu corazón Él te contestará. Lo hace conmigo siempre que lo necesito. Prueba hacerlo con amor y lo comprobarás.Recibe querida Agustina un cariñoso beso y abrazo de padre, con mi deseo de que, junto a tus seres queridos, Dios te bendiga y proteja con el mismo Amor que lo hizo con nosotros en la montaña.Javier MetholEtiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

05 ag. 2009


Gustavo Zervino

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

Gustavo Zervino va ser un altre dels supervivents de l’accident dels Andes. Ha fet unes reflexions molt interessant com va ser allò i com ara ho podríem fer servir per a organitzar la nostra feina i la nostra vida:1. Prioritzar les coses importants enfront de les accessòries. El que importava en aquells greus moments de supervivència era sobreviure, la resta, no importava.2. El desconeixement de l’envergadura del repte que tenien davant. Això va fer que ho abordessin de forma inconscient, i amb una il·lusió realment pura.3. LIDERATGE COMPARTIT pels 16 supervivents. Cadascú va tenir el seu moment i això va fer que tots se sentissin importants.4. Tots tenien un OBJECTIU COMÚ: Salvar la vida i tornar a casa.5. Cada supervivent va haver de donar el millor de si mateix. Hi va haver un compromís amb l’equip.6. Acceptar cada persona com era, sabent que tots eren diferents.7. Van tenir un plantejament COMPARTIT i OPTIMISTA de la situació. Compartit per tots.8. El sentit de l’ humor va ser un element clau de la supervivència. Havien de relativitzar la seva situació i divertir-se amb les anècdotes.9. No hi havia victimisme. Sempre hi ha algú en pitjor posició. El SERVEI als altres va contribuir a tenir una visió més positiva.Unes bones reflexions, no? Semblen de sentit comú, però moltes vegades les oblidem quan estem en un grup, treball, família, amics …No fa gaires dies va ser a Huelva per oferir una conferència sobre la ‘Gestió de l’adversitat en temps d’incertesa’. Va assegurar que “tots tenim capacitat per tirar endavant, quan l’ésser humà treu la grandesa que té adormida i no fa servir mai”, després que el passat dia 15 d’octubre es complissin 36 anys des d’aquest accident del que van sobreviure 16 persones i en van morir 29.Aquest succés va ser “una demostració permanent de l’ésser humà, que a 4.800 metres d’alçada, passant des de -40 graus centígrads a 40 graus de calor, en una glacera on mai hi havia hagut un ésser humà, van poder aguantar 73 dies sense menjar, sense roba” , per la qual cosa, segons va defensar, “la crisi no existeix, són situacions per aprendre”, així com que hi ha “tanta crisi com oportunitats”.Per Zervino, “l’ésser humà té capacitat per enfrontar-se a qualsevol situació i, segons siguin els estímuls, actuarà de forma diferent”. Va afegir que “l’humà es queixa permanentment, mai no actua ni assumeix responsabilitats i tots tenim el mateix potencial, del qual cal aprendre “.Al seu parer, “tots els éssers humans tenen un destí, una missió en la vida i aquesta experiència farà que s’acceleri l’aprenentatge interior de cada individu i  que en poc temps ens tornem tots molt forts, perdent així la innocència de la joventut”. Va afegir que “Alemanya la van destruir tota i dels fonaments van tornar a aixecar el que ara és. Això és un exemple de crisi”.Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

04 ag. 2009


Alvaro Mangino.

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

Crisi? Tenim crisi? Doncs sí, i greu. Però per a l’ Àlvaro Mangino, un altre dels supervivents dels Andes, “sempre es pot estar pitjor”. I ho sap molt bé i en la pròpia pell. Té experiència, junt amb els seus amics, a superar situacions crítiques i podem aplicar tot el que diu per superar aquests moments que estem passant. Segons ell, es fa necessari el treball en equip, el lideratge eficaç i la motivació.En temps difícils de recessió i atur, Mangino somriu en sentir parlar de plans de rescat de les institucions financeres. El seu rescat va ser molt més complicat. Malgrat la dura experiència, Mangino creu que “és un avantatge haver viscut, perquè ara sabem que sempre hi ha una esperança si es prenen decisions. En lloc de lamentar, actuem. La queixa no condueix a res, i hem de treballar per sortir de les situacions difícils, perquè resulta desesperant estar pensant tot el dia ‘fins quan estaré així’. Pots caure, però et pots aixecar sempre “.Mangino es va trencar la tíbia en l’accident, i es va arrossegar durant 72 dies assegut en un coixí. Va decidir no ser una càrrega, i assumir responsabilitats. Era qui s’encarregava de saciar la set dels supervivents, fonent gel per fer aigua, perquè tot i estar envoltats de neu, aquesta els cremava i no els treia la set.Alvaro Mangino diu que cap de les dificultats va aconseguir-los derrotar-: “Ens van motivar per tirar endavant. També vam plorar i vam perdre l’esperança, però la unió del grup feia que aquest eliminés els aspectes negatius. Vam aprendre diverses coses: que a la vida sempre es pot estar pitjor; a agrair el que un té; que sempre es pot donar més; i que en moments de crisi sorgeixen les grans creativitats “.Mangino coincideix que “l’objectiu comú era tornar amb les nostres famílies i vam ser molt creatius en els mecanismes de motivació per tirar endavant; per tenir motius que ens fessin seguir lluitant al dia següent”. Afegeix que “cadascú té la seva pròpia serralada, i els helicòpters de rescat mai arriben sols”. En el seu cas, els lideratges van sorgint segons les necessitats: “Hi havia líders en creativitat, en expedicions o en ajudar a prendre decisions, com és el cas d’haver d’arribar a menjar carn humana per sobreviure. Es discutia en grup com prendre i executar les decisions. Els líders eren sempre persones que, pel seu exemple i capacitat de treball, gaudien d’un reconeixement especial. En un grup no hi ha un únic líder. N’hi han diversos. I aquests han de ser capaços d’identificar els lideratges puntuals, traient el millor de la resta “.Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

01 ag. 2009


Moncho Sabella.

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

“La vida ens va canviar en un moment: de tenir-ho tot, vam passar a no tenir res i estar condemnats a mort”. Això diu Ramon “Moncho” Sabella en les seves conferències en què explica què va ser l’accident dels Andes.Cada un d’ells ens dóna una lliçó, una opinió, una visió diferent perquè cada un ho va viure i ho ha processat de forma diferent. En Moncho ens diu que aquella no va ser una història d’herois sinó de desgraciats. Allà no hi havia lloc a heroismes ni lluïments.Aquest concepte pertany a la societat convencional. A la societat de la neu no hi havia res d’això i allà ningú se sentia campió de res ni protagonista. Érem un grup i cadascú feia la seva feina, sense que cap líder ni semidéu ho ordenés.La darrera nit que van passar junt amb els tres xilens que van anar a salvar-los i mentre esperaven l’helicòpter que al dia següent havia d’endur-se’ls a tots va aprendre un poema que diu que ha recordat tota la vida. Els hi recitava Sergio Díaz i el van repetir durant hores. Diu que ho feia per connectar-los amb la vida a través de la música i la poesia. Era el poema de José Martí, -el gran poeta cubà- “Cultivo una rosa blanca” i diu que resumeix perfectament allò que van viure.

“Cultivo una rosa blanca

en junio como en enero

para el amigo sincero

que me da su mano franca

y para aquel que me arranca

el corazón con el que vivo

cardo ni ortiga cultivo

cultivo una rosa blanca”

Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

30 jul. 2009


Adolfo Strauch

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

“He arribat a creure que quan estàs a punt de morir et tornes més bondadós”. Això diu l’ Adolfo quan recorda ara, després de 30anys llarg de l’accident, aquells dies terribles. Treu importància a les coses. Diu que eren persones normals i que tots tenim dins nostre la solidaritat que aflora quan deixem que ho faci, perquè és allà: al més profund del cor. Que si et van traient elements, arribes al cor despullat, on l’ésser humà s’entrega per l’altre.Del n0-res, diu ell, vam anar fent coses i fonamentalment vam aprendre a portar d’una forma diferent la transició entre la vida i la mort. Els nostres amics mort ens van donar la possibilitat de viure. Per això sento que la vida em pertany, sí, però també sento que els pertany a ells. Que el que jo faci o deixi de fer també obeeix a la seva voluntat.El temps ha passat per a tots. Som més vells però més serens. El que abans produïa dolor, ara produeix compassió i tendresa. Nosaltres és com si tinguéssim tres vides: abans dels Andes, amb els vincles i les relacions que teníem llavors. l’intensa transició a la muntanya, i la posterior, que conserva un cordó subtil que la uneix eternament amb la història inacabada de la muntanya.Etiquetes de Technorati: ,

No hi ha resposta

26 jul. 2009


Daniel Fernández Strauch

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

Daniel FernándezSegueixo amb un altre dels sobrevivents de la catàstrofe dels Andes. Un a un, penso recordar-los tots a través de les seves pròpies i interessants reflexions.L’any 1972 tenia 26 anys i era el més gran dels esportistes que viatjaven a l’avió. Diu que “si no hi hagués hagut un poder molt gran de l’esperit, la raó s’hagués desintegrat. El cor era qui governava”. Fins passats 30 anys no s’ha decidit parlar públicament del tema perquè ha estat la mateixa gent, a través dels seus correus, qui ha dit que “gràcies a l’experiència nostra, alguns s’adonaven que els seus problemes eren ínfims en relació amb el que ens havia passat nosaltres. Per això he pensat: Si jo vaig passar per això i ho puc explicar, i contant-ho ajudo a algú, ho he de fer. Perquè aquesta història a mi no em pertany, me la van prestar i l’he de tornar. Si no ho faig sóc un egoista”.El resum d’aquesta història és: qualsevol persona normal-com som nosaltres i són vostès-quan ens posen en una situació determinada com va ser aquest accident i el que ens va tocar viure, surt a llum un potencial de resistir i de tractar d’aconseguir un objectiu que tots tenim endins. El que passa és que potser mai no ho hem posat a prova.Nosaltres sempre ens fixem límits i nosaltres ens vam adonar que aquest límit el anàvem movent, a tal punt que si em pregunten avui quin és el límit de la resistència del meu cos els dic que no ho sé. Però també, darrere de tot això, està el grup. Si no hagués existit aquest grup i no hagués funcionat de la manera que va funcionar ens haguéssim mort tots. Quan s’escolta la notícia que s’havia suspès la recerca vam començar a funcionar realment com a grup. Perquè aquí depeníem de nosaltres mateixos i tots havíem de menjar. A partir d’aquest moment vam ser una sola cosa; és aquí quan comença a funcionar el grup. Havíem de pensar com sortir d’aquí perquè el món exterior ens havia donat per morts … no existia.I justament per això, en van sortir.Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara

21 jul. 2009


"Coche" Inciarte

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

José Luís Inciarte (“Coche” per als amics) és un més dels sobrevivents dels Andes. Avui recolliré alguna de les seves reflexions, que considero prou interessants per anar per la vida….Explica ell, que en el mateix moment de l’accident ja va començar a viure de forma regressiva. Ja calculava quan durarien i quan moririen… Això, diu ell, que li va donar una certa serenitat.Explica, també,  que en un moment determinat es va crear en el grup un concepte nou, sobretot, des del moment que un allau de neu en va matar 8 de cop. Explica ell que en aquell moment “en vam sortir 8 menys, però en va sortir un de més, i aquest “mes un” immaterial ens va advertir que s’acabaven definitivament les mesquineses de la societat “civilitzada”, entre cometes. Fou en aquest moment que vaig entrar en un contacte més estret amb una força superior. No em vaig tornar més cristià ni menys cristià, simplement molt més creient en un mateix Déu per a tots, que s’expressa a través de l’home, a l’altar de la natura. És fàcil no creure des de la plana; és impossible no creure quan estàs sol amb la muntanya”.”Allà dalt molts companys van haver de tocar el cel. Tot m’ha afectat molt de prop. Demano no tornar a ser allò que era abans. El que he après és que no hi ha res millor i que doni més tranquil·litat d’esperit que brindar-se a l’altre; això és el que he après i amb això em sento en pau”.Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

18 jul. 2009


Roberto Canessa.

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

Seguiré avui recollint les impressions d’un altre dels sobrevivents dels Andes. Potser dels més coneguts perquè, junt amb Parrado, van ser els que van caminar fins trobar a Sergio Catalán, el pastor que va donar la veu d’alerta per poder-los salvar.Roberto Canessa  és un home senzill, cardiòleg de professió, que ens recorda que el més important per poder deslliurar-se de la mort en aquells moments va ser  no defallir en cap moment. Ens diu “que cada pas a la neu ell creia que l’atansava a la vida i l’allunyava de la mort. Hom mai no ha de donar-se per vençut i que no s’ha de pensar mai en el gran projecte sinó en les petites fites. Avui recordo el sol quan sortia en aquells dies; l’indomable poder de la natura. Vaig aprendre a valorar el que es poder beure un vas d’aigua… Que hom no s’ha d’amargar per no poder pagar la quota del cotxe, sinó que hem d’agrair cada nou dia a Déu. La vida és sempre una muntanya que cal superar”Canessa ens fa reflexionar sobre les necessitats que tenim i que ens creem. Si els nostres valors no els hem trastocat una mica. Si per viure necessitem tantes coses i si els pares, l’escola i la societat en general educa els jovent  en aquesta virtut de la lluita i la superació personal.I una cosa que també em sembla molt important i que per ell va ser definitiva en aquells moments quan un company li va dir: “Quina sort que tens, Roberto, que tu pots caminar pels altres que no poden fer-ho!A la vida cadascú té un paper i a vegades hem de fer coses pels altres, que no poden fer-les. Així com els altres en faran per nosaltres, que tampoc podrem fer-les. Per això del llibre que han escrit n’han dit “La societat de la neu”. Per tirar endavant hem de plantejar la vida com una societat.Etiquetes de Technorati:

No hi ha resposta

08 jul. 2009


Pedro Algorta

Classificat com a TRAGÈDIA DELS ANDES,Uruguai

 Pedro Algorta és un dels sobrevivents de la tragèdia dels Andes. Tots ells diuen coses tan interessants en el llibre que acabo de llegir ja vull dedicar uns quants posts a les seves vivències i a les seves opinions actuals sobre els fets. Quasi tots ells donen conferències i xerrades arreu del món. Pedro Algorta, a més té un blog molt interessant al que us recomano entrar.http://survivorwalk.blogspot.com/Avui deixo la veu a Pedro Algorta perquè ell mateix ens parli.”Estas son las ideas-fuerza que surgen en mis conferencias y talleres.1. La extraordinaria capacidad del ser humano para sobreponerse a las situaciones más adversas. Cuando uno está prácticamente derrotado o muerto, sacamos fuerzas de nuestro interior más profundo para continuar luchando por nuestra vida.2. Nosotros somos personas normales. Cualquiera en circunstancias parecidas habría hecho lo mismo y probablemente sobrevivido. No hicimos nada extraño, dejamos que se desarrollaran nuestros más básicos instintos de supervivencia personal y grupal. Todos tenemos nuestras montañas y todos podemos con ellas.3. No podríamos haber sobrevivido individualmente. Sobrevivir fue una experiencia grupal, pero requería a cada uno de nosotros estar enfocados en lo suyo y manteniéndose lo mejor posible. Había que trabajar para el grupo y para uno mismo.4. No había líderes absolutos. Distintos líderes emergieron en circunstancias distintas. Los lideres y los roles varían según las necesidades. Pero lo más importante, poder ser líder de uno mismo, y vivir la vida al 100% desde donde nos toque vivir.5. La caminata final, como objetivo de grupo, sin perder el foco en sobrevivir cada uno, un día más.6. No teníamos todas las respuestas. Queríamos vivir, trabajamos para sobrevivir, pero no estábamos seguros de que lo lograríamos.7. La enorme capacidad de recuperación. La capacidad de resiliencia. Después de esta tragedia, todos los sobrevivientes estamos vivos y hemos hecho una vida normal. La necesidad de poner nuestra tragedia en la mochila y mirar para adelante8. Las distintas percepciones. Para nosotros es un hecho normal, forma parte de nuestra vida. Por 35 años no ha sido un tema para mí.”Etiquetes de Technorati: ,,

No hi ha resposta

05 jul. 2009


On són els límits?

 He acabat de llegir fa pocs dies un llibre preciós, que la meva amiga Hetery ha tingut el gest de fer-me arribar des de l’ Uruguai, aprofitant que la meva sogra venia a passar tres mesos amb nosaltres. Ja us en vaig parlar i també vaig prometre comentar-lo quan l’acabés de llegir. El llibre es diu “La sociedad de la nieve” i recull el punt de vista de cada un dels sobrevivents 35 anys després de la tragèdia.L’Hetery ja feia temps que em parlava d’aquest llibre, mentre jugàvem al Literati (una espècie de SCRABBLE on line) a través d’internet i fèiem petar la xerrada sobre tot l’ “hagut i per haver”. Generalment parlem de coses de l’ Uruguai, de coneguts comuns, de política, de les notícies del moment  i del que vingui a tomb. El joc permet escriure i tenir una conversa i ja feia dies que insistia amb aquest llibre i em deia que un dia me’l faria arribar per tal que el llegís i li donés el meu punt de vista. Gràcies, Hetery, per un regal tan valuós des de tots els punts de vista.El millor del llibre, per a mi, és la vivència personal que cada un d’ells té d’aquells dies i els diferents motius que van anar buscant per a no deixar-se morir. La perspectiva del temps (35 anys) fa que les seves reflexions siguin molt assentades, molt madures, molt fredes i totalment sinceres. Per això és un llibre tan cru, tan dolorós, que fa escruixir l’ànima quan el llegeixes però també tan positiu. Fa renéixer l’esperança en la humanitat i fa veure totes les capacitats que tenim amagades i el misteriós límit dels nostres límits.On és el límit de les capacitats humanes? Tenen límit?. Jo he trobat, llegint el llibre, que la resposta no la podem saber després de veure com sobrevivien en unes condicions extremes aquell grup de nois. Era impossible. Semblava impossible. Tots hauríem imaginat que ho era, però no ho fou.Per què no fou impossible sobreviure? Aquestes respostes són les que aniré comentant de tant en tant en el meu blog. Perquè penso treure’n molt suc del llibre, vull exprimir-lo fins al límit i tant de bo a algú li agafin ganes de llegir-lo perquè val la pena.Per tant, per avui prou i altre cop: Gràcies, Hetery!Etiquetes de Technorati: ,

Una resposta fins a ara