A PEU

Read more:

http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2uHKQw100

Tags: Consumisme, Ètica i Moral, Evolució, Tecnologia

Fa uns mesos que va córrer la notícia de que la periodista Janell Burly, col·laboradora de Huffington Post, va publicar una nota en la que explicava que li va regalar al seu fill Greg Hoffman, de 13 anys, un iPhone, però amb certes condicions: el regal portava com acompanyant un contracte de 18 punts que el noi havia de firmar si volia el regal. La mare explicava que únicament intentava ensenyar-li al seu fill adolescent com conviure i ser amo d’un aparell molt sofisticat i que passés que l’aparell fos amo d’ell.

He recollit aquests 18 punts i cadascú podrà jutjar-los. Potser jo no estaria del tot d’acord amb tots ells, ni amb aquesta condició tan dràstica que la mare li va imposar al seu fill. Sí, però, que hi estic amb moltes de les condicions i amb l’esperit de fons que tenen aquestes normes. Els telèfons actuals diuen que són cada dia més intel·ligents i que són capaços de fer un munt de coses. Jo només tinc, encara, el típic telèfon per fer trucades i la major part del temps el tinc apagat. Encara funciona amb el telèfon fix que qualsevol dia ens anunciaran que ens treuen. Les èpoques canvien i no s’hi pot fer res més que anar-s’hi adaptant o quedar-se al marge per sempre més, la qual cosa també considero que és una ruqueria. Amb més o menys gràcia i amb més o menys ganes considero que hem d’anar ballant el ball que toquen fins que puguem. Això sí, intentant com aquesta senyora vol ensenyar al seu fill, mirant de ser amos de la tecnologia cada cop més sofisticada que ens envolta i no haver de mirar compulsivament el telèfon cada moment i haver d’estar connectats a internet permanentment.

A la carta que acompanyava al mòbil, la mare d’aquest xaval establia les següents condicions al jove Greg:

1. És el meu telèfon [de la mare]. Jo l’he comprat i l’he pagat. Jo te’l cedeixo. No sóc la millor?
2. Sempre sabré la contrasenya.
3. Si sona, respon. És un telèfon. Digues hola, sigues educat. Mai ignoris la trucada si és del teu pare o de la mare. Mai la ignoris.
4. Dóna’ns el telèfon a les 19:30 h. si l’endemà tens classes, i a les 21:00 h.el cap de setmana. S’apagarà durant la nit i es tornarà a encendre a les 07:30 h. Respecta els horaris de les altres famílies, com a nosaltres ens agrada que també ens respectin.
5. El telèfon no anirà amb tu a l’escola. Conversa amb la gent amb la qual després t’envies missatges. És una habilitat social.
6. Si et cau a la banyera, a terra o es trenca, tu ets el responsable de pagar la reparació. Has de tenir aquesta despesa prevista.
7. No facis servir la tecnologia per mentir o riure’t d’algú. No participis en converses que poden ferir altres. Sigues un bon amic o almenys allunya’t d’aquestes situacions.
8. No enviïs missatges, correus o contactis amb gent amb la que no ho faries en persona.
9. No converses pel telèfon mòbil amb les persones a les que no portaries a casa.
10. Res de porno. Busca a internet informació i comparteix-ho amb mi. Si tens qualsevol dubte pregunta a algú. Preferiblement al teu pare o a mi.
11. Apaga’l o posa-ho en silenci quan estiguis en públic. Sobretot en els restaurants, cinemes o quan estiguis parlant amb una persona. No siguis mal educat, no deixis que un iPhone  et canviï.
12. No enviïs o rebis imatges de les parts íntimes de ningú. No en facis broma. Algun dia hi seràs temptat encara que siguis molt intel·ligent. És perillós i pots arruïnar la teva adolescència. És una mala idea. El ciberespai és més gran i poderós que tu. I és difícil fer que alguna cosa desaparegui, inclosa la mala reputació.
13. No facis fotos i vídeo de tot. No hi ha necessitat de documentar la teva vida sencera. Viu les teves experiències. S’emmagatzemaran en la teva memòria per sempre.
14. De tant en tant deixa el telèfon a casa i sent-te segur amb la decisió. No és una extensió de cos. Aprèn a viure sense això.
15. Descàrrega música nova o vella o diferent de la que escolten milions de persones al mateix temps. La teva generació té accés a més cançons que mai ningú ha tingut opció abans. Gaudeix d’aquest avantatge. Expandeix els teus horitzons.
16. Els jocs de paraules, puzles o els d’entrenament mental són els millors.
17. Mantingues els ulls oberts. Mira el món que passa al teu voltant. Mira per les finestres. Escolta als ocells. Fes passejades. Parla amb desconeguts. Fes-te preguntes sense utilitzar Google.
18. Si perds el rumb et retiraré el telèfon. Ens asseurem a parlar sobre això i començarem de nou. Tu i jo estem aprenent sempre. Estic en el teu equip i estem junts en aquesta tasca.

Tags: Educació, Tecnologia

Llegia fa una estona que Twitter presenta LivesOn, una aplicació que permetrà escriure un cop mort. Es veu que aquesta aplicació està basada en l’anàlisi de l’historial dels usuaris de Twitter i podrem donar permís a alguna persona perquè els vagi actualitzant. Dit d’una altra manera: la mateixa aplicació anirà repassant i reactualitzant tots aquells  continguts que eren d’interès per a l’usuari abans de morir. Els lemes de la nova aplicació de Twitter són "Quan el teu cor deixi de bategar, continuaràs tuitejant" o "Benvingut a la teva vida social després de mort".

Llegint la notícia he pensat en un primer moment: Quina ruqueria! Ja no saben què inventar per cridar l’atenció! Però després he anat reflexionant sobre això i he vist que potser no és tanta ruqueria. M’explico: La majoria de gent creiem en la vida i, en el fons del nostre cor i del nostre cap, hi ha un gran desig per viure i fins i tot alguns tenim l’esperança de creure que la vida continua d’alguna manera després de morts. La mort, d’alguna manera, és un límit darrere del qual no sabem què hi ha i és un interrogant sense resposta. I prou que ens agradaria saber-ho!

La vida és un constant canvi i la mort és el canvi absolut al que li tenim una mica de respecte i a vegades fins i tot molta por. Ens costa acceptar-lo i ens hi revoltem però molts creiem que, encara que el nostre cos mor, la vida segueix misteriosament d’alguna manera o altra. Per això aquesta gent de Twitter han trobat que podia ser interessant que poguéssim seguir parlant des del més enllà.

I de què parlarem? Doncs, naturalment, del que hem parlat sempre i d’allò que ens ha servit per donar la tabarra durant anys i panys… Altra cosa serà que algú ens vulgui seguir escoltant (o llegint)  i potser pensaran que ja era hora que aquest home o aquesta dona deixi de donar-nos la tabarra amb els mateixos temes de sempre. Perquè, qui ens assegura que la mort no és només una separació temporal i un canvi d’estat i que a través del Twitter no puguem seguir sentint-nos units amb la persona que estimàvem? Potser la mort és només viure d’una altra manera i en una altra dimensió…

Després d’una estona de pensar sobre aquesta notícia he  canviat d’opinió i estic segur que aquesta nova aplicació anomenada LivesOn  no és cap ruqueria i que tindrà molt èxit i molt bona acollida. I, si no, temps al temps!

Tags: Tecnologia, Vida i mort, xarxes socials

Aquests dies que a Barcelona els telèfons han estat el centre del món m’he assabentat que han descobert una nova malaltia. He de confessar que no n’havia sentit a parlar mai fins avui, que n’he llegit alguna cosa als diaris. La nomofòbia, és la por irracional (una fòbia) a sortir de casa sense el telèfon mòbil. El terme, és una abreviatura de l’expressió anglesa "no–mobile-phone phobia"= “nomofòbia”.

Es veu que és una fòbia que la pateix el 53% d’usuaris de telèfons mòbils i és considerada una patologia tecnològica. Es veu que cada dia hi ha més gent que té la por irracional a sortir al carrer sense el mòbil, a deixar-se’l a casa, perdre’l, que es descarregui la bateria o estar en una zona sense cobertura. Els homes són els més afectats: 58% enfront d’un 48% de les dones. Els qui posseeixen un “smartphone” (telèfon intel·ligent) són més propensos a patir la nomofòbia.

Entre els principals símptomes que presenten aquests malalts tecnològics del segle XXI hi ha l’agressivitat, la dificultat per concentrar-se i la inestabilitat emocional. No tenir el mòbil a mà, la descàrrega de la bateria o estar en una zona sense cobertura és un via crucis per aquesta gent. No s’acaba d’entendre que un avenç tecnològic que hauria de facilitar i fer més agradable la vida, es converteix en un element d’estrès i creant dependència psicològica.

Un símptoma de que som nomofòbics serà si en sortir de casa ens adonem que hem oblidat l’aparell i això ens genera tanta ansietat que hem de tornar a recollir-lo, siguem o siguem. Altres símptomes: si en les reunions amb amics, a la universitat, a la feina, a casa i fins al bany parlem pel mòbil o manipulem el telèfon per llegir missatges. Si com a mínim cada 2 minuts mirem la pantalla, encara que no esperem cap trucada, segur que tenim aquesta fòbia. Ho podem oblidar tot menys el mòbil. Els llocs que no permeten l’ús del mòbil, com cinemes, bancs, avions, certs restaurants, esglésies -entre d’altres-, generen estrès a aquesta gent.

Pensar que fa 50 anys enrere no teníem la majoria d’aparells que avui ens fan la vida més fàcil i que ara ens són totalment imprescindibles! No teníem rentadores i les dones anaven a rentar la roba al rentador públic. Allà s’assabentaven en un moment de tot el que passava al poble o al barri, es feia tertúlia i milloraven les relacions socials. No teníem nevera i la gent s’espavilava com podia, posant les coses amb l’aigua fresca del pou que encara es podia beure sense por i era més bona que totes aquestes d’ampolla que hi han ara, tan sofisticades i amb tantíssimes qualitats. No teníem TV i tots ens reuníem entorn a la ràdio per escoltar les novel.les que ens mantenien l’atenció durant setmanes, o per escoltar els programes de discos dedicats. De telefonar, res de res. Escrivíem cartes i, si era molt urgent (cosa que no passava gaire perquè la gent vivia sense tantes presses) anàvem a la centraleta telefònica on una senyora escoltava atentament tot el que dèiem, fos més o menys privat o íntim. En teoria les converses havien de ser per aquelles senyores com una espècie de secret de confessió (que es guardava amb més o menys fidelitat segons com era l’operadora de torn).

Doncs ja veieu fins on hem arribat! Ara és estressant per alguns tenir mòbil. Fins i tot diuen que ho és triar-lo entre tanta i tanta varietat. Hi ha qui es passa fins a sis mesos tractant de triar l’equip i el pla de pagament més adequats, mentre que les ofertes, la publicitat i les tendències els van confonent perquè, entretant, van sortint nous models o noves modalitats. Tot això fa comprendre millor la nomofòbia: per a molts la seva vida social, amorosa, familiar i de treball, la seva identitat i estil depenen d’un aparell, a falta d’habilitats socials que els permetin un altre tipus de llaços. Haurem de vigilar!

Tags: Malalties, Mobils, Tecnologia