A PEU

La filla d’uns molt bons amics meus ha escrit un llibre que encara no he tingut ocasió de llegir. A l’autora, la Núria Viladomat i Canudas, la conec de ben petita i per això li he anat seguint la seva trajectòria i l’he poguda escoltar en les diferents entrevistes i tertúlies que ha hagut de fer aquests dies amb motiu de la presentació del seu llibre «Solteres i encantades». Ella parteix de la base que la solteria femenina encara segueix sent per a molta gent un estigma. Diu que això ja seria hora que s’anés acabant i es pregunta per què la solteria no pot ser una decisió triada lliurement com es trien moltes altres situacions personals a la vida. No és un parèntesi que s’ha d’omplir necessàriament, sinó que pot ser perfectament un estat de vida permanent, triat lliurament i totalment ple de sentit.

Això m’ha fet pensar que potser molta gent es casa o es posa a viure en parella per por a la solitud. I no només passa en les dones, sinó també en els homes. Viure en solitud a vegades ens pot fer por i ho podem viure més com un patiment que no pas com una oportunitat per créixer. Restar solter -i encara més soltera- tenint certa edat podia arribar a ser un drama que, per sort, cada cop ho és menys. Les noves generacions ja ho veuen i ho viuen d’una altra manera. En català fem servir l’apel·latiu «conco» per referir-nos a algú que ha assolit o sobrepassat l’edat en què, es consideraria propi casar-se. I a les fadrines que a certa edat no tenien xicot de seguida els deien si potser tenien ganes de «quedar-se per vestir sants». La solitud, com la solteria, pot ser a molts un drama, un problema que resoldre, una mica del que es vol escapar, i no poques vegades va acompanyat de sentiments d’abandó i desesperança.

Ens fa paor la solitud i ens en volem escapar perquè a vegades pot fer evident un buit interior, posar davant nostre la veritat del nostre ésser. És evident que sovint quan arribem a casa la primera cosa que fem és encendre la TV, la ràdio, o connectar-nos a una xarxa social, com una forma de «no estar sols». I això ens passa quan no l’hem triada i ens ve imposada per circumstàncies de la vida. Una altra cosa és també que busquem necessaris moments de solitud sabent que triem nosaltres lliurement el lloc i la durada. I també és cert que hi ha persones que la trien lliurement com a opció de vida i la trien com una oportunitat per al creixement interior. Incomptables són els testimonis de la solitud creativa de filòsofs, escriptors, artistes i místics de tots els temps. Per això podem parlar d’una solitud negativa, no desitjada, que fa patir i d’una solitud positiva, que ens ajuda a créixer.

L’ésser humà és un ésser social, fet «per la relació», però l’experiència demostra que únicament qui sap viure sol, sap també viure plenament les seves relacions. Enzo Bianchi diu que «només qui no té por baixar a la interioritat sap també afrontar la trobada amb els altres. És significatiu que molts dels desajustos i malalties actuals referides a la subjectivitat, afecten notablement la qualitat de les relacions humanes. La incapacitat per a la interioritat es converteix en incapacitat per crear relacions sòlides, profundes i duradores amb els altres».

Per tant, hem de convenir que no qualsevol solitud és positiva perquè hi ha formes d’aïllament i fugida dels altres que són malaltisses, però sí que la solitud ben viscuda és equilibri entre l’aïllament i l’activisme; la solitud ben viscuda pot ser font de força interior i solidesa. Per tant, seria bo aconseguir un equilibri entre soledat i companyia, i el primer pas és aprendre a estar sol en el seu sentit més positiu, per poder gaudir de la nostra interioritat i de la contemplació de tot el que ens envolta. El segon pas és obrir-se als altres, en tots els àmbits que ens sigui possible. Qui pot estar bé a soles amb si mateix, és capaç d’establir relacions noves i crear amistats sanes. Cal no dependre dels amics per apagar la soledat, ni servir-se’n per no sentir-se sol. L’amistat és sempre un regal, que només és autèntica en la gratuïtat. L’amistat que sorgeix de la llibertat interior ens torna més agraïts i més feliços, experimentant als amics com una veritable benedicció a la vida.

Tags: Solitud

Fa un parell de dies que TV3 va passar un petit reportatge sobre una monja eremita que fa 10 anys que viu sola en una ermita del Priorat. Podeu veure la notícia aquí Una eremita que s’ha quedat sense ermita – Telenotícies (ccma.cat) i aquí Facebook

Persones com ella (n’hi ha 10 més a Catalunya) no cal dir que ens criden l’atenció i fan què ens preguntem el sentit d’aquesta solitud buscada lliurement i les motivacions que poden tenir per fer-ho. S’han fet molts estudis i s’ha escrit molt sobre el valor intrínsec de la solitud, que pot ser un deliciós acompanyant o, per contra, una cosa que pot arribar a trasbalsar una persona.

«La solitud és el fet més profund de la condició humana. L’home és l’únic ésser que sap que està sol», deia Octavio Paz. No sé si és veritat del tot, però sí que d’una banda som innegablement “animals socials” que estem dissenyats per interactuar amb els nostres semblants i de l’altra trobem que hi ha moments al llarg de la nostra vida en què necessitarem alguns moments per estar sols. Hi ha hagut grans creadors que han necessitat i buscat la solitud per poder crear les seves obres.

Aquesta pandèmia ens ha obligat a estar més sols, més reclosos a casa nostra i, per tant, amb nosaltres mateixos i amb els del nostre cercle més íntim. Pel que ens expliquen els psicòlegs, no tothom ho ha sabut entomar prou bé i ha estat una font de problemes prou important. El fet és que cada dia ens costa més i ens agafa més por d’estar sols. I tampoc està massa ben vist socialment perquè ho associem a persones estranyes, asocials i extravagants. Aquesta mena de persones no podem negar que susciten desconfiança i no ens n’acabem de refiar.

Em sembla que era José Luís Borges que deia que necessitem que hi hagi algú al mirall, que necessitem miralls on veure algú. Ens costa mirar-nos a nosaltres mateixos. Per això triomfen tant els mòbils i les xarxes socials. Necessitem estar connectats, necessitem xatejar, necessitem que hi hagi algú amb qui comunicar-nos perquè no sabem comunicar-nos amb nosaltres mateixos. I em sembla que no hauríem d’oblidar que per poder-nos comunicar bé amb els altres, abans ens hem d’haver comunicat amb nosaltres mateixos; ens hauríem d’haver conegut nosaltres mateixos, una cosa molt més difícil del que podem suposar.

Potser la solitud excessiva pot ser perjudicial, però no ho pot ser també la necessitat imperiosa d’estar comunicats tothora? No ho sé. Potser serà veritat allò que deien els llatins de la «virtus in medio» i que la solució està en l’exacta dosi de cada cosa. Que tampoc és fàcil de trobar.

Tags: Solitud

Algú m’envia un whatsapp d’una noia que es queixa de que no sabrà què fer aquests dies de confinament que les autoritats han manat. Es queixa de que no podrà anar a la universitat, ni al pub, ni al bar amb els amics, ni al gimnàs i que s’avorrirà molt perquè no podrà fer les coses que sempre feia.

Els que estem jubilats –potser perquè som d’un altre temps i tenim una altra mentalitat- hem anat procurant omplir el molt temps que ens deixa la jubilació amb activitats que ens omplin les hores i que ens donin una certa satisfacció vital. Cadascú farà les coses que més li plauen i no necessàriament han de ser les mateixes per a tots, així com els gustos i les aficions no són pas les mateixes. Per això no acabo d’entendre perquè aquesta noia diu que no podrà omplir aquestes dues setmanes amb coses que donin una mica de satisfacció i sentit a la seva vida.

Per si hi hagués algú més a qui li passés el mateix, m’atreveixo a donar una sèrie de consells per passar millor aquestes dues setmanes de confinament. Vegem-ho.

En primer lloc hi ha una cosa que en diuen «llibre» que, si se sap triar una mica bé, ens pot donar moltes satisfaccions. N’hi ha per a tots els gustos i per a tot tipus de persones. Ens ajudarà a passar les hores amb gust i fins i tot ens pot ensenyar moltes coses. Fins i tot potser descobrirem que ens estàvem perdent una cosa molt interessant. I posats a parlar de llibres, què millor que llegir «La pesta» d’Albert Camus, a qui també una malaltia el va tenir confinat en un llit i va haver d’omplir infinites hores de calma que el van marcar per sempre més. Reflexiona sobre l’absurd de la malaltia i del confinament en un llit que, malgrat tot, cal trobar-hi sentit i cal trobar la manera de viure en un món empestat. Els herois de la seva novel·la, tot i podent-ne sortir d’aquell infern, es queden a la ciutat empestada només perquè se senten lligats a l’infortuni dels altres. En el quedar-se amb la pesta hi ha alguna forma d’esperança o alguna cosa que dóna sentit a la vida.

Quan generalment molts es queixen de que no tenen temps, aquests dies poden ser una bona ocasió per saber què és això de tenir temps i poder disposar de la llibertat d’omplir-lo d’allò que més ens agradi. A molta gent li passa una cosa: omple el temps amb coses que, no només no són necessàries, sinó que són totalment superficials. Ens hem preguntat quantes vegades obrim el mòbil per veure què ens diuen, per mirar-hi coses sense importància? Hem pensat en el temps que ens roba aquest artefacte una mica diabòlic? És cert que ens dóna moltes bones oportunitats, que ens fa la vida més fàcil, que ens ajuda en molts aspectes de la vida diària… però no és cert també que ens roba molt de temps? En lloc d’estar enganxats tot el dia al mòbil, no seria millor parar-nos una estona a pensar, a contemplar la natura, a passejar, a prendre l’aire, a fer activitats que millorin la nostra vida?.

L’home modern peca de suficient. Ens hem cregut més importants, més savis, més potents del que en realitat som. Una porqueria de virus desconegut ens trenca de cop i volta tots els esquemes, canvia la nostra forma de viure i ens fa sentir indefensos i plens de pors de tot tipus. De cop i volta una merdeta de virus ens trenca les rutines, descontrola la nostra vida -que pensàvem que teníem controlada- i ens omple d’interrogants i d’inseguretats.

Després d’aquesta imposada quarantena potser fins i tot tornarem a tenir ganes d’abraçar els amics, de saludar-nos xocant-nos les mans i de compartir una estona de taula i conversa. Potser aquest virus ens farà una mica més humans i una mica més humils; potser ens farà sortir una mica de nosaltres mateixos; potser ens farà pensar que encara no ho podem pas tot, de que som molt finits i més petits que els mateix coronavirus; que la nostra societat és molt injusta i que ens caldria repartir més i millor el benestar que la societat ha anat conquerint a base de lluites; potser ens farà una mica més humans i tot…

Tags: Malaltia, SOCIETAT, Solitud, Vida i mort

Andrés Oppenheimer, un prestigiós periodista i escriptor argentí que fa anys que viu a EEUU, deia que quan va llegir la notícia de què la primera ministra britànica Theresa May va nomenar una Ministra de la Solitud la seva primera reacció va ser la de fer una sonora riallada. Però explica també que, després d’entrevistar alguns funcionaris britànics i alguns especialistes, ja no va riure més i va pensar que és una bona idea que molts altres països haurien de començar a estudiar seriosament i copiar-la tan aviat com puguin.

La solitud té una doble cara: per un costat ens fa por viure sols (o gairebé sols) i és una cosa que ens espanta una mica quan pensem en el nostre futur, tinguem fils o no, tinguem més o menys família. Ja sabem com rutllen les coses ara i com es preveu que rutllin de cara al futur. Ningú ens assegura en aquests moments poder estar més o menys ben cuidats en la nostra vellesa. Si hi pensem seriosament, a tots ens espanta una mica la solitud. Però, per un altre costat, tots sentim la necessitat d’alguns moments de solitud i fins i tot algunes persones l’elegeixen com a forma de vida i s’hi troben còmodes en aquesta situació.

No podem negar que hi ha una epidèmia de solitud al món i el problema empitjorarà a mesura que l’expectativa de vida creix. Cada dia hi ha més persones que viuen soles i que es refugien a Facebook i altres xarxes socials per fugir-ne una mica. Però també és veritat que es dóna la paradoxa de que algunes persones tenen desenes d’amics virtuals però no en tenen cap de real.

La soledat produeix depressió i altres malalties que costen als països un ronyó en despeses de salut pública. El nomenament de Tracey Crouch com a Ministra de la Solitud del Regne Unit té com a objectiu combatre la solitud i ajudar al govern a estalviar en despeses de salut.“La solitud destrueix vides, i li costa a l’erari públic una gran quantitat de diners”, va dir en una entrevista Sir Simon McDonald, cap del Servei Diplomàtic del Regne Unit. “Així que aquesta nova ministra estarà coordinant la política d’habitatge, la política social, la política de salut, la política educativa, per donar suport als programes que ajudin als que estan sols”.

Segons McDonald apunta que hi ha moltes coses simples que pot fer el govern per combatre la soledat, com fer un ús més efectiu dels llocs públics ja existents per la gent gran i els centres juvenils. Alguns estudis han demostrat que la soledat produeix estrès i que pot ser tan perjudicial per a la salut com fumar, o beure en excés. Som animals socials, i no comunicar-nos amb els nostres semblants té efectes perillosos en la nostra salut.

Entre els joves, l’addicció a la tecnologia està causant no només aïllament social sinó també trastorns d’atenció, depressió, ansietat i idees suïcides, segons una nova campanya privada nord-americana contra l’addicció tecnològica anomenada “La veritat sobre la tecnologia”. La meitat dels adolescents es consideren addictes als seus dispositius mòbils, i el 60 per cent dels pares senten que els seus fills són addictes a les xarxes socials, segons un informe de l’organització Common Sense.

Què poden fer els països per combatre la soledat de la gent, a més de ressuscitar centres comunitaris infrautilitzats?. Facundo Manes, un conegut neuròleg, neurocientífic i escriptor argentí, proposa una idea interessant: fer que la gent solitària faci treball voluntari. En altres paraules: ajudem-los a fer que puguin treballar junts per bones causes, i al mateix temps se sentin menys sols.“El treball voluntari és molt important, perquè tots necessitem un propòsit a la vida i ser altruista activa certes parts del cervell que produeixen plaer, en forma semblant a quan la gent consumeix cocaïna, o menja una hamburguesa amb formatge, o guanya diners”.Manes ha afegit que a menys que eduquem a la gent perquè romangui activa i tingui un propòsit a la vida, “els governs hauran de pagar totes les complicacions de salut que sorgeixen quan les persones porten vides passives”.

Hi ha molts exemples de comportaments altruistes entre animals com formigues, abelles i fins i tot goril·les, el que ha portat a alguns científics a concloure que pot ser que els humans siguem biològicament altruistes. Llavors, per què no aprofitar això i convertir l’altruisme en una eina per ajudar a combatre la solitud? Potser ha arribat l’hora d’experimentar amb noves idees, per més boges que semblin, per combatre-la.

Tags: Solitud

La sèrie “Obert per jubilació” comença AQUÍ – El capítol anterior el trobareu AQUÍ

Tags: Cesare Pavese, Feina, Jubilació, Solitud

Avui porto una bonica història que m’ha fet pensar.

“Si hagués …. si hagués … si hagués ….”

Quantes vegades aquestes dues paraules han sortit dels nostres llavis quan ja no hi havia res a fer.

La història que transcric avui hauria de servir-nos per tal de prendre la decisió d’aprofitar una mica més cada oportunitat que ens brinda la vida per estimar, compartir i acompanyar. Avui … perquè demà pot ser tard.

 

Estava allà, assegut en un banquet, amb els peus descalços sobre les rajoles trencades de la vorera; gorra marró, les mans arrugades sostenint un vell bastó de fusta; pantalons  arremangats que deixaven al descobert les seves cames i una camisa blanca, gastada, amb una armilla de llana teixida a mà. L’ancià mirava al no-res i, de cop i volta, va plorar i en la seva única llàgrima va expressar tant i tant … que em va ser molt difícil acostar-m’hi per preguntar-li què li passava, o si més no consolar-lo.

Passava per davant de casa seva i vaig mirar-lo. En alçar els seus ulls, fa fixar la seva mirada a la meva cara i vaig somriure. El vaig saludar amb un gest, tot i que no vaig creuar el carrer, no em vaig animar, no el coneixia, tot i que vaig comprendre que en la mirada d’aquella llàgrima s’hi mostrava una gran necessitat vaig seguir el meu camí, sense convèncer-me d’estar fent el correcte.

En el meu trajecte vaig guardar la imatge, la de la seva mirada trobant-se amb la meva. Vaig tractar d’oblidar-la. Vaig caminar ràpid com volent fugir. Vaig comprar un llibre i tan aviat com vaig arribar a casa, vaig començar a llegir-lo esperant que el temps esborrés aquesta presència … però aquesta llàgrima no s’esborrava … Els vells no ploren així per res, em vaig dir.

Aquella nit em va costar dormir, la consciència no entén d’horaris i vaig decidir que de bon matí tornaria a casa seva i faria petar la xerrada amb ell, tal com vaig entendre que m’ho havia demanat. Després de vèncer la meva pena, vaig aconseguir dormir. Recordo haver preparat una mica de cafè, vaig comprar galetes i ben de pressa vaig anar a casa seva convençut que teníem moltes coses per parlar.

Vaig trucar a la porta, que es va obrir tot grinyolant les frontisses i va sortir un altre home. Què voleu? va preguntar, mirant-me amb un gest adust. Busco l’ancià que viu en aquesta casa, vaig contestar. El meu pare va morir ahir a la tarda, va dir entre llàgrimes. Va morir! vaig dir decebut. Les cames se’m van afluixar, el cap se’m va ennuvolar i els ulls se’m van humitejar.

Vostè qui és? va tornar a preguntar. En realitat, ningú, vaig contestar i vaig agregar: Ahir vaig passar per davant d’aquesta porta i hi havia el seu pare assegut, vaig veure que plorava i, tot i que el vaig saludar, no em vaig aturar a preguntar que li passava però avui he tornat per parlar amb ell però veig que he fet tard.

No s’ho creurà, però vostè és la persona de qui parlava en el seu diari. Estranyat pel que em deia, el vaig mirar demanant-li més explicacions. Si us plau, passi. Em va dir encara sense contestar-me. Després de servir-me una mica de cafè em va portar fins on era el seu diari i l’últim full deia: Avui m’han regalat un gran somriure i una salutació amable … avui és un dia bonic.

Vaig haver de seure, em va doldre l’ànima de només pensar com n’hauria estat d’important per a aquell home que jo hagués creuat el carrer carrer. Em vaig aixecar lentament i en mirar a l’home li vaig dir: Si hagués creuat el carrer i hagués conversat uns instants amb el seu pare … Però em va interrompre i amb els ulls humits pel plor va dir: Si jo hagués vingut a visitar-lo almenys un cop aquest últim any , potser la seva salutació i el seu somriure no haguessin significat tant.

Autor Desconegut

Tags: Relacions humanes, Relacions socials, Solidaritat, Solitud, Valors, Vellesa

 
 Era un moment de descans a la feina i havíem anat a fer un cafè amb uns companys.

 Se m’apropa una dona i em demana si li puc donar algun euro. Fa mala cara. Té algun signe a la cara d’haver rebut cops. És prima  -molt prima- i està arrugada encara que no és una dona vella.Fa anys que no dono diners als passavolants o a la gent que demana a les portes de les esglésies. A vegades els he dit que vinguin a casa i els donaré un entrepà. M’agrada saber què necessiten i per què demanen. Darrerament els acompanyo o els envio a l’ alberg per a transeünts que té Càritas aquí al poble.

Sortim al carrer i tenim una breu conversa. M’explica que ha estat malalta, que l’han maltractada i que ara està sola i que ha intentat suïcidar-se un parell de vegades. Em diu: “El pitjor de tot és la solitud, el rebuig social”. 

Jo penso: És veritat. Emmalaltir, algun dia emmalaltim tots. Mals moments els passem tots. Però no tenir l’afecte de ningú, sentir-se exclòs de la societat, ésser desterrat de l’afecte, qui és capaç d’aguantar-ho?

Això no ho aguanta ni Déu!      

Tags: CÀRITAS, Solitud