01 abr. 2011
Versos elementals
JOAN OLIVER [PERE QUART] (1899-1986)
VERSOS ELEMENTALS ALS CATALANS DE 1969
- Cap d’any 1969
Etiqueta arxiu 'Poesia'
21 març 2011
Salvat-Papasseit i Torres-Garcia
Poema original Passeig,de Joan Salvat-Papasseit, amb il·lustració de Joaquim Torres-Garcia.
PASSEIG
La boira
fredament
acaba d’engolir la llarga via
Els llums són guaites
En acabar de ploure
quan els arbres somiquen
oh que és dolç escoltar el silenci
El silenci és la boira
Jo somric
I mil llums em somriuen
Són mil llums
no pas homes
Com és càlid el somriure dels llums
I les espurnes blanques
del trolley dels trams
dansen com les estrelles
M’HE TOPAT AMB UN HOME QUE PASSAVA
Joaquim Torres-Garcia (Montevideo, 1875–1949) va ser un pintor i escultor uruguaianocatalà.
De pare català, oriünd de Mataró, ben aviat es traslladà a Barcelona on estudià pintura a la Llotja i a l’Acadèmia de Belles Arts. Més tard, es dedicà a la il·lustració de llibres i revistes, sense deixar mai la pintura. La seva obra és una evolució constant de tendències, del modernisme al cubisme i d’aquest al futurisme.
Va establir amistat amb Joan Salvat-Papasseit amb qui col·laborà aportant il·lustracions de paisatges urbans barcelonins al llibre Poemes en ondes hertzianes, publicat el 1919
El 2010 el Museu Nacional d’Art de Catalunya va inaugurar una sala a la seva col·lecció permanent dedicada íntegrament a l’artista, on s’exposen obres provinents d’una donació dels hereus de Torres-Garcia i les obres que ja tenia el museu.
17 març 2011
El camí fa pujada i me’n vaig a peu
Cal oblidar la teulada vermella
i la finestra amb flors.
L’escala fosca i la imatge vella
que s’amagava en un racó.
I el llit de fusta negra i foradada
i els teus llençols tan nets
i l’arribar suau d’una matinada
que et desperta més vells.
Però no vull que els teus ulls plorin:
digue’m adéu.
El camí fa pujada
i me’n vaig a peu.
Cal dir adéu a la porta que es tanca
i no hem volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada
si el fred de fora et fa tremolar.
Cal no escoltar aquest gos que ara borda
lligat en un pal sec.
I oblidar tot d’una la teva imatge
i aquest petit indret.
Però no vull que els teus ulls plorin:
digue’m adéu.
El camí fa pujada
i me’n vaig a peu.
Cal carregar la guitarra a l’esquena
i tornar a fer el camí
que un vespre gris remuntant la carena
em va dur fins ací.
Les ones han de d’esborrar les petjades
que deixo en el teu port.
Me’n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors.
Joan Manel Serrat
Ja sé que aquesta cançó és un poema d’amor. Però la vull dedicar a aquesta persona entranyable que era “EL CABITO”. Es passava el dia caminant pels carrers i era una persona molt estimada per tothom.
Quan li faran un homenatge i posaran un bust seu en alguna plaça del seu poble? No us sembla que seria una bona idea?
16 març 2011
Elogi de la poesia
Aquests dies corre per Facebook la següent invitació:
“I DIA DE LA POESIA CATALANA A FACEBOOK.
Som un país de grans poetes. El dijous, 17 de març, pengem cadascú al seu mur un vers d’aquella poesia que ens posa els pèls de punta, d’aquell poema que ens recorda aquells temps, aquella persona, aquell lloc…
Omplim el Facebook de poemes catalans!
Demostrem que tenim una llengua "tan viva com les més vives que hi ha". Visca el català!
Us agrairíem molt que convidéssiu totes les vostres amistats! Gràcies!”
He pensat que val la pena afegir-s’hi perquè,com diu Joan Maragall,
“Poesia és l’art de la paraula, entenent per Art la Bellesa passada a través de l’home, i per Bellesa la revelació de l’essència per la forma. Forma vull dir l’empremta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l’esforç diví a través del caos, en l’essència de l’esforç està el ritme, o sia alternació d’acció i repòs. Així el trobem en el moure’s les onades en la mar, i en el petrificat oneig de les muntanyes; en la disposició de les branques en el tronc, i en l’obrir-se de les fulles; en els cristalls de les pedres precioses, i els membres de tot cos animal; en l’udol del vent i el de les bèsties, i en el plor de l’home.”
(22-XI-1907)
Extret de Joan Maragall: Obres Completes. Obra catalana. Barcelona: Editorial Selecta, 1960.
POESIA FIDEL COMPANYA
Únicament
em queda la paraula i la lletania
per expressar plàcidament
la malenconia.
Únicament
em queda el sentiment.
Per esperar un nou dia
únicament
em queda la poesia.
09 març 2011
L’endemà d’ahir
Avui no és el dia de la dona. O sí. Perquè sempre és el dia de la dona. El dia de la dona de sempre, la que treballa dins i fora de casa. La que voldria treballar i no pot fer-ho.
És l’endemà d’un dia que, per no ser, ni és una excepció. És la regla diària d’aquelles dones que treballen diàriament més hores de les que té el dia.
Ahir va ser com avui per a la majoria de dones; avui serà com ahir i demà esperem que no sigui com ahir o avui.
Avui és aquell dia normal, aquell dia del que no se’n parla, aquell dia que passa desapercebut a la mirada despistada de molts marits, de molts fills i de moltes filles . Avui és aquell dia que se segueix fent la feina amagada, silenciosa i repetitiva de sempre. I sort n’hi ha que aquestes dones la fan!.
No sé si caldria celebrar-ho. No sé si caldria que hi hagués dies determinats per celebrar determinats esdeveniments.
Potser sí que cal: per servir de record, per despertar alguna consciència i per adormir alguna mala consciència i molts remordiments.
Y Dios me hizo mujer
Y Dios me hizo mujer,
de pelo largo,
ojos, nariz y boca de mujer.
Con curvas
y pliegues
y suaves hondonadas
y me cavó por dentro,
me hizo un taller de seres humanos.
Tejió delicadamente mis nervios
y balanceó con cuidado
el número de mis hormonas.
Compuso mi sangre
y me inyectó con ella
para que irrigara
todo mi cuerpo;
nacieron así las ideas,
los sueños,
el instinto.
Todo lo que creó suavemente
a martillazos de soplidos
y taladrazos de amor,
las mil y una cosas que me hacen mujer todos los días
por las que me levanto orgullosa
todas las mañanas
y bendigo mi sexo.
Gioconda Belli
La poeta i novel.lista Gioconda Belli va néixer a Managua. Va participar, des de l’any 1970 a la lluita contra la dictadura d’Anastasio Somoza, com a membre del Front Sandinista. Va viure exiliada a Mèxic i Costa Rica. Va ocupar diversos càrrecs partidaris i governamentals en la Revolució Sandinista en els 80.
Les seves novel i poemes s’han traduït a més de catorze idiomes. És membre del Pen Club Internacional i membre corresponent de l’Acadèmia Nicaragüenca de la Llengua. Escriu per a diversos diaris nacionals i internacionals i té un bloc al diari nicaragüenc El Nueva Diario i en el diari The Guardian de Londres.
Gioconda és mare de quatre fills: Maryam, Melissa, Camilo i Adriana. Està casada amb Charles Castaldi, productor de cinema, i divideix el seu temps entre Los Angeles i Managua
08 març 2011
Divisa
DIVISA
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Maria-Mercè Marçal
(Cau de llunes)
Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l’any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988. L’escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini.
04 març 2011
Nicolás Guillén: Mariposa
Poeta cubà
–postmodernista i vanguardista-
nascut a Camagüey el 1902. Va morir l’any 1989.
Mariposa
Quisiera
hacer un verso que tuviera
ritmo de Primavera;
que fuera
como una fina mariposa rara,
como una mariposa que volara
sobre tu vida, y cándida y ligera
revolara
sobre tu cuerpo cálido de cálida palmera
y al fin su vuelo absurdo reposara
–tal como en una roca azul de la pradera–
sobre la linda rosa de tu cara…
Quisiera
hacer un verso que tuviera
toda la fragancia de la Primavera
y que cual una mariposa rara
revolara
sobre tu vida, sobre tu cuerpo, sobre tu cara.
21 des. 2010
Gloria Fuertes
ISLA IGNORADA
Soy como esa isla que ignorada
Late acunada por árboles jugosos
-en el centro de un mar
que no me entiende,
rodeada de NADA,
sola solo-.
Hay aves en mi isla relucientes
Y pintadas por ángeles pintores,
Hay fieras que me miran dulcemente,
Y venenosas flores.
Hay arroyos poetas
Y voces interiores
De volcanes dormidos.
Quizá haya algún tesoro
Muy dentro de mi entraña.
¡Quién sabe si yo tengo
diamante en mi montaña,
o tan sólo un pequeño pedazo de carbón!
Los árboles del bosque de mi isla
Sois vosotros, mis versos.
¡Qué bien sonáis a veces
si el gran músico viento
os toca cuando viene del mar que me rodea
A esta isla que soy, si alguien llega,
Que se encuentre con algo es mi deseo
-manantiales de versos encendidos
y cascadas de paz es lo que tengo-.
Un nombre que me sube por el alma
Y no quiere que llore mis secretos;
Y soy tierra feliz -que tengo el arte
De ser dichosa y pobre al mismo tiempo-.
Para mí es un placer ser ignorada,
Isla ignorada del océano eterno.
En el centro del mundo sin un libro,
SÉ TODO, porque vino un misionero
Y me dejó una Cruz para la vida
-para la muerte me dejó un misterio-.
GLORIA FUERTES
(De Isla Ignorada. Ediciones Torremozas, 1999)
10 nov. 2010
Et necessito amic
Et necessito, amic, et necessito.
Xerrarem llargament i amb tu sabré que existeixo.
L’ombra dels teus braços em dóna aixopluc.
I amb la llum dels teus ulls hi veig diferent.
Les teves paraules serenes aclareixen els meus dubtes …
són com pluja mansa que em fecunden.
Els meus mal-de-caps, els meus afanys,
amb tu s’assosseguen.
I els meus passos incerts es tornen fermes petjades.
Les llargues xerrades guarden secrets …
Anar i venir de paraules, tebi camí …
Et necessito, amic, et necessito.
En les llargues nits, compartint silencis,
esperant l’alba que ens arriba massa de pressa.
Et necessito, amic, quan em brolla
l’alegria interior, serena i profunda.
Et necessito sempre, perquè la vida
s’omple d’alegria al compartir-la.
05 nov. 2010
Tardorenca
L’ufanós arbre de casa ha plorat com cada tardor
les seves llàgrimes en forma de fulles;
unes ocres, altres torrades, altres encara daurades,
però totes ja sense força i sense vida.
Una fulla ha anat surant amb peresa
en el seu descens per l’aire encara tebi
i durant la caiguda pausada i silenciosa
ha tingut temps d’esgarrifar-se una mica.
Només una mica.
Perquè ha pogut aterrar amb discreció
mentre espantava unes formigues
que traginaven com sempre la seva pesada càrrega.
Han quedat immòbils i perplexes uns moments
reüllant cap dalt i esperant el pitjor,
tot deixant potser una minúscula rama,
o potser un pètal sec d’una flor desconeguda,
o tal volta una petita espina robada d’un roser llunyà,
o potser una ploma ves a saber de quin ocell…
En la seva caiguda també ha aixafat una gota de rosada…
Sense voler! Sí, sense voler!
Tot sense voler…
acomplint la natura involuntàriament el seu destí.
29 oct. 2010
A un vell ullastre
Aquest vespre les “AMICS DEL BISBE DEIG” fan la presentació aquí a Mollerussa del llibre “Un camí de camins”, recull poètic del Bisbe Antoni Deig
Serà a 2/4 de 9 del vespre a la Sala d’Actes del Consell Comarcal del Pla d’Urgell.
Hi intervindran Mossèn Climent Forné, escriptor, poeta i col·laborador del Bisbe Deig i Antoni Puigvert Romaguera, escriptor i periodista.
Us deixo un petit tast de la poesia del Bisbe Deig.
A UN VELL ULLASTRE
Vell ullastre d’esquerp cim
que brandes, altiu, encara
I a tot vent saps plantar cara:
jo t’estim!
Vell ullastre, cos ferreny,
que l’urpa del temps, ingrata,
et mina, però no et mata:
jo t’estreny!
Vell ullastre caparrut,
que aguantes les maltempsades,
els freds i boires gelades:
jo et salud!
Vell ullastre escabellat,
sense flors i sense fruita,
vencedor sempre en la lluita:
jo t’acat!
Vell ullastre, tremp d’acer,
fortitud que mai no es passa,
valentia d’una raça:
jo et vener!
Vell ullastre! Ton suspir
és desig de primavera
que et poses per bandolera:
jo t’admir!
Vell ullastre salabrós,
sobre el mar estens les branques
i mon cor en tot cor tanques,
amorós.
Lletra: Antoni Deig
Música: Nicolau Espinosa
S’Albaida ha volgut musicar aquest poema del qui fou bisbe de Menorca, en el que s’evoca i es lloa un dels signes més emblemàtics del paisatge menorquí: l’ullastre.
16 oct. 2010
Planeta feliç
Portava dins el cor una bossa de llàgrimes
que deixà anar damunt la seva cara.
Portava riures amagats i esperances marcides
que van anar desvetllant plegats.
Portava també una bossa de fruites tropicals
que van menjar tots dos àvidament.
Portava un munt de somnis despenjats de la lluna
que van contemplar tots dos plegats.
Portava un sac de terra vermella
que omplí en els seus viatges al planeta feliç.
Portava il.lusions, fracassos i una llarga història
que ara comparteixen els seus cors ben junts.
I al seu cor hi portava esperança.
I al seu interior hi quedava encara força.
I a la ment molta imaginació.
I, junts, van anar reconstruint llaços,
trenant somnis,
i donant-se vida.
09 oct. 2010
Aquell nen que no va néixer…
Aquell nen que no va néixer a vegades torna.
Torna de molt lluny i s’instal·la dins el cor i el cap
de la mare a qui encara li plora l’ànima….
i li demana contes i cançons….
i mirades tendres…
i abraçades llargues.
Aquell nen que no va néixer a vegades torna…
i demana jugar una estona…
i que l’ajudin a fer els deures…
i que el portin a jugar a futbol…
i que li facin un plat d’aquells espaguetis que tant li agraden.
Aquell nen que no va néixer…
ha entrat a la universitat…
ara està enamorat d’una noia molt maca….
i comença a treballar i a patir per les coses que veu…
a patir per un món que no li agrada.
Aquell nen que no va néixer …
somia somnis impossibles…
i necessita explicar-los a algú a cau d’orella….
i torna sovint per dir-li a sa mare que no pateixi…
que ell és feliç en la seva no-vida, en el seu no-res…..
en el seu cel llunyà d’estances càlides i felices…
i quan torna li diu que l’estima molt…
que ha de mirar d’oblidar i de seguir endavant…
i que la vida continua i que ha de ser feliç.
Aquell nen que no va néixer…
quan torna silenciosament i en qualsevol moment…
dóna les gràcies a la seva mare per tot…
per tot l’amor que li va donar…
per la cura que va tenir d’ell en aquell curt temps…
per tot el que van compartir junts…
i li diu: Gràcies, mare!
06 des. 2008
Els colors de la vida i de la mort.
CANÇÓ DE BRESSOL
Dorm, Joana. Que el Loverman fosc, tràgic,
d’aquell saxo soprano
del teu germà al consol de Montjuïc
t’acompanyi durant l’eternitat
pels camins que tan bé coneix la música.
Dorm, Joana.
I si pot ser no oblidis els teus anys
en el niu que has deixat dins de nosaltres.
Envellirem guardant tots els colors
que van lluir als teus ulls.
Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,
tot està il•luminat pel teu somriure.
És un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern.
Joan Margarit
Aquests dies són estranys per a mi. S’acosta Nadal i, com a creient, celebro alguna cosa que a mi em resulta molt gran, molt important, molt seriosa. Celebrarem un naixement que, històricament, no sabem ben bé com va ser, ni on va ser, ni gaires detalls. Però una celebració és justament reviure allò que d’alguna manera ens ha tocat profundament; allò que el sentiment és capaç de dir i la paraula és incapaç d’expressar.
Aquests dies celebrarem un naixement d’algú que, des de la seva petitesa, des de la seva nuesa, des de l’anonimat ha estat capaç d’esdevenir Salvador per a molta gent.
I això és el que aquests dies se’m fa estrany. Noto com un sentiment de finitud, d’acabament, de buidor… Serà per algunes morts de persones estimades, per símptomes de no massa bona salut, què sé jo… És com una espècie de contradicció interna que fa que les coses les vegi emboirades, poc clares, borroses…
Tinc l’esperança -una remota i difusa esperança- que tot s’anirà arranjant, que tot tornarà al seu lloc com
“un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern.” , tal com diu l’amic poeta Joan Margarit.
Perquè la vida, la mort, els afectes, les amistats, els dolors i els amors, les alegries i tantes altres coses…formen un conglomerat indestriable que ens ajuda a viure, inclús quan no hi trobem motius o en trobem poquets.
