A PEU

Eduardo Galeano va néixer a Montevideo l’any 1940. En un dels seus darrers llibres “Los hijos de los días” (Siglo XXI, Buenos Aires, 2012) escriu:

Un 5 de Setiembre de 1638 nació Luis XIV, rey de Francia, Rey Sol.

El Rey Sol vivió dedicado a las gloriosas guerras contra sus vecinos y al cuidado de su ruluda peluca, sus capas espléndidas y sus zapatos de taco alto.

Bajo su reinado, dos hambrunas sucesivas mataron a más de dos millones de franceses.

Se supo la cifra gracias a que Blaise Pascal había inventado, medio siglo antes, la calculadora mecánica. Y se supo el motivo gracias a Voltaire, que tiempo después escribió:

—La buena política conoce este secreto: cómo hacer morir de hambre a los que permiten vivir a los demás.

La crisi fabrica pobres i, per combatre la pobresa, a les eminències europees es comporten com Lluís XIV: maten la gent de gana per tal de que hi hagi menys pobres. La maten de gana, els curen o els eduquen pitjor, ajuden els bancs i deixen a la cuneta els que més ho necessiten.Que es morin aviat que d’aquesta manera hi haurà menys persones per ser ajudades.

Això sí: des del 2008 les dotacions extraordinàries aprovades pels dos darrers governs espanyols per a Defensa han sobrepassat en un 21% el pressupost oficial. Traduït en xifres vol dir que, com ve passant en els últims sis anys, el Govern espanyol acaba d’aprovar la concessió d’un crèdit extraordinari per a atendre al pagament d’obligacions corresponents a programes especials d’armament i material per 877,3 milions d’euros (uns 1.170 milions de dòlars) al pressupost del Ministeri de Defensa i es finança amb deute públic ", segons informa el portal ‘Eldiario.es’.

En aquest mateix període partides com la sanitat, l’educació o la recerca han patit retallades de fins al 50% a causa de la crisi, motiu per la qual cosa s’organitzen una mitjana de 27 manifestacions diàries, segons dades oficials publicades anteriorment, per protestar contra el "genocidi financer", les dràstiques polítiques d’austeritat, les retallades i l’atur.
El que dèiem: combatem la pobresa matant pobres.

Tags: Crisi, Pobresa

La nostra societat –malauradament- mai ha estat massa justa i durant molts segles fins i tot ha estat molt injusta. Era normal deixar abandonats a la seva sort els que no podien seguir els seus ritmes i no entraven en els paràmetres del que se’n deia “normalitat”. Com a molt, se’n feien càrrec les seves famílies o algunes institucions benèfiques. S’havia anat progressat positivament en aquest sentit durant aquests darrers anys de més abundància econòmica, però sembla que tot el que siguin ajudes socials s’ha aturat molt amb la crisi i, si ens descuidem, retornarem a la societat injusta i desequilibrada d’anys enrere.

Ahir llegia un text de Pedro Zabala, professor  de Dret, que titula LA IMPUDICIA DE LOS VIEJOS. És un text escrit amb una molt fina ironia, on es pregunta què cal fer amb els que no caben a nostra societat i que, per altra banda, tenen els seus drets i els reclamen ben justament. Què cal fer amb els que “sobren”? Ell parla dels vells, dels malalts, de les persones dependents, dels emigrants, dels sense sostre, de les dones, de les minories sexuals, de les persones i organitzacions defensores dels drets humans, d’aquests cristians que s’han pres seriosament el missatge de Jesús en les Benaurances.

La crisi afecta a una gran majoria de la societat, però afecta sobretot als més dèbils en tots els sentits. Els parlaments, els encarregats de fer les lleis, els encarregats de fer-les complir procuren prou bé que la crisi no afecti negativament els rics, els poderosos, els bancs, els que mouen els fils d’aquest món de mones… No fos cas que els fessin enfadar!. Si cal procurar per algú i si cal tractar bé algú, els primers a seure a la taula del ric Epuló són ells. I les engrunes ja les donarem als pobres Llàtzers, que poc a poc van quedant fora del sistema. Potser fins i tot deixarem que els gossos els llepin les ferides i els donarem unes engrunes que cada dia són més minses i amb més gent per repartir-les. Una autèntica vergonya d’un sistema cada com més injust amb les minories desprotegides de tot tipus!

I arribats en aquest punt podríem parlar de casa nostra, de com aquest injust sistema de repartiment ens perjudica i com afecta cada com més, per exemple, a milers de nens mal alimentats tal com a denunciat aquests dies el Síndic de Greuges. Cal independitzar-se políticament però cal independitzar-se també urgentment d’aquest sistema injust. Cal pensar en una societat molt més justa i que no deixi fora aquestes bosses de persones desgraciades que sembla que ja no serveixin per a res més que per anar cap al contenidor com una escombraria més de les que genera aquest sistema.

I, si voleu concretar encara més, podríem parlar de les retallades a les persones amb discapacitat intel·lectual, que és un camp que conec ben de prop perquè hi treballo. La situació ha anat de mal en pitjor, tal com fa notar la Lourdes Sellarès, treballadora social de la Fundació Maresme, en un article aparegut fa un parell de mesos on recull tota una sèrie de dades que fan pensar de veritat. “Des de desembre de 2012, la Generalitat no dóna resposta a cap nova demanda de servei per a persones amb discapacitat intel·lectual, cosa que suposa l’exclusió social, sobretot per aquelles persones que necessiten un lloc de treball o accedir a serveis assistencials  (centres de dia/residències).”

Les entitats sense ànim de lucre que treballen en aquest camp ens trobem amb una situació d’ofec econòmic i, de forma semblant, s’hi troben moltes famílies.Si la situació es manté, anem a un retrocés de 30 anys en els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual. Caldrà fer alguna cosa? Caldrà que el repartiment dels diners es faci d’una altra manera?

Tags: Discapacitat, Immigració, Justícia social, Pobresa, SOCIETAT, Vellesa

Una de les coses que més m’han impressionat de la notícia que escoltava avui sobre els 22 nens morts per enverinament a l’Índia és la forma com acabava la notícia:

 “El governador de Bihar, Nitish Kumar, després d’assabentar de les morts va anunciar una compensació a la família dels nens morts per 200.000 rupies (2.569 euros) i va enviar als malalts a un millor hospital”.

La notícia, en sí mateixa, ja és terrible en molts sentits: els nens moren per haver consumit aliments proporcionats pel mateix govern; alguns dels nens moren després de passar 15 hores per evacuar-los; la majoria d’aquests nens anaven als serveis gratuïts que oferien les escoles per tal de poder menjar una mica i, a la vegada, com a reclam per als pares perquè enviessin els seus fills a l’escola. Però no em negareu que és ben trist donar 2.500 euros per la vida d’un nen! Si valdrà poc la vida d’un infant en un país pobre!

Ja hi estem acostumats –potser massa i tot- a veure a la TV o als diaris notícies de nens que són explotats econòmicament o sexualment. Ens anem fent insensibles davant d’aquestes notícies, nosaltres que encara tenim quasi tot el necessari per viure i als nostres infants encara els podem oferir l’indispensable. Però l’escletxa entre la pobresa i la riquesa cada cop en va fent més ampla en el nostre món i , quan ens en adonem ja no serem a temps per poder establir els ponts necessaris per tal de que una part de la població quedi fora definitivament del que en diem l’Estat del benestar.

A l’Índia diuen que hi ha uns 120 milions de nens reben un esmorzar gratuït a les escoles i que potser ja no mengen res més durant la resta del dia. Aquí a casa nostra cada vegada hi han més infants amb necessitats elementals mal cobertes i moltíssima gent de bona voluntat fan molts esforços per rebaixar una mica tantes necessitats. Potser caldrà pensar una mica què ens caldrà fer pels infants, ja que a vegades són els més pobres d’entre els pobres. Caldrà pensar com respectem i protegim els seus drets elementals: dret a la vida, a tenir una família, a la salut , al joc, a l’educació, a no ser explotats, etc. etc.

Notícies com aquesta em fan pensar que encara estem molt lluny d’un món una mica més just i que la tasca principal que han de fer els governs és la de pensar primer en les persones.

Tags: Pobresa

Cada any, quan arriba Sant Jordi, ens arriba una gran inundació, no pas d’aigua sinó de llibres. Llibres nous arreu. Un munt. Una autèntica benedicció si no fos perquè són massa i hom no pot arribar a tots els que voldria llegir. Però està bé que n’hi hagi molts perquè sempre n’hi ha algun que fa el pes i acabes comprant-lo i llegint-lo, cosa que està molt bé, no trobeu?.

Aquest any ja tinc triat –i demanat al propi autor-el llibre que compraré. És d’un amic virtual (no ens coneixem personalment) que té un blog que jo segueixo amb total devoció perquè trobo que val molt la pena. El blog es diu  "CON CARTONES POR LA CALLE" i l’autor és l’ ENRIQUE RICHARD, un voluntari de la Fundació Arrels. Com que el llibre l’ha auto editat ell mateix només es pot adquirir a Arrels Fundació (Riereta, 24), a la llibreria Claret (Roger de Llúria, 5) i a la rambla del Raval per Sant Jordi.

I per què us el recomano amb tant interès, sense ni tan sols haver-lo llegit?. Doncs perquè el llibre no és res més que una compilació de les vivències i les profundes reflexions que l’ Enrique ha anat plasmant al seu blog des de l’any 2007, encara que la seva relació amb les persones que viuen al carrer ja porta 10 anys. Jo l’he anat seguint durant una colla danys i ell sempre explica que la única cosa que pretenen aquests voluntaris és compartir temps, relació, companyia… Escoltant amb respecte, sense prometre res i estant –simplement- al seu costat. Tal com explica en un reportatge que li va fer  Rosa Mari Sanz a El Periódico, cada dimarts des de fa una dècada, Enrique Richard es troba amb Puri González per recórrer carrers de Barcelona i observar aquells a qui pocs miren, persones que han fet d’un banc, una plaça, un caixer o qualsevol racó un lloc on passar la nit i també part del dia. Homes i dones amb una pobresa cronificada que no desitgen gaire cosa més que una mica d’atenció i respecte. O simplement que els deixin tranquils.

Aquest llibre convida a la reflexió i denuncia situacions d’injustícia, alhora que reflecteix la manera de treballar d’un equip de 18 persones que acompanyen desenes de sense sostre. A vegades, fins i tot, fins a la mort.  L’Enrique explica que les persones dormen al ras són una mica més de 800 a tota la ciutat, al marge de les 700 persones instal·lades en assentaments i les 1.300 allotjades en centres i albergs). «Després de set anys de relació amb nosaltres, un dia Juan José va accedir a dormir en una pensió. La primera nit ho va fer a terra, al damunt de les rajoles fredes de l’habitació».

Però encara que l’èxit de la seva feina pugui semblar que una persona aconsegueixi una vida normalitzada, Richard no ho veu necessàriament així. «És molt relatiu. Hi ha qui està bé al carrer i no fa mal a ningú. Encara que sigui difícil d’entendre», explica. I recorda sense amagar la sensació de fracàs Enrique, a qui no hi havia manera de convèncer perquè dormís sota un sostre. «Demà hi aniré, demà hi aniré», deia sempre. Al cap de setmanes, mesos, insistint-hi, va acceptar una habitació. Al cap de tres dies, o potser quatre, va morir. «Era home de carrer. Només volia veure les estrelles quan es llevava…»

Durant aquesta dècada, aquest voluntari confessa que el carrer li ha ensenyat, entre moltes altres coses, que a fora hi ha poques amistats, que els que viuen en la pobresa extrema són desconfiats i menteixen per sobreviure, que la majoria pateix addiccions que vénen d’abans, que una mica de responsabilitat tenen de la seva situació, i que una vegada s’hi troben, el més urgent no és el més important. «Recordo un cop que preocupats per la salut d’un home li vam anar a preguntar pel seu dit. Tenia necrosi. ‘¡Tothom em pregunta pel dit. Ningú pregunta per mi!», ens va dir enfadat. «La urgència per a ell no era el més important. Per això el que intentem és entrar en la persona. Cadascú té un somni», assegura. I no té per què ser un sostre.

Però hi ha casos que no poden esperar gaire i preocupen de manera especial Arrels: el d’aquells en edat laboral amb dures situacions que encara no són cròniques. Aquesta oenagé ha vist com des de l’inici de la crisi, el 2007, s’ha quadruplicat el nombre de persones sense casa ateses de la franja d’entre 20 i 35 anys, i s’ha doblat entre els de 35 i 50. Per això, planegen reforçar el seu equip de voluntaris de carrer, passant dels 18 actuals a un centenar, i aplicar l’estratègia Housing first (vivenda primer), que funciona en altres països i que aposta per allotjar en pisos sense sostre sense condicionar l’accés a la participació de processos socioeducatius.

Tags: Blogs, Enrique Richard, Fundació Arrels, Pobresa, SOCIETAT, Voluntariat

En els temps que corren ja està bé que un Papa es presenti al món amb les formes que hem vist i amb alguns detalls que avui, Dijous Sant, resulten més significatius. Perquè tots els Dijous Sants hi ha un gest en la litúrgia que resulta molt significatiu: és el de rentar els peus, recordant aquell gest de Jesús que, com ens explica Sant Lluc

“ Es va originar també rivalitat entre ells sobre quin d’ells havia de ser tingut per més gran.  Però ell els digué: «Els reis de les nacions en disposen com a amos, i els qui les dominen s’anomenen benefactors. Però vosaltres no heu de ser pas així, sinó que el més gran d’entre vosaltres es faci com el més jove, i el qui mana, com el qui serveix. Perquè, ¿qui és més gran: el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No és el qui seu a taula? Doncs, jo sóc enmig de vosaltres com el qui serveix”.(Lc 22, 25-27),

El gest de rentar els peus significa servei i és el centre de la vida de Jesús. Des d’aquest anorreament (kenosi és el terme grec que fa servir Sant Pau a la carta als Filipencs) és quan agafa sentit la seva mort i la seva vida. Aquest gest servicial està íntimament lligat al nou manament de l’amor. El Papa avui  (com acostumava a fer a la seva terra, que celebrava en una presó, en un hospital o en un hospici per a pobres i marginats) i  com faran a tot el món milers de bisbes i capellans, rentarà els peus a 12 joves en un centre de menors de Roma seguint el gest de Jesús. És el signe-sagrament que hauria d’esdevenir realitat en aquesta Església que s’ha de renovar urgentment.

Si alguna cosa té  -i tots hi estan d’acord- aquest Papa és que és una persona senzilla. A Buenos Aires solia passejar-se per les Villas Miseria amb les sabates gastades de tant caminar. Li agrada xafar terra i caminar pels carrers perquè es va criar al barri porteño de Flores, una zona on hi viuen gent d’escassos recursos econòmics. El seu pare, maquinista, va tirar endavant una família de 5 fills amb l’ajuda de la seva mare que feia la molta feina que hi devia haver en aquella casa. Sap, per tant, el que és viure senzillament i amb naturalitat. Els seus gestos són analitzats amb lupa i criden l’atenció perquè feia temps que no es donaven al Vaticà: va passar a pagar la factura de la pensió on vivia, menjava enmig dels altres cardenals, vol deixar les luxoses estances papals, s’apropa a la gent, etc.

El dissabte passat, els periodistes van ser rebuts en audiència i allà va aparèixer ell amb les sabates gastades que portava de Buenos Aires i que havien recorregut els carrers, els metros i les villas miseria on la pobresa, la violència i la marginació són evidents en tots els seus racons. Aquestes mateixes sabates negres gastades ara vesteixen un Papa i les vermelles que li havien preparat han quedat guardades en un armari. Tant de bo no surtin més i també sigui un signe que cert tipus d’ Església s’ha acabat definitivament. Ja sé que només és un detall i que potser no vol dir res. Però també pot ser que vulgui dir molt després d’haver escoltat el que deia en la seva primera homilia que va fer com a Papa i on les sabates poden adquirir un valor simbòlic. Va insistir en el “moviment” i va dir que la vida i l’ Església estan en moviment. “La nostra vida és un camí. Quan ens parem, la cosa no va. Caminar sempre, en la presència del Senyor, a la llum del Senyor, buscant viure de manera irreprensible que Déu demana a Abraham en la seva promesa”.

Que aquest Dijous Sant sigui per a tots els cristians un camí de servei, de buscar i d’estimar aquells que més ho necessitin.

Tags: Església, Papa Francesc, Pobresa, poder

Seguint amb el tema d’ ahir –de dóna per molt- seguirem parlant del malbaratament dels aliments. Segons CUKMI, una pla web dedicada al menjar, més del 30% dels aliments que es compren van a parar a les escombraries. Per exemple, les restes de carn de vaca, porc i pollastre que es llencen a les llars dels Estats Units són equivalents a més de 1.000.000 d’animals. I això, representa una despesa d’energia que el món no es pot permetre. Ja no dic els països rics, sinó el món sencer.

En Xavi, un lector del meu blog, em deixava ahir un comentari ple de sentit comú i amb una pregunta que a la vegada era ben realista però també plena d’utopia. Es preguntava:

“ ¿què podríem fer-hi a banda del consum responsable de cadascú? Hi ha molt gent que tot això li rellisca, ¿caldria fer lleis per limitar el consum, potser amb multes? Si tots els recursos estiguessin ben canalitzats i justament repartits viuríem en un món millor. Però en aquest món de capitalisme salvatge això no té cabuda. Cal, doncs, canviar el món.”

Canviar el món! Doncs potser sí que serà necessari i imprescindible si volem seguir vivint-hi tots una mica dignament. Perquè del que es tracta és d’això: no que uns puguin viure dignament i altres es morin en la misèria. Potser per alguns estalviar diners no és un incentiu prou important perquè en tenen de sobres. Tampoc potser ho és col · laborar amb accions individuals perquè no empitjori el medi ambient. Però hi ha una raó que gairebé ningú discuteix i que fa que les persones –per dur que tinguin el cor- puguin canviar de mentalitat: llençar menjar en un món on gairebé 1000 milions es moren de fam no està bé.  La catàstrofe humanitària que afecta a Somàlia i altres països d’Àfrica, és una amenaça imminent de més de 10 milions de persones que es troben a la vora de la mort per no tenir què menjar. Unes persones viuen en l’abundància i altres en la misèria.

I per acabar un cosa ben pràctica. Heu ací 5 consells per no llençar menjar basats en Do Your Part for everyday Green Living i Love food hate waste

1. Avaluar: Saber exactament quins aliments hi ha i què no hi ha a la casa. Guardar les sobres sempre en recipients transparents per ajudar a mantenir un registre d’elles. Estar atent als venciments i sempre moure els aliments que tenen venciment pròxim a la part del davant del frigorífic per usar-los abans. Saber quines són les proporcions necessàries. Adquirir menjar fresc considerant quan es menjarà.
2. El congelador és teu amic: El congelador pot fer que gairebé qualsevol aliment duri fresc durant mesos. Llavors, si simplement no tens ganes de menjar l’endemà les sobres d’avui, l’ideal és congelar. El congelador també és bo per proveir d’aliments bàsics. Per exemple, pots congelar un quantitat extra de salsa en diversos contenidors cada un amb la proporció correcta per a la família. A més, es pot aprofitar la congelació per apilar verdures i fruites de temporada. 
3. Guardar també les petites restes: Les petites restes d’aliments també poden guardar.se. Mig sandvitx? Sí, a la nit pot ser un aperitiu o pot completar el dinar de l’endemà. Reciclar les petites restes de menjar consisteix simplement a trobar-li novament una nova oportunitat, que segur que la pot tenir.
4. Compres més intel · ligents: El millor consell és fer una llista de compres i cenyir-se a ella quan s’està al supermercat. D’una altra manera és molt fàcil deixar-se portar per la compra d’articles o aliments que realment no es necessiten. La planificació dels teus menjars per avançat ajuda a crear una llista d’ingredients i evitar les compres per impuls que pot acabar fàcilment a les escombraries. El menjar a les escombraries és el resultat de la manca de planificació.
5. Disposar sempre dels "Bàsics": Enllaunats, vegetals, carn i peix congelats, diferents tipus de pastes, arròs i altres cereals, són elements essencials amb una vida útil molt llarga, el que permetrà combinar-los amb les restes de menjar i produir nous plats.

Bon appétit! i bon estiu!

Tags: Ecologia, ECONOMIA, Menjar, Pobresa

Quan era petit, a l’escola em van ensenyar una poesia que he recordat tota la vida, cosa difícil de creure donada la meva reconeguda mala memòria. Després he sabut que era una dècima de Calderón de la Barca, treta de la seva obra La vida es sueño.  La dècima parla d’un savi molt pobre, molt pobre i diu així:

Cuentan de un sabio que un día
tan pobre y mísero estaba,
que sólo se sustentaba
de unas hierbas que cogía.
¿Habrá otro, entre sí decía,
más pobre y triste que yo?;
y cuando el rostro volvió
halló la respuesta, viendo
que otro sabio iba cogiendo
las hierbas que él arrojó.

Pedro Calderón de la Barca, La vida es sueño, siglo XVII

M’ha vingut a la memòria aquest poema avui que TV3 fa la Marató per la pobresa i que ens convida a reflexionar sobre aquesta xacra que cada dia s’estén més. No és fàcil fabricar pobres amb la perfecció que ho fa la nostra societat capitalista i consumista. S’ha de convèncer a la gent que vulgui cada dia més coses, que gasti cada cop més –endeutant-se, si cal, fins al moll de l’anima- i que compri i compri més allà de les necessitats bàsiques. Però ens ho planegen tant bé, ho pensen tan bé i ho organitzen tant bé, que al final ho aconsegueixen i fabriquen persones amb necessitats artificials que es convertiran inevitablement en pobres. Ens proposen ser tots cada dia una mica més egoistes. Ens diuen que cal mirar, per damunt de tot, per nosaltres mateixos i pels nostres desitjos que, si els podem aconseguir, ens faran feliços…

I així anem creant les condicions ideals per fabricar pobres. Fabriquem pobres materials i pobres espirituals: nois i noies que no cal que pensin massa. El que cal és que tinguin i gastin en telèfons mòbils, roba, modes… No cal que pensin en un futur millor per a ells i per al món en general. Només cal que pensin en l’ara, en el present. No cal que llegeixin massa, no cal que siguin massa crítics. Només cal que segueixin les directrius que els vagi marcant la TV.

Però, de cop i volta, es troben que no poden aconseguir res de tot això perquè no troben feina i perquè les coses sembla que han canviat de cop. I ara què? Doncs ara potser és arribat el moment d’aprendre’s de memòria aquesta dècima de Calderón de la Barca i mirar una mica al voltant nostre.

Els pobres no existeixen per si sols, som tots responsables en certa mesura que la "màquina" els segueixi produint. Potser que comencem a creure i ensenyar que un altre món és possible. Que és l’únic possible!

Tags: Pobresa, SOCIETAT

Ahir deia que Karim Benzema és un tipus miserable –ja no només pobre- per molts diners que tingui. O dit d’una altra manera: és un home pobre i miserable perquè li falta el que és més important: bons sentiments, humanitat i un cor gran i obert. Per això li seria d’exacta aplicació la frase que he posat com a títol en aquest apunt i que podríem aplicar a molta més gent: “Pobre home… només té diners!”.

Hi han moltes maneres de ser pobre, però n’hi han dues que  que són les més significatives: les persones que són pobres perquè no tenen recursos econòmics i benestar i aquells que són pobres d’esperit. Es parla molt de les persones que pateixen pobresa material. Estadístiques, estudis i índexs de tots tipus, d’una banda, i de l’altra les mans generoses que s’ofereixen per remeiar aquesta trista situació: fundacions, organitzacions, menjadors, gent que col·labora d’una o altra manera per pal·liar aquestes necessitats.

No obstant això, caldria parlar també de la pobresa d’esperit, que possiblement va tant en augment com la pobresa material i no hi han índexs que la mesurin, però que és tant perillosa, greu i dolorosa com l’altra pobresa. Pensem qui s’ocupa d’alimentar l’esperit, enriquir la nostra ànima i enfortir el nostre interior.

Amb el pas del temps, en aparença el món va anant millor. Dic en aparença perquè crec que aquest avenç no arriba a tots els ordres de la vida de les persones. El creixement material no va acompanyat del creixement moral i per això les persones poden enriquir-se i ser cada com més infelices. El nostre interior s’ha fet més petit, més raquític, més pobre i més miserable. Ens hem preocupat tant per tenir, aconseguir, avançar en el que fa referència a les coses materials i tangibles que hem deixat de banda el que és invisible als ulls, com deia Antoine de Saint-Exupéry en el seu llibre el Petit Príncep. Les coses que enriqueixen l’esperit no es compren a través de catàleg però existeixen i les hem de buscar per tal que el nostre cor s’alimenti: una atenta escolta a l’altre, el brindar nostre temps, el fer amics, un bon llibre, la mà d’un fill aferrada a la nostra, una abraçada, un gest de caritat, una trucada a algú que està sol i tantes altres coses…

Paradoxalment tot allò que ens nodreix per dins i que oferim gratuïtament és el que ens enriqueix. És quan oferim totes aquestes coses quan, no només no ens empobrim, sinó que serà quan tindrem la millor de les riqueses, la veritable, la més sana, aquella que no es guarda en un banc. Així com per poder donar cal tenir i per tenir cal treballar (i aquesta frase que podria referir-se a les coses materials també és adequada per al nostre esperit) ens hem d’ocupar de saciar la fam del cor, d’enfortir l’esperit, d’omplir-lo de coses valuoses.
Això també és un exercici que ens cal fer, perquè el model de persona que ens proposes és la d’aquella que té èxit, poder i diners.

Avui tot s’ha d’actualitzar i renovar el model perquè tot es fa vell de seguida: el cotxe, el mòbil, els aparells d’escoltar música, els vestits… Tot s’ha de canviar, d’actualitzar, de modernitzar si no volem estar fora d’onda, fora de moda, cosa que arriba a fer-nos tornar ridículs fins i tot perquè el veritablement important no requereix actualització. El nostre cor és sempre el mateix i nosaltres som els mateixos. El que hem de fer és enriquir-nos, ampliar la nostra capacitat d’estimar i perdonar i per sobre totes les coses obrir-nos als altres. Donant tot el que puguem a l’altre, el que l’altre necessiti, és la millor manera de sortir de la pobresa espiritual.

I per acabar, una breu història que corre per internet, que em va agradar i que possiblement il·lustra tot això que deia.

Expliquen que una vegada un pare d’una família rica va dur al seu fill a una excursió pel camp, amb el ferm propòsit que veiés com n’era de pobre alguna gent camperola camp i perquè comprengués el valor de les coses i com  ells eren molt afortunats.

Van viure durant un dia i una nit complets a la granja d’una família camperola molt humil. En retornant en el seu cotxe a la ciutat, el pare va preguntar al seu fill:

-Què t’ha semblat l’experiència? …
-Bona, va contestar el fill amb la mirada perduda en la distància i tot pensatiu.
-I… què has après?, va insistir el pare …
El fill va contestar:
-Que nosaltres tenim un gos i ells en tenen quatre.
Nosaltres tenim una piscina amb aigua estancada que arriba a fins a mig jardí … i ells tenen un riu sense fi, d’aigua cristal·lina, on hi ha peixets, créixens i altres belleses.
Que nosaltres importem llanternes de la Xina per il·luminar el nostre jardí … mentre que ells s’ il·luminen amb les estrelles i la lluna.
El nostre pati s’allunya uns quants metres de casa… i el d’ells arriba fins a l’horitzó.
Que nosaltres hem de comprar el nostre menjar; en canvi, ells sembren, cullen i mengen  el seu.
Nosaltres escoltem CD… Ells escolten una perpètua simfonia d’ocells, granotes, gripaus i altres animalets …. tot això de vegades dominat pel sonor cant d’un veí que treballa la seva terra.
Nosaltres cuinem en estufa elèctrica … Ells, tot el que mengen té aquest gloriós sabor del  carbó de llenya.
Per protegir-nos nosaltres vivim envoltats per un mur, amb alarmes…. Ells viuen amb les seves portes obertes, protegits per l’amistat dels seus veïns.
Nosaltres vivim connectats al mòbil, a l’ordinador, al televisor … Ells, en canvi, estan "connectats" a la vida, al cel, al sol, a l’aigua, al verd de la muntanya, els animals, als seus sembrats, la seva família.
Especialment pare, vaig veure que ells tenen temps per conversar i conviure en família. Tu i la mare heu de treballar tot el dia i gairebé mai us veig i rara és la vegada que fas petar la xerrada amb mi.
El pare va quedar impactat per la profunditat del seu fill … i llavors el fill va acabar:
-Gràcies pare, per haver-me ensenyat el pobres que som! Per ensenyar-me el rics que podríem arribar a ser. Cada dia som més pobres d’esperit i apreciem menys la naturalesa que és la gran obra del nostre Creador. Ens preocupem per
TENIR, TENIR, TENIR I MÉS TENIR en comptes de preocupar-nos per SER.

Tags: Pobresa

En els temps que corren potser ens caldria repensar les nostres pobreses i les nostres riqueses que, en definitiva, són les mateixes pobreses i riqueses de la societat que toca viure a cada un. M’hi han fet pensar aquests dies els indignats (alguns potser no tant) que aquests dies han viscut, han dormit i han debatut en interminables assemblees a les places idees que han acabat en manifestos plens de bones intencions però inconcrets i difícils de dur a terme.

El millor d’aquests dies ha sigut el fet mateix de debatre coses i posar sobra la taula visions noves. Debatre sobre la crisi, els factors que l’han originada, veure nous camins per a la nostra societat ha estat bo i ha estat bé. Ara, més que mai, ens adonem que ser pobre o ser ric ja no és només tenir o no tenir diners, tenir o no tenir coses materials sinó que és sentir-se ple i feliç amb el que poc o molt es té, viure amb pau interior i amb una relació relativament equilibrada amb el que ens envolta, tenir amics, tenir possibilitats de realització personal, etc. La pobresa és, no només no tenir res d’això, sinó veure que potser ja no es podrà tenir mai més i no es podrà omplir mai aquesta sensació de buit que sentim i veure que allò al que havíem aspirat no es podrà realitzar mai.

Tot això que dic, ho dic pensant en la nostra societat occidental que ens ha ensenyat a preguntar-nos quant guanyem, quina casa tenim, quants cotxes, de què treballem, quant guanyem, on hem anat de vacances… En altres societats aquestes preguntes no tenen sentit i no se les fan mai durant la seva vida. La visió de la seva vida és una altra i, implícitament, ens recorden que els seus valors són uns altres.

Potser haurem d’administrar d’una altra manera les nostres pobreses i les nostres riqueses veient com van les coses. Potser haurem d’aprendre a estar contents amb el que tenim, encara que sigui poc i a creure’ns allò de que “el més ric és aquell que té menys necessitats i no pas aquell que més coses té”. Haurem d’aprendre, potser, a no ofegar-nos en les nostres riqueses i saber que no serem feliços si no tenim amb qui compartir-les? No tenir res en la nevera no és ser pobre, ni tenir-la plena significa ser ric; ni és exactament el mateix no tenir res a la nevera que no tenir res dins el cor. La quan cosa no vol dir a que no haguem d’aspirar a poder tenir el mínim per viure dignament, a poder treballar, a poder mantenir una família, etc. Però potser haurem de començar a enterrar velles aspiracions i vells esquemes que ja mai més seran realitzables. Potser haurem de començar a distingir entre preu i valor de les coses i saber que aquestes paraules no volen dir pas el mateix; potser haurem de saber que les seguretats d’abans no són les mateixes d’ara i que les coses canvien molt de pressa i de forma definitiva. 

La nostra major pobresa seria no saber viure més o menys feliços amb el que tenim, encara que sempre tinguem aspiracions, cosa lògica en l’ésser humà. La nostra major pobresa seria tenir por a “ser pobres” i no creure’ns que podem viure amb molt menys i de formes noves i distintes a les d’abans. Per sort, alguns ja s’ho estan creien i han començat noves formes de viure i de conviure que no sabem si fructificaran. Aquells hippies d’abans, que semblava que havien fracassat, potser ara estan tornant amb formes distintes i amb totes les seves utopies… Ves a saber!

Tags: Pobresa, Riquesa, SOCIETAT

Fa una temporada que vaig rebre un d’aquests PPS que corren i que em va enviar un amic. El vaig guardar com acostumo a fer. Alguns no els he llegit més però aquest em va quedar gravat i avui l’he volgut aprofitar per a la meva reflexió.

No sé si des dades són exactes o no. Però aquest fet no és massa important. L’important és el missatge que ens vol donar. El PPS diu que si poguéssim reduir la població de tota la Terra a un petit poblet  d’exactament 100 habitants, mantenint les proporcions existents en l’actualitat, el resultat seria alguna cosa més o menys així. Hi hauria:

De les 100 persones,
80 viurien en condicions infrahumanes.
70 serien incapaços de llegir
50 patirien de desnutrició
1 persona estaria a punt de morir
1 nadó estaria a punt de néixer
Només 1 (sí, només 1) tindria educació universitària i només hi hauria 1 persona amb ordinador.

En analitzar el nostre món des d’aquesta perspectiva tan comprimida és quan veiem més clarament la necessitat d’acceptació, entesa, i educació de les persones. Per això caldria que penséssim …

Si ens hem aixecat aquest matí amb més salut que malaltia, llavors som més afortunat que els milions de persones que no sobreviuran aquesta setmana.

Si no hem experimentat mai els perills de la guerra, la soledat d’estar empresonats, l’agonia de ser torturats o les punxades de la inanició, llavors estem millor que 500 milions de persones.

Si tenim menjar a la nevera, roba a l’armari, un sostre on refugiar-nos i un lloc on dormir, vol dir que som més rics que el 75% de la població mundial.

Si guardem diners al banc, a la cartera i tenim algunes monedes a la tauleta de nit… ja estem entre el 8% més ric d’aquest món.

Si podem llegir aquestes paraules som molt més afortunats que els més de 2.000.000.000 de persones d’aquest món que no poden o no saben llegir.

Els afortunats d’aquest món hauríem de treballar com si no necessitéssim tant els diners, hauríem d’estimar com si mai no ens haguessin ferit i hauríem d’estar contents per tot els que tenim ara i per totes les immenses possibilitats que tenim a les mans.

Tags: Drets humans, Justícia, Pobresa, Riquesa