A PEU

En un article titulat Querida Cataluña a VIDA NUEVA el cardenal Fernando Sebastián parla sobre els nacionalismes i, en concret, sobre el nacionalisme català. Diu que «els nacionalismes són sempre victimistes». El P. Hilari Raguer de Montserrat, ha fet una rèplica al cardenal Sebastián per a ser publicat a la mateixa revista Vida Nueva. Però, ai las!, resulta que no li volen publicar. Segons ell mateix explica “a Vida Nueva es neguen a publicar la meva rèplica. Diu el director: que arran d’algunes coses que han publicat sobre el procés, s’han donat de baixa molts subscriptors, uns contra i altres a favor”. Per això diu que mirarà de difondre aquest escrit per algun altre camí. Ja ho ha fet a PERIODISTA DIGITAL i el podeu llegir clicant damunt l’enllaç.

I ara un altre cardenal de l’església catòlica, apostòlica i romana. Aquesta vegada l’ínclit Cañizares -en una entrevista a La Razón-, que diu que «no es pot ser independentista i bon catòlic». Més d’un ja li ha dit públicament que això de repartir carnets de «bon catòlic» és molt greu perquè és un assumpte polític i, com a mínim, és un tema totalment discutible. Si fos un tema que afectés alguna veritat de fe o doctrina moral encara en podríem parlar. Però d’una opció purament política i totalment lliure democràtica ni s’hauria de plantejar. Qui són els bons catòlics? Només els votants del PP? Només aquells que voten els partits del nostre gust i preferència? I si un dia la sacrosanta Constitució espanyola es modifiqués i permetés la independència, què haurien de fer els catòlics? Quins serien, llavors, els bons i els mals catòlics?.

L’església catòlica, apostòlica i romana s’ha equivocat moltes vegades al llarg de la història i ha hagut de rectificar algunes posicions preses i potser fins i tot una mica comprensibles a causa dels temps que vivien. Crec que alguns d’aquests cardenals, bisbes o capellans tan contraris a les independències i als nacionalismes haurien de revisar els seus postulats, els seus esquemes mentals i mirar una mica enrere. Per exemple un fet que va passar fa una mica més de 500 anys: al desembre de 1510, una petita comunitat de frares dominics desembarca a l’illa caribenya de La Española (avui territori de la República Dominicana i Haití). Aquesta comunitat missionera, encapçalada per Pedro de Còrdova, procedia del convent de Sant Esteve de Salamanca, un dels centres més famosos i més oberts de l’Ordre Dominicana. És una comunitat pobra i que vol anunciar la Paraula des del seu context d’inserció en la realitat de la conquesta espanyola: des de feia 19 anys els habitants de les anomenades Índies occidentals patien l’explotació i maltractaments, perquè els conqueridors només buscaven or i fer-se rics amb la sang dels indis als quals tractaven com animals.

La comunitat analitza els fets, examina a la llum de l’evangeli la inhumana opressió que pateixen els indígenes, es posa de part d’ells i conscient de la gravetat de la situació decideix denunciar-la públicament davant els conqueridors i notables espanyols, entre els quals hi havia l’almirall Diego de Colon, el fill de Cristòfor Colon. Entre tots els membres de la comunitat elaboren el sermó que encarreguen pronunciar a fra Antonio de Montesinos, bon predicador. Fa un sermó profètic i trencador el 21 de desembre de 1511, que ens ha arribat gràcies a Bartolomé de las Casas, llavors «cura encomendero», present en el temple:

“Esta voz, dijo él, dice que todos estáis en pecado mortal y en él vivís y morís, por la crueldad y tiranía que usáis con estas inocentes gentes. Decid ¿con qué derecho y con qué justicia tenéís en tan cruel y horrible servidumbre aquestos indios? ¿Con qué autoridad habéis hecho tan detestables guerras a estas gentes que estaban en sus tierras mansas y pacíficas, donde tantas infinitas de ellas, con muertes y estragos nunca oídos, habéis consumido? ¿Cómo los tenéis tan opresos y fatigados, sin darles de comer ni curarlos de sus enfermedades, que de los excesivos trabajos que les dais incurren y se os mueren y por mejor decir, los matáis, por sacar y adquirir oro cada día? ¿Y qué cuidado tenéis de quien los doctrine, y conozcan a su Dios y criador, sean bautizados, oigan misa, guarden las fiestas y domingos? ¿Estos no son hombres? ¿No tienen ánimas racionales? ¿No estáis obligados a amarlos como a vosotros mismos? ¿Esto no entendéis? ¿Cómo estáis en tanta profundidad de sueño tan letárgico dormidos? Tened por cierto que en el estado en que estáis no os podéis más salvar que los moros o turcos que carecen o no quieren la fe de Cristo”.

L’impacte del sermó va ser enorme, «los dejó atónitos, a muchos como fuera de sentido, a otros más empedernidos y algunos como compungidos, pero a ninguno, a lo que yo entendí, convertido», anota el cronista. Diego Colón i els notables van sortir indignats i van decidir reprendre el predicador per aquella doctrina nova i escandalosa que anava contra el rei. Exigien una pública retractació. El diumenge següent, Montesinos va pujar altre cop a la trona i, en lloc de retractar-se, va dir que des de llavors no confessaria els espanyols, ni els donaria l’absolució i va recalcar que podien queixar-se allà on volguessin, però que ells seguirien predicant l’evangeli de Jesús.

Parlant d’aquest sermó, el gran teòleg Gustavo Gutiérrez, fa esment a una cosa fonamental: tant Diego Colón com el rei i tots aquells capitosts no es van equivocar en el judici que van fer del sermó, ja que es van adonar que aquell sermó no només qüestionava la manera com eren tractats els indis sinó que atacava de soca-rel la mateixa conquesta i l’injust sistema colonial espanyol.

Aquestes autoritats de l’església catòlica, apostòlica i romana que només veuen nacionalismes arreu (però que només veuen els dels altres i no veuen el seu nacionalcatolicisme) no s’adonen que hi ha una cosa que es diu drets humans i que els valors evangèlics, si no es basessin en els drets humans, no serien evangèlics. Per a ells els nacionalismes i el dret a la independència dels pobles es veu que és un pecat. Però, en canvi, no veuen cap pecat en certes estructures econòmiques neoliberals que oprimeixen pobles sencers, certs poders mundials que miren només els interessos dels propis mercats i que creen diferències abismals entre pobres cada cop més pobres i rics cada cop més rics. Aquestes autoritats de l’església catòlica, apostòlica i romana segueixen adormits en una son letàrgica inacabable i no veuen ni critiquen les caixes B d’algun partit dels més corruptes d’Europa. Els passa com aquell nunci italià a l’Argentina de Videla que, mentre jugava elegantment a tenis els caps de setmana amb el dictador argentí, milers de ciutadans eren torturats i desapareixien a Buenos Aires. Es veu que cadascú mira cap allà on vol…

Tags: Església, Nacionalisme

El 12 d’ Octubre és una data que no m’agrada. I encara m’agrada menys que fos declarada Fiesta Nacional de España per  la Ley 18/1987, del 7 d’octubre de 1987, que té   un article únic que diu:

Se declara Fiesta Nacional de España, a todos los efectos, el día 12 de octubre.

I segueix a aquest article una exposició de motius que val més que ens la prenguem en broma com, de fet, jo em prenc tota la festa en el seu conjunt. Cadascú que cregui el que vulgui i li respectaré que la celebri com vulgui, si ho fa de forma pacífica i respectuosa. Però deixeu-me la prendre també a mi com cregui més oportú i, si us plau, respecteu-m’ho també. Aquesta exposició de motius de la que us parlava diu així:

La fecha elegida, el 12 de octubre, simboliza la efemérides histórica en la que España, a punto de concluir un proceso de construcción del Estado a partir de nuestra pluralidad cultural y política, y la integración de los reinos de España en una misma monarquía, inicia un período de proyección lingüística y cultural más allá de los límites europeos.

Qui també se la pren amb ironia (i ja sabem que la ironia és de les coses més serioses que existeixen) és Eduardo Galeano que, en el seu darrer llibre “Los hijos de los días” redacta un text per a cada dia de l’any. Quan arriba al 12 d’ octubre diu això:

En 1492, los nativos descubrieron que eran indios,

descubrieron que vivían en América,
descubrieron que estaban desnudos,
descubrieron que existía el pecado,
descubrieron que debían obediencia a un rey y a una reina de otro mundo y a un dios de otro cielo,
y que ese dios había inventado la culpa y el vestido
y había mandado que fuera quemado vivo quien adorara al sol y a la luna y a la tierra y a la lluvia que la moja.

Eduardo Galeano. Los hijos de los días. Edit. Siglo XXI

I, com que a vegades val més riure que no pas plorar, he fet una selecció de còmics que fan referència a aquest dia tan important per alguns espanyols, per tal de que siguem capaços de posar humor a una cosa que en en realitat en té ben poc…

Tags: 12 d' Octubre, América Llatina, Nacionalisme

Ho sap prou bé el jugador d’hoquei herba, Àlex Fàbregas, que el volen fer ser espanyol per pebrots. Ell, amb tota la bona fe del món, només ha dit el que creuen i senten molts catalans: que "se sent català" però que juga amb Espanya "perquè no té més opció", fet que és cert, ja que la llei espanyola obliga els esportistes triats pel seleccionador a jugar amb la selecció, ho vulguin o no.

Em fa gràcia això que el nacionalisme espanyol proclama i imposa amb virulència: aquí s’ha de ser espanyol per collons, o si ho voleu de manera més fina, per nassos. Aquí tothom s’ha de sentir tal com ell volen que ens haguem de sentir i no tal com hom se sent de forma natural. Per això el nacionalisme espanyol –que és infinitament molt més virulent i molt més mal educat que el català- ha reaccionat ràpidament i de forma virulenta especialment a la xarxa twitter. L’Àlex Fàbregas ha decidit tancar el seu compte davant dels insults i crítiques que estava rebent. No ha tingut ganes ni humor per aguantar tantes impertinències i trobo que ha fet molt bé. Una bona tàctica davant d’un gos que lladra i  és seguir caminant fent veure que no el sents i fer-se el desentès. En castellà seria allò de “Ladran, Sancho, señal que cabalgamos”. Aquesta forma d’ignorar a certa gent no és cap falta de respecte sinó més aviat signe de dignitat i llibertat. Ells que pensin com vulgui, que jo pensaré també com voldré…

És patètic, és ridícul, és senyal de retard històric (i potser d’alguna altra mena de retard), és ser curt de gambals i és senyal de que encara viuen molts anys enrere no adonar-se que imposar les coses contra voluntat i tant si es vol com si no es vol  no treu cap a res. Alguns espanyols volen que els gibraltarenys se sentin espanyols encara que ells no vulguin, o que els catalans ens sentim espanyols per grat o per força. No entenen que per aquest camí no arribaran enlloc i que no fan més que despertar i fer adonar a molts ciutadans que es pot ser lliure de pensar com es vulgui i no com et diuen. A vegades no compta per a res la voluntat dels ciutadans sinó que aquí les coses es volen fer encara per decret i sota el principi d’ “ordeno y mando”.

Fem nosa? Molestem? No ens suporten? No podem ser el que vulguem? Hi ha dos camins: marxar o que ens facin fora. Els dos podrien ser prou bons. Caldrà estudiar quin podria ser el millor, el més pràctic i el més ràpid.

Tags: Catalunya, Espanya, Nacionalisme

“Primeiro sou português, em segundo sou ibérico, e apenas em terceiro, e quando me apetece, sou europeu.”

 José Saramago nas Suas Palavras

– Algú em sabria dir què és això de ser primer, segon o tercer?

-No hi podria haver un quart, un cinquè, un sisè….?

-Què és primer i què és més important?

-Hom és del lloc on neix o del lloc on viu?

-A qui s’estima més: Al pare o la mare?

-D’un arbre què és més important: les arrels o les branques?

….I així fins a l’infinit.

Tags: Nacionalisme

Encara no s’ha produït el pacte però tothom el veu venir: al País Basc els socialistes pactaran amb qui sigui (amb el mateix diable si fos necessari) amb la única finalitat de governar.

A Catalunya va passar més o menys el mateix. Els socialistes catalans van fer un primer tripartit, un segon i en faran tants com puguin, també amb l’única finalitat de no aixecar el cul de la cadira.

Però jo no em queixo d’això. La lleis de la democràcia fa que aquestes coses es puguin donar. Del que em queixo és d’aquesta demonització que es fa del nacionalisme per part dels partits, diguem-ne grans (una dubtosa grandesa, per cert, és la que mostren a vegades). I també em queixo de la poca vivesa i perspectiva política que mostren els nacionalistes en general. Són tan miops i tan egoistes que tos es miren només el melic i el bé del seu partit. Els pactes com GALEUSKA, o coses semblants, són paper moll, coses per quedar bé. Però res seriós.

El “grans” faran una Llei de Partits, modificaran tantes lleis com sigui necessari i es posaran d’acord el PP i el PSOE amb la única finalitat d’arrabassar el poder allà on ells no hi són. De nacionalisme espanyol no en parlen. Es veu que aquest no deu existir. La “grandeza y la unidad de España” es veu que és el més important. Està en perill España, diuen ells. La veritat és que no sé el que volen salvar…. Espanya ja ha naufragat fa temps i deuen voler salvar les restes del naufragi. Ja hi posen bona voluntat, ja….!

O sigui, que anem-nos preparant: cada dia veurem més pactes amb el diable. Ara només falta saber qui és el diable.

Tags: Nacionalisme, Pactes, PP, PSOE