A PEU

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné

http://eixrestaura.blogspot.com

El 28 de març de 2006 Ciuraneta va firmar la demanda que havia de portar el cas al TRIBUNAL DE LA ROTA. L’equip jurídic argumentava que fins al moment només hi havia hagut decrets administratius i no hi havia hagut cap pronunciament jurídic, ni per la via canònica ni, naturalment, per la civil. Lleida volia que s’analitzés ara la propietat de les obres i demanaven anul·lar els decrets administratius perquè anaven "contra fets provats".

A partir d’aquell moment Lleida va centrar tots els seus esforços en el tribunal de la Rota, però passats els mesos es va veure que difícilment aquest tribunal s’atreviria a desautoritzar la Signatura Apostòlica i, menys encara, el cardenal Re.

Finalment el 13 de maig de 2008 el tribunal de la Rota va comunicar al bisbat de Lleida que no admetia a tràmit el recurs. Havien passat dos anys i dos mesos i la notificació s’expedia justament quan anava bé per al timing que el Vaticà havia decidit perquè l’administrador apostòlic de Lleida, el bisbe Salinas de Tortosa, ho va fer venir bé amb la seua sortida de Lleida, l’acord que havia de tancar amb el bisbe de Barbastre per al lliurament de les obres, i el nomenament del nou bisbe de Lleida, que va tenir lloc el 16 de juliol.

I és que Battista Re se sortia amb la seva quan el 2007 el prelat de Lleida Francesc Xavier Ciuraneta demanava la seva substitució per culpa de la malaltia que el consumia, Parkinson. Així doncs, s’encarregà de donar la diòcesi al bisbe de Tortosa, Javier Salinas, com a administrador apostòlic mentre no es nomenava un nou càrrec definitiu. Salinas havia estat nomenat bisbe pel mateix Battista Re als anys 90 i buscava arribar a cardenal, fets pels quals convindria amb la voluntat del magisteri romà.

Així doncs, el pla va culminar amb la signatura a Madrid, apadrinada pel nunci De Castro, de la cessió formal per part del bisbat de la majoria de les obres del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal que reclama Barbastre. El bisbe s’havia acomiadat la setmana anterior dels feligresos lleidatans amb una nota a la porta de les parròquies i uns dies més tard Re designava el nou bisbe, amb la missió de tancar l’afer.

Tot i això la societat lleidatana estigué al cas i va presentar l’assumpte als tribunals civils, que el van admetre. Tot començava així de nou, per bé que la justícia en aquest cas partiria d’una legislació escrita i definida, que és la que hauria de comptar en un Estat de dret.

Tags: Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné

http://eixrestaura.blogspot.com

Malgrat la trentena de recursos i al·legacions presentats per Lleida, els tribunals eclesiàstics no han volgut entrar mai en el fons de la qüestió. No només això, sinó que l’Alt Tribunal de la Signatura Apostòlica

va apartar un promotor de justícia (els fiscals en el marc eclesiàstic) que va voler acceptar el cas. I és que el Tribunal compta amb noms com Javier Echevarría (secretari personal de Josemaría Escrivá, cardenal de l’Obra avui en dia); Julián Herranz (cardenal també de l’Opus Dei); Jean-Louis Tauran; Antonio María Rouco Varela; Agostino Cacciavillani i Sergio Sebastiani; aquests dos últims membres del consell cardenalici de la Congregació per als Bisbes que dirigeix el cardenal Re, contra qui s’haurien de pronunciar en cas d’acceptar algun recurs de Lleida.

L’Alt Tribunal de la Signatura Apostòlica és, doncs, l’entitat que ha anat refusant de manera sistemàtica tots els recursos presentats per Lleida per qüestions de forma o per estar fora de termini. Santiago Bueno explica que els tribunals solen ser molt flexibles en aquests casos si veuen que hi ha raons fonamentades i que la justícia en pot sortir beneficiada, però en aquest cas no hi ha hagut cap signe de transigència.

Els experts demostren que les poquíssimes argumentacions jurídiques donades per la cúpula de l’Església en el litigi són un cúmul de tergiversacions, interpretacions partidistes i fugides d’estudi, per bé que no és d’estranyar en un feu teocràtic medieval com el Vaticà, on no hi ha separació de poders i el tràfic d’influències són la tònica dominant.

Simplement no hi ha hagut ningú que hagi gosat pronunciar-se contra les disposicions del cardenal Battista Re, un dels homes més poderosos de l’Església. Tot estava dat i beneït, valgui aquí l’expressió, fins que el bisbe de Lleida Francesc Xavier Ciuraneta es va plantar, i durant set anys va posar en evidència les arbitrarietats de Roma i la conferència Episcopal.

L’1 de març de 2006 es va saber que la Signatura havia demanat al bisbat de Lleida que aportés documentació relativa als recursos presentats. Els juristes que representaven Lleida es van mostrar esperançats perquè per primera vegada el Vaticà reclamava documentació per analitzar el cas. Fins que es presentessin els documents el tribunal va dictar una dilata.

La demanda de Lleida comptava amb el vot favorable del promotor de justícia Frans Daneels, que va interpretar que existia prou fonament jurídic per estudiar la propietat de les obres. La sorpresa va ser quan el bisbe de Lleida va rebre una carta que anunciava que Daneels havia estat remogut del càrrec per a aquest cas específic i cap altre. Així doncs, el 17 de maig de 2007 la Signatura Apostòlica es va pronunciar sobre el recurs presentat pel bisbat de Lleida, que pretenia provar la propietat de les obres, negant-se a tenir en compte els arguments.

Aquesta vegada, però , la Signatura va cometre una irregularitat: el plenari de cinc membres que va analitzar el recurs de Lleida era presidit pel degà del tribunal, cardenal Augusto Vallini, que ja havia presidit el plenari anterior que havia emès el mateix veredicte. Els juristes van informar que això anava en contra de tot tipus de dret, tant civil com canònic, ja que el magistrat que ha emès una sentència no pot judicar el recurs a aquesta mateixa sentència.

Lleida va recusar encara un segon membre del tribunal, Jean-Louis Tauran, per una actuació anàloga. Ja s’havia declarat en contra de Lleida, i va dir que ala Signatura Apostòlica no hi ha nivells ni instàncies. A més a més, amb arrogància deia que per qüestió de dates no havia tingut temps d’estudiar la documentació de Lleida i va dir que ja la coneixia, que no li vindria res de nou.

El fet que fins aleshores Lleida sempre hagués recorregut al tribunal de la Signatura Apostòlica explica Eugeni Casanova (octubre de 2008) que es deu a que "el primer que atribuí les peces a Barbastre va ser la Congregació per als Bisbes, a través del nunci. Tots dos formen part de l’Administració vaticana i, per tant, cap tribunal no va dictaminar res. Lleida va reclamar a la Signatura, que sí que és un tribunal. La Signatura ha fet diverses resolucions, però mai ha entrat en el fons de la qüestió, que és la propietat. L’objecte de la discussió doncs, per al Tribunal, no és la propietat, sinó el decret que havia fet un nunci perquè a ell li va semblar bé. El personal Re és una de les persones més poderoses al Vaticà, i aquesta és la primera vegada que un tema que porta ell li reboten a la Signatura, i això no li agrada gens. No cal dir que ell coneix un a un tots els homes del tribunal, i la majoria són subordinats seus o col·legues. Estem en una institució piramidal on no hi ha divisió de poders. La Congregació per als Bisbes, és a dir, el cardenal Re, intervé perquè el nunci és bisbe. Com que la Signatura va dir a Lleida no, sempre serà que no; i per això han de recórrer al Tribunal de la Rota. Tots els membres són juristes i professors universitaris, no com a la Signatura, que hi ha de tot".

Tags: Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné

http://eixrestaura.blogspot.com/2011/01/el-litigi-de-lart-sacre-la-franja-de_12.html

Quan l’Opus Dei va aconseguir una influència determinant a Roma, a partir de l’entronització del papa Joan Pau II, va ser el moment de llançar l’ofensiva definitiva, de la mà directa de cardenals i monsenyors vinculats a aquesta organització i a l’Espanya nacional catòlica.

El front polític també va ser determinant. L’annexió es va produir quan el terolenc Juan Alberto Belloch, més tard alcalde de Saragossa, va obtenir el 1993 la cartera de Justícia (la responsable de les relacions amb l’església) i es va convertir en vicepresident del govern espanyol.

Belloch va acusar el bisbe de Lleida de voler catalanitzar les parròquies aragoneses a l’ensems que el bisbe de Barbastre assegurava que pretenia incorporar-les políticament a Catalunya.

Mapa d’Aragó i les seves diòcesis anterior a 1995,
on es veu la part del bisbat de Lleida annexionat.

Mapa de Catalunya amb les seves diòcesis actuals.
El de Lleida no era l’únic bisbat amb parròquies fora dels límits administratius catalans.

L’ascensió de Belloch va coincidir amb la de l’arquebisbe de Saragossa, Elías Yanes, a la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). Va ser des del moment del seu nomenament a la capital de la província eclesiàstica, el 1977, una peça clau en la pugna per la desmembració de Lleida.

A partir d’aquesta situació, tres nuncis van determinar no només la partició del bisbat i la concessió de les obres d’art a Barbastre, sinó una ofensiva contra tota l’Església catalana que va culminar en l’esberlament de l’arquebisbat de Barcelona i el nomenament de bisbes "adequats" a gairebé totes les diòcesis, fins i tot de l’Opus Dei.

Els diferents nuncis vaticans des dels anys cinquanta, a excepció de Luigi Dadaglio, tenien la consigna d’actuar a favor de l’annexió del territori de Lleida a Barbastre. Ho prova la correspondència d’Ildebrando Antoniutti i les actuacions de Mario Tagliaferri, Lajos Kada i Manuel Monteiro de Castro. Tots van fer consignes contra el "nacionalisme exacerbat" i van actuar en contra de qualsevol expressió de l’Església catalana.

En primera instància Tagliaferri fou qui dictaminà la mutilació de la diòcesi catalana el 1995. Fou més tard Kada, que es va enriquir de manera corrupta amb la venda de gravats de l’Església, qui va emetre un decret ple d’irregularitats jurídiques en que disposava que "el patrimonio artístico procedente de las parroquias desmembradas, y que se encuentra actualmente en Lleida, está a título de depósito y no de propiedad, mientras la diócesis de Lleida no pruebe lo contrario en cada caso; por lo que, de ser reclamado por sus legítimos propietarios, debe devolverse".

Fou un nunci que manipulà les comissions que havien d’estudiar el cas i els recursos interposats pel bisbat de Lleida, però només foren encapçalades per prelats partidistes. El seu successor, Monterio de Castro, va continuar la política decantant les comissions amb anticatalans i personatges vinculats a l’Opus, favorables a Barbastre.

Una qüestió cabdal en el litigi és que el Vaticà no ha volgut analitzar mai la propietat de les peces. Contra Lleida hi ha únicament el decret personal de Lajos Kada i la ratificació per Giovanni Battista Re, un ultraconservador italià molt vinculat a la cúpula de l’Església espanyola i a l’ambaixador d’Aznar a la Santa Seu, Carlos Abella. Les actuacions jurídiques d’aquest dicasteri

han estat conduïdes per Eduardo Baura, un madrileny que és degà de Dret Canònic de la Santa Croce, la Universitat de l’Opus Dei a Roma.

Tags: Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné

http://eixrestaura.blogspot.com/2011/01/el-litigi-de-lart-sacre-la-franja-de_07.html

Les trifulgues eclesiàstiques, l’origen del litigi

El Vaticà va dictar el 15 de juny de 1995 un decret pel qual cedia més de la meitat de la diòcesi de Lleida a la veïna de Barbastre, malgrat vuit segles d’història i la voluntat dels feligresos, que no van ser consultats en cap moment. El cas era insòlit, sense precedents a Europa, i es va fer amb l’excusa d’adequar les diòcesis espanyoles als límits autonòmics.

Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat de Catalunya i acèrrim catòlic, fou entrevistat el 2008 en relació a aquest afer i sobre la passivitat del govern davant d’aquesta situació com es recull a El complot "Vaig pensar que l’Església catalana es defensaria, i no va ser així. […] Em va semblar que no hi havíem d’intervenir. Jo crec en la separació entre l’Església i l’Estat. […] Si ho haguéssim intentat, segurament no ens n’hauríem sortit. El papat no ha sigut mai favorable a Catalunya per raons històriques. L’enemistat entre el Vaticà i Catalunya ve de lluny, de quan la Corona d’Aragó -els catalans, bàsicament- intervenia en la política italiana i en la Mediterrània. Roma va excomunicar el rei català i la croada."

Ja consumada la segregació, un nunci que va acabar acusat de corrupció va prendre la decisió arbitrària i fraudulenta de lliurar més d’un centenar d’obres d’art del Museu de Lleida a la nova diòcesi de Barbastre Montsó. Però el conflicte es veu agreujat per la lluita contra la personalitat mateixa de Catalunya, que Aragó ha assumit com a pròpia autoproclamant-se baluard contra l’expansionisme i l’independentisme català, tant per obtenir el territori episcopal com per intentar després aconseguir, contra les bases més elementals del dret i les normes museístiques internacionals, unes peces que són a Lleida des de finals del XIX, tal i com hem comentat repassant la història del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.

En el fons resta la voluntat d’assimilar una part del seu territori que té la llengua i la cultura catalanes com a pròpies, la Franja. Fa gairebé dues dècades que Aragó té pendent una llei de llengües que hauria de portar una certa dignitat als seus catalanoparlants, però sempre l’ha ajornat. Al contrari, totes les accions de Saragossa, des de la divisió comarcal als plans de carreteres, van dirigides a substituir la cultura d’aquest territori i fer que giri l’esquena al seu pol de referència històric.

Un dels components determinants de les actuacions contra Lleida ha estat la salvaguarda del bisbat de Barbastre, sumit des de la seva creació, al segle XVI, en un raquitisme que el condemnava a la desaparició. Un cop annexionades 111 parròquies de Lleida, la diòcesi va passar d’una mort segura a ser la segona d’Aragó.

De fet, aquest bisbat va tenir més d’un segle totes les funcions suspeses, fins que el 1951 el franquisme el va ajudar a restablir, justament quan el barbastrenc Josemaría Escrivá de Balaguer començava a aconseguir poder i ministeris dins el règim. Les cròniques detallen les pressions d’Escrivá a favor del seu bisbat, on l’organització que ell va crear el 1928, l’Opus Dei, té el gran santuari mundial, Torreciudad.

Tags: Museu de Lleida

Aquest text és extret del blog de l’ Aleix Barberà Giné

http://eixrestaura.blogspot.com/2011/01/el-litigi-de-lart-sacre-la-franja-de.html

Taula del Naixement i l’Epifania signada per Jaume Ferrer.
Font: www.museudelleida.cat

Els estudis de Carmen Berlabé i Francesc Fité van demostrar que quatre de les obres que Barbastre reclama se’ls va atribuir una procedència errònia, ja que almenys dues són originàries de la Seu Vella i les altres dues, segons Isidre Puig (historiador a la UdL) formen part d’una taula de l’Epifania i el Naixement signada per Jaume Ferrer i que també Silverio Nieto, el bisbe de Barbastre, va incloure a la llista d’obres a donar. L’opinió generalitzada dels estudiosos és que van anar a parar a Binaced quan la catedral va ser desmantellada per Felip V. Aquest seria el cas també d’un retaule de Sant Antoni i Sant Pau Anacoreta, que procedeix amb tota probabilitat de la capella de la Seu dedicada a aquests dos sants i que van anar a parar a Vilanova de Sixena.

És trist que fins el 1993, quan Carmen Berlabé inicia la seva recerca, no s’hagués catalogat tot aquest fons diocesà. L’ancià mossèn Ramir Viola, que tenia al seu càrrec l’Arxiu Episcopal, no li semblava bé que gent no vinculada s’hi endinsés. Tampoc el bisbe Malla va facilitar en cap moment la recerca.

Tot i això, en un primer moment ja van començar a sortir cartes i documents de Josep Meseguer que eren títols claríssims de propietat, i fins es van trobar dietaris amb totes les anotacions relacionades amb la compra o la permuta d’obres. Tot això fou a partir de 1999, quan Ciuraneta pren el relleu a la diòcesi i permet lliurement l’entrada a l’arxiu del bisbat i de la catedral a la historiadora. Tot i això, fins el 2003 no es van extreure les conclusions; moment en que les tensions amb el Vaticà ja estaven més que assentades tal i com detallarem. Es van rescatar factures, rebuts, cartes de donació i permuta, etc. Segons Berlabé "les proves que demostren la propietat de Lleida són contundents" però ni el nunci ni el Vaticà no van reconèixer cap dels documents.

Altres peces reclamades de les que la procedència es considera catalana serien el sagrari de Vall-llebrerola, que Pulchra atribuïa a Benavente; o el Calvari d’Irgo, una pintura sobre taula que es deia que era de Vallcarca, malgrat que la descripció i número d’inventari corresponen als atribuïts a aquest llogaret vora Pont de Suert. Dues peces que també a Pulchra es donaven com a provinents d’Eixea van resultar ser de l’església de Sant Joan de Lleida, enderrocada l’última dècada del segle XIX.

Hi ha també un frontal de seda adomassat de poc valor que Barbastre reclama perquè en el trasllat de després de la guerra, el 1943, algú el va enregistrar com a procedent de "Montanuy", quan en realitat és de Montagut.

En relació als documents que es conserven, l’esmentat sagrari de Vall-llebrerola (Noguera) el podem emprar d’exemple, com a un dels molts dels que es conserven les cartes originals en que es prova la compra o permuta d’obres, tal i com es transcriu a El complot:

Estimado Prelado:

Ayer lunes con un carruaje de Artesa de Segre mandé el retablo gótico, altar principal que según parece habría sido en otro de la antigua Iglesia hoy del todo derruida de Vallebrera i posteriormente de Vallebrerola; adjunto le mandó un sagrario que estaba arrinconado en el palomar de la Rectoría, con un ritual que si algún mérito tiene, lo puede dejar en el museo. No lo he enviado antes porque esperaba la ocasión de que bajara algún carro particular y en vista que esta ocasión no llegaba, he determinado entregarlo a una agencia, con la condición que lo lleven a su mismo palacio. Los pocos vecinos de Vallebrerola han recogido una pequeña cantidad en metálico, pero aún no hay suficiente para hacer el campanario dado el caso que si Ilustrísima pueda proporcionarles una campana, con el importe del retablo, pues lo recolectado solo llega a unos catorce duros […]. Espero me contestará si ha recibido el retablo y demás y todo lo que V.E. Ilustrísima tenga a bien disponer lo podrá decir. Los Vallebrerolenses quisieran la campana para el 23 de diciembre que es el patrón de dicho barrio.

Sin más se ofrece de V.E.I. Y besa respetuosamente su pastoral anillo éste humilde súbdito y capellán.

José Lladonosa, Pbro.

Vallebrera, 7 octubre 1902.

El bisbe Meseguer va escriure a la capçalera: "Recibido. Se les envía una campana para Vallebrera, ha costado 298 pesetas".

Amb documents probatoris com aquest, un notari va estendre títols de les peces, i constituí escriptura de propietat i de dipòsit, inscrivint-les en el registre; acreditant la història dels objectes artístics en litigi, tal i com desenvoluparem més endavant.

Tags: Museu de Lleida

Els que heu anant seguint el meu blog haureu pogut comprovar que un dels temes que m’han anat interessant  ha estat el del litigi que té Lleida sobre l’art sacre procedent de la franja de Ponent. Sempre he parlat del tema com un simple afeccionat  i reconeixent que no hi entenc gens. Però sí que el tema em preocupa i em dol perquè veig que no s’estan fent les coses rectament i que, a la fi, prevalen interessos obscurs que amaguen la realitat.

Buscant sobre el tema, vaig trobar un blog on es parla molt –i bé- del tema. És el blog de l’ Aleix Barberà Giné http://eixrestaura.blogspot.com/ L’Aleix és diplomat en conservació i restauració de béns culturals (ESCRBCC), en l’especialitat d’escultura.  Per tant, és un bon coneixedor sobre temes d’art. Quan li vaig demanar permís (i que molt generosament em va concedir) per poder fer servir dades del seu blog em deia que hi havia un llibre que estudiava molt bé el tema i que us l’aporto per si hi ha algú interessat en aprofundir sobre el tema. El llibre és el següent:

CASANOVA, Eugeni. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d’art. Pagès Editors. Lleida, 2008.

Des d’avui, i durant uns dies, us aportaré uns quants apunts del blog de l’ Aleix Barberà, animant-vos alhora d’entrar al seu blog, que considero molt interessant.

Tags: Art, Museu de Lleida

Una arqueta del segle XIV, una de les obres en litigi.

El que s’esperava ha arribat. Es veia venir. Els Bisbes catalans s’han abaixat els pantalons davant de les pressions del Vaticà en el litigi de les obres d’art del Museu de Lleida i avui han emès un comunicat conjunt en què demanen que les obres d’art sacre que es disputen les diòcesis de Lleida i Barbastre-Montsó siguin lliurades a la diòcesi aragonesa, com va demanar el Vaticà el febrer del 2009 mitjançant un escrit formulat per la Secretaria d’Estat Vaticana i que es va fer arribar al bisbe de Lleida, Joan Piris.

Els nostres Bisbes demostren ser més romans que catalans. Demostren molt poca fermesa davant de les pressions i jo, com a català i cristià, no puc entendre aquesta actitud. Els meus bisbes no defensen les nostres coses. Semblava que sí, però ha sigut que no. D’això jo en dic falta de dignitat, abaixar-se els pantalons (o la sotana) i covardia davant d’alguns grans poders fàctics  (civils i eclesiàstics) que han pressionat molt fort.

Catalunya potser no pinta gran cosa davant del món. Som molt petits. Però és clar que no pinta res davant el Vaticà. Amb això, es demostra una vegada més. I si en tota aquesta història es troben traïdors dins de la mateixa església catalana, molt millor, perquè així el resultat final quedarà més dissimulat. És com a Troia, que l’enemic era dins del cavall. Es buscaran tants subterfugis com vulgueu, però les obres d’art deixaran de ser nostres (com es demostra prou bé en els darrers documents que no s’han volgut acceptar com a prova) si el Govern català no hi posa remei i fermesa.

Serem petits, serem poc importants, no ens donaran la raó… però, almenys, siguem ferms i dignes en defensar el que creiem fermament  que és nostre. Almenys que no diguin que hem perdut la dignitat, la única cosa que li queda a la víctima de la injustícia, la única cosa que et queda quan t’ho han pres tot. Catalunya s’ha sabut defensar al llarg de la història i, gràcies a això, conservem la llengua, les costums, les institucions i cert prestigi internacional. No deixem que ens prenguin una cosa més… I els Bisbes catalans potser que vagin pensant en confessar-se d’aquest greu pecat d’omissió i de la covardia que estan demostrant.

Tags: Art, Església, Museu de Lleida

Llegeixo avui en aquest mateix diari que “el nunci pressiona els bisbes catalans perquè signin un escrit a favor de l’entrega de l’art de la Franja a Aragó”. Un cop tingui el document signat pels bisbes, el Vaticà reclamarà a la Generalitat l’entrega de l’art.  Per aconseguir l’entrega de l’art a Barbastre, el nunci està pressionant els bisbes catalans perquè firmin una carta de suport a l’entrega “acordada” l’octubre passat entre els bisbes de Lleida i Barbastre, Joan Piris i Alfonso Milián. Segons explica Fratini al diari  El Heraldo de Aragón, els bisbes catalans estan obeint tot i que n’hi ha dos que encara hi són reticents. El nunci confia que aquest mes o al febrer ja el tindrà. El document signat pels bisbes catalans sobre la taula, el Vaticà posarà llavors tota la pressió negociadora sobre les noves autoritats del govern de la Generalitat.

Fins aquí la notícia. Ara jo em pregunto què  hi ha darrere de tot això? Dit en poques paraules: Hi ha tota una fosca trama que va començar l’any 1995 i que ha anat continuant fins ara. Quan s’acabava el Concili Català de 1995, el Vaticà va obsequiar l’Església catalana amb el desmembrament del bisbat de Lleida i la creació del nou bisbat de Barbastre-Montsó.

El vaticà, a través del Nunci, ha anat fent pressions fortíssimes primerament sobre el bisbe Piris de Lleida i ara segueix amb els altres. Vol forçar la capitulació vergonyosa. I pel pas que anem ho aconseguiran, si el Govern de la generalitat no s’hi posa ben ferm. S’ha de dir, en honor del fins fa poc Conseller Tresserres, que fins ara el Govern català ha mantingut una posició clara i enèrgica i s’ha negat rotundament a fer cas a aquestes vergonyats pressions.

El bisbe de Lleida apel·la a l’obediència a Roma. I Roma es plega a les pressions de la Conferència Episcopal Espanyola, dels bisbes aragonesos i de l’Opus Dei, que té en aquell bisbat el bressol del seu fundador i el seu gran santuari de Torreciudad.

El Bisbat de Lleida ha presentat documents que demostren la propietat d’aquestes obres i el Vaticà ha refusat estudiar-los. On és la justícia. Veient tals manipulacions, tant i tant malicioses, com podem seguir creien en el Vaticà els catalans?

No basta que arribi el Papa a Barcelona, digui que la Sagrada Família és una magnífica catedral, digui unes paraules en català dins una missa trilingüe, és faci més o menys el simpàtic i se’n torni a Roma com si res hagués passat. Nosaltres esperem justícia.

Tags: Museu de Lleida

 Primerament i abans de res: Un gran aplaudiment al Sr. Pagès, editor modèlic de les terres de Lleida. Molts haurien de copiar el seu “savoire faire” en matèria d’edicions. Pagés Editors està preparant un llibre que recollirà una transcripció totalment fidedigna del dietari, escrit a mà, pel Bisbe Josep Messeguer fa més de cent anys, on es detalla com es van aconseguir les peces que conformen la col·lecció del Museu Diocesà de Lleida, per mitjà de la compra o de l’ intercanvi.El dietari personal del bisbe de Lleida entre 1876 i 1891, Josep Messeguer, en què detalla en primera persona com va aconseguir les obres de la col·lecció del Museu Diocesà, part de les quals reclama la diòcesi de Barbastre, es publicaran el mes de setembre vinent.Pagès ha indicat que “s’ha hagut de transcriure perquè la lletra del bisbe és molt difícil de llegir, i hem tardat molt a fer aquest procés, però no hem canviat ni una coma perquè no ens puguin acusar d’haver fet interpretacions del text”.  “Es tracta d’un llibre que llançarà molta llum sobre la polèmica quant a la propietat de les obres”, ha assegurat avui Pagès.El text anirà acompanyat de fotografies aportades pel bisbat de Lleida del museu que va crear Josep Messeguer amb les peces d’art sacre.Pagès ha dit que la transcripció del dietari la realitzen la conservadora Carmen Bernabé i l’ historiador Isidre Puig, i que va ser el bisbe emèrit de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta, qui va cedir el dietari de Messeguer a petició de l’editor.(FONT :diari avui)Calia donar a conèixer la veritat”, afirma Carmen Berlabé, conservadora del Museu de Lleida, que juntament amb Isidre Puig, doctor en història de l’art, han transcrit literalment els 120 folis del dietari del bisbe Josep Meseguer d’entre finals del XIX i principis del XX. Aquest document permet demostrar que la col·lecció d’art sacre del bisbat de Lleida es va constituir de forma legítima i que, gràcies a aquest prelat, es van salvar desenes d’obres d’art de ser venudes per quatre monedes a antiquaris i marxants o perdudes en racons de les parròquies.El dietari, juntament amb factures, correspondència, llibres de la secretaria del bisbat i altres documents acrediten que les 113 obres d’art que reclama la diòcesi de Barbastre-Montsó són propietat del bisbat de Lleida. Part d’aquest material s’ha editat ara al llibre El dietari del bisbe Josep Meseguer i el Museu Diocesà de Lleida (Pagès Editors). Un volum, amb imatges inèdites, que es presentarà a Lleida i en pobles de la Franja de Ponent i que ha costat quatre anys de feina als autors.Informacions esbiaixadesBerlabé afegia que fent públic aquest material es pretén “rectificar les informacions esbiaixades” sobre l’origen de la col·lecció. I es que des d’Aragó s’ha arribat a qualificar el bisbe Meseguer d’espoliador o d’enganyar els mossens. La veritat és que totes les peces recuperades per Meseguer en 15 anys de bisbat estaven en desús, arraconades i en mal estat. Josep Meseguer les va comprar, va acceptar donacions i, la majoria, les va permutar per imatges noves, que era el que volien els rectors, tant de la Franja de Ponent com de la resta de la diòcesi. Els mossens creien que la imatgeria desgastada i vella feia perdre devoció entre els fidels, segons Isidre Puig.Meseguer va crear el Museu Diocesà el 1893 i les obres servien per formar els seminaristes en arqueologia sagrada, segons explicava Berlabé, i així preservar el patrimoni.El llibre inclou còpies de documents, per exemple sobre com legalment es va adquirir la Mare de Déu de Saidí, un retaule d’aquesta parròquia re aprofitat com a porta, la compra de béns de Vilanova de Sixena o del frontal de Buira, obres reclamades des d’Aragó. Malauradament, el Vaticà no ha volgut mai examinar aquest conjunt documental i per això fa 15 anys que es manté viu el conflicte entre les dues diòcesis.El llibre s’afegeix al de dos catedràtics aragonesos de dret canònic sobre el procés judicial eclesiàstic i El complot (Pagès Editors) de l’escriptor Eugeni Casanova, sobre la trama política i vaticana d’aquest litigi.(Noticies tretes de diversos diaris).Etiquetes de Technorati: Museu de Lleida

Tags: Museu de Lleida

Els catalans estem acostumats als espolis. Només cal citar el nom de Salamanca per recordar-nos una trista, llarga i agredolça història de papers no retornats.Ens han espoliat molt durant la història. A vegades nosaltres mateixos n’hem estat una mica culpables per no haver defensat bé el que era nostre o per haver abandonat uns béns comuns que algú es va emportar.I sembla que volen tornar-nos a espoliar unes obres d’art que són ben nostres des de tots els punts de vista. Em refereixo a les obres d’art del Museu de LLeida. Ja en sabeu la història i no caldrà pas recordar-la amb detall. Però sí que vull fer unes apreciacions que crec que poden ser interessants:1. El bisbat de Barbastre-Montsó demana 113 obres d’art que han vingut de parròquies del que fou bisbat de Lleida durant molts anys. La majoria d’elles amb documents que n’avalen la propietat, per la compra que es va fer al seu dia. És com si als actuals museus se’ls reclamessin obres d’art que van ser comprades al seu moment. Els Museus quedarien totalment buits perquè tothom reclamaria les “seves” obres.2. El bisbat de Lleida es va segregar l’any 1995. La trama de la segregació del bisbat de LLeida és com una novel·la negra. Ja se n’ha escrit algunes coses, però encara se n’escriuran més a mida que es vagin descobrint tots els interessos amagats que hi va haver en la creació d’aquest nou bisbat per part de l’ Opus Dei. Hi havia necessitat de crear un nou bisbat? Cap ni una. Va ser l’estratègia per a poder fer tot el que ha vingut després.3. Hi han hagut personatges destacats en aquesta història de pressions político.eclesiàstiques: Juan Alberto Bell-lloch (ministre de Justícia el1993 i responsable de les relacions amb l’església); Elias Yanes (Arquebisbe de Saragossa i  president en aquelles dates de la Conferència Episcopal Espanyola); nuncis del Vaticà,  que són personatges declaradament anticatalans, per les seves declaracions fetes en alguns mitjans de comunicació. I per acabar, tota la gran influència de l’ Opus Dei en la mateixa creació de la diòcesi i en tota la influència de l’ Opus al Vaticà. No us sembla que tot plegat no és casualitat sinó fruit d’ un pla ben el·laborat?4. Serem prou ferms en defensar el que és nostre? Una cosa és el dret eclesiàstic i una altra és el dret civil. En aquest cas és prou clar que el que ha de funcionar és la justícia civil perquè els títols de propietat de les obres són prou clars.Esperem que les autoritats polítiques, plataformes ciutadanes i poble català sapiguem estar a l’alçada de les circumstàncies.Etiquetes de Technorati: Espoli,Museu de Lleida

Tags: Espoli, Museu de Lleida