A PEU

Vaig llegir una història que em va agradar molt. Vull compartir-la i espero que també us agradi als que la llegiu.

Era un matí mogut; eren les 8:30, quan un senyor gran, d’uns 80 anys, va arribar a l’hospital perquè li traguessin els punts d’un dit. El senyor va dir que tenia pressa i que tenia una cita a les 9:00.
Vaig comprovar els seus senyals vitals i li vaig demanar que s’assegués, sabent que potser passaria més d’una hora abans que algú pogués atendre’l. El vaig veure mirant el rellotge i vaig decidir, que ja que no estava ocupat amb un altre pacient, podria examinar la seva ferida. Durant l’examen, vaig comprovar que estava curat i em vaig disposar a treure-li els punts i curar la seva ferida.

Mentre li feia les cures, li vaig preguntar si tenia una cita amb un altre metge aquell matí, ja que el veia tan nerviós. El senyor em va dir que no, que simplement havia d’anar al geriàtric per esmorzar amb la seva esposa.

Li vaig preguntar sobre la salut d’ella.Ell em va respondre que ella feia temps que hi era ja que patia d’Alzheimer.Li vaig preguntar si ella s’enfadaria si arribava una mica tard. Em va respondre que feia temps que ella no sabia qui era ell, que feia cinc anys que ella no podia ja reconèixer-ho. Em va sorprendre, i llavors li vaig preguntar: “I vostè hi segueix anant cada matí, tot i que ella no sap qui és vostè?”
Ell va somriure i, acariciant-me la mà, em va contestar: “Ella no sap qui sóc, però jo encara sé qui és ella”.

Se’m va posar la pell de gallina i vaig haver de contenir les llàgrimes mentre ell se n’anava. I vaig pensar: “Aquest és el tipus d’Amor que vull a la meva Vida.”.

Quin és l’Amor veritable?. Segur que no és el físic, ni el purament romàntic. L’Amor Veritable és l’acceptació de tot el que s’és, s’ha estat, el que serà  i no serà.

La gent més feliç no necessàriament té el millor de tot, sinó que són aquells que fan tot el que poden i ho fan de la millor manera que poden.

I la història acabava amb aquesta frase:

"La vida no es tracta de com sobreviure a una tempesta, sinó com ballar sota la pluja! "

Com per anar-hi pensant…

Tags: Alzheimer, Amor, Malaltia, Malalties mentals

Aquests dies, tot llegint les notícies sobre els 4 crims d’Olot, em pregunto què hi deu passar pel cap d’una persona que arriba a fer una monstruositat com la que ha fet en Pere Puig.

S’han dit moltes coses i no se sap encara quines són certes i quines no. Inclús s’estan afirmant coses totalment contradictòries que no ajuden gens a entendre bé els fets. Però el cert és que aquest home va cometre 4 assassinats aparentment a sang freda i sense prou explicació de les causes. Per això jo penso que alguna cosa terrible es covava dins seu; una cosa així no és fa per què sí. Suposo que hi deu haver una malaltia mental perquè, si no, no s’explica.

Es pot viure trobant sentit a la vida. Llavors hom viu feliç, estructurat i content. La vida generalment té sentit quan les coses ens van mitjanament bé, tenim una família, una feina, unes relacions socials i unes amistats que ens cohesionen i ens enforteixen.

Es pot viure sense trobar-hi sentit. Llavors hom viu amargat i tot es veu fosc. Les malalties, la solitud, la manca de relacions, la manca de feina, les drogodependències etc , fan que viure sigui una càrrega molt pesada per a molta gent. A vegades una càrrega insuportable. I per això es poden entendre molts suïcidis, darrere dels quals s’hi troba alguna cosa d’aquestes.

Però i aquell que és capaç de matar d’aquesta manera? Què és el què li passa? Malaltia mental? Segurament que sí. Però també hi poden haver altres causes que potser desconeixem i que hi han ajudat. És clar que cal condemnar un fet així però també cal compadir-se d’una persona que es veu abocada a actuar així per alguna causa. Cal buscar la causa i cal procurar evitar-la en altres persones. Una malaltia mental és un estat emocional de la persona que tendeix a impedir relacionar-se de forma autònoma amb la realitat que l’envolta i que pot portar a situacions de gran des estructuració de la personalitat, d’aïllament i patiment, tant personal com de l’entorn familiar.

La malaltia mental, com explica en Jordi Foix (Associació Els Tres Turons) és possiblement una de les formes de patiment que històricament, a les nostres societats occidentals, ha estat mes envoltada d’imatges externes esbiaixades que poc han tingut que veure amb la realitat. La por, el desconeixement, la superstició, interessos i tendències socials dominants, etc., han fet que la persona que patia una problemàtica greu de salut mental quedés estigmatitzada per vida, relegada a ser subjecte de la caritat o directament tancada, com si hagués comés alguna mena de delicte.

Fets com aquest haurien de ser explicats per especialistes i entesos que ens els fessin entendre millor i no tant per la premsa groga, rosa i sensacionalista que no fa més que complicar les coses.

Tags: Malalties mentals

Nikosia és l’última ciutat dividida. Per muralles, idees, religions i un suposat abisme cultural.

Creiem que, d’una o altra manera, tots portem una certa Nikosia dins de la geografia del cos i la ment. Algú va separar en dues a Nikosia, però nosaltres viatgem constantment a banda i banda d’aquesta frontera. I és des d’aquest dualisme, des d’aquest vaivé que explicarem  la nostra història; que és tan real i legítima com qualsevol altra.

Això és el que diuen unes persones que, fa una temporada ja, han començat una experiència innovadora, original, trencadora de límits i de fronteres. Reconec que encara no conec massa què és, ni coneixia la seva existència. Però el poc que he pogut veure i sentir m’ha sobtat positivament. Crec que és una experiència que s’ha de divulgar.

Nikosia és un programa realitzat per un trentena de persones que pateixen malalties mentals com l’esquizofrènia. S’emet cada dimecres a través de Ràdio Contrabanda i per internet. Aquest projecte és un sistema de rehabilitació per a malalts mentals. 

Us deixo unes adreces per si voleu saber-ne més.

http://www.vilaweb.tv/?video=4799

http://ayudanikosia.blogspot.com/

http://pod-serve.com/podcasts/show/radio-nikosia

Tags: Malalties mentals, Relacions socials

“Estic fart d’aquesta vida, ningú reconeix el meu potencial”. Aquestes foren les paraules de Tim Kretschmer, l’estudiant que ha matat 15 persones d’una escola.

Què volia dir amb aquestes paraules? Què significaven? Què pot portar a un noi de 17 anys a fer un disbarat d’aquesta envergadura?

Possiblement hi deuen haver moltes causes. Possiblement alguna era essencial per explicar un comportament semblant. Possiblement hi havia moltes causes que no se sabran mai. Possiblement hi havia algun tipus de disfunció greu de conducta o algun tipus de malaltia mental. És igual. No ho acabarem de saber mai.

Però sí que sabem que aquest tipus de frustracions greus que sofreixen alguns adolescents algunes vegades es podrien evitar si en les escoles i en les famílies es donessin algunes circumstàncies que actualment no es donen i que possiblement s’haurien de revisar. Un amic meu educador de llarga trajectòria sempre em diu: la canalla d’ara va lligada massa llarg. Va solta. Ell sempre diu que els nens i nenes, els nois i noies d’avui en dia s’haurien de fermar una mica més curt. I ell no ho diu en el sentit de treure’ls llibertat. Ho diu perquè la infantesa i la joventut són temps d’aprenentatge, temps de corregir, temps d’aprendre, temps de proves, temps d’aprendre on són els límits, temps d’aprendre lleis i normes, responsabilitats….

I hem passat per un llarg temps on res de tot això semblava que no tenia cap importància. Un llarg temps on l’educació de molts joves en deixava en mans de no se sap qui. El meu amic educador diu que això s’hauria d’acabar urgentment si volem salvar una joventut on cada dia tindrà més oportunitats de fer més coses perquè el món cada dia s’obrirà més. I amb ell, les possibilitats.

Tags: Ensenyament, Escola, Familia, Malalties mentals, Mestres

Fa uns dies que en un post d’aquest mateix blog parlava de com un amic havia estat acomiadat de la feina aprofitant un període llarg de malaltia. I deia que em semblava injustificat, per més motius i explicacions que l’hi hagin donat.

Seguim tenint tants prejudicis amb certes malalties que sembla que encara vivim en segles passats on malalties, com per exemple la lepra, eren causa de discriminació fulminant en tots els sentits.

Avui dia ens passa una mica igual amb les malalties psicològiques, amb el càncer o amb la sida. Hi han malalties que encara estigmatitzen i altres que no, que són molt ben acceptades socialment. Però això, que es podria entendre que es donés en persones normals i corrents (sense formació de tipus mèdic o psicològic), no es pot entendre ni tolerar en professionals i educadors, que haurien de ser gent preparada per entendre-ho.

Reconèixer i entendre el que són les malalties psicològiques és un primer pas molt important per trencar tòpics i falses creences i reduir així el prejudici i estigmatització de la persona amb malaltia mental. I és indispensable per fer una societat més justa, moderna i equilibrada. Perquè, endemés, tots ens hi podem trobar un dia amb un regal d’aquests. Un 25% de la població es troba al llarg de la seva vida immers en una malaltia mental.

Quin tipus de malalties mentals hi ha?

Hi ha diferents tipus de malalties mentals, però encara que al llarg de la història s’han fet diferents intents per agrupar-les per categories, segueix havent-hi alguns desacords entre models.
No obstant això, actualment s’accepta el sistema de diagnòstic psiquiàtric proposat per a l’Associació Americana de Psiquiatria (American Psychiatric Association) Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (“DSM-IV”), que distingeix, entre altres: trastorns de l’estat d’ànim, trastorns psicòtics, trastorn d’ansietat, trastorns sexuals, trastorns de la personalitat, trastorns del son, trastorns de la conducta alimentària, trastorns cognoscitius, etc.
Aquesta classificació és molt similar a la de l’Organització Mundial de la Salut, la Classificació Internacional de Malalties cridada (CIE-10), que ofereix un marc conceptual basat en l’etiologia.

Les malalties mentals es curen?

Les malalties mentals poden curar-se o controlar-se amb un tractament adequat.

Fins fa només unes dècades, moltes persones afectades per malalties mentals passaven la major part de la seva vida ingressades en centres d’asil o tancades a casa. Actualment la majoria dels pacients són tractats essencialment en l’àmbit comunitari i solen integrar-se en la societat, gràcies a un canvi de mentalitat i als avanços aconseguits en tractaments.

Els tractaments poden ser diferents segons el tipus de malaltia i se solen dissenyar intervencions personalitzades per a cada cas. Freqüentment es combina el tractament farmacològic amb mesures de rehabilitació sociolaboral, psicoteràpies i suport familiar. El suport psicoterapèutic és important per afrontar els efectes de la malaltia en la seva vida social, familiar i professional. S’utilitzen tractaments psicosocials especialitzats, com són: programes de rehabilitació, teràpies conductuals i de comportament social, psicoeducació dels afectats i les seves famílies, etc.

Pot una persona amb malaltia mental fer una vida normalitzada (treballar, formar una família, mantenir relacions socials, etc.)?

Pot i hauria de poder fer-la.
Pot fer-la perquè amb el tractament mèdic i farmacològic adequat i amb l’entorn social i familiar favorable, una persona amb malaltia mental deixa de tenir les limitacions que pot suposar la malaltia, per tant té les mateixes capacitats que tots per treballar, cuidar fills, etc. I hauria de poder fer-la, ja que tots tenim el mateix dret a una feina i a una vida normalitzada, encara que freqüentment els prejudicis que lamentablement encara existeixen en la societat els impedeixen gaudir i exercir tots els seus drets.

La major part d’aquest informació ha estat treta de la pàgina web de la FECAFAMM (Federació catalana d’associacions de familiars i persones amb problemes de salut mental).

Tags: Malalties mentals