A PEU

Aquest estiu he anat seguint la secció EXPLICA’NS LA TEVA HISTÒRIA  al diari ARA i m’ha semblat un gran encert d’aquest diari. M’ha semblat una secció molt interessant. Cada dia demanaven a personatges (de tots els àmbits de la societat catalana)  que expliquessin com van entrar en contacte amb el català com a llengua de cultura quan l’ensenyament oficial no oferia aquesta oportunitat. Ha estat tant interessant – i alliçonador- veure les respostes d’aquests personatges públics, com veure les de persones anònimes que també explicaven  la seva pròpia història. El resultat han estat 436 Comentaris o històries d’allò més diverses i enriquidores. Amb aquest material es podria fer un treball històric i sociològic ben interessant, perquè retrata fidelment uns anys molt obscurs de la dictadura, tret d’algunes persones grans que van poder aprendre català durant la Segona República. I després diran que el català no ha estat perseguit! Aquí hi ha la prova més fefaent de que ho va estar, i molt!

La lectura d’aquests testimonis em va fer recordar els meus ja llunyans anys d’adolescència, quan vaig començar a estudiar i escriure la meva llengua. El primer que vaig fer va ser buscar i rellegir “Pinya de rosa”, una obra del gran mestre de la llengua Joaquim Ruyra. Les seves històries –tan ben contades, tan ben escrites i amb un llenguatge ric com pocs escriptors poder tenir- m’han transportat a aquells llunyans anys adolescents. A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a lesEscoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica, tot i que els mestres del meu poble ens feien les explicacions de les lliçons en català amb força naturalitat. A més, jo vaig tenir la sort de que el meu primer mestre (el recordat i estimat Sr. Reynal) em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluis M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE. Era l’any 1962, la matrícula costava 100 pessetes i donaven totes les facilitats per poder-lo fer. Encara guardo els fulls d’inscripció, el llibre SIGNE:Normes pràctiques de gramàtica catalana(1962) i les lliçons corregides pel professor que em van assignar (el Sr. Joan Blanquer, també de Sabadell). M’ha fet gràcia fer-ne un escaneig per guardar-los i poder-vos-els mostrar.

L’any 1959 vaig entrar al Seminari de Solsona. Als Seminaris catalans hi havia una espècie de microclima on el català hi era present amb total normalitat. A Solsona les classes es feien totes en català, es jugava en català i es vivia en català, cosa que no succeïa a les escoles i instituts públics. El professor de català i castellà que tots els condeixebles recordem sempre amb molt d’afecte fou Mn. Antoni Muntada que, amb mètodes casolans (papers multicopiats) senzills i pràctics, ens va ensenyar prou bé el català perquè poguéssim defensar-nos bé. Un dels millors records que tinc de les seves classes és com ens dictava les extraordinàries proses del llibrePinya de Rosa i per aquest motiu, en rellegir-los aquests dies benignes d’estiu, em ressonaven de forma tan nostàlgica i dolça aquelles admirables narracions com “La vetlla dels morts”, “L’aniversari del noi Guixer” i altres. N’he pogut tornar a gaudir com quan les vaig escoltar per primera vegada en aquells dies llunyans.

Avui he anat a buscar a la llibreria de casa el llibre SIGNE i li he anat traient amb cura la pols, alhora que anava traient la  pols als meus records. Girava poc a poc les pàgines subratllades, anava revisant tots aquells exercicis tan plens de faltes d’ortografia, corregits i plens de petits comentaris que el meu professor assignat m’enviava de cada lliçó que jo li enviava…

Ho hauríem de fer més sovint això de treure la pols de la memòria, i no pas per simple nostàlgia. Ho hauríem de fer per valorar aquells esforços de tanta i tanta gent que, de forma anònima, discreta, altruista i a vegades clandestina, ens han ajudat a arribar fins aquí on som. Tenim el que tenim gràcies a ells, que ens van fer entendre que conservar la llengua i no perdre aquest immens tresor que alguns (aquests malvats del PP) ens volen robar, era una tasca necessària i indefugible. Moltes gràcies a tots ells.

Ahir em va telefonar una senyora per preguntar-me si em volia fer soci d’ Òmnium Cultural. Fins aquí tot normal. A tots ens han trucat un munt de vegades per vendre’ns alguna cosa, per fer.nos socis d’alguna organització o fins i tot una vegada em van predicar una estona per si volia formar part d’una nova església que algú havia fundat no feia gaire. Per tant, a ningú li ve de nou rebre trucades d’aquesta mena. De totes formes, jo sempre miro de distingir molt bé entre el tipus de trucades del que se’n diu actualment “telemàrqueting”: unes són clarament per a fer negoci pur i dur i altres són per a finalitats benèfiques. A les primeres, normalment ni me les escolto i les tallo de seguida. Avui no em referiré a aquestes trucades sinó a les segones, amb les quals ja hi tinc una altra mena d’actitud i, si puc, me les escolto.

Ahir, com deia, en vaig rebre una per si volia fer-me soci d’Òmnium Cultural, una entitat que conec prou bé i a la que li tinc molt de respecte i simpatia. Per tant, la “televenedora” que em va telefonar ja tenia, d’entrada,  una bona part del camí fet i aplanat per l’empatia que jo tinc per aquesta entitat cultural que tant ha fet pel nostre país i, segurament, encara tant li resta per fer. Per això em va saber greu escoltar i veure com de malament enfocava les coses. Em sembla (ho dic humilment i sense entendre gens d’aquestes qüestions) que ho havia de fer d’una altra manera de com ho va fer. Ho dic perquè em sembla que aquesta senyora, si continua tal com ho va fer amb mi, pocs socis aconseguirà per a Òmnium Cultural. I és una llàstima que Òmnium li pagui per fer una feina tan mal feta, tot i que he de reconèixer que va ser en tot moment molt ben educada. Però va fallar de forma garrafal –segons el meu parer- en unes quantes coses bàsiques que m’ha semblat que seria bo explicar-les després d’haver-hi pensat una estona.

El que haurien de fer en primer lloc és saludar i demanar si vull rebre la trucada o no. Després em sembla que haurien de preguntar si coneixem l’entitat i les seves activitats i mirar de començar un mínim diàleg. La senyora en qüestió va començar un discurs que a mi se’m va fer etern perquè va durar ben bé un parell o tres de minuts. Un discurs llegit o après de memòria, dit de forma molt ràpida, sense pauses, donant per suposat que jo no sabia res del que m’explicava i sense donar-me cap oportunitat de preguntar ni intervenir.

Està bé que els venedors siguin proactius, decidits i impetuosos. però entre poc i massa! Està bé que cantin tots els aspectes bons de l’organització i aportin tots els arguments que puguin, però jo m’anava preguntant a mi mateix mentre parlava si tot aquell llarg discurs tan entusiasta era necessari i com és que, ja d’entrada, no hagués mirat d’esbrinar si jo en sabia alguna cosa i si potser ja n’era soci i tot. Em sembla que havia de preguntar si m’interessava o no i, en tot cas, anar resolent les possibles objeccions que jo li posés per no fer-me’n soci. Un bon venedor hauria de saber fer això de manera agradable i convincent, mirant de no cansar, de no molestar i de no fer-se massa pesat. És veritat que em va anar explicant les coses, les quotes, les formes de pagament, etc… però es va oblidar de demanar-me en algun moment si em podia interessar o no. No hauria d’haver hagut de començar per aquí i mirar d’establir el mínim diàleg que reclamava abans?

Ja aviso a la gent d’ Òmnium Cultural que amb aquesta senyora no crec que aconsegueixin fer gaires socis. Abans haurien de mirar que canviés una mica l’estil, el to, el ritme de metralleta que feia servir etc. En cap moment vaig veure una persona interessada en escoltar. No era una persona que sabés escoltar perquè en cap moment em va donar l’oportunitat de parlar. No era una venedora que sabés adaptar-se a la persona que tenia a l’altra banda del seu telèfon i em feia l’efecte que el discurs era el mateix per a tothom, cosa que considero un greu error.

Ho sento per Òmnium Cultural, però em sembla que ho havia de dir i em sembla que els seus venedors no haurien de ser com els de les companyies telefòniques (que acostumen a ser molt pesats), com els que venen viatges o vacances. Òmnium Cultural té un prestigi guanyat d’anys i és una llàstima que no prepari millor els seus venedors.

Senyors  Alberto Fabra i José Ramón Bauzà:

No sé ben bé com adreçar-me a vostès. Podria parlar-los com a Presidents de la Generalitat Valenciana i del Govern de les Illes Balears; podria dirigir-me a vostès simplement com a polítics d’unes Comunitats Autònomes, tal com a vostès els agrada dir. Prefereixo, però, dirigir-me a vostès com a persones que haurien de saber què és una llengua, una cultura, un país, una història, uns costums i unes arrels que mereixen ser respectats, guardats i transmesos a unes persones que ho esperen, s’ho mereixen i hi tenen dret.

I el primer que se m’acut de dir és que vostès són uns genocides culturals. Potser aquesta paraula els semblarà una mica gruixuda i els farà mal a les orelles però si anem al diccionari veurem que la definició de “genocida” és prou adequada per a vostès.  El diccionari diu el següent:

GENOCIDA: adj i m i f Dit de l’estat, l’organització, la persona, etc., que ordena o comet un genocidi.

I si anem a veure què és un “genocidi”, el diccionari ens diu:

GENOCIDI: m 1 POLÍT Extermini d’un poble o d’una ètnia.

    2 genocidi cultural Etnocidi.

ETNOCIDI: m ANTROP Extinció deliberada d’una cultura per una altra.

Per tant, senyors Fabra i Bauzà, a vostès se’ls pot anomenar etnocides amb total propietat perquè durant el seu mandat  vostès no han fet més que intentar matar una cultura, extingir-la, negar-la, amagar-la i implantar-ne una altra. I ho han fet amb tots els mitjans dels que disposen, que són molts.

Vostès, senyors Fabra i Bauzà, són una peça més i uns conspicus seguidors de tota una llarga tradició, molt ben apresa i executada pel partit al qual vostès pertanyen: el Partido Popular. Tots sabem d’on arrenca aquest partit i com al seu moment va anar arreplegant totes les molles i tota l’herència franquista. Tots sabem com aquest partit ha anat representant i segueix representant tot el més ranci, el més tronat, el pitjor de la cultura espanyola. La cultura espanyola té molta més riquesa i moltes més coses interessants i dignes de guardar i divulgar que les que vostès volen imposar amb una gran miopia, curtedat de mires i molta, molta, mala fe. A la seva pàgina web diuen que “al PP le interesan las personas, lo que piensan, sus preocupaciones y sus necesidades”. Ho diuen seriosament això o han pretès fer una broma de mal gust?

Amb excuses de mal pagador i amb arguments que fan riure han anat buscant la manera d’anar desmuntant tot el que pot fer olor a català. Han fet les lleis pertinents per treure competències, per impedir el que vostès en diuen “excesos autonómicos” i que no són més que competències que qualsevol Govern hauria de poder tenir. No només no reconeixen competències, maneres de ser i de fer que feia anys que funcionaven, sinó que ara fan tot el possible per treure-les i imposar-ne unes altres. Per aquesta raó a vostès se’ls pot anomenar etnocides i no s’haurien d’ofendre.

Escric aquesta carta mentre escolto per la ràdio que d’aquí una hora les emissions de Catalunya Ràdio no es podran escoltar més al país Valencià, com ja fa temps que no es pot veure TV3. Els valencians podien escoltar català gràcies a la xarxa de repetidors d’Acció Cultural del País Valencià, xarxa que havia pagat amb els seus diners i que mantenia gràcies als seus migrats mitjans justament perquè encara hi han persones prou dignes com per lluitar per una llengua i una cultura pròpies. A les Balears s’han fet lleis per tal que el català s’ensenyi menys a les aules. Tot plegat, un autèntic pla genocida.

I així com encara hi ha un munt de persones dignes, lluitadores i generoses a tots aquests llocs, també se’n troben altres com vostès mateixos que són tot el contrari: persones que no estimen ni tan sols el seu patrimoni cultural, que no miren un bé comú que s’ha de conservar com és una llengua i una cultura, no estimen la seva gent i les coses pròpies. Per això els torno a repetir que són vostès uns etnocides amb tots els ets i uts. Vostès no són dignes de presidir pobles tan dignes com són els valencians i els balears i no en són dignes perquè no miren pel bé del seu poble i per conservar una riquesa que han heretat de segles. Vostès són indignes, però també són ignorants. Vostès no entenen ni saben què és una cultura, un poble. Vostès no saben res i no ho volen saber, que és molt pitjor

Però estiguin ben segurs que vostès no guanyaran. Als pobles que volen viure no els fan morir fàcilment persones com vostès. Franco prou que ho va intentar i no ho va aconseguir. Aprenents franquistes com vostès tampoc aconseguiran matar una cultura i una llengua que és prou forta per aguantar adversitats com aquestes que ens toca sofrir altra vegada. Ja ho poden anar tenint ben clar i se’n poden anar convencent: al País Valencià se seguirà parlant valencià i a les Balears les diverses variants balears del català; i això perquè molta gent ho seguirà volent i lluitarà per tal de que així sigui.

I, per acabar, només desitjar que aqueta malvestat passi com més aviat millor. Esperem que el poble sigui prou lúcid com per castigar amb els seus vots persones nefastes com vostès i com mereixen les  accions i les polítiques d’un PP que ha fet retrocedir les coses 50 anys enrere. Potser els pot semblar que estan guanyant batalles, però estiguin ben segurs que no guanyaran la guerra.