A PEU

Ernst Bloch, filòsof marxista i ateu, diu:

“L’estable, el fill del fuster,

el predicador enmig de gent senzilla

i el patíbul final

són el resultat del material històric

i no pas fruit del material daurat,

preferit per la llegenda”.

Explica el teòleg Leonardo Boff que Nadal és un mite cristià. Però és un mite veritable. Des de fa almenys 50 anys, l’exegesi bíblica sobre aquests textos mostra que no es tracta d’un relat històric, sinó d’alta i refinada teologia elaborada pels evangelistes Mateu i Lluc (Marc i Joan no diuen res de la infància de Jesús) per provar que Jesús era realment el Messies, el fill de David i el fill de Déu.

Amb aquesta finalitat, recorren a gèneres literaris, que semblen història però que són en realitat recursos literaris, com, per exemple, els Mags d’Orient (que representen els pagans i dels savis), els pastors (els més pobres i considerats pecadors per tractar amb animals que els feien legalment impurs), l’Estrella i els àngels (per mostrar el caràcter diví de Jesús), Betlem, que no seria una referència geogràfica sinó un significat teològic: el lloc, segons les profecies, d’on vindria el Messies, diferent de Natzaret, totalment desconeguda, on probablement hauria nascut Jesús. I així altres tòpics.

Però el més important de tot és que enfront dels relats tan commovedors del Naixement podem dir que estem davant d’un grandiós mite, entès positivament com ho fan els antropòlegs: el mite com la transmissió d’una veritat tan profunda que només el llenguatge mític, figurat i simbòlic és adequat per expressar-la. És la funció de tots els mites que han creat la majoria de cultures i religions. Un mite és veritable quan el sentit que vol transmetre és veritable i il·lumina tota la comunitat. Així el Naixement de Jesús és un mite cristià ple de veritat, de proximitat de Déu i de familiaritat.

Nosaltres fem servir avui altres mites per mostrar la rellevància de Jesús. Per exemple és significatiu un mite antic que l’Església va aprofitar en la litúrgia de Nadal per revelar la commoció còsmica davant el naixement de Crist i que diu així:

«Quan la nit anava per la meitat del seu curs es va fer un profund silenci. Llavors, les fulles xerraires van callar com mortes. Llavors, el vent que xiuxiuejava va quedar quiet en l’aire. Llavors, el gall que cantava es va aturar enmig del seu cant. Llavors, les aigües del rierol que corrien, es van paralitzar. Llavors les ovelles que pasturaven es van quedar immòbils. Llavors, el pastor que aixecava el seu bastó va quedar petrificat. En aquest moment tot va parar, tot es va suspendre, tot va fer silenci: naixia Jesús, el salvador de la humanitat i de l’univers ».

NADAL vol comunicar-nos que Déu no és aquesta figura severa i d’ulls penetrants que vol escrutar les nostres vides. Apareix com un nen. No jutja, només vol rebre afecte i jugar.

I vet aquí que del Pessebre va venir una veu que em va xiuxiuejar:

«Oh, criatura humana, per què tens por de Déu?. No veus que la seva mare va faixar el seu fràgil cos?. No t’adones que ell no amenaça ni condemna ningú?. No sents com plora suaument?. Més que ajudar, necessita ser ajudat i rebre afecte. No saps que ell és Déu-amb-nosaltres com tots nosaltres?». I ja no pensem més, donem pas al cor que sent, es compadeix i estima. Quina altra cosa podríem fer davant d’un Nen sabent que és Déu humanitzat?

Potser ningú hagi escrit millor sobre el Nadal i el Nen Jesús que l’escriptor portuguès Fernando Pessoa, que diu: «Ell és l’etern nen, el Déu que faltava. El és el diví que riu i que juga. És un nen tan humà que és diví».

Més tard van transformar el Nen Jesús en Sant Nicolau, en Santa Claus i, finalment, en el Pare Noel. No té importància, perquè en el fons, l’esperit de bondat, de proximitat i de regal diví hi és en tots ells. Per això l’editorialista Francis Church del The New York Sun, l’any 1897, va estar molt encertat en respondre a Virgínia, una nena de 8 anys que li va escriure: “Estimat Editor: digues-me la veritat: Existeix el Pare Noel?”.

I ell sàviament li va respondre:

«Sí, Virgínia, el Pare Noel existeix. És tan cert com que existeix l’amor, la generositat i la devoció. I tu saps que tot això existeix de veritat i aporta més bellesa i alegria a la nostra vida. Que trist seria el món si no existís el Pare Noel! Seria tan trist com si no hagués nenes com tu. No existiria la fe dels infants, ni la poesia i la fantasia, que fan la nostra existència lleu i bonica. Però per això hem d’aprendre a veure amb els ulls del cor i de l’amor. ¿Si hi Pare Noel? Gràcies a Déu viu i viurà sempre que hi hagi nens grans i petits que han après a veure amb els ulls del cor».

Procurem mirar sempre amb els ulls del cor i no només per Nadal. Malauradament la majoria de nosaltres hem estat educats per mirar només amb els ulls de la raó i en la vida, ja ho sabem prou, no tot és “raonable”.

BON NADAL I BON ANY 2017 a tots els amics i seguidors d’aquest blog.

Tags: Cristianisme, Leonardo Boff, Nadal

Amagueu bé el bisbe Pere Casaldàliga que el volen matar! Aquests dies hem sabut que, una vegada més, ha rebut amenaces de mort per defensar la causa indígena i que ha hagut de sortir en avió, escortat per la policia, per amagar-se en un lloc desconegut. Un vellet de 84 anys, xacrós i afectat de Parkinson però encara valent i capaç de seguir dient les veritats i plantar cara, encara fa por als poders econòmics i polítics de Brasil.

La causa? El fan culpable de que els terratinents i els colons que van ocupar les terres que eren dels indis xavante hauran de desallotjar-les per tal de donar acompliment a l’ordre ministerial -que des de fa 20 anys està pendent  d’ acompliment- de retornar les terres als indis. Ara al desembre es començarà a fer complir i, aquest fet, ha creat un clima de violència extrema a la zona amb constants enfrontaments armats entre terratinents i policia.

Ara fa 40 anys que per aquelles terres va sortir a la llum un llibre emblemàtic: "JESUCRIST L’ALLIBERADOR" del teòleg Leonardo Boff que, junt amb altres textos i altres personatges, van donar origen al que s’ha anomenat la Teologia de l’Alliberament. Ja fa 40 anys i aquests dies s’està celebrant aquest esdeveniment amb la presència dels seus principals representants d’Amèrica Llatina, especialment, el seu primer formulador, el peruà Gustavo Gutiérrez. Curiosament en aquest mateix any de 1971, sense que cap sabés dels altres, Gutiérrez a Perú, Hugo Assman a Bolívia, Juan Luis Segundo a Uruguai i el mateix Boff al Brasil publicaven els seus escrits, que són considerats els fundadors d’aquest tipus de teologia.

El mateix Leonardo Boff es pregunta si no seria la irrupció de l’Esperit que bufava en el continent americà per posar al descobert tantes i tantes opressions. Opressions que, pel que es veu, segueixen ben vigents i repeteixen els mateixos esquemes de llavors. Leonardo Boff explica que per burlar els òrgans de control i repressió dels militars, publicava tots els mesos un article en una revista per religioses Sponsa Christi (Esposa de Crist) amb el títol: Jesucrist l’Alliberador. El març de 1972 va reunir tots els articles i es va arriscar a publicar-los en forma de llibre.  Explica que es va haver d’amagar durant dues setmanes perquè la policia política el buscava. Les paraules «alliberament» i «alliberador» havien estat prohibides i no podien ser usades públicament.

Aquell llibre porta avui 21 edicions. Presentava, fundada en una exegesi rigorosa dels evangelis, una figura de Jesús com alliberador de les diferents opressions humanes. Contra dues d’elles va haver d’enfrontar directament: la religiosa en forma de fariseisme en compliment estricte de les lleis religioses. L’altra, política, l’ocupació romana que implicava reconèixer l‘ Emperador com «déu» i assistir a la penetració de la cultura hel·lenística pagana a Israel.

Anunciar un Jesucrist alliberador en el context d’opressió que existia i encara persisteix al Brasil i a Amèrica Llatina era i és perillós. Ho veiem avui en el cas del Bisbe Pere i en altres mils de casos d’injustícies flagrants que queden impunes i que no es volen corregir. Seguim tenint un tipus de societat on manen fèrriament les classes dominants i on encara imperen els esquemes discriminatoris més del compte. I s’està imposant també –en detriment del model d’Església que proposava la Teologia de l’ Alliberament- un model d’Església que discrimina dones, laics i pensaments lliures.

Per això el somni d’aquesta mena de profetes del món modern sempre serà reprès per aquelles persones que es neguen a acceptar el món així com existeix. “Potser és aquest el sentit d’un llibre escrit fa 40 anys”, diu en mateix Boff.

Tags: Església, Leonardo Boff, Pere Casaldàliga, Teologia

Escrivia Leonardo Boff fa uns mesos enrere que notava molta decepció amb l’Església Catòlica institucional i que s’està donant una doble emigració: una exterior, persones que abandonen senzillament l’Església, i una altra interior, les que romanen en ella però no la senten com una llar espiritual. Continuen creient tot i havent-hi el tipus d’església que hi ha.

Acabo de veure el programa “30 minuts” que TV3 va emetre el diumenge passat sobre les vocacions al sacerdoci a Catalunya i on s’hi reflexa clarament quin tipus de nous capellans comencem a tenir i tindrem en un futur. Veure aquest reportatge deixa un regust amarg i una sensació tristíssima ja que es veu clarament l’intent de tornar a un tipus d’ Església que sembla que hauria d’haver quedat definitivament en el passat i on l’esperit del Vaticà II ha quedat enterrat i ben enterrat,

No és per menys, doncs, la decepció en molts cristians que esperàvem una altra cosa i que ara constatem -a través de reportatges i de la realitat quotidiana- el que el mateix Leonardo Boff diu en el seu lúcid anàlisi de les coses.

”El Papa actual ha pres algunes iniciatives radicals que han dividit el cos eclesial. Va assumir un camí de confrontació amb dos importants episcopats, l’alemany i el francès, en introduir la missa en llatí; elaborar una reconciliació rebuscada amb l’Església dels seguidors de Lefebvre; buidar les principals intuïcions renovadores del Concili Vaticà II, especialment l’ecumenisme, negant absurdament el títol de «Església» a les altres Esglésies que no siguin la Catòlica i la Ortodoxa; l essent cardenal es va mostrar greument permissiu amb els pedòfils, la seva relació amb la sida frega els límits de l’inhumà.

L’Església Catòlica actual s’ha submergit en un hivern rigorós. La base social de suport al model antiquat de l’actual papa està formada per grups conservadors, més interessats en les realitzacions mediàtiques, en la lògica del mercat, que en proposar un missatge adequat als greus problemes actuals. Ofereixen un «cristianisme-lexotán» apte per calmar consciències angoixades, però alienat enfront de la humanitat sofrent”.

Leonardo Boff diu que és urgent animar aquests cristians en vies d’emigració amb el que és essencial en el cristianisme i que ell diu que  segur que no és l’Església, que aquesta no va ser objecte de la predicació de Jesús.

“Ell va anunciar un somni, el Regne de Déu, en contraposició al Regne de Cèsar; Regne de Déu que representa una revolució absoluta de les relacions, des de les individuals fins a les divines i còsmiques.

El cristianisme va aparèixer primerament en la història com a moviment i com el camí de Crist. És anterior a la seva sedimentació en els quatre evangelis i en les doctrines. El caràcter de camí espiritual significa un tipus de cristianisme que posseeix el seu propi curs. Generalment viu al marge i, de vegades, a distància crítica de la institució oficial. Però neix i s’alimenta de la fascinació permanent de la figura i el missatge llibertari i espiritual de Jesús de Natzaret. Inicialment considerat com «heretgia dels Natzarens» (Fets 24,5) o simplement «heretgia» (Fets 28,22) en el sentit de «grupet», el cristianisme va ser adquirint autonomia fins que els seus seguidors, segons els Fets dels Apòstols(11,36), van ser anomenats «cristians».

El moviment de Jesús és certament la força més vigorosa del cristianisme, més que les Esglésies, per no estar enquadrat en institucions ni empresonat en doctrines i dogmes.Està compost per tot tipus de gent, de les més variades cultures i tradicions, fins per agnòstics i ateus que es deixen tocar per la figura valenta de Jesús, per la son que va anunciar, un Regne d’amor i de llibertat, per la seva ètica de amor incondicional, especialment als pobres i als oprimits, i per la forma com va assumir el drama humà, enmig d’humiliacions, tortures, i la seva execució en la creu. Va presentar una imatge de Déu tan íntima i amiga de la vida que és difícil prescindir-ne fins per qui no creu en Déu.Molta gent diu: «si existeix Déu, ha de ser com el Déu de Jesús».

Aquest cristianisme com a camí espiritual és el que realment compta. No obstant això, de ser un moviment va passar molt aviat a ser una institució religiosa amb diverses maneres d’organització. En el seu si es van elaborar les diferents interpretacions de la figura de Jesús que es van transformar en doctrines i van ser recollides pels evangelis oficials. Les Esglésies, en assumir caràcter institucional, establir criteris de pertinença i d’exclusió, doctrines com a referència identitària i ritus de celebració propis. Qui explica aquest fenomen és la sociologia, no la teologia. La institució viu sempre en tensió amb el camí espiritual. És òptim quan caminen junts, però això és rar. El decisiu és, però, el camí espiritual. Aquest té futur i anima el sentit de la vida.

El problema de l’Església romano-catòlica és la seva pretensió de ser l’única veritable. El correcte és que totes es reconeguin mútuament, ja que totes elles revelen dimensions diferents i complementàries del missatge del Natzarè. L’important és que el cristianisme mantingui el seu caràcter de camí espiritual. Ell pot sustentar a tants cristians i cristianes enfront de la mediocritat i irrellevància en què ha caigut l’Església actual.

Leonardo Boff (12 d’ agost de 2011)

Tags: Església, Leonardo Boff

“ÉS COMPATIBLE LA FE AMB LA LLUITA”Aquesta notícia que comento avui és d’aquelles que voldria comentar més sovint. Malauradament, no és així. Les notícies sobre l’església normalment tenen l’epicentre en el Vaticà i amb els seus capellans amb “collet” blanc o amb bisbes amb borles morades.El president de Paraguai i ex bisbe catòlic Fernando Lugo i diversos teòlegs de l’esquerra llatinoamericana, com Leonardo Boff, demanen revitalitzar la Teologia de l’Alliberament, en el marc del Fòrum Social Mundial, a la ciutat brasilera de Belém.”Més que mai els teòlegs tenen aquesta gran responsabilitat de prestar els ulls, les orelles” a les necessitats de la gent, va dir Lugo davant una platea plena de persones del Moviment Sense Terra i activistes d’altres organitzacions.La Teologia de l’Alliberament “rescata elements genuïnament cristians: allò que se li va arrabassar al poble, i valoritza els pobres”, va destacar.”Estic convençut que la Teologia de l’Alliberament va salvar la meva fe (…) Els moviments socials a l’Equador (on va exercir com a capellà) em van ensenyar que és absolutament compatible la fe amb la lluita”, va concloure. “Avui més que mai, els pobres estan cridant i estan patint perquè aquesta crisi és global. Hem de donar centralitat als pobres, perquè hi ha risc que els poderosos busquin solucions i preservin els seus privilegis”, urgí al seu costat el conegut teòleg catòlic brasiler Leonardo Boff, que va penjar els hàbits el 1992 per desavinences amb el Vaticà.”Els pobres, la vida i la terra són els nostres grans desafiaments, als quals definitivament (els teòlegs de l’alliberament) podem contribuir”, va dir Boff.”El més estrany és que un cristià no faci política”, va afirmar per la seva banda Frei Betto, teòleg dominic i una de les figures emblemàtiques de l’esquerra catòlica llatinoamericana, qui va moderar el debat.”La Teologia de l’Alliberament ha de servir per trobar-nos amb el poble de nou”, va dir el pastor protestant noruec Berge Ragnar Furrer. En el Fòrum, el president de Bolívia, Evo Morales, que va participar el dijous d’un debat amb els seus col·legues de Brasil, Veneçuela i Equador, arremeté  contra “grups de l’Església Catòlica, els jerarques de l’Església Catòlica, enemics de les transformacions pacífiques “.I, esmentant el lema del Fòrum Social, “Un altre món és possible”, va manifestar: “Jo vull dir, una altra fe, una altra religió, una altra Església també és possible”.Etiquetes de Technorati: Teologia,Leonardo Boff,Fernando Lugo

Tags: Fernando Lugo, Frei Betto, Leonardo Boff, Teologia