A PEU

M’han dit que he estat massa tou en el meu comentari sobre l’afer Jordi Pujol. En una paraula: que he estat massa benèvol en el meu judici sobre el cas que ocupa als mitjans (i ens ocupa a tots) aquest dies. Potser sí. Però aprofitaré aquest comentari d’un amic per dir algunes coses més sobre el tema.

La primera, és que jo no soc jutge. No em crec capacitat per jutjar el cas sense saber unes quantes  coses més. Potser alguns les saben. Jo no les sé. Jo només volia reflexionar a partir del que deia el comunicat i, certament, deia poca cosa i deixava molts fils penjant. Per això demanava en el meu comentari anterior més explicacions de part de Jordi Pujol. Si no les dóna ell per pròpia iniciativa, les hi farà donar el jutge. De totes maneres, a partir del seu comunicat, podem dir la seva actuació en aquest cas concret és reprovable sense cap tipus de discussió, la qual cosa no treu que en altres aspectes hagi estat un bon exemple per molta gent en la seva llarga trajectòria vital. I aquesta distinció (no tot és bo ni tot dolent) és la que jo volia deixar clara en el meu comentari. Potser per això li semblava tou al meu amic. Deia que no soc jutge però, si hagués de jutjar-lo, no el jutjaria només per aquest desgraciat afer.

La segona cosa que voldria dir és que cada cop tinc una sensació més gran d’incapacitat per fer judicis, amb l’intent i l’esperança de que puguin arribar a ser justos. I parlo en general. Per això moltes vegades m’indigno llegint el que llegeixo, perquè em pregunto què hi ha de veritat i de mentida en tot allò que escolto o llegeixo. Destriar el blat de la palla cada cop se’m fa més difícil veient els interessos de tota mena que hi ha darrere dels diaris, dels jutges, dels partits polítics, del gran capital, d’organismes i institucions, etc. Veig tanta brutícia, tant joc brut, tanta opacitat, tants tripijocs, tants interessos particulars, tanta injustícia… que la majoria de vegades no sé què pensar i encara menys sé què dir. Massa vegades veig com les cloaques de l’Estat (que és qui hauria de garantir la justícia i la bona informació) van tan plenes de merda que penso si puc refiar-me ja d’algú.

Una tercera cosa, que fa referència a una experiència personal i que pot ajudar a entendre el perquè aquest amic m’ha dit que vaig ser massa tou en el judici i no vaig ser més radical. Resulta que al centre on treballava fins fa poc es va creure convenient i necessari crear un “Espai de reflexió ètica” i em van convidar a formar-ne part, amb la condició de que havíem de fer un curset de com a mínim 20 hores per poder-nos formar una mica. El curs oferia la formació ètica bàsica per a professionals dels serveis socials i pretenia capacitar mínimament en el debat ètic i resolució de conflictes ètics. Una molt bona professional ens va fer el curset, posteriorment vam constituir aquest “Espai de Reflexió Ètica” i des del febrer que ja hem començat a treballar mirant de deliberar sobre alguns cassos concrets. I seguirem fent-ho. Explico això perquè m’he adonat que, a l’hora de jutjar un cas qualsevol, la complexitat és sempre molt més gran del que sembla i tots es fan difícils de jutjar. Els jutges –que són els que en darrer terme han d’aplicar les lleis- tenen prou dificultats i els resultats dels seus judicis a vegades són molt estranys, incomprensibles i fan molta por. Jo penso que tindria terror a caure en mans de segons quin jutge… Nosaltres podem fer judicis morals i poca cosa més. I la majoria de les vegades els fem en base a informacions de diaris, no sempre ben intencionats i equilibrats. Dona bo trobar un periodista que veus que dóna dades i ha investigat a fons un assumpte. La majoria de les vegades no és així. Quan jo -ja fa molts anys- estudiava moral, ens deien que hi havia dos tipus de consciència: la laxa i l’escrupolosa. Cada persona té un tipus determinat de consciència i fins i tot hi ha algú que sembla que no en tingui… Els valors, principis i normes a partir dels quals jutgem els actes com a correctes o incorrectes no són iguals per a tothom i per això cal fer una reflexió ètica per posar-nos una mica d’acord, per això la societat fa lleis i, tot i això, no les interpretem mai de la mateixa manera i les lleis no són iguals a tot arreu. Quantes vegades diem que hi ha un munt de lleis injustes?…

I una darrera cosa: Jordi Pujol ha fet perdre la confiança a molta gent, certament, perquè a fi de comptes no li hem vist coherència i integritat en aquest tema dels diners d’Andorra i de Suïssa i la seva explicació ha quedat molt curta. En altres temes em sembla que no es pot negar que ha estat un home valent i amb molts valors positius. Alguns potser li discutiran fins i tot això. Jo no els hi discuteixo. M’agradaria que la justícia s’apliqués a tothom tal com s’aplicarà –cosa que trobo molt bé- a Pujol i a la seva família. No veig que acostumi a passar i no tinc massa esperances de que passi. Recordem que al Rei l’han convertit en intocable d’un dia per l’altre i han fet una llei a corre-cuita per preservar-lo de qualsevol conseqüència que se’n pugui derivar de tota la porqueria que porta al damunt acumulada d’anys i anys. I com ell, a molta més gent, que és públic i notori que no els passarà res perquè tenen ben cobertes les espatlles. Per desgràcia, en aquesta Espanya de pandereta i tant poc seriosa encara hi ha massa privilegis i està massa enquistada la corrupció sense que els poders de l’ Estat hi facin gran cosa. Més ben dit: actuen allà on els sembla i miren cap a un altre costat també quan els sembla. Només cal enumerar uns quants cassos d’aquests darrers anys: Gürtel, Bárcenas, Nóos, Pretoria, Palma Arena, Caso Emperador, Pokémon, Palau, Operación Poniente, Operación Campeón, Caso Cooperación a València, ITV, Operación Malaya, Cas Mercurio, ERE d’ Andalussia… Podríem seguir una bona estona. Alguns d’aquests cassos portem anys arrossegant-los. Alguns quedaran en res i a altres els tocarà el rebre. Algun entra a la presó, però en surt ben aviat…

En definitiva és d’això del que em queixo: “O tots moros, o tots cristians”, com vulgarment es diu. I no sembla que hagi de passar en aquest cas!

Per començar, ens podríem fer una pregunta: Podem estar totalment orgullosos d’algú o d’alguna cosa? La meva resposta seria: Sí i no. Si filem massa prim i ens posem massa puritans, segurament que no quedarem satisfets i no ens quedarà res ni ningú completament net, perfecte i polit. A tot arreu hi trobarem ben barrejats el jull i el blat (com ens recorda aquella paràbola de l’evangeli); en tota collita hi trobem gra, palla, pols i brutícia. La feina és saber-ho destriar bé. És com els diamants, que s’han de buscar entre el fang i quan surten, surten ben bruts. Però sota el fang hi ha el diamant.…

Dic tot això després de la confessió de Jordi Pujol.  És clar que no puc estar totalment orgullós d’en Jordi Pujol, com segurament ningú en pot estar totalment de mols altres polítics que ens governen, com no podem estar-ne totalment de la nostra família, on hi acostuma a haver gent de tota mena, alguns dels quals potser ens avergonyeixen més que no pas ens enorgulleixen. No sempre podem sentir orgull de tots els amics que tenim, perquè també entre ells hi deu haver de tot i potser alguns ens han defraudat més d’una vegada. No sempre podem enorgullir-nos del nostre poble, del nostre país i segurament que tampoc podem sentir-nos massa orgullosos de nosaltres mateixos. Jo no sempre m’he pogut sentir orgullós de mi mateix i no tinc recança en expressar-ho. No podem estar mai del tot orgullosos de les persones i de les coses perquè totes tenen els seus punts foscos. I qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.

Jordi Pujol ha decebut molta gent amb el que ens ha dit. Però ara és potser més urgent que mai destriar el gra de la palla. Amb el cas Pujol jo miraré de fer-ho, com miro de fer-ho en totes les circumstàncies. Cal posar en una balança tot el bo i tot el dolent i sospesar-ho amb la major equitat de què siguem capaços. Tots tenim tendència a aprofitar de fer llenya de l’arbre caigut. No em sentiré orgullós d’allò que no estigui bé en els altres, però tampoc me’n podré sentir d’aquelles coses que jo mateix no he fet bé. Per això crec que el que ha fet Jordi Pujol de demanar perdó és un bon començament. Una condició necessària però no suficient. Ara esperaria que després del comunicat vinguessin altres explicacions i les lògiques conseqüències del tipus que sigui. Un personatge públic n’ha de donar moltes més que no pas una persona sense cap rellevància. I valdria la pena que ho fes abans de que es veiés obligat a fer-ho per pressions externes (diguem-ne mitjans de comunicació o jutges).

No tinc cap inconvenient en dir que jo em sento ben orgullós de moltes de les coses que ha fet Pujol durant aquets anys i no n’estic tant –i ja no n’estava abans- de moltes altres. Avui n’estic força menys, és clar. Però també és cert que amb Pujol no s’acaba el món. El món anirà fent fent via, Catalunya anirà fent via i en la política, en el periodisme i en tots els àmbits de la vida hi haurà gent millor i altre no tan bona. Caldrà saber destriar i mirar enfora, però també seria bo que cadascú es mirés a si mateix i, abans de cremar-ho tot, veiés si pot sentir-se totalment orgullós d’ell mateix. Hem de poder criticar i denunciar el que no estigui bé (per això som en una democràcia) en els altres. Fins i tot és una obligació. Però haurem de deixar també que els altres ens critiquin a nosaltres i, posats a fer, no estaria gens malament que cadascú es mirés a si mateix. I una altra cosa: la lupa s’hauria de posar amb la mateixa intensitat a tot arreu i la justícia hauria de ser per tothom igual.

I per acabar voldria dir una cosa: era de preveure que, davant de la fita que els catalans tenim el 9 de Novembre, la situació s’aniria fent cada cop més complicada i més estressant. Hi haurà encara més sorpreses, més draps bruts, moltes mentides barrejades amb veritats, moltes interpretacions i acusacions de tota mena. Tothom carregarà les municions més potents. La guerra freda cada cop es tornarà més calenta a mida que ens anem atansant a la data. Per tant, caldrà anar-se preparant que encara hi haurà uns mesos de tempestes fortes.