A PEU

Tarda freda de dissabte. Havent dinat i després d’una curta becaina reparadora i sense cap ganes de sortir enlloc per refredat que duc al damunt, em disposo a veure alguna de les pel·lícules que la majoria d’emissores ens ofereixen en aquesta hora. Tampoc és que sigui gaire exigent en aquest camp i, per tant, només acostumo a buscar alguna cosa per entretenir-me. Quan m’interessa alguna pel·lícula en concret vaig al cine.

La sorpresa d’ahir va ser topar-me amb una senzilla i divertida comèdia italiana a TV3, el protagonista de la qual era un cardiòleg ateu recalcitrant a qui, de cop i volta, se li presenta una situació difícil de digerir per a ell: el seu fill, un estudiant de medicina en qui havia dipositat moltes esperances reuneix tota la família perquè els vol anunciar alguna cosa molt important. Ells, que l’han vist sortir sovint de nit amb un amic, intenten preparar-se anímicament per escoltar una mica anguniosos el que creuen que els dirà: que és gai. I tots queden sorpresos quan, en lloc d’això, els anuncia que vol fer-se capellà. I és aquí quan la cosa comença a posar-se interessant i a donar tombs inesperats fins ben bé a un final una mica inesperat.

La pel·lícula es titula SI DÉU VOL (SE DIO VUOLE) –una comèdia italiana del 2015 i que té com a director Edoardo Falcone- enganxa des del primer moment per tota una bona sèrie de gags còmics que té al principi, tots ells molt ben aconseguits. Però la comèdia, tot i conservar les característiques durant tota l’estona, ens va plantejant de mica en mica altres qüestionaments força seriosos i alhora interessants: els valors típics d’un metge liberal i famós, però molt cregut i força dictatorial amb els que l’envolten; el retrat d’una família burgesa que és un desastre i fa aigües per tots costats; el fet que un sotrac fort en la vida d’una persona pot canviar-la de dalt abaix; la relació que s’estableix entre ell, metge ateu, descregut i menjacapellans i un capellà que es cola sense voler en la seva vida…

La pel·lícula em va agradar i em va fer pensar una bona estona que una bona sotragada en la vida d’una persona generalment va molt bé i acostuma a ser positiva. Ens trobem amb sotragades de moltes menes: de salut, d’amics que ens fallen, de familiars que no ens entenen i a qui nosaltres no entenem, de feina, de cops de sort o de desgàcies inesperats … Una bona sotragada ens acostuma a humanitzar, a fer-nos baixar els fums, a relativitzar certes coses i a donar-ne importància a altres. Les sotragades vitals acostumen a ser sempre doloroses i desconcertants i no sempre sabem treure’n profit. Algunes persones les superen, les accepten com una realitat transformadora i positiva. Fan que la seva vida canviï i fins i tot millori. Però per desgràcia també pot passar el contrari i fer que la persona s’enfonsi del tot i es perdi irremeiablement. La vida és aquesta pretesa ruleta que no sabem on ens porta?

Si per algunes persones la vida està en mans de Déu (fins no fa gaire era comuna l’expressió «fins demà, si Déu vol»), per altres Déu és un concepte estrany, llunyà o alguna cosa que no pot existir de cap manera. Però també és cert que quan ens trobem en la solitud més profunda de nosaltres mateixos normalment sorgeixen les mateixes preguntes tant en els creients com en els no creients perquè la malaltia, la solitud, els desenganys, etc., ens posen tots al mateix nivell i no hi ha diners, ni poder, ni res que ens estalviï certs dolors materials o espirituals i certes experiències vitals. Per això mateix vaig trobar molt interessant la conversa entre el metge i el capellà davant la pera madura que penjava de l’arbre: el capellà deia que la pera no cauria només per la força de la gravetat sinó que cauria quan Déu volgués i a l’hora menys pensada. D’aquesta frase s’extreu el títol de la pel·lícula… Cadascú veurà com entoma aquest SI DÉU VOL. Però sí que he de dir que em va semblar que al metge li serveix per replantejar-se la vida quan veu que la pera cau davant seu, volent Déu o sense voler. 

Tags: Cinema, RELIGIÓ, Vida i mort

El dia 8 de desembre explicava en aquest mateix blog que hi havia hagut una Primavera en plena tardor a Balsareny. S’hi va celebrar el dia anterior el 2n Fòrum de Balsareny sobre les causes del bisbe Pere Casaldàliga on vaig tenir la sort de poder assistir. Explicava allà com havia transcorregut la diada i deia que un dels plats forts del dia va ser la presentació per  part de Francesc Escribano de la mini sèrie “Descalç sobre la terra vermella” i de la posterior estrena en dues sessions: la primera pels assistents al fòrum i després una altra per a tot el poble de Balsareny que, com tothom sap, és el poble natal de Pere Casaldàliga.

Ja explicava allà mateix que va ser un autèntic gaudi de tres hores i que després s’estrenaria per TV3. Ha arribat el moment de l’estrena, com ja deveu haver vist en les promocions que aquests dies en fa la cadena. TV3 la passarà en dos dies (dilluns i dimarts vinent a les 21.50 h.) i simplement dir que la recomano vivament. Qui la vegi no en sortirà defraudat.

Els que seguiu una mica aquest blog ja coneixeu la meva devoció pel bisbe Pere i per les seves causes. La pel·lícula ho explica molt bé i ell mateix ha expressat als seus autors que tot el que es veu, o be ha passat realment o podia haver passat perfectament. Ell en va quedar molt content del treball fet.

Pere Casaldàliga és un home que ha mirat de ser radicalment fidel a l’evangeli des de la situació concreta –un punt perdut dins de l’extensa Amazònia, al Brasil- que va triar quan tenia 40 anys. Amèrica Llatina va tenir la mala sort de ser conquerida i saquejada per europeus sense massa escrúpols. Guerrers i religiosos europeus (la creu i l’espasa) van imposar allà de forma molt cruel la seva manera de fer, el seu pensament, les seves lleis i les seves costums i la seva religió sense cap mena de respecte als indígenes i a la terra. Casaldàliga s’ha revelat contra tot això, seguint el pensament que la Teologia de l’alliberament ha intentat explicar i aplicar. Aquests teòlegs i els seus seguidors han cregut que l’ evangeli de Jesús no tenia res a veure amb allò que els conqueridors de cossos i ànimes havien imposat durant segles. Per això Casaldàliga –i tants altres- han lluitat molt per canviar les condicions de vida d’aquella gent, per extirpar la violència física i  cultural a la que han estat sotmesos, per superar el racisme imperant, per canviar les condicions de treball esclavitzador i les agressions de tota mena. Moltes persones com ell han deixat la vida i la pell en la lluita per la dignitat i la llibertat d’aquells pobles subjugats.

Tot això explica la pel·lícula i mira d’aproximar-se tant bé com pot a aquesta realitat a través del bisbe Pere i els seus col·laboradors del seu bisbat. Ens ho anirà mostrant a través de paraules, de frases lapidàries, d’actituds valentes, de pensaments revolucionaris portats a la vida senzillament i com si no tinguessin cap importància. Segurament per això mateix són revolucionaris. Perquè van penetrant en  cor i el pensament de la gent dia a dia, gest a gest, paraula a paraula, abraçada a abraçada, pas a pas sobre una terra vermella de natural, però vermella també per la molta sang vessada.

Veieu-la. Gaudiu-la. Us agradarà.

Tags: América Llatina, Brasil, Cinema, Església, Pere Casaldàliga, RELIGIÓ

Es pot ballar per dins i es pot ballar per fora. Així com es pot riure o plorar per dins i per fora. I no sempre succeeix simultàniament sino que a vegades es riu per fora i es plora per dins. O viceversa. El títol d’aquest post “Ballo per dins” és el títol d’una excel.lent pel·lícula que aquests dies vèiem (i la treballàvem) a la feina.

Com molts ja saben, treballo en un centre de discapacitats intel·lectuals i trobo que és molt adequada perquè et fa reflexionar sobre la feina que fem. Però no és només útil i adequada per a gent que treballa amb discapacitats sinó que por servir de reflexió a qualsevol que vulgui mirar al seu voltant i sàpiga comprendre que tots estem molt més interconnectats del que ens imaginem i que tots servim i som servidors al mateix temps i, per tant, tots som molt més dependents del que ens pot semblar. I que es pot servir de moltes maneres: amb ànima o sense ànima. I que, professionalment, hauríem de millorar moltes coses per fer la vida més feliç als altres i per ser més feliços nosaltres mateixos, que és del que es tracta en darrera instància, crec jo.

Aquesta és la paraula clau de la pel·lícula: dependència. O, si voleu, independència o interdependència.

"Inside I’m Dancing" (que és el seu títol en anglès) explica la història de Michael, un jove de 24 anys amb paràlisi cerebral que des de fa molt de temps viu al Centre Residencial Carrigmore per a Discapacitats. La seva vida es transforma quan s’instal·la en aquell centre el rebel Rory O’Shea. Michael es queda sorprès en descobrir que el xerraire Rory, que només pot moure la seva mà dreta, és capaç d’entendre el seu gairebé inintel·ligible forma de parlar. El caràcter dinàmic i rebel de Rory serveix per animar Michael, i el porta a conèixer el món que hi ha més enllà de Carrigmore.

Junts els dos homes aconsegueixen vèncer el sistema i s’instal·len en un pis. Contracten la bonica Siobhan com la seva ajudant personal, perquè cuini, netegi i s’ocupi de les seves necessitats. La noia es converteix aviat en un element essencial perquè els dos protagonistes tinguin èxit en el seu intent de portar una vida independent, però ella també comença a adonar-se que la seva responsabilitat, per molt gratificant que li resulti, li porta moltes complicacions.

“Ballo per dins” és una història que reflecteix la necessitat i viabilitat de la vida independent, en persones amb diversitat funcional o discapacitat, brindant una visió interessant sobre la figura de l’assistent personal i les múltiples possibilitats que aquesta elecció pot afavorir.

FITXA TÈCNICA
TÍTOL ORIGINAL: Rory O’Shea Was Here (Inside I’m Dancing)
ANY: 2004
DURACIÓ: 100 min
PAÍS: Regne Unit
DIRECTOR: Damien O’Donnell
GUIÓ: Jeffrey Caine (GUIÓ) Christian O’Reilly (HISTÒRIA)
MÚSICA: David Julyan
REPARTIMENT: James McAvoy, Steven Robertson, Romola Garai, Brenda Fricker
PRODUCTORA: Coproducció GB-Irlanda-Francia
GÈNERE: Drama

Tags: Cinema, Dependència, Discapacitats intel·lectuals

Acabo de veure la pel·lícula Des dieux et des hommes, del director Xavier Beaubois (De déus i homes). Havia llegit bones crítiques, havia llegit comentaris, he rellegit una mica la història dels fets i, finalment , he vist aquest film que explica uns fets històrics que es van produir a Algèria. Vuit monjos cistercencs del monestir de Tibhirine, a Algèria, tot i conscients del risc a què s’exposaven, decideixen quedar-se a viure al monestir fidels al seu compromís de vida: pobresa i acceptació de la voluntat de Déu, sense deixar d’ajudar els malalts i necessitats de la població. Van ser assassinats per un grup de fonamentalistes islàmics l’any 1996.

Aquesta és la història que narra el film. Però al darrere hi ha tot un munt de coses implícites, un munt de preguntes i un munt de reflexions

Resulta que a redós del monestir s’hi ha anat formant un poble, musulmà, que se sent protegit i acompanyat pels monjos. S’han fet amics uns dels altres. Els monjos treballen, porten mel a vendre al mercat, tenen cura de l’hort, preguen, escolten la gent del poble i un d’ells, metge, es dedica tot el dia a rebre malalts i, a més de donar-los medicines, els ajuda en petites coses que necessiten. Respecten la seva religió i els musulmans els respecten a ells.

Quan comencen les revoltes fonamentalistes i els assassinats d’uns estrangers els fan adonar que les seves vides corren perill i l’exèrcit vol protegir els monjos i fins i tot els demanen que tornin a França.

I aquí ve el més bonic des del meu punt de vista. Hi ha tot un procés de diàleg i discerniment molt dur, molt difícil i molt complicat. Hi han les discrepàncies, els temors, les maneres diferents de veure la situació de perill. Hi ha, per sobre de tot, la manera d’entendre la fe i la forma com s’ha de fer realitat. Per aquells monjos, fe i obres no són dues coses separades. La fe sense obres no té sentit i ells s’ho creuen.

Hi han unes frases que em van agradar especialment: quan alguns monjos parlen de que potser se’n tornaran a França diuen que “són com ocells en una branca i que nos saben què faran”. La resposta del poble és: “els ocells som nosaltres, vosaltres sou la branca; si la branca es trenca, on anirem els ocells? Qui ens acollirà? No volen l’ajuda del exèrcit, volen la protecció del monestir”.

Finalment decideixen quedar-se i assumir el que pugui venir. Finalment el que ve és la mort.

Una pel·lícula que val la pena!

Tags: Cinema, RELIGIÓ

Fa ben pocs dies que vaig anar a veure PA NEGRE, la pel·lícula basada en dues novel·les d’ Emili Teixidó que transcorren en els dies foscos de la postguerra i retraten personatges, fets, vivències i clima d’aquells temps tan tristos en tots els sentits.

Mentre veia la pel·lícula el meu pensament anava retrocedint i recordava moltes coses de la meva infància, no pas perquè les visqués directament, algunes d’elles, sinó perquè en sentia a parlar molt i molt sovint. Aquella por, aquell misteri i aquells secrets, aquella pobresa material i moral, aquella foscor en la vida quotidiana de la societat, la recordava i la percebia impecablement viva i morta alhora. Perquè és cert que hem superat moltes d’aquelles pors i d’aquelles foscors, però ens en queden moltes encara per enfrontar i superar. A començament de la seva novel·la, l’ Emili Teixidó posa una cita de W.G. Sebald: “Seria hipòcrita mirar enrere, cap els anys 1940-1945, i dir que va ser una època terrible. Crec que encara ens trobem de ple en aquesta època”.

Aquelles imatges que estava veient a la pantalla en aquell moment em transportaven a uns temps una mica llunyans però que se’m feien ben presents i que d’alguna manera m’han anat acompanyant al llarg de la vida. Aquelles imatges, aquella història, aquella foscor que acompanya tota la pel·lícula eren evocadores i alliberadores alhora. M’evocaven uns temps passats i, alhora, em sentia com alliberat de tot allò perquè, gràcies a Déu, moltes d’aquelles coses ja havien estat superades i ja ho hem pogut deixar enrere.

Però seguim tenint encara moltes pors per superar i moltes foscors per il·luminar. Les pel·lícules, els llibres, l’art, la música –i tantes altres coses- ens ajuden a imaginar, a pensar, a fabular, a crear altres món ideals i a fugir d’aquells que no volem i ens aclaparen.Ens ajuden a obrir les nostres ments i els nostres cors. Fan una funció educadora i alliberadora essencial i necessària.

I, per acabar, una cosa: aneu a veure la pel·lícula si encara no hi heu anat i llegiu l’ Emili Teixidó, que és un gran escriptor.

Tags: Cinema, LITERATURA, Pa negre, Postguerra