Etiqueta arxiu 'Benet XVI'

13 febr. 2014


Obrir i tancar finestres

Classificat com a Església

Ahir va fer un any que Benet XVI va renunciar al Pontificat. Un del Papes més conservadors dels darrers anys, una persona que havia ajudat a tancar tantes portes i tantes finestres, una persona que havia apostat  i marcat clarament els camins més tradicionals per on havia de caminar l’Església, paradoxalment va obrir amb la seva renúncia una finestra per on s’ha colat un aire nou al Vaticà.

No estic massa segur si aquesta corrent d’aire serà suficient per ventilar i airejar unes estances tancades i amb pudor de resclosit d’anys i anys. Feia molt temps que l’ Església havia tancat portes i finestres, havia mirat més cap endins que cap enfora com si s’hagués d’auto protegir d’alguna cosa o si tingués por al que passava al món. I a fora, el món anava avançant, es feia noves preguntes, vivia altres realitats i, en general, es feia poc cas del que venia de Roma, que es veia un clos tancat, poc permeable als problemes moderns i sense capacitat de respostes adequades. Però sí que és cert dóna la sensació que un aire nou ha entrat al Vaticà -i en això tothom hi està d’acord- amb el Papa Francesc. Però n’hi haurà prou amb això?

Un any després de la renúncia de Benet XVI les coses es veuen diferents, tant des de dins com des de fora. Aquest home va fer un gest revolucionari sense ser revolucionari i sense que sapiguem encara el fons de la qüestió i els motius profunds que el van portar a fer-lo. Un gest que no s’havia fet durant segles. Una renúncia que ha portat a una altra manera de veure l’ Església, el Papat; a unes noves esperances, a unes noves formes, uns nous aires i unes noves paraules. Unes paraules que es fan entenedores, properes i planeres i uns gestos que tothom entén. Però em torno a preguntar: n’hi haurà prou amb això?

Despertar esperances, crear expectatives, fer promeses i fer un pintat de façana no basta quan es necessita una reforma a fons, perquè la casa perilla de caure i hi ha esquerdes i forats per tot arreu. Voler apuntalar una edifici que està mig en ruïnes només serveix per passar una temporada mentre es dissenyen les actuacions a fons que tothom sap que s’han de fer i es decideixen les qüestions fonamentals. No sé si, després d’un any, es pot intuir alguna cosa… De promeses se n’han fet i algun intent també es veu. Però també s’hi entreveuen anades i vingudes, passos en fals, indecisions i contradiccions clamoroses.

Francesc té un altre aire, certament. Ve de Sud Amèrica. Ha mamat, tocat i patit altres realitats i ha viscut molt de prop situacions que molts altres dirigents de l’ església no han viscut mai de prop i que no s’aprenen a la Gregoriana de Roma.Hi ha coses que s’han de viure i hi han camins que s’han de recórrer enfangant-se o embrutant-se de pols. Ja sé que això no és garantia de res. Però pot ser un punt a favor de Francesc i una cosa a tenir en compte. Potser Francesc tampoc és cap revolucionari (quasi m’atreviria a afirmar rotundament que no ho és), però pot trobar-se en una tessitura i unes circumstàncies  que l’obliguin a fer una revolució, més o menys gran, dins de l’Església. Serà capaç? Ho podrà fer? Hi està disposat? Un any encara potser és poc temps, però sí que s’han de començar a veure coses concretes. Diuen que a partir de la tardor vinent se’n començaran a veure algunes. Esperarem.

 Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz2tEs9iCmP

No hi ha resposta

22 nov. 2010


Alguna cosa es mou a Roma?

Classificat com a Església,RELIGIÓ

M’han sorprès força les notícies que arriben de Roma sobre el llibre-entrevista de Benet XVI on parla del temes de sempre, però amb alguns matisos interessants. Ho són, però, de realment interessants? S’haurà d’anar veient. Em costa creure que realment es canviïn gaires coses, ara que tenen ben encarrilada l’Església cap a destins cada cop més conservadors i que els ha costat molts anys de feina i molts suors per aconseguir-ho.. Per això segueixo essent molt escèptic sobre qualsevol apertura de tipus moral o doctrinal. Però mai se sap…

Mossèn Jesús Huguet, en un article a Regió 7 del dia 2/11/2010 es mostra tan clarivident com sempre a l’hora de fer un anàlisi de cap on va l’Església i de com hi ha (almenys) dues Esglésies enfrontades. No es pot fer un anàlisi millor, crec jo. L’article és llarg, però val la pena llegir la part final, que diu així:

“…D’on ve aquest corrent, avui dia oficial a l’Església, d’oposició frontal a l’esperit del Vaticà II? Hem de començar per dir que alguns dels seus representants, entre ells bona part del personal de la Cúria Vaticana, ja no hi van creure mai. En un estudi interessantíssim, publicat a la revista Vida Nueva, l’historiador Juan M. Laboa feia veure com el front integrista, la composició espanyola del qual delatava amb noms i cognoms, mai no va acceptar el veritable esperit del Concili, i com la majoria conciliar no va saber redimensionar la importància d’aquell front. En efecte, tot i ser minoritari en nombre, tenia molts bons padrins i es va mostrar en tot moment terriblement bel•ligerant, immune al desànim, i es va servir sense escrúpols de tota mena de maniobres i trepitjades (es veu que en aquest cas el fi justificava els mitjans) per tal d’aconseguir els seus objectius.
Després van arribar Joan Pau II i Benet XVI, que havien de representar la consolidació definitiva de la tendència restauracionista. Encara aquest setembre, el Papa va organitzar a Castelgandolfo trobades entre teòlegs designats per ell i delegats de lefebvristes per estudiar si, forçant i fins tergiversant la interpretació d’alguns textos conciliars, aquests podien ser acceptats pels dissidents tradicionalistes.
D’aleshores ençà, és difícil trobar en tota l’Església un bisbe de tarannà obert.
La nova tendència eclesial s’ha carregat la comunió i la coresponsabilitat, per tornar a la verticalitat i l’autoritarisme. No admet els debats i discrepàncies eclesials, es coarta la llibertat d’opinió i expressió, que, com escrivia Pius XII, és la salva- guarda de la bona salut d’un cos social, i s’imposa el pensament i el catecisme únics.
D’una Església pobra i humil, ben propera a la gent i compromesa amb els seus problemes i d’una litúrgia senzilla, càlida i participada, hem passat a una Església i a una litúrgia solemne, espiritualista i majestàtica, amant del protocol i de la faramalla. I d’aquella Església eminentment dialogant i acollidora que havia proscrit tot llenguatge, hem passat a una Església bel•ligerant, dominadora i repressiva.
Els capellans joves, com és natural, no saben on porten aquestes directrius, però sí que ho sabem els que durant dècades les vam patir i seguir a ulls clucs. Nosaltres sabem d’on venim, encara que no sapiguem on anem. Ells no saben ni d’on vénen ni on van.”

Una resposta fins a ara