06 ag. 2011
El Tribunal Constitucional és com el “perro del hortelano”
Una sorpresa (relativa) que hom es troba quan va per aquests mons de Déu és el desconeixement que hi ha de Catalunya i de la seva llengua. A molts llocs del món (a Llatinoamèrica passa sovint i ho dic per pròpia experiència) es desconeix que Catalunya tingui llengua pròpia. És una conseqüència més de la colonització espanyola, tant nefasta en tants sentits, i que va fer que es deformés tota la realitat del que podríem dir-ne Espanya.
Si es desconeix el català, conseqüentment i evident, encara es desconeixerà més el fet que a la Val d’Aran es parla l’aranès. En temps de la dictadura aquesta realitat era desconeguda fins i tot pels catalans perquè mai a la vida ens havien explicat a l’escola que allà s’hi parlés una altra llengua. Jo ho vaig descobrir de ben gran, quan durant uns quants estius vaig treballar-hi i vaig poder gaudir d’aquella bonica sonoritat de l’aranès que encara es parlava molt entre la gent del poble. Parlo dels anys 70…
Per tant -i ho dic pels que no ho saben- la Val d’Aran és un territori molt bonic, situat a la cara nord del Pirineu i entre muntanyes i paisatges meravellosos. La Val d’Aran sempre ha mirat molt cap al que ara és França perquè era la seva sortida natural per al comerç i les relacions de tota mena. Justament per aquest motiu (i perquè les mateixes muntanyes feien de frontera natural) la seva llengua pròpia és l’aranès (en occità: aranés), una varietat de l’occità, del dialecte gascó, afí a les varietats de Comenge. És llengua pròpia de la Vall d’Aran (era Val d’Aran). És llengua oficial de la Comunitat Autònoma de Catalunya conjuntament amb el castellà i el català des de l’aplicació del nou estatut el 9 d’agost del 2006.
Un miler de veïns de la Val d’Aran van sortir fa uns dies als carrers de Viella per participar en la tradicional Corsa Aran per sa Lengua, en defensa de l’aranès com a llengua pròpia i com a resposta a l’anunci del Govern espanyol de presentar un recurs al Tribunal Constitucional en contra de la Llei de l’aranès. El “democràtic” Estat espanyol, representat pel seu Tribunal Constitucional, ha fet –una vegada més- com “el perro del hortelano: que no come él ni deja comer al amo”. No es reconeix res més que no sigui genuïnament castellà. Com bé sabem, els gossos no solen ser vegetarians (és a dir, que no mengen majoritàriament verdures); així que són bons guardians d’un hort perquè no es menjaran els productes que s’hi conreen i tampoc deixaran que altres animals, que sí que són vegetarians, s’hi s’acostin per menjar-se la producció de l’hort.
Recordeu el que fan els nens petits? Un nen té un munt de joguines i rep la visita d’un altre nen. Ja sabeu el que acostuma a apassar: encara que no ell no jugui amb les seves joguines tampoc deixa que l’altre nen hi jugui. És com el gos de l’hortolà, que ni menja ni deixa menjar. Els psicòlegs dirien que això és una cosa molt pròpia d’un estat d’infantesa i d’inseguretat, com es deu trobar l’Estat espanyol amb el seu castellà que, si no l’imposen, potser temen que la gent deixi de parlar-lo en benefici de l’anglès i –posem per cas- del xinès. I després ens critiquen a nosaltres i diuen que imposem el català! Quin cinisme! Ells tenen el Tribunal Constitucional per fer les lleis que vulguin i nosaltres –pobrets de nosaltres-, estem nusos del tot, amb una mà davant i una altra darrere sense poder fer complir de cap manera allò que ens sembli just. El nostre parlament per a què serveix? D’això en diuen democràcia?
D’això jo en dic: POCA VERGONYA!
