A PEU

LIBER FALCO és un dels gran poetes uruguaians. Va néixer el 4 d’octubre de 1906 a Montevideo. Va pertànyer a una família obrera (el pare era forner) i va passar la seva infància en un barri pobre de Montevideo.

DESPEDIDA

Tags: Poesia, Uruguai

Tot sovint parlo d’Uruguai perquè ja sabeu que, després de Catalunya, és com la meva segona pàtria. És un país que estimo profundament, on vaig passar vuit anys de la meva vida i on hi vaig deixar i encara hi conservo molts bons amics. Per tant, no podia deixar de parlar-ne avui que fan la segona i definitiva volta a les eleccions a president de la República.

L’Uruguai té tres milions i mig d’habitants, distribuïts en un territori que fa més o menys 5 vegades Catalunya. Per tant, ben poc poblat, més encara si tenim en compte que una gran part de la població viu a la capital, Montevideo, i als seus voltants. Està entaforat, per bé o per mal, entre dos immensos països: l’Argentina i el Brasil. Ha estat poblat per immigrants vinguts majoritàriament d’Espanya, de França i d’Itàlia (entre ells molts republicans d’idees avançades com Garibaldi i molts anarquistes catalans cap al 1880). És un país laic, amb una educació d’inspiració francesa basada en tres principis: gratuïtat, obligatorietat i laïcitat. L’Uruguai, gràcies al seu gran desenvolupament econòmic, cultural i a la seva neutralitat democràtica era conegut com «la Suïssa d’Amèrica». La societat uruguaiana sempre ha intentat ser molt igualitària i té un principi molt arrelat en què diuen que «nadie es más que nadie», o sigui, que ningú és inferior als demés.

Tradicionalment hi ha hagut al país dos grans partits: «el blanco i el colorado», que s’han anat repartint el govern durant molts anys. L’any 1971 va formar-se el Frente Amplio, fruit d’una coalició de partits i corrents d’esquerra, que des del 2005 fins ara ha governat el país trencant la tendència que estava establerta i guanyant tres eleccions seguides. Cal dir que el país va sofrir dos períodes de dictadura (primer al 1930 i després al 1973) que van suposar una càrrega molt negativa pel país en tots sentits.

Avui, segons els sondatges d’opinió, es pot trencar la tendència d’aquests darrers 15 anys de governs d’esquerres, progressistes i amb un fort impacte social. A la primera volta va guanyar el candidat del Frente Amplio, però ara s’han unit blancos, colorados i militars i sembla que en poden sortir guanyadors entorn a un president del partit blanc a qui han donat suport els demés. Des del meu punt de vista seria una llàstima i un greu error; crec que el país hi sortiria perdent en molts sentit, però especialment pel que fa a drets humans i a aconseguir una societat més justa i igualitària i seria tornar als antics vicis de sempre que farien retrocedir el país en molts àmbits. Avui ningú pot negar una evidència: 700.000 persones han sortit durant aquests anys de govern d’esquerres de la situació de pobresa en la que vivien i s’han fet molts passos positius per reparar les violacions de drets humans que va haver-hi durant els anys de dictadura «cívicomilitar» (1973-1985) i per reparar d’alguna manera les víctimes del terrorisme d’Estat d’aquells anys.

És clar que els governs del Frente Amplio no han fet les coses prou bé (com passa amb tots els governs, per altra banda), però tothom reconeix que l’Uruguai ha tingut un gran creixement econòmic i social. Les estadístiques ho diuen i es nota al carrer. Un exemple n’és el PBI (el producte interior brut) que és ara tres o quatre vegades més gran del que era. Però també caldria que els uruguaians/es es fixessin una mica en allò que passa a altres països del seu entorn i comparessin.

Quedarem a l’expectativa i veurem què passa finalment. La llibertat dels ciutadans està per damunt de tot i ells seran els que elegiran qui els governa durant aquests propers anys amb totes les conseqüències que això comporta. Però jo els diria que vigilin perquè aquestes conseqüències poden ser nefastes.

Tags: Uruguai

Tags: Uruguai

Acaben d’eliminar Uruguai del Mundial de Rússia. Potser fins i tot amb motiu. Uruguai no ha jugat gens bé i el seu porter ha fet una cantada digna del Liceu de Barcelona, de la Scala de Milà o de qualsevol altre gran teatre important.

Però, en honor d’Uruguai, s’ha de dir que és un país digne d’admiració. O, si no, quin altre país de poca cosa més de 3 milions d’habitants pot vantar-se de tenir la segona selecció de futbol millor del món segons la classificació mundial de la FIFA?. La seva selecció -coneguda com LA CELESTE- ha guanyat la Copa del Món de futbol dos cops i té, endemés, dues medalles d’or olímpiques. El futbol a l’Uruguai és un estil de vida, una cultura i com una forma de religió que es viu de manera molt intensa. A qualsevol racó del país hi veureu humils camps de futbol on sempre hi ha algú corrent darrere una pilota. Nens, joves i vells. El futbol forma part d’una manera de ser i de pensar.

Avui tot Uruguai s’ha paralitzat durant el partit. No es podien fer tràmits en la majoria d’oficines públiques i en moltes feines han canviat els horaris laborals, així com en col·legis i instituts. Com deia una autoritat pública es decidí fer-ho així “mereciendo la adhesión popular que siempre caracterizó a nuestro pueblo”. Hi ha hagut algunes oficines públiques de l’Estat que han canviat la seva rutina i han permès als seus funcionaris deixar de treballar per veure el partit. El Banco de la República va publicar un anunci als diaris dient que les seves oficines obriran obriran després que s’hagi acabat el partit.

Si teniu oportunitat, llegiu els relats d’Eduardo Galeano al seu llibre “Fútbol a Sol y Sombra” on no només parla de futbol sinó que retrata magistralment tota una manera de ser d’un país. Són una delícia!D’una manera semblant ho va fer Vázquez Montalban quan escrivia sobre el Barça aquí entre nosaltres perquè el futbol no és mai només un esport. Darrere el futbol hi ha tot un munt d’històries i tota una realitat social. Diu Galeano: «Todos los uruguayos nacemos gritando gol y por eso hay tanto ruido en las maternidades, hay un estrépito tremendo. Yo quise ser jugador de fútbol como todos los niños uruguayos. Jugaba de ocho y me fue muy mal porque siempre fui un ‘pata dura’ terrible. La pelota y yo nunca pudimos entendernos, fue un caso de amor no correspondido. También era un desastre en otro sentido: cuando los rivales hacían una linda jugada yo iba y los felicitaba, lo cual es un pecado imperdondable para las reglas del fútbol moderno”. 

És cert també que ara el futbol ja no és el que era. Ara és un esport professional que, a més d’espectacle, és un dels negocis més grossos (i potser més opacs, per no dir bruts) del món. No s’han de tenir només en compte els espectadors que veuen els partits en viu i en directe sinó que s´ha de comptar els milions i milions de persones que ho fan per distintes vies i per diferents mitjans. I tot això va associat a consum de béns i serveis, publicitat i diners. Molts diners no sempre ben repartits. Antigament els jugadors jugaven per uns colors. Ara fonamentalment es juga per diners i per interessos econòmics o polítics. La murga uruguaiana (grup que canta als carnavals) «Asaltantes con patente» cantava als anys 60:“Los futbolistas de antaño / eran en verdad leones / nunca jugaban por plata / metían la pata / y salían campeones…”.

A l’Uruguai se li ha acabat el somni. Tornen cap a casa, però diuen que ho fan amb el cap ben alt i orgullosos de ser uruguaians. Feien una mica de mal al cor les llàgrimes del jugador José María Giménez en ple partit quan s’adonava que ja estaven eliminats i ja no hi havia res a fer. Potser aquestes llàgrimes són signes de que en això del futbol encara no està tot perdut ni tot podrit…

Tags: Futbol, Uruguai

Hi ha un refrany que diu que «l’hàbit no fa el monjo». Hi estic completament d’acord. També hi ha una altra variant -i amb aquesta sí que no hi estic gens d’acord- que diu que «l’hàbit no fa el monjo, però hi ajuda». I no hi estic gens d’acord amb aquesta darrera variant perquè les persones les hem de valorar pel que fan i no pas per com van vestits o pel que diuen o representen. Els bons actors ens fan creure els personatges que representen però no són com ells i cadascú té vida pròpia, a vegades molt distinta al paper que representa al teatre. 

D’aquí un parell de diumenges (el 24/06/2018) TV3 ens oferirà, dins el nou programa «Quatre gats» que es va estrenar ahir amb una entrevista a Alex Salmond, una altra conversa amb l’expresident uruguaià JOSÉ MUJICA, que estic segur que serà interessant perquè aquest home sempre diu coses interessants. I aquí és on vull enllaçar amb el refrany que encapçala aquest apunt. El juliol del 2009, l’expresident Mujica sorprenia tothom anant a una sastreria de Montevideo per emprovar-se un vestit, ell que no hi havia anat mai. El seu assessor de campanya Francisco Vernazza, figura clau en el triomf de Mujica, l’havia acompanyat a la sastreria, on es va fer fotografiar emprovant-se’l i les fotos van sortir publicades en tots els mitjans nacionals.

Els que coneixem la llarga trajectòria del Pepe Mujica no ens va resultar gens estrany i res de l’altre món veure’l arribar al Palau Legislatiu en una moto Vespa i vestit de forma totalment senzilla, quan va assumir com a diputat el 1990. Aquell dia vestia com vestia sempre perquè, des que va sortir de la presó, es dedicava a fer de pagès i no està gens acostumat a posar-se americana i corbata. És una persona humil, que parla i viu de forma senzilla. No és d’aquells polítics que fan teatre. És un home honest, auster, clar, lliure i valent. Ha dit moltes vegades que no pot fer el que ell voldria fer, per més que sigui president, perquè hi ha poders molt més poderosos que ell i que sovint se sent lligat de mans i peus i no pot fer el que ell voldria. L’han acusat de populista, de fer servir un llenguatge impropi d’un president i de sobreactuar, però els que l’acusen de totes aquestes coses saben prou bé que res de tot això no és veritat i que, simplement el Pepe és el Pepe de sempre, sigui on sigui i parli amb qui parli. La seva vida diària ho diu…

Per què, doncs, el Pepe va anar a una sastreria i es va comprar un vestit nou? Doncs, senzillament, perquè tots sabem que en política la imatge importa i molt i perquè sabia prou bé que molts uruguaians li demanaven que es vestís d’una altra manera per anar a fòrums internacionals o per a rebre altres caps d’estat. Però el Pepe, amb corbata o sense, no deixa de ser mai el Pepe i tant a l’Uruguai com a fora tothom sap com és. El problema és que en política massa vegades les aparences, les paraules i les promeses es tornen més importants del compte. Massa sovint les aparences enganyen més del que seria necessari i alguns polítics aconsegueixen que la gent es quedi amb la imatge i oblidi el contingut. Per tant, podem afirmar sense por a equivocar-nos que, que com diu el refrany, l’hàbit no fa la cosa. I en el cas del Pepe Mujica encara menys. Va ser el Pepe qui va aixecar algunes banderes històriques de l’esquerra, com l’avortament, el matrimoni igualitari i la legalització del cultiu de la marihuana i ha estat el seu successor també del Frente Amplio, Tabaré Vázquez, qui ha mirat de seguir en la mateixa direcció. Veurem si ho podran aconseguir perquè l’Uruguai ha estat durant molts anys un país progressista però, paradoxalment, força conservador. Però ha arribat un moment en què les polítiques socials s’havien de dur a terme tant sí com no i això, diguin el que diguin, només ho ha intentat fer el Frente Amplio. Potser no se n’ha sortit del tot, però ha intentat fer un canvi profund en matèria de polítiques socials, cosa que no havien fet mai els partits tradicionals.

Per tant, des d’aquí  ja us emplaço a veure l’entrevista d’en Ricard Ustrell al Pepe el diumenge, dia 24. Segur que no us en penedireu.

Tags: Pepe Mujica, Uruguai

L’Uruguai és un país unes 5 vegades més gran que Catalunya i uns 3 milions i mig d’habitants, dels quals 1 milió i mig viuen a Montevideo, la capital, i tota la seva conurbació urbana. Catalunya en té 7 milions i mig. Per tant, és evident que l’Uruguai és un país poc poblat i pel que fa a l’interior de país molt poc poblat. Dic això perquè ens fem càrrec del que signifiquen en aquell país les escoles rurals que, des de fa moltíssims anys, és una de les institucions modèliques al país. A l’Uruguai hi ha 1.125 escoles rurals, on hi assisteixen 24.000 nens i nenes, amb molt sacrifici perquè en molts casos hi han d’anar a cavall, en bicicleta o a peu perquè no n’hi pot haver a tots els centres poblats.

Aquest noi que veieu muntat a cavall n’és un bon exemple. Es diu Raül i era l’únic nen que durant una bona temporada anava a l’escola de Paso de los Carros, al departament de Paysandú a l’Uruguai. En els seus bons temps aquesta escola va arribar a tenir 80 alumnes però a poc a poc les famílies de la zona van anar marxant cap a Montevideo o cap a altres departaments. El Raül fa el 5^è curs i de dilluns a divendres mare i fill recorren 9 quilòmetres a cavall per anar a l’escola i 9 més per tornar.

La directora i única mestra d’aquesta escola rural és la Sílvia Argañaz i no és pas ella sola la que fa classe als nois uruguaians que viuen en llocs perduts de l’interior del país. De les 1.125 escoles rurals, 790 -és a dir el 70%- només tenen un sol docent, que és a la vegada director o directora del centre i encarregats de tot el que us podeu imaginar: obrir i tancar l’escola, mantenir-la neta, encendre el foc a l’hivern, arranjar qualsevol cosa que s’espatlli, fer de cuinera, etc.). Alguna d’aquestes escoles no té llum i en la majoria no hi arriba internet. Segons dades d’un parell d’anys enrere, hi ha 590 escoles rurals que tenen menys de 10 alumnes, 250 amb menys de 5 i 20 que només en tenen un. La mitjana del sou d’un mestre rural és d’uns 800 euros i pot arribar a 1000 si és director o directora a més d’una bonificació per a la jubilació.

Us explico un altre cas?. Cada diumenge a les 12 de la nit, l’Iris Peralta i la seva filla de 5 anys deixen casa seva a Fray Bentos (a la frontera amb l’Argentina) per agafar un autobús que la portarà al seu lloc de treball, que és a 230 quilòmetres de casa seva. És la petita escola de Rincón de Ramírez, departament de Treinta y Tres, a la que hi assisteixen tres alumnes (més la seva nena) i on encara no hi ha arribat la llum. Arriben cap a les sis de la matinada a poble Grecco. Allà agafen un taxi, que la mestra paga amb diners de la seva butxaca, per arribar a destinació. Quan s’atansa el cap de setmana, mare i filla tanquen les portes de l’escola per emprendre el llarg recorregut de tornada a casa i l’anhelat retrobament de la petita amb el seu pare, que s’ha quedat a Fray Bentos treballant a la seva fusteria. De dilluns a divendres, l’escola és la seva llar. Els seus altres dos fills, avui de 19 i 20 anys, també van acompanyar a la seva mare a cada destinació. D’aquesta manera van fer primària fins a cinquè curs.

En una entrevista que li han fet diu que «la feina en una escola rural no la canvio per res del món». L’Iris, fa 19 anys que fa de mestra, dels quals només un treballant a la ciutat. «La meva decisió es deu a la tranquil·litat del medi i el suport de la gent. A ciutat, els pares van poca a les escoles pels seus fills», confessa. «Ensenyar per sobre qualsevol cosa», és el seu lema. La vocació per ensenyar ha fet que la paraula “obstacle” no existeixi en la vida de l’Iris. No importa el clima. Tampoc l’estat de la carretera i si hi ha o no transport disponible. Ella procura espavilar-se com sigui. Sempre va buscant algú que la porti i quasi sempre ho aconsegueix. Les comoditats en aquestes escoles rurals gairebé no existeixen. A l’escola en la qual avui fa classes i viu amb la seva filla i l’auxiliar, no hi ha energia elèctrica. Tenen un termo a gas i una deteriorada estufa de llenya. La llenya li donen a l’«estancia» que tenen més a prop i d’on vénen els únics alumnes. I tot i que els donen l’esmorzar, no tenen nevera. El menjar la guarden en una casa veïna a 500 metres de distància.

“Veus què fem?… Aquestes coses les hem viscut gairebé tots els mestres rurals”, explica entre rialles. I encara que per ella seguiria de per vida fent classes al camp, l’Iris té previst “fer l’esforç” de treballar a la ciutat per tal de què la seva petita tingui contacte amb altres mestres i altres nens abans d’entrar a l’institut.

Parlem de vocació? Això és vocació…

Tags: Educació, Uruguai

Tags: Argentina, Uruguai

Molts dels que em llegiu potser no heu sentit a parlar mai d’ ALFREDO ZITARROSA (Montevideo, 10 de Març de 1936-Montevideo, 17de Gener de 1989).En canvi, no crec que hi hagi cap llatinoamericà que no hagi sentit a parlar d’ell ja que fou un cantant, compositor, poeta i periodista uruguaià, considerat una de les figures més destacades de la música popular del seu país i d’Amèrica Llatina.

Era un extraordinari cantor de folklore`. D’aquells que tenen força en la veu però, sobretot, en l’esperit i en el missatge. Va morir relativament jove, però va deixar petja profunda.

Eduardo Galeano ha escrit aquest impressionant text parlant d’ell i de la seva extraordinària força:

“Cuando Alfredo Zitarrosa murió en Montevideo, su amigo Juceca subió con él hasta los portones del Paraíso, por no dejarlo solo en esos trámites.

Y cuando volvió, nos contó lo que había escuchado.

San Pedro preguntó nombre, edad, oficio.

-Cantor-, dijo Alfredo.

El portero quiso saber: cantor de qué.

-Milongas-, dijo Alfredo.

San Pedro no conocía. Lo picó la curiosidad, y mandó:

-Cante.

Y Alfredo cantó. Una milonga, dos, cien.

San Pedro quería que aquello no acabara nunca.

La voz de Alfredo, que tanto había hecho vibrar los suelos, estaba haciendo vibrar los cielos.

Entonces Dios, que andaba por ahí pastoreando nubes, paró la oreja.

Y esa fue la única vez que Dios no supo quién era Dios”.

Tags: Música, Uruguai, Uruguai