A PEU

El 13 d’octubre de 1972 l’aeronau Fairchild F-227 de la Força Aèria Uruguaiana que tenia com a destí Santiago i viatjava amb 45 passatgers -majoritàriament estudiants i jugadors de rugbi d’un col·legi de Montevideo- es va estavellar a la serralada dels Andes. Dotze persones van morir en l’accident, mentre que altres 17 van anar morint en el transcurs dels dies. El 23 d’octubre una ràdio – a la qual es va aconseguir fer funcionar després de molt d’esforç- va anunciar als supervivents que la recerca s’havia suspès i els donaven per morts. En aquest moment els joves, debilitats per la falta de menjar, van prendre la decisió de menjar la carn dels seus companys morts per poder seguir vivint.

Aquest dissabte passat s’han complert 40 anys de la tragèdia dels Andes i els 16 supervivents van viatjar a Xile per recordar als 29 "amics i germans" que van morir a la serralada i alhora, "celebrar la vida".  Harley va explicar que hi jugaran un partit amistós contra el club Old Grangonian –amb el qual tenien de jugar aquell dia- i lluiran una samarreta molt semblant a la que tenien el 1972.

Els que heu seguit el meu blog ja sabeu que aquesta història a mi em fascina des de fa molts anys. He llegit llibres, he vist pel·lícules, he parlat amb gent que la va viure de ben a prop i, per tant, no podia deixar passar aquest aniversari per recordar-ho i parlar-ne.
Aquests dies he llegit diaris, entrevistes i articles que fan referència a aquest fet i, com sempre, hi torno a trobar, en les paraules de les persones que van sobreviure, molta saviesa i punts de vista que em fan emocionar i em fan reflexionar.

Per exemple unes paraules de Carlitos Páez, quan explica que Roberto Canessa es va adonar que havia d’encarar la serralada d’una vegada per totes (per buscar una sortida) quan va veure que un noi, que tenia les dues cames trencades, envejava els altres que podien caminar i podien fer coses pel grup. Explica que sempre hem de comparar la nostra situació amb la d’algú que estigui pitjor i que d’aquestes situacions desesperades normalment es troben nous camins de sortida. Explica també que, quan algú es va assabentar que havien suspès la recerca, un amic seu es va apropar cap a ell  i li va dir que tenia una bona notícia per donar-li.  Ho explica així:

“Gustavo Nicolich, que era el meu amic, més gran que jo, de sobte va entrar i es va dirigir a mi. Potser perquè era el més jove. Em diu, "Carlitos, tinc una bona notícia per donar-te". "Què ha passat, Coco?", Li dic. "Acabo d’escoltar una ràdio xilena i diuen que han suspès la recerca nostra i vindran a buscar les restes al febrer quan arribin els desglaços". I jo li dic, "Com que una bona notícia, fill de puta?!". El volia matar. Imagina’t, el noi malcriat, consentit, capritxós, li diuen com bona notícia que no el busquen més. Llavors em va agafar pel coll i em va dir, "Carlitos, saps per què és bona notícia? Perquè ara depenem de nosaltres i no dels de fora". I té una gran raó. Aquest dia va canviar la nostra història. Jo vaig escriure un llibre, "Després del dia deu", perquè em semblava que havia de quedar molt bé marcat el dia deu. Perquè va ser el dia que deixem de sobreviure i comencem a viure. És deixar d’esperar que vingui l’ajuda de l’exterior per buscar l’ajuda pròpia.

Quan li pregunten si va passar pel seu cap rendir-se contesta dient que

“el més atractiu era morir. El més difícil era viure. El gran mèrit en la nostra història va ser haver-li dit sempre que SÍ al NO. El permanent en la nostra història va ser sempre el NO. I nosaltres li vam dir que SÍ. Sempre va ser el no: l’accident, la notícia que no et busquen més, la decisió d’ alimentar dels teus companys morts, l’allau, després de l’allau trobar la cua i no poder fer funcionar la ràdio. Va ser una lluita totalment nostra. No m’agrada comparar històries, però la premsa de tot el món es va entestar a comparar la nostra història amb la dels miners de Xile. Algun punt en comú tenen, perquè les dues històries van ser a Xile, van durar 70 dies, ells van aparèixer el 13 d’octubre, que va ser el dia que nosaltres vam caure. Però la gran diferència va ser que al dia 14 el món va saber que estaven vius. Nosaltres al dia deu ens assabentem que el món sencer ens havia abandonat. Nosaltres vam ser els protagonistes de la història, ells, pobres, no podien fer res més que esperar que els rescatessin.

Això ho devia empitjorar, haver d’esperar 70 dies perquè us trobessin, li pregunta un periodista. I ell contesta:

Per sort no sabíem quant temps teníem per endavant. M’encantava com títol per al meu llibre, que l’havia proposat Canessa, "Potser demà". Perquè nosaltres ens barallàvem molt en el dia d’avui perquè succeís alguna cosa demà.

Unes bones paraules per a reflexionar, no trobeu? I, si les volem aplicar al moment polític i social que ens toca viure als catalans, també prou actuals i alliçonadores.

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES, Uruguai

L’accident de la mina xilena que ha atrapat 33 miners m’ha fet pensar en aquell tràgic accident del 13 d’Octubre de 1972, en què un avió uruguaià transportava 45 passatgers a Xile, entre ells jugadors de l’equip de rugbi Old Christians, que viatjaven per enfrontar-se amb els xilens Old Boys i que es va precipitar a la Serralada dels Andes. Diversos van morir en la caiguda, altres poc a poc, a 3.600 metres d’alçada, pel fred de 30 graus Celsius sota zero i la manca d’aliment. No obstant això, com una espècie de miracle es va conèixer 72 dies després de l’accident: hi havia 16 supervivents, trobats primer pel traginer xilè Sergio Catalán i després per un grup de rescat, també xilè.

Solitud a la muntanya i solitud a les profunditats. Amb la diferència que els uns es pensaven que ja no els buscaven i els altres saben que es fa l’ humanament possible per rescatar-los. Una gran diferència, certament. Però la solitud existeix en tots ells. Però també l’esperança…

La gratitud amb Xile dels supervivents a la tragèdia dels Andes va quedar segellada per sempre. Per això, quan el grup dels setze va saber dels miners atrapats a la mina San José, van sentir la necessitat de retornar una mica del que van rebre i portar un missatge d’esperança als familiars. Dir-los que els miracles existeixen; que si fa 38 anys la vida els va treure de la tempesta blanca i després van viure vides normals, ells també sortiran del seu forat i podran tenir una vida normal. Per això, Ramón Sabella, José Luis Inciarte, Gustavo Zervino i Pedro Algorta, emocionats supervivents de 1972, acompanyats per un diputat xilè, construint un nou capítol de l’esperança han anat al cor de l’hecatombe.

Ells mateixos expliquen que han quedat impressionats per la tasca tècnica i pel suport i contenció psicològica que es brinda als miners i les seves famílies. El més emocionant de la seva visita va ser la trobada amb les famílies dels miners. Per a un supervivent dels Andes és inevitable recordar la pròpia família, que va estar al peu de la muntanya mentre estaven absents. Les famílies dels miners els van sorprendre amb una cançó de benvinguda i van acabar abraçats i plorant d’emoció. Ells saben que encara estan en una etapa d’alegria i esperança perquè hi ha bones notícies, encara els queda molt per fer per poder treure els seus familiars de la mina i reconstruir a la llum del sol la vida que hi ha allà sota a la foscor.

Atrapats a les altures o atrapats en les profunditats. En el fons de tot plegat és l’etern misteri de la persona:  tots estem atrapats en nosaltres mateixos per mil circumstàncies de la vida i podem optar per ser lliures o no, també per nosaltres mateixos, amb l’ajuda dels altres i per saber aprofitar -o no- les oportunitats que ens brinda la vida.

El misteri d’estar viu i no poder incorporar-se al permanent fluir de l’existència és el que uneix els setze d’abans als trenta-tres que batallen avui per les seves vides. L’esperança de tots és el que fa viure i tirar endavant en les vides personals de cadascú. Cal tenir fe que la terra xilena tornarà a la llum els seus fills que estan en aquest refugi, així com la muntanya xilena va donar una nova oportunitat a aquests altres fills adoptius, que l’ abracen ara amb gratitud. Cal que tots tinguem fe en que la vida ens obre sempre una porta per on sortir, encara que sembli que no hi ha sortida.

Trenta-tres anys després continua sent un supervivent, però la vida li ha donat tot el que tantes vegades va témer perdre entre les gelades cims dels Andes quan tot just tenia 20 anys.

"La meva és la història vista des de dins, amb una mirada crua, però real. Crec que els sentiments ens van salvar"

"Mai vam ser millors homes que allà dalt. Primitius com els de les cavernes, i amb l’educació d’avui"

"Estàvem al límit dels límits, però havíem estat educats en el respecte, l’honor, l’ètica i l’amistat. La majoria érem amics des de feia més de deu anys, ens coneixíem des de petits, i formàvem un equip de rugbi, això vol dir que estàvem entrenats per resistir. Deu minuts després de l’accident, ja actuàvem com un equip: el capità, Marcelo Pérez, assumia la seva funció, i Roberto i Gustavo, com a estudiants de medicina, es feien càrrec dels ferits. Al cap de poc, Marcelo ja estava pensant en com construir una paret per aturar el vent. Això ens va salvar. Si ell no hagués actuat amb tanta decisió haguéssim mort congelats la primera nit. Una resposta tan organitzada hauria estat molt difícil en un avió comercial, amb gent de diferents edats, països, cultures, idiomes …, gent que viatja sola i gent que va amb la seva família, perquè en aquest cas, si un té un tros de xocolata , ho reparteix o el guarda per als seus fills? Nosaltres ho vam posar tot en comú".

"El fred crema com un àcid. Quan l’única solució que tens és plorar, quan el vent es clava com un ganivet, quan l’única calor que tens, l’únic que t’alleuja, és la respiració del noi que tens al costat i li demanes que respiri damunt teu… El fred és molt lleig, produeix una sensació indescriptible, perquè no s’ en va, no marxa, i no et mors."

Eduardo Strauch, igual que la resta dels supervivents, han tornat al lloc de la tragèdia en diverses oportunitats. No és un lloc de molt fàcil accés, està situat a 3.500 m. entre els volcans Sosna i Tinguiririca, a la Serralada dels Andes, a la província argentina de Mendoza.
Segons Eduard, cada viatge al lloc de l’accident li depara noves i intenses emocions, perquè encara que molts no puguin entendre-ho, aquest lloc a més de representar un llarg patiment, també li va significar un lloc de pau, que el va portar a revelacions i descobriments interiors molt profunds , que el que van resultar molt positius al llarg de la seva vida.
Cada viatge li genera una infinitat d’expectatives i arribar fins a la tomba dels seus companys i amics morts, constitueix ja un ritus de peregrinació al lloc que els supervivents diuen "El Santuari".
Arribar al lloc no és tasca fàcil i només es pot accedir en els mesos d’estiu, guiats per guia, utilitzant cavalls i mules. El trajecte d’anada i tornada es realitza en dues jornades, en les quals cal cavalcar 4 hores per dia i acampar durant la nit. El lloc s’ha convertit en un atractiu turístic i cada any centenars de persones viatgen expressament a conèixer-lo.

L’expedició al lloc de l’accident realitzada el 1995.

El 1995 gairebé la totalitat dels supervivents van viatjar junts al lloc per primera vegada. A cada pas recordaven un moment o una anècdota. Especulaven amb el que podrien trobar, però descartaven poder veure les restes del fuselatge que durant 72 dies els havia reparat de les baixes temperatures i que ells havien arribat a sentir com a casa. El fusellatge havia desaparegut sota la neu feia molts anys, però aquell dia, es van acostar a una immensa esquerda i increïblement a uns 6 m. de profunditat, van poder veure les restes del fusellatge.
Entre els viatges, correspon destacar el realitzat a Xile per als supervivents el 2002, al complir 30 anys de l’accident. Com a part dels homenatges  es va organitzar el partit de rugbi que no s’havia pogut jugar l’octubre de 1972.

Eduardo a la serralada el 1995. Amb el traginer Sergio Catalán, en commemorar el 30è aniversari.

L’acte va ser molt emotiu i es va realitzar en una pista situada a la pre serralada. Va començar amb una missa i a continuació van arribar al lloc els mateixos helicòpters amb els que havien estat rescatats després de passar 72 dies als Andes.
El convidat especial va resultar ser el traginer Sergio Catalán, que es va estrènyer en una càlida abraçada amb tots els supervivents. Gràcies a aquest traginer, el missatge de comanda d’ajuda de Canessa i Parrado va arribar a destinació i van poder ser rescatats. Finalment, es va jugar el simbòlic i emotiu partit de rugbi d’Old Christians contra l’equip xilè.

Es poden congelar els sentiments i les emocions? Pancho Delgado diu que sí. Que d’aquella tragèdia el en va sortir amb les emocions congelades i que ha hagut de fer grans esforços per anar-les descongelant poc a poc. Li ha costat mol temps anar-se trobant amb ell mateix

Una vegada li van preguntar què havien après allà. I va respondre:

"Entre moltes altres coses vaig aprendre, amb la resta, una cosa imprescindible per conviure en la supervivència. Vaig aprendre a apretar les dents, a no a no mostrar els sentiments, a reprimir-me. Degut a les circumstàncies vaig aprendre a embolicar amb una espècie de closca exterior que impedia que els altres advertissin el que m’estava passant per dins. D’aquesta manera no ens fèiem mal, ens donàvem força. Amb aquesta closca jo podia aguantar-me i no vessar una sola llàgrima quan se’m va morir un amic, als dos mesos, faltant només deu dies per a la salvació. A mi, aquest amic, que era el company entranyable de la infància, se’m va morir als braços, però no vaig deixar veure les meves llàgrimes, perquè les llàgrimes d’un podien esfondrar al grup.
– Com va ser el fred?
-El fred, què fred és el fred … ! És tan difícil explicar que és el fred … quan fan 30 graus sota zero res no et pot mitigar el fred i llavors aprens una cosa que no sabies, una altra cosa que mai no hauries après: el que és la calor humana, la calor del cos i la calor de l’afecte, sobretot la calor que ve de veure algú amb fe i ganes de viure davant de metres i metres de neu. Sí després de l’accident haguéssim quedat vius només quatre o cinc, segur que no ens hauríem salvat perquè es depèn gairebé absolutament de  l’estat d’ànim de l’altre. En un grup de més de quinze sempre és possible trobar sis o set tipus de bon ànim que sostenen a la resta, quan aquests afluixen apareixen sis o set i així successivament. El fred dóna fred al cos, però sobretot a l’ànima. Nosaltres ens amuntegàvem en les interminables nits a l’interior de l’avió, ens apretàvem, ens sentíem respirar, ens donàvem aquest mutu calor que era indispensable per als ossos, però sobretot perquè l’esperit no ens vingués irremeiablement a terra. Mai havia sabut el que és la calor humana, ja ho vaig aprendre i no se’m va oblidar."

Una de les claus -entre altres- que va fer que aquells nois sobrevisquessin a la tragèdia dels Andes fou el fet que tenien l’esperit d’un equip de rugby, segons explica Tintín Vizintín. Eren joves, forts i amb esperit d’equip de rugby. Les tres coses foren importantíssimes  per a sobreviure.

"Tots teníem una base "rugbystica", no tots érem jugadors, però sí que teníem aquesta formació, aquests valors que es donen en l’equip. I aquest esperit va aparèixer en el moment en que el necessitàvem. El capità de l’equip va ser el que va prendre els primers dies la iniciativa, va prendre la bandera per organitzar-nos, i cap de nosaltres va posar en dubte les seves decisions: era el nostre capità. Tot es va diluir fins que va morir. "

"(…) El rugby t’ensenya a patir, i el lloc en el qual jo jugava, el pilar, t’ensenya a empènyer, a no defallir, a colpejar-te, un cop, dos i cent vegades contra la paret, que és el pilar contrari, generalment un tipus quadrat de més de cent quilos. I quan no pots més, has de seguir, perquè el límit del teu esforç sempre és flexible i pot estirar una mica més. T’acostumes a que aquest esforç suplementari és la teva condició natural. Sobre tot això vaig pensar-hi molt a la muntanya. Des del moment de l’accident em vaig imposar un objectiu, que prové del rugbi: si em moriria, si havíem de morir, ho faríem actuant, donant més dels que podíem. És a dir: moriria dret, no postrat sobre aquestes xapes xafades de l’avió. " (Tintin Vizintín, pag. 277, 278)

Un dels capítols del llibre "La societat de la neu" que més sacseja és, per la seva brutal sinceritat, el de Bobby François, un home que es va refugiar a l’interior de l’Uruguai per esquivar haver de parlar del tema dels Andes.

Bobby no ha volgut sortir mai en públic i la resta dels seus companys saben bé que no li agrada parlar dels Andes, per la qual cosa el seu testimoni en el llibre és un descobriment de tot el que no s’havia animat a explicar.

"(…) No m’agrada parlar perquè sé que els fa mal a alguns familiars dels que no van tornar. Jo crec que no hem de recordar permanentment el que va passar. Ha estat molt difícil enfrontar a les mares dels meus amics morts i escoltar dir, davant meu, que prefereixen no veure’m. Mai aniria a cap commemoració. No puc anar a un lloc que m’aplaudeixin. Amb la mà al cor dic que no comprenc ni mai vaig comprendre què és el que aplaudeixen. No m’agrada que em coneguin per l’accident dels Andes. Mai no vaig tornar ni vull tornar a la Serralada. Vaig aprendre la lliçó. Em va guanyar, per dir-ho de forma clara. La realitat és que jo no estava preparat per caure d’un avió en una serralada, menjar gent morta, suportar trenta graus sota zero, amb dinou anys d’edat. Però qui ho està? Hi ha gent que sent compassió o pietat per la meva actitud. Jo no la sento. I si algú l’experimenta, el corregeixo: no em tinguis llàstima. "

A Roy Harley és un dels qui menys li agrada parlar de “la Cordillera” com anomenen, genèricament aquells 72 dies terribles. Cada un ha reaccionat de forma distinta la vivència de l’accident perquè cada un d’ells tenia un perfil psicològic distint, com totes les persones humanes el tenim.Segurament que totes les reaccions són ben legítimes i, per tant, poc criticables. Roy és d’aquelles persones que no n’ha volgut parlar mai fins ara que tots han decidit de forma comuna parlar-ne en aquest llibre “La sociedad de la nieve”. Vejam què ens diu:”Jo hauria deixat el tema de “la cordillera” més per a nosaltres mateixos i menys per a l’exterior. L’hauria viscut més interiorment. No veig, no sento aquesta necessitat de que el grup hagi de donar un testimoni. sí que sento que el testimoni l’hem de donar a la vida diària i amb el que fem amb ella, en homenatge al que vam viure: ens va tocar experimentar quelcom molt particular i crec que el missatge l’hem de donar cada dia de forma permanent amb el que fem i no pas amb el que diem. En silenci, en honor als que van morir i ens van permetre seguir amb vida.A vegades em pregunto en què va canviar-me la vida allò i sempre arribo a una conclusió molt elemental: vaig aprendre a gaudir la vida, en especial les coses senzilles, la família, els amics. Riure, estar agraït, sense necessitat de viure en un paradís o amb diners a les butxaques. És bàsic, però això va ser el que vaig aprendre. També em va donar seguretat i confiança. Em va permetre plantar-me d’una altra forma davant la vida. Si camines 72 dies en un mur, t’acostumaràs a viure en una cornisa”.Etiquetes de Technorati: Roy Harley,Tragèdia dels Andes. Uruguai

Era el més petit del grup de sobrevivents d’aquell tràgic accident. Era un noi de casa rica i de pare famós. Malcriat. Ell mateix diu que creia que no servia per a res fins que, en un moment donat, va començar a creure que també servia per alguna cosa, com tots els altres.

És una persona molt sincera i sempre diu les coses de forma clara i crua, sobretot quan reconeix que les pitjors muntanyes que va haver d’afrontar en la seva vida, -a part dels Andes- van ser les drogues i l’alcohol. Ser un sobrevivent d’una tragèdia semblant, tot i el privilegi que suposa continuar amb vida -o potser per això mateix- no és una tasca fàcil. Però sempre se n’ha anat sortint, sempre  lluitant molt.

"En el món es produeixen anualment 100.000 fortes tempestes. 10.000 inundacions o fortes crescudes. Milers d’esllavissades de terres. Més de 100 sismes destructors. Centenars d’incendis forestals. Diverses desenes d’huracans, ciclons, tifons i tornados, erupcions volcàniques i períodes de sequera.

Però només una vegada, fa 35 anys, un avió es va estavellar a la serralada dels Andes permetent Déu a un grup d’uruguaians, sobreviure per, – parafrasejant el gran poeta austríac Rilke – demostrar que "l’amor d’un ésser humà per un altre és tal vegada per a cada un de nosaltres la prova més difícil, el més elevat testimoni de nosaltres mateixos; l’obra suprema de la qual totes les altres només són preparatius ".

Així vaig sobreviure al dolor de veure morir a qui més volia – probablement els millors de nosaltres-. Sobreviure fins gairebé defallir de gana, "aquesta altra lloba", que ens va acorralar en una gàbia de muntanyes i neu sense límits a la vista. Sobreviure a la manca de respostes físiques adequades per intentar lluitar. Sobreviure a la certesa que ja ningú ens buscava al cap de deu dies d’haver-nos estavellat. Sobreviure a la convivència diària amb la mort. Conviure a la intempèrie només amb la fe, que una vegada més, va moure muntanyes per cedir novament el pas a la vida que crèiem perduda. Sobreviure per ser capaços de trobar lideratge, unió de grup, solidaritat, presa de decisions que eren a la vida o la mort, coratge i audàcia per a les condicions més adverses; creure que no ens podem donar per vençuts ni quan estem vençuts.

Que tremolant de por calia sentir-se valents, perquè tots depeníem de tots i cadascun sabia que era responsable de la vida de l’altre. Que malgrat tot, la vida era el millor que coneixíem i calia aferrar-se a ella amb ungles i dents. No anàvem a morir sense presentar batalla perquè ens ho van arrabassar tot, fins i tot les vides dels qui estimàvem, però cap circumstància va poder trencar la Fe. Una intangible muralla que va ser l’escut de l’ànima per assolir l’objectiu: VIURE.

I en això estem els que un dia ens vam estavellar en un avió per morir als Andes i aprendre que si Déu ens havia regalat un dia més després de l’accident era per plorar els nostres morts i rescatar els nostres vius. Així ho vam fer fa 30 anys. Així ho tornaríem a fer ara en les mateixes circumstàncies perquè davant el repte més alt que ens va tocar viure, justament això, "ens va tocar viure", i ho vam aconseguir per nosaltres mateixos. Ni el dolor, ni la fam, ni les inclemències, ni la immensitat de muntanyes i territoris sense fi ens va fer baixar els braços perquè Déu sabia que eren braços que estimant, tornarien a abraçar, a acariciar, a plantar llavor fecunda perquè nous fills reverenciessin la vida, l’essència mateixa de l’ésser humà, potser la millor condició que posseïm per intentar-ho tot. Tot allò que sembla impossible a la raó i a la lògica.

Busqueu amb Fe, i trobareu muntanyes de neu que es fon i com a Xile "el musguito en la piedra"  que  cantava la nostra germana Violeta Parra, creixent verd per anunciar que sempre hi ha un senyal que anuncia la presència de la vida. "
"S’ aconsegueixen grans coses quan l’home i la muntanya es troben"
– W. Blake

He trobat una carta, -que reprodueixo a sota- de Javier Methol a una adolescent, l’Agustina. Aquesta noia va enviar a les seves amigues un mail, explicant que estava llegint el llibre “La societat de la neu”, i que tan “atrapada” la tenia la lectura, que va decidir posar-se en contacte amb Javier Methol . Javier fou un altre dels sobrevivent dels Andes, pare de quatre fills quan l’accident, que estava casat amb Liliana, a la qual va perdre en l’allau de neu que van patir una nit quan dormien dins del fuselatge.

Li feia aquesta pregunta: ¿com és possible que vostè li donés tantes gràcies a Déu, si la seva dona va morir d’una forma tan horrible?

Methol va contestar la carta i l’ Agustina, impressionada, li va faltar temps per enviar a un munt de gent la seva resposta, que aquests al seu torn van enviar a altres i així successivament … i que avui m’arriba a mi.

Hola querida Agustina:Te voy a tratar así porque tienes la edad de mi hija menor, así que casi te conozco.Nada hubiéramos logrado nosotros sin el Amor con el que Dios nos unió en Su Mandamiento: “Ama a tu prójimo como a ti mismo”, porque así, unidos, logramos la fe y la esperanza que nos dieron la fuerza para luchar por la vida de todos por igual.Agustina: El accidente lo causó totalmente un error humano de los pilotos y no podemos culpar a Dios por los errores de los hombres. Y entonces se produjo el primer milagro: “Medio avión, sin alas ni pilotos, increíblemente aterrizó en medio de lo imposible”.Hoy día, expertos de las FFAA expresan que eso es imposible que suceda de nuevo, porque si se hubiera partido un metro antes o un metro después, nadie se hubiera salvado. Cómo podemos no agradecer a Dios.Cómo podemos no agradecer a Dios cuando nos mantuvo vivos a pesar de que el mundo nos había dado por muertos, dándonos los medios y el camino para salir. Sí, Agustina, yo sé lo que tú piensas.¿Cómo puedo agradecer cuando Liliana murió de una manera tan horrible? Pero yo te digo: Liliana no murió porque nos dejó tanto amor, que sigue viva en nuestros corazones.Sólo su cuerpo quedó enterrado en la nieve, porque su alma está junto al Señor y todo su amor quedó en mi corazón para que yo lo devolviera a nuestros hijos.Nadie la recuerda por cómo murió y sí, por cómo vivió. Fíjate qué injusto sería yo si viviera llorando su muerte y olvidando todos los momentos llenos de amor y felicidad que compartimos mientras vivimos juntos.Hoy, cuando la recuerdo o veo una foto suya, sonrío recordando su amor. Recuerda, Agustina: las personas mueren recién el día que las olvidamos y por lo tanto, nunca llores a los que amas porque los mantienes vivos en tu corazón. Además, la capacidad de amar del ser humano es infinita y puedes amar a varias personas al mismo tiempo y con la misma fuerza. Yo, después de ser padre y madre durante cinco años, me volví a casar con Ana María y con ella tuvimos cuatro hijos más. Amo a Ana María con todas mis fuerzas y ella lo sabe, pero no he dejado de amar ni a Liliana, ni a mis padres, ni a mis hermanos fallecidos.La muestra del amor infinito nos la da Jesús Cristo, que hasta su vida dio para salvarnos. Nunca reniegues de Dios ni de Cristo, que son una misma persona, porque es el único que permanecerá a tu lado en los peores momentos, consolándote y ayudándote y ten cuenta que, aunque tú no lo veas, Él siempre te escucha si le hablas desde el corazón, porque a tu corazón Él te contestará. Lo hace conmigo siempre que lo necesito. Prueba hacerlo con amor y lo comprobarás.Recibe querida Agustina un cariñoso beso y abrazo de padre, con mi deseo de que, junto a tus seres queridos, Dios te bendiga y proteja con el mismo Amor que lo hizo con nosotros en la montaña.Javier MetholEtiquetes de Technorati: Javier Methol,Tragèdia dels Andes. Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

Gustavo Zervino va ser un altre dels supervivents de l’accident dels Andes. Ha fet unes reflexions molt interessant com va ser allò i com ara ho podríem fer servir per a organitzar la nostra feina i la nostra vida:1. Prioritzar les coses importants enfront de les accessòries. El que importava en aquells greus moments de supervivència era sobreviure, la resta, no importava.2. El desconeixement de l’envergadura del repte que tenien davant. Això va fer que ho abordessin de forma inconscient, i amb una il·lusió realment pura.3. LIDERATGE COMPARTIT pels 16 supervivents. Cadascú va tenir el seu moment i això va fer que tots se sentissin importants.4. Tots tenien un OBJECTIU COMÚ: Salvar la vida i tornar a casa.5. Cada supervivent va haver de donar el millor de si mateix. Hi va haver un compromís amb l’equip.6. Acceptar cada persona com era, sabent que tots eren diferents.7. Van tenir un plantejament COMPARTIT i OPTIMISTA de la situació. Compartit per tots.8. El sentit de l’ humor va ser un element clau de la supervivència. Havien de relativitzar la seva situació i divertir-se amb les anècdotes.9. No hi havia victimisme. Sempre hi ha algú en pitjor posició. El SERVEI als altres va contribuir a tenir una visió més positiva.Unes bones reflexions, no? Semblen de sentit comú, però moltes vegades les oblidem quan estem en un grup, treball, família, amics …No fa gaires dies va ser a Huelva per oferir una conferència sobre la ‘Gestió de l’adversitat en temps d’incertesa’. Va assegurar que “tots tenim capacitat per tirar endavant, quan l’ésser humà treu la grandesa que té adormida i no fa servir mai”, després que el passat dia 15 d’octubre es complissin 36 anys des d’aquest accident del que van sobreviure 16 persones i en van morir 29.Aquest succés va ser “una demostració permanent de l’ésser humà, que a 4.800 metres d’alçada, passant des de -40 graus centígrads a 40 graus de calor, en una glacera on mai hi havia hagut un ésser humà, van poder aguantar 73 dies sense menjar, sense roba” , per la qual cosa, segons va defensar, “la crisi no existeix, són situacions per aprendre”, així com que hi ha “tanta crisi com oportunitats”.Per Zervino, “l’ésser humà té capacitat per enfrontar-se a qualsevol situació i, segons siguin els estímuls, actuarà de forma diferent”. Va afegir que “l’humà es queixa permanentment, mai no actua ni assumeix responsabilitats i tots tenim el mateix potencial, del qual cal aprendre “.Al seu parer, “tots els éssers humans tenen un destí, una missió en la vida i aquesta experiència farà que s’acceleri l’aprenentatge interior de cada individu i  que en poc temps ens tornem tots molt forts, perdent així la innocència de la joventut”. Va afegir que “Alemanya la van destruir tota i dels fonaments van tornar a aixecar el que ara és. Això és un exemple de crisi”.Etiquetes de Technorati: Gustavo Zervino. Tragèdia dels Andes. Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

Crisi? Tenim crisi? Doncs sí, i greu. Però per a l’ Àlvaro Mangino, un altre dels supervivents dels Andes, “sempre es pot estar pitjor”. I ho sap molt bé i en la pròpia pell. Té experiència, junt amb els seus amics, a superar situacions crítiques i podem aplicar tot el que diu per superar aquests moments que estem passant. Segons ell, es fa necessari el treball en equip, el lideratge eficaç i la motivació.En temps difícils de recessió i atur, Mangino somriu en sentir parlar de plans de rescat de les institucions financeres. El seu rescat va ser molt més complicat. Malgrat la dura experiència, Mangino creu que “és un avantatge haver viscut, perquè ara sabem que sempre hi ha una esperança si es prenen decisions. En lloc de lamentar, actuem. La queixa no condueix a res, i hem de treballar per sortir de les situacions difícils, perquè resulta desesperant estar pensant tot el dia ‘fins quan estaré així’. Pots caure, però et pots aixecar sempre “.Mangino es va trencar la tíbia en l’accident, i es va arrossegar durant 72 dies assegut en un coixí. Va decidir no ser una càrrega, i assumir responsabilitats. Era qui s’encarregava de saciar la set dels supervivents, fonent gel per fer aigua, perquè tot i estar envoltats de neu, aquesta els cremava i no els treia la set.Alvaro Mangino diu que cap de les dificultats va aconseguir-los derrotar-: “Ens van motivar per tirar endavant. També vam plorar i vam perdre l’esperança, però la unió del grup feia que aquest eliminés els aspectes negatius. Vam aprendre diverses coses: que a la vida sempre es pot estar pitjor; a agrair el que un té; que sempre es pot donar més; i que en moments de crisi sorgeixen les grans creativitats “.Mangino coincideix que “l’objectiu comú era tornar amb les nostres famílies i vam ser molt creatius en els mecanismes de motivació per tirar endavant; per tenir motius que ens fessin seguir lluitant al dia següent”. Afegeix que “cadascú té la seva pròpia serralada, i els helicòpters de rescat mai arriben sols”. En el seu cas, els lideratges van sorgint segons les necessitats: “Hi havia líders en creativitat, en expedicions o en ajudar a prendre decisions, com és el cas d’haver d’arribar a menjar carn humana per sobreviure. Es discutia en grup com prendre i executar les decisions. Els líders eren sempre persones que, pel seu exemple i capacitat de treball, gaudien d’un reconeixement especial. En un grup no hi ha un únic líder. N’hi han diversos. I aquests han de ser capaços d’identificar els lideratges puntuals, traient el millor de la resta “.Etiquetes de Technorati: Alvaro Mangino,Tragèdia dels Andes. Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

“La vida ens va canviar en un moment: de tenir-ho tot, vam passar a no tenir res i estar condemnats a mort”. Això diu Ramon “Moncho” Sabella en les seves conferències en què explica què va ser l’accident dels Andes.Cada un d’ells ens dóna una lliçó, una opinió, una visió diferent perquè cada un ho va viure i ho ha processat de forma diferent. En Moncho ens diu que aquella no va ser una història d’herois sinó de desgraciats. Allà no hi havia lloc a heroismes ni lluïments.Aquest concepte pertany a la societat convencional. A la societat de la neu no hi havia res d’això i allà ningú se sentia campió de res ni protagonista. Érem un grup i cadascú feia la seva feina, sense que cap líder ni semidéu ho ordenés.La darrera nit que van passar junt amb els tres xilens que van anar a salvar-los i mentre esperaven l’helicòpter que al dia següent havia d’endur-se’ls a tots va aprendre un poema que diu que ha recordat tota la vida. Els hi recitava Sergio Díaz i el van repetir durant hores. Diu que ho feia per connectar-los amb la vida a través de la música i la poesia. Era el poema de José Martí, -el gran poeta cubà- “Cultivo una rosa blanca” i diu que resumeix perfectament allò que van viure.

“Cultivo una rosa blanca

en junio como en enero

para el amigo sincero

que me da su mano franca

y para aquel que me arranca

el corazón con el que vivo

cardo ni ortiga cultivo

cultivo una rosa blanca”

Etiquetes de Technorati: Moncho Sabella,Tragèdia dels Andes. Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

“He arribat a creure que quan estàs a punt de morir et tornes més bondadós”. Això diu l’ Adolfo quan recorda ara, després de 30anys llarg de l’accident, aquells dies terribles. Treu importància a les coses. Diu que eren persones normals i que tots tenim dins nostre la solidaritat que aflora quan deixem que ho faci, perquè és allà: al més profund del cor. Que si et van traient elements, arribes al cor despullat, on l’ésser humà s’entrega per l’altre.Del n0-res, diu ell, vam anar fent coses i fonamentalment vam aprendre a portar d’una forma diferent la transició entre la vida i la mort. Els nostres amics mort ens van donar la possibilitat de viure. Per això sento que la vida em pertany, sí, però també sento que els pertany a ells. Que el que jo faci o deixi de fer també obeeix a la seva voluntat.El temps ha passat per a tots. Som més vells però més serens. El que abans produïa dolor, ara produeix compassió i tendresa. Nosaltres és com si tinguéssim tres vides: abans dels Andes, amb els vincles i les relacions que teníem llavors. l’intensa transició a la muntanya, i la posterior, que conserva un cordó subtil que la uneix eternament amb la història inacabada de la muntanya.Etiquetes de Technorati: Adolfo Sstrauch,Tragèdia dels Andes. Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

Segueixo amb un altre dels sobrevivents de la catàstrofe dels Andes. Un a un, penso recordar-los tots a través de les seves pròpies i interessants reflexions.L’any 1972 tenia 26 anys i era el més gran dels esportistes que viatjaven a l’avió. Diu que “si no hi hagués hagut un poder molt gran de l’esperit, la raó s’hagués desintegrat. El cor era qui governava”. Fins passats 30 anys no s’ha decidit parlar públicament del tema perquè ha estat la mateixa gent, a través dels seus correus, qui ha dit que “gràcies a l’experiència nostra, alguns s’adonaven que els seus problemes eren ínfims en relació amb el que ens havia passat nosaltres. Per això he pensat: Si jo vaig passar per això i ho puc explicar, i contant-ho ajudo a algú, ho he de fer. Perquè aquesta història a mi no em pertany, me la van prestar i l’he de tornar. Si no ho faig sóc un egoista”.El resum d’aquesta història és: qualsevol persona normal-com som nosaltres i són vostès-quan ens posen en una situació determinada com va ser aquest accident i el que ens va tocar viure, surt a llum un potencial de resistir i de tractar d’aconseguir un objectiu que tots tenim endins. El que passa és que potser mai no ho hem posat a prova.Nosaltres sempre ens fixem límits i nosaltres ens vam adonar que aquest límit el anàvem movent, a tal punt que si em pregunten avui quin és el límit de la resistència del meu cos els dic que no ho sé. Però també, darrere de tot això, està el grup. Si no hagués existit aquest grup i no hagués funcionat de la manera que va funcionar ens haguéssim mort tots. Quan s’escolta la notícia que s’havia suspès la recerca vam començar a funcionar realment com a grup. Perquè aquí depeníem de nosaltres mateixos i tots havíem de menjar. A partir d’aquest moment vam ser una sola cosa; és aquí quan comença a funcionar el grup. Havíem de pensar com sortir d’aquí perquè el món exterior ens havia donat per morts … no existia.I justament per això, en van sortir.Etiquetes de Technorati: Daniel Fernández Strauch,Tragèdia dels Andes. Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

José Luís Inciarte (“Coche” per als amics) és un més dels sobrevivents dels Andes. Avui recolliré alguna de les seves reflexions, que considero prou interessants per anar per la vida….Explica ell, que en el mateix moment de l’accident ja va començar a viure de forma regressiva. Ja calculava quan durarien i quan moririen… Això, diu ell, que li va donar una certa serenitat.Explica, també,  que en un moment determinat es va crear en el grup un concepte nou, sobretot, des del moment que un allau de neu en va matar 8 de cop. Explica ell que en aquell moment “en vam sortir 8 menys, però en va sortir un de més, i aquest “mes un” immaterial ens va advertir que s’acabaven definitivament les mesquineses de la societat “civilitzada”, entre cometes. Fou en aquest moment que vaig entrar en un contacte més estret amb una força superior. No em vaig tornar més cristià ni menys cristià, simplement molt més creient en un mateix Déu per a tots, que s’expressa a través de l’home, a l’altar de la natura. És fàcil no creure des de la plana; és impossible no creure quan estàs sol amb la muntanya”.”Allà dalt molts companys van haver de tocar el cel. Tot m’ha afectat molt de prop. Demano no tornar a ser allò que era abans. El que he après és que no hi ha res millor i que doni més tranquil·litat d’esperit que brindar-se a l’altre; això és el que he après i amb això em sento en pau”.Etiquetes de Technorati: Coche Inciarte,Tragèdia dels Andes,Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

Seguiré avui recollint les impressions d’un altre dels sobrevivents dels Andes. Potser dels més coneguts perquè, junt amb Parrado, van ser els que van caminar fins trobar a Sergio Catalán, el pastor que va donar la veu d’alerta per poder-los salvar.Roberto Canessa  és un home senzill, cardiòleg de professió, que ens recorda que el més important per poder deslliurar-se de la mort en aquells moments va ser  no defallir en cap moment. Ens diu “que cada pas a la neu ell creia que l’atansava a la vida i l’allunyava de la mort. Hom mai no ha de donar-se per vençut i que no s’ha de pensar mai en el gran projecte sinó en les petites fites. Avui recordo el sol quan sortia en aquells dies; l’indomable poder de la natura. Vaig aprendre a valorar el que es poder beure un vas d’aigua… Que hom no s’ha d’amargar per no poder pagar la quota del cotxe, sinó que hem d’agrair cada nou dia a Déu. La vida és sempre una muntanya que cal superar”Canessa ens fa reflexionar sobre les necessitats que tenim i que ens creem. Si els nostres valors no els hem trastocat una mica. Si per viure necessitem tantes coses i si els pares, l’escola i la societat en general educa els jovent  en aquesta virtut de la lluita i la superació personal.I una cosa que també em sembla molt important i que per ell va ser definitiva en aquells moments quan un company li va dir: “Quina sort que tens, Roberto, que tu pots caminar pels altres que no poden fer-ho!A la vida cadascú té un paper i a vegades hem de fer coses pels altres, que no poden fer-les. Així com els altres en faran per nosaltres, que tampoc podrem fer-les. Per això del llibre que han escrit n’han dit “La societat de la neu”. Per tirar endavant hem de plantejar la vida com una societat.Etiquetes de Technorati: Roberto Canessa

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

 Pedro Algorta és un dels sobrevivents de la tragèdia dels Andes. Tots ells diuen coses tan interessants en el llibre que acabo de llegir ja vull dedicar uns quants posts a les seves vivències i a les seves opinions actuals sobre els fets. Quasi tots ells donen conferències i xerrades arreu del món. Pedro Algorta, a més té un blog molt interessant al que us recomano entrar.http://survivorwalk.blogspot.com/Avui deixo la veu a Pedro Algorta perquè ell mateix ens parli.”Estas son las ideas-fuerza que surgen en mis conferencias y talleres.1. La extraordinaria capacidad del ser humano para sobreponerse a las situaciones más adversas. Cuando uno está prácticamente derrotado o muerto, sacamos fuerzas de nuestro interior más profundo para continuar luchando por nuestra vida.2. Nosotros somos personas normales. Cualquiera en circunstancias parecidas habría hecho lo mismo y probablemente sobrevivido. No hicimos nada extraño, dejamos que se desarrollaran nuestros más básicos instintos de supervivencia personal y grupal. Todos tenemos nuestras montañas y todos podemos con ellas.3. No podríamos haber sobrevivido individualmente. Sobrevivir fue una experiencia grupal, pero requería a cada uno de nosotros estar enfocados en lo suyo y manteniéndose lo mejor posible. Había que trabajar para el grupo y para uno mismo.4. No había líderes absolutos. Distintos líderes emergieron en circunstancias distintas. Los lideres y los roles varían según las necesidades. Pero lo más importante, poder ser líder de uno mismo, y vivir la vida al 100% desde donde nos toque vivir.5. La caminata final, como objetivo de grupo, sin perder el foco en sobrevivir cada uno, un día más.6. No teníamos todas las respuestas. Queríamos vivir, trabajamos para sobrevivir, pero no estábamos seguros de que lo lograríamos.7. La enorme capacidad de recuperación. La capacidad de resiliencia. Después de esta tragedia, todos los sobrevivientes estamos vivos y hemos hecho una vida normal. La necesidad de poner nuestra tragedia en la mochila y mirar para adelante8. Las distintas percepciones. Para nosotros es un hecho normal, forma parte de nuestra vida. Por 35 años no ha sido un tema para mí.”Etiquetes de Technorati: Tragèdia dels Andes,Pedro Algorta,Uruguai

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

 He acabat de llegir fa pocs dies un llibre preciós, que la meva amiga Hetery ha tingut el gest de fer-me arribar des de l’ Uruguai, aprofitant que la meva sogra venia a passar tres mesos amb nosaltres. Ja us en vaig parlar i també vaig prometre comentar-lo quan l’acabés de llegir. El llibre es diu “La sociedad de la nieve” i recull el punt de vista de cada un dels sobrevivents 35 anys després de la tragèdia.L’Hetery ja feia temps que em parlava d’aquest llibre, mentre jugàvem al Literati (una espècie de SCRABBLE on line) a través d’internet i fèiem petar la xerrada sobre tot l’ “hagut i per haver”. Generalment parlem de coses de l’ Uruguai, de coneguts comuns, de política, de les notícies del moment  i del que vingui a tomb. El joc permet escriure i tenir una conversa i ja feia dies que insistia amb aquest llibre i em deia que un dia me’l faria arribar per tal que el llegís i li donés el meu punt de vista. Gràcies, Hetery, per un regal tan valuós des de tots els punts de vista.El millor del llibre, per a mi, és la vivència personal que cada un d’ells té d’aquells dies i els diferents motius que van anar buscant per a no deixar-se morir. La perspectiva del temps (35 anys) fa que les seves reflexions siguin molt assentades, molt madures, molt fredes i totalment sinceres. Per això és un llibre tan cru, tan dolorós, que fa escruixir l’ànima quan el llegeixes però també tan positiu. Fa renéixer l’esperança en la humanitat i fa veure totes les capacitats que tenim amagades i el misteriós límit dels nostres límits.On és el límit de les capacitats humanes? Tenen límit?. Jo he trobat, llegint el llibre, que la resposta no la podem saber després de veure com sobrevivien en unes condicions extremes aquell grup de nois. Era impossible. Semblava impossible. Tots hauríem imaginat que ho era, però no ho fou.Per què no fou impossible sobreviure? Aquestes respostes són les que aniré comentant de tant en tant en el meu blog. Perquè penso treure’n molt suc del llibre, vull exprimir-lo fins al límit i tant de bo a algú li agafin ganes de llegir-lo perquè val la pena.Per tant, per avui prou i altre cop: Gràcies, Hetery!Etiquetes de Technorati: Tragèdia dels Andes. Uruguai,Llibres

Tags: TRAGÈDIA DELS ANDES

Aquests dies estic llegint un llibre impactant, excepcional en tots els sentits. Un llibre emocionant, un llibre que us recomano .El llibre es titula “La sociedad de la nieve” i tracta d’un tema que fa anys que m’interessa i que m’ha fet llegir, buscar i pensar molt. És el tema de l’accident que van patir 45 uruguaians als Andes, dels quals en van sobreviure 16 després de 72 dies abandonats al fred extrem, a la fam i a la set, a la solitud de la muntanya i a la desesperació d’una situació extrema que pocs éssers humans han viscut.De la tragèdia s’han fet uns quants llibres i un parell de pel·lícules. Algun dels sobrevivents ha dit que la pel·lícula més famosa que s’ha fet sobre el tema “VIVEN” es una novel·la rosa respecte al que van passar. Aquest és per a mi el llibre definitiu perquè tots els 16 supervivents parlen de com va viure cadascú aquella terrible experiència. S’expliquen els fets però –el que és més important per a mi- s’explica la vivència personal de cada un. És un llibre que ha estat escrit després de 30 anys d’haver passat els fets. Un llibre madurat, reposat. Si fos un llibre de ficció diríem que la història resulta increïble i exagerada de tanta cruesa com hi ha. Però resulta que va ser i és veritat.Penso acabar-lo de llegir aviat perquè és un llibre que enganxa i costa deixar-lo. I penso tornar-ne a parlar un altre dia perquè és un llibre que ens ensenya moltes coses importants en uns moments en que la societat està canviant tant. D’aquell grup humà ells en van dir “la societat de la neu”. Realment va ser una experiència –forçada per unes circumstàncies especials, si voleu- d’un tipus de societat nou. En un escenari sense mesura i solitari aquella colla de nois arriben a crear una societat diferent a totes les conegudes, pautada per la misericòrdia i l’alternativa d’anar més enllà de tot el que pot semblar possible.Etiquetes de Technorati: Amistat,Valors,Vida i mort,Uruguai,Solitud,Societat

Aquests dies estic llegint un llibre impactant, excepcional en tots els sentits. Un llibre emocionant, un llibre que us recomano .El llibre es titula “La sociedad de la nieve” i tracta d’un tema que fa anys que m’interessa i que m’ha fet llegir, buscar i pensar molt. És el tema de l’accident que van patir 45 uruguaians als Andes, dels quals en van sobreviure 16 després de 72 dies abandonats al fred extrem, a la fam i a la set, a la solitud de la muntanya i a la desesperació d’una situació extrema que pocs éssers humans han viscut.De la tragèdia s’han fet uns quants llibres i un parell de pel·lícules. Algun dels sobrevivents ha dit que la pel·lícula més famosa que s’ha fet sobre el tema “VIVEN” es una novel·la rosa respecte al que van passar. Aquest és per a mi el llibre definitiu perquè tots els 16 supervivents parlen de com va viure cadascú aquella terrible experiència. S’expliquen els fets però –el que és més important per a mi- s’explica la vivència personal de cada un. És un llibre que ha estat escrit després de 30 anys d’haver passat els fets. Un llibre madurat, reposat. Si fos un llibre de ficció diríem que la història resulta increïble i exagerada de tanta cruesa com hi ha. Però resulta que va ser i és veritat.Penso acabar-lo de llegir aviat perquè és un llibre que enganxa i costa deixar-lo. I penso tornar-ne a parlar un altre dia perquè és un llibre que ens ensenya moltes coses importants en uns moments en que la societat està canviant tant. D’aquell grup humà ells en van dir “la societat de la neu”. Realment va ser una experiència –forçada per unes circumstàncies especials, si voleu- d’un tipus de societat nou. En un escenari sense mesura i solitari aquella colla de nois arriben a crear una societat diferent a totes les conegudes, pautada per la misericòrdia i l’alternativa d’anar més enllà de tot el que pot semblar possible.Etiquetes de Technorati: Amistat,Valors,Vida i mort,Uruguai,Solitud,Societat

Aquests dies fa 36 anys d’aquest fet fascinant. I, gràcies a que vaig tenir la sort de conèixer personalment  a Fernando Parrado, un dels herois de la història, aquest fet m’ha fascinat sempre d’una manera especial.L’aniversari recorda el miraculós rescat d’un grup d’estudiants uruguaians que van passar 72 dies aïllats del món al mig de la Serralada dels Andes.Fa 36 anys un avió que portava 45 passatgers amb destinació a Xile, en la seva majoria estudiants i jugadors d’un equip de rugbi, va caure a la serralada dels Andes.Era el 13 d’octubre de 1972. Allà va començar una recerca desesperada per part de les autoritats xilenes, impulsada des Uruguai per familiars i amics dels joves que no es resignen davant els mals auguris. Els dies van passar, i es va abandonar la recerca. Només alguns familiars mantenien viva l’esperança i continuaren amb les tasques a les rodalies del lloc de l’accident. Tanmateix resultava gairebé irreal que un grup de nois sobrevisqués més de dos mesos en el mig del no-res, sense menjar ni beguda i amb temperatures molt baixes.El 22 de desembre, 72 dies després de l’accident, la notícia va emocionar a tots els radiooients que van ser sorpresos per la gran notícia: “Viuen!”. Tot i el fred,  la fam i els mals presagis, els joves van aconseguir escapar de la Serralada. Dotze van quedar allà a la neu, i els qui van sobreviure van haver de suportar 30 ° sota zero, la fam i la mort de familiars i amics.Després de diverses discussions i al dia 62, Roberto Canessa i Fernando Parrado, van resoldre emprendre una nova expedició a la recerca d’ajuda. El 20 de desembre, després d’una llarga caminada, Canessa va veure un home a cavall a l’altre costat d’un riu i en ell l’esperança de tornar a casa seva. Parrado va escriure una nota que va embolicar a una pedra i la va llançar perquè el traginer la llegís: “Vinc d’un avió que va caure a les muntanyes. Sóc uruguaià. Fa 10 dies que estem caminant. Tinc un amic ferit més amunt. A l’avió hi queden 14 persones ferides. Hem de sortir ràpid d’aquí i no sabem com. No tenim menjar. Estem febles. Quan ens aniran a buscar allà dalt?. Si us plau, no podem ni caminar. On som? “.Finalment tots els supervivents van ser rescatats i retornats a la vida, davant els ulls del món que va catalogar el fet com “El miracle dels Andes”.Etiquetes de Technorati: Uruguai

Tags: Uruguai