15 març 2017
HIJAB SÍ, HIJAB NO
Ja hi tornem a ser! Cíclicament torna la polèmeica i pensem que no s’ha acabat pas, ni s’acabarà, de moment. El tema té molt recorregut perquè és un tema important, que toca la sensibilitat profunda de moltes persones i que la societat occidental no acaba de resoldre prou bé, des del meu punt de vista, perquè és un tema complicat i perquè té moltes vertents. Es un degoteig constant de notícies i discussions apassionades el que constantment surt als mitjans sobre l’ús de l’anomenat hijab, mocador islàmic o vel islàmic, que com ja se sap, és el mocador que, en molts països de cultura musulmana, les dones es posen al cap per cobrir-se els cabells i el coll quan estan en públic. És el vel més usat entre les dones musulmanes d’arreu del món i també a Europa a causa de la creixent immigració de persones àrabs. L’ús del hijab varia segons la zona, en alguns indrets és obligatori com a part de la xaria o llei islàmica (com a l’Iran o a l’Aràbia Saudita), mentre que en d’altres està restringit a esferes privades (Turquia, França) i en d’altres és opcional (Marroc). El seu ús està creixent en diferents països occidentals (és a dir, culturalment no islàmics) com a símbol d’identitat afegit.
No fa gaires dies, per exemple, es va fer popular l’article Maestras con hiyab y otros disparates d’ Arturo Pérez Reverte. No cal dir que va tenir molta ressonància mediàtica i respostes de tot tipus, coneixent la forma prepotent d’expressar-se que té aquest escriptor i que a vegades ratlla fins i tot la mala educació.
També ha estat molt comentada la notícia d’ahir mateix, en la que el Tribunal de Luxemburg determinava que Les empreses podran prohibir el vel islàmic a la feina. Cal tenir en compte que aquest tribunal distingeix molt bé l’espai privat dels espais públics, fet que per a mi és essencial.
Encara no fa un any que l’escriptora de Vic, d’origen marroquí, Najat El Hachmi escrivia un article a El Periódico titulat ELS NOSTRES COSSOS, NOSALTRES DECIDIM i que podreu llegir en el següent enllaç:
DIVENDRES, 26 D’AGOST DEL 2016
De petites ens ho van ensenyar, ens van dir: nenes, noies, quan comenceu a ser dones, vestiu-vos com cal, tapeu-vos els cossos perquè en ells hi ha la temptació, la vergonya, el dimoni. El nostre desig d’homes és impetuós, irrefrenable i no el podem controlar, és més fàcil que sigueu les dones les que us dissimuleu sota les teles per no provocar-lo. A la zona d’on jo vinc, al nord del sud i a l’est de l’oest, ens manaven de cobrir-nos els caps un cop casades, per distingir-nos de les solteres, perquè res no era més deshonrós que assetjar la dona d’altri. Assetjar la filla o la germana d’altri no era tan greu.Ens deien que ens cobríssim les parts que incitaven a les conductes prohibides i abans i tot de tenir cul o pits ja sabíem que aquestes eren carns delictives. Tampoc no era tanta la controvèrsia, llavors, els vestits de mares i àvies, generosos trossos de tela, no deixaven gaire marge a la transgressió. Per això no hi insistien gaire, en els missatges per reglamentar la indumentària de les dones.
En tot això vam créixer, cada matí que davant del mirall havíem de decidir què ens posàvem, una cosa tan supèrflua que ara era el centre de tot. Que segons què dúiem o no damunt del cos, voldria dir unes coses o unes altres, que portéssim el que portéssim seríem sempre un missatge, un posicionament al mig d’una frontera que no sabíem on començava i on acabava, en ser més dels uns que dels altres. Que si et poses mocador ets dels uns, que si pantalons ajustats, dels altres, que si maquillatge, d’aquests, que si faldilla llarga fins als peus, d’aquells.Per això no trigaven a arribar les contradiccions, pantalons que treuen l’aire i cap tapat, enormes ulls ombrejats, llavis vermells i gel·laba. Unes van optar per cobrir-se perquè això les feia sentir segures, arrecerades. També n’hi havia que ho havien decidit ben conscientment després de llegir les fonts i fer l’esforç d’interpretar-se elles soles la pròpia religió, sense barbuts de pa sucat amb oli pel mig. N’hi va haver que un bon dia, fartes que els demanessin de dissimular-se a les noves terres, que els diguessin mira que n’ets de mora, es van fer més mores que mai amb un mocador ben vistós, així, al mig de la classe i ara sí que tindreu motius per dir-me que no m’integro.Moltes altres vam decidir, contra tot tòpic, desfer-nos de les robes de les nostres mares, treure’ns la vergonya del cos femení, destapant-lo fins on permetia el gust estètic i no pas la moral. Vam triar aquesta opció per no pagar amb les nostres carns cap suposada lluita de civilitzacions ni religions, per no marcar-nos la pell amb teles esdevingudes símbols identitaris. A les que vam triar no tapar-nos ens va agafar un orgull de cos de dona, fora el prohibit, fora la vergonya i la deshonra. Si és temptació, que ho sigui, és el vostre problema. Ensenyaríem el que ens donés la gana per desfer-nos precisament de totes les escopinades que ens lliscaven damunt la pell de feia segles i que ens titllaven d’impures. Nosaltres ens vam aferrar a aquesta actitud perquè ens donava poder, era desafiar els preceptes, encarar-se amb l’herència patriarcal amb les carns i els ossos i reclamar, de pas, també el nostre dret al desig. Ho vam pagar, és clar, no va ser fàcil.Segons com vesteixes és que demanes guerra, de manera que empassa’t les persecucions diàries, les mirades i les paraules malsonants a segons quins barris, empassa-t’ho tot perquè tu t’ho has buscat. Però hem resistit, encara que a vegades eren els mateixos autòctons, els sense religió i criats en democràcia els que ens deien noia, n’has fet un gra massa, ¿vols dir que al teu país t’hi deixarien anar, així de fresca i cenyida? Ens vam fer immunes als comentaris d’uns i altres perquè per damunt de tot volíem defensar la presència del nostre cos, la nostra presència en l’espai públic, sense restriccions de cap mena. Fins al topless i les platges nudistes, vam arribar algunes.
I gairebé ja ho havíem aconseguit, ja havíem oblidat que les nostres carns poguessin ser camp de batalla. I de sobte ens arriba la fotografia que plasma una agressió en tota regla: dos policies s’acosten a una dona a Niça i la fan desvestir. S’estava la senyora allà estirada, ni havia entrat a l’aigua però no marxen fins que ella ensenya prou carn. Un cop de puny, una humiliació. Perquè és dona, perquè el seu origen, recent o remot, és el que és, perquè és d’una classe social determinada. No s’atrevirà, no, el francès que governa a fer desvestir les xequeses del golf que es passegen pels Champs-Élysées negres fins als ulls. Ens bull la sang davant la instantània i de sobte hem reculat en el temps i som, de nou, en el punt d’haver de conquerir altre cop l’espai públic on a ells, els homes, ningú no els farà despullar-se, ni els diran com han d’anar. Ens bull la sang i el nosaltres que crèiem tan sòlid canvia, ens engloba de nou a totes, tapades i destapades, perquè per damunt de tot és el nosaltres de ser dones.
Aicha López, nascuda a Albacete, porta nicab des del 28 de setembre, un dia després de casar-se amb l’imam de Lleida, Abdelwahab Houzi, a qui va denunciar davant la Guàrdia Civil al març per poligàmia. Ara, amb 42 anys, viu a Alacant.
Es poden posar bombes als mercats, a les mesquites, als restaurants, als avions i també es pot provar de posar-ne a la consciència d’una persona per veure si esclata. Es pot provar de fer-ho esclatar tot però a base de molta degradació moral com és el cas d’Al-Qaida del Magrib Islàmic i els seus segrestos.
![[Vel+islamic.jpg]](https://i0.wp.com/3.bp.blogspot.com/_xrqhP40g8QI/SkYxZO6qNcI/AAAAAAAAAF0/seN1tJ7U3TE/s1600/Vel%2Bislamic.jpg?resize=503%2C496)
El hi jab o vel islàmic no significa sempre el mateix, ni en totes les cultures ni per a totes les dones que el porten. Mentre per a algunes és una opció personal que expressa la seva religiositat o bé una reivindicació cultural, per altres és una obligació social o familiar, moltes vegades de clares connotacions masclistes. 
