A PEU

Tags: Vacances

Tags: Blogs, PSICOLOGIA, Vacances

He anat uns dies –pocs- a una casa en plena muntanya. Un racó de món privilegiat. Un racó de silenci.

Un racó on la vida és  diferent a la meva vida de cada dia.

Un racó on el silenci es fa paraula i les paraules es converteixen -sense voler- en silenci.

Un racó on la vida es torna contemplació sense massa esforç.

Un racó que ajuda a reflexionar, a callar, a mirar cap endins, a descobrir-se un mateix una mica més.

Un racó on el verd de la naturalesa descansa els ulls i descansa l’esperit.

Un racó que ens refà com a persones. Un racó on el temps passa lent. Un racó on la lentitud es fa essencial i les ànsies desapareixen per estones.

Un racó on els minuts es tornen hores i les hores eternitat.

Un racó que ens fa anar molt lluny per tornar al cap d’una estona a dins de nosaltres mateixos.

Un racó on veiem que per viure no necessitem tantes coses i sí que ens necessitem a nosaltres mateixos.

Un racó que ens reconcilia amb la natura i amb el món.

Tags: Vacances

Quan faig vacances -com que tinc una mica més de temps- m’he imposat des de fa una colla d’anys l’obligació de fer una mica de neteja de papers, documents, llibres i altres coses que omplen poc a poc la casa sense adonar-nos-es.

Normalment no ens aturem a reflexionar el que tenim i el que no; el que necessitem i els que és totalment imprescindible. No ens plantegem cap on anem, si som nosaltres els que ens movem o simplement alguna cosa ens porta. Vivim en una societat basada en una economia de consum en la qual semblem ser transportats en una escala mecànica d’uns grans magatzems i simplement mirem cap als costats assenyalant amb el dit el que ens volem endur a casa i que, sens dubte, ocuparà al cap d’un temps l’últim espai lliure que ens quedava al traster o al garatge.

Ens pensem que som lliures per poder triar el que comprem, però la major part de les vegades són els altres qui ens assenyalen allò que hem de comprar. Ens diuen el que necessitem (i que realment no necessitem la majoria de les vegades), però que el mercat té molta necessitat de vendre’ns. Per això, de tant en tant, hem de fer neteja de coses que ens pensàvem que omplien un buit i que, en realitat, no van fer més que fer-lo més gran.

Som el que tenim? Som el que la societat ens diu què hem de tenir?  Som allà on l’estatus social ens col.loca? Som allò a què ens dediquem? Desgraciadament, moltes vegades és així i no som el que volem ser sino que som allò que els altres ens fan ser.

Quan durant les vacances d’estiu em dedico algunes estones a ordenar m’adono del munt de papers que rebo, la majoria totalment inútils. Molta propaganda, moltes ofertes, molt color i molta presentació atractiva amb molt poc contingut. Els entesos diuen que només hi ha una cosa que ens torna als nostres orígens, a la nostra essència: el dolor. Quan patim, quan apareix el dolor (en qualsevol de les seves infinites formes) potser que no sigui una tragèdia sinó que sigui l’única manera de poder recuperar la pròpia vida, allò que érem i que hem de tornar a ser.

Quan veig tant paperam inútil, tantes ofertes buides i tantes coses que només ocupen espai és quan m’adono que tot allò no serveix de gran cosa i que aquell no és el camí per a ser una mica feliç (amb una mica ja em conformo). És llavors quan penso que potser no n’hi ha prou d’ordenar el  meu espai exterior i que potser hauria de començar a ordenar el meu espai interior, És llavors quan m’adono que és més important la companyia d’un amic, el passeig relaxant, el somriure d’un nen, la lectura d’un bon llibre o el simple “dolce far niente” per a ser una mica feliç. Que no ens cal omplir la vida sino que el que ens cal és, simplement, viure

Tags: Vacances

Aquell senyor havia començat les vacances feia un parell de dies i es notava fins i tot en la seva cara i amb la forma de mirar, de moure’s i de parlar. Només feia que explicar a tothom del que faria, dels mil projectes que –com cada any- feia (per això els projectes es diuen projectes: perquè es queden normalment en bones intencions que no es fan quasi mai realitat).

Anem al que anàvem i deixem les digressions que sinó em sortirà un post massa llarg… Dèiem que aquell senyor havia començat vacances feia dos dies i ja sabeu que els entesos (vull dir els psicòlegs, aquests que saben tant de tot: des de quin color s’ha de pintar una paret per tal de que no et deprimeixis més del compte fins a quin color de cotxe t’has de comprar pe tal de que vagi amb el teu caràcter i la teva manera de ser…) diuen que les vacances són un temps fatal per la convivència familiar. En tornar de vacances aquests senyors tant entesos en quasi tot és quan fan el seu agost. O sigui que al setembre o a l’octubre tenen més feina que mai i se’ls omplen les seves consultes de parelles (ara ja no es diu matrimonis) que es volen separar. Ja m’he tornat a encantar amb les maleïdes digressions!

Deia que aquell senyor en període de vacances es va despertar al matí (encara amb els ulls mig tancats o mig oberts, si voleu) i va tornar a veure –un dia més- que la seva dona s’havia deixat l’aixeta del lavabo gotejant. Se’n va anar xino-xano cap a l’habitació on la seva dona encara dormia i amb una mica de mala llet –tot sigui dit- li diu:

-T’has tornat a deixar l’aixeta gotejant. ja et vaig dir que això, a més de ser una despesa i un pecat contra el medi ambient, em molesta molt!

-Doncs, ja ho saps. A partir d’ara cada nit passes a repassar-la tu. Així no quedarà gotejant.

-Però això no ho he de fer jo. Ho hem de fer tots dos.

-Jo ja tinc prou feina amb els nens! Ara no m’omplis el cap i no me’n donis més tu de feina!

-No sé pas on la fas la feina. La casa cada dia està més bruta. Aquests dies m’hauré de dedicar a treure la pols que hi ha per tot arreu.

-I tu, que quan arribes de treballar t’asseus amb una cervesa i no et cuides de res més. Molt còmode tu!

-Jo ja arribo prou cansat. la feina de casa l’has de fer tu, que per això no treballes.

-Que jo no treballo? Si no fos per mi  ni menjaries…

-Que no menjaria? Encara que hagés d’anar a l bar a fer un bocata! Potser menjaria més  a gust i tot que el que em poses tu a taula!

-Doncs ja hi pots anar. A partir d’avui no et faré més el dinar.

-Doncs avui mateix me n’hi vaig i potser ja no tornaré…

-No cal que tornis, que no et necessito per a res.

-Ni jo a tu!

-Doncs, mira, demana hora a un advocat i demanem la separació o el divorci… el que vulguis!

-Vinga, fet. Cadascú que vagi pel seu compte, ja n’estic tip d’aguantar-te!

Aquests van ser els fets. I tot per una aixeta que gotejava!

Tags: Familia, PSICOLOGIA, Relacions humanes, Vacances

El fet d’estar de vacances fa que ens desvinculem una mica del món, del què passa en general i ens centrem en el particular: deixes de llegir diaris, deixes de veure la tele, et despreocupes una mica de les coses que passen… La proximitat guanya a la llunyania. Es deixen una mica de banda els projectes i ens centrem en el concret i en l’immediat.

Per això, en arribar a casa, llegeixo als diaris que aquest estiu s’ha produït el fenomen César Cabo, un noi molt maco que és portantveu d’un dels sindicats de controladors aeris i que ha enamorat les senyores de mitja Espanya. Home, veient aquest noi tan eixerit ja ho comprenc…. No es pot negar que no està malament i que té planta d’actor de cine.

La nostra societat -i a l’estiu encara més- dóna molta importància a la imatge i bastant poca al contingut. Només cal veure com triomfen els anuncis i com se les enginyen per a fer-nos entrar pels ulls els productes de tota mena. El que ha passat amb aquest noi ros, alt i guapo no té massa precedents, si ens fixem a qui representa i la feina que fa. Vull dir que una negociació com la que porten a terme els controladors i el govern és una cosa prou seriosa per a tots com per donar relleu al que és important de veritat i no en el que dóna la cara i surt a fer declaracions. Però els diaris, les revistes del cor i les TV s’han cuidat prou de vendre aquest producte light, agradós i bonic, que hom s’empassa sense mastegar i sense cap mena d’esforç, que tan èxit té i tan agrada. I del tema de la vaga com a tal, poca cosa, ben poca cosa. I pensar que una negociació mal portada i una vaga pot perjudicar a milers de passatgers i danyar l’economia d’un estat abocat a l’atur i a la crisi. Cinc mesos de negociacions i aquí ningú deia res. Ni se’n parlava. I ara, correm-hi tots! Tots sabem els alts sous que tenen aquestes persones (200.000 euros a l’any), que no tenen pas més responsabilitat que molta altra gent de la nostra societat que fan feines tant essencials com les seves.

I qui té la responsabilitat d’aquest boom? mediàtic: César Cabo, naturalment, però  amb la connivència de molta més gent, és clar. Els mitjans de comunicació han fet una feina ben feta. Els mitjans espanyols -tan seriosos com volen ser a vegades- s’ho haurien de fer mirar perquè encara que ja coneixem precedents d’aquesta mena, sembla que la cosa va en augment cada estiu. I s’ho haurien de fer mirar aquests grups de Facebook que anuncien que "Volem perdre el control amb César Cabo", "César Cabo, controla’m" i pàgines per l’estil… Avui mateix escoltava com una periodista, (conductora d’un programa de tarda de Catalunya Ràdio) mig perdia el cap, el cul i les bragues parlant amb ell… Pel que he pogut escoltar, ja venia de temps la cosa i  el tema l’han remenat ben remenat tot l’estiu. A mi em faria una mica de vergonya, què voleu que us digui… En fi, que aquest noi, alt, ros i guapo ha esdevingut tot un símbol sexual sense ni imaginar-s’ho. I les negociacions segueixen, el tema no està tancat i d’això no en parla quasi ningú… Anem bé!!!

El novembre de 1838, George Sand, els seus fills i Frédéric Chopin van arribar a Mallorca. L’escriptora i el músic, que feia dos anys que es coneixien i eren amants, van viatjar a l’illa empesos per un doble estímul: l’un relacionat amb la salut, i un altre, més profund, vinculat a l’esperit romàntic d’un retorn a la natura a la recerca de l’harmonia entre uns paisatges encara verges.

S’hi van estar quatre mesos, i de l’experiència en va sortir Un hivern a Mallorca, un testimoni literari que passa de l’enlluernament al desencís. Enlluernament per la meravella natural de l’illa, i desencís per les incomoditats, el menjar, el mal temps d’aquell hivern, la malaltia de Chopin, la malfiança dels nadius i la incapacitat per adaptar-se al decorat bucòlic que havien somiat.

Jo podria dir que m’ha succeït tot el contrari. Bé, tampoc ha estat un hivern, ni tot un estiu (ja ho hauria volgut…) . Ha estat només una setmana. Però quina setmana! Uns amics ens han convidat a passar uns dies amb ells i hem pogut gaudir a bastament d’uns dies inoblidables i he tornat "més xalest que unes castanyetes", com diuen allà i "més content que un ca amb un os". Gràcies, amics!

Mallorca va impactar Georges Sand. A mi m’han marcat fortament aquest pocs dies d’estiu perquè he descobert, he palpat, he tocat, he vist, he gaudit i he estimat una altra Mallorca. Una Mallorca que no coneixia ni imaginava. Coneixia la Mallorca turística, la Mallorca del moviment i del soroll. Ara he pogut conèixer la Mallorca pausada, tranquil.la i calma de l’interior de l’illa. La dels terrenys d’ametlers, dels garrovers i de les llargues parets de pedra seca. La Mallorca pagesa. La Mallorca que ha aconseguit conservar encara allò que s’ha perdut a tant llocs: la calma, l’afecte, les relacions tranquil.les, el xerrar pausat, el viure com s’hauria de viure.

Torno a l’activitat del blog. En algun moment us he enyorat una mica, us he de ser sincer. Però també he pensat que val la pena descansar de tot allò que es fa habitual: cal fer vacances de feina, de ment i d’esperit. He intentat fer-ho i, per tant, ja us amenaço sèriament que em tornareu a llegir…. És clar, si voleu. A mi m’agradaria molt que ens retrobéssim i que em tornéssiu a deixar els vostres comentaris.

Caminava a poc a poc, amb el pensament una mica lluny de mi mateix. Volava lliure pensant coses, algunes sense sentit i altres amb molt sentits. Am massa sentit, fins i tot, perquè m’entristien una mica.

Ja era fora del poble, camí de La Serra, i només hi havia camps de panís, d’alfals i de pomers. I, de cop i volta. el veig venir cap a mi. Em venia de cara. Decidit. De pressa. En un moment reconec que he sentit una mica de por. Era un gos gros i em mirava fixament mentre se m’atansava. No sabia ben bé què faria ell i què hauria de fer jo. M’he posat a l’aguait i pel meu cap han passat un munt d’idees. Deuen ser aquells recursos de supervivència que ens neixen de cop i ens surten de dins perquè els portem als nostres gens des de temps atàvics. Pur instint de supervivència davant d’un perill.

Però heus aquí que el gos s’acostava i s’acostava mirant-me d’una manera que m’ha semblat que no em faria res. De cop i volta i també de manera instintiva he vist i m’he convençut que no em faria res. Se m’ha plantat al davant meu i jo m’he parat i l’he mirat. Les nostres mirades s’han creuat. Hi he vist uns ulls implorants en aquella bèstia que feia cara d’anar perduda. En feia la car i en tenia tot l’aspecte perquè estava una mica prim i força brut.

Què faig, ara? Què fem? Serà un gos perdut o simplement s’haurà escapat d’alguna casa, d’alguna granja de les que hi ha escampades al Pla d’ Urgell?  Haurà deixat per una estona la seva feina mal pagada de guardià d’una propietat que no li va ni li ve. Que tant li fa i de la que no en treu cap més profit que cruspir-se alguna de les gallines que es moren… Poca paga per una feina tant necessària i imprescindible…

Només eren cabòries. Pensaments sense cap fil que els aguantés amb certa fermesa. Per tant, he pensat que el millor que podia fer era seguir el meu camí i que ell seguís el seu. Segurament ja sabia prou bé on havia d’anar… Però no. No ha marxat. M’ha anat seguint, fidel i mans, darrere i feia veure que volia ser el meu amic. Jo no n’estava massa segur que volgués ser amic seu. Què en faria jo d’un amic així, a qui no podia encabir a casa meva. Sempre he dit que un gos no m’agrada en  un pis. Un gos ha de poder moure’s amb certa llibertat, ha de caminar, ha de prendre l’aire…

No he dit ni he fet res. He pensat que millor que decidís ell perquè jo -la veritat- no me’n sentia capaç i del que tenia ganes era de treure’m  les puces de sobre i m’he volgut alliberar d’aquella responsabilitat pesada que ara tot just en vacances em queia. No en te´nia ganes de fer-me ara amic d’un gos desconegut!

I Llavors ha arribat la llum de l’alliberament de responsabilitats; la llum de l’esperança; la meva llibertat recobrada de nou! Allà lluny apareixia un home que -també de cop i volta- he sabut que era l’amo del gos. Però anava dubtant que ho podés ser perquè el gos no hi anava. No marxava de meu costat. Semblava que l’amo podia ser més aviat jo que no pas aquell home que cada cop estava més a prop.

I sí. Quan estava ja a pocs metres  aquell home l’ha cridat pel seu nom i el gos hi ha corregut. Quin descans, Déu meu! Llavors ens hem parat i li he dit: Ja em pensava que m’hauria de fer càrrec d’aquest gos perquè em pensava que anava perdut… Llavors m’ha explicat que no. Que era seu i que l’aviava una estona perquè era molt mans i era incapaç de fer mal a ningú. Que ho era tant, que se n’aniria amb el primer que passés i li fes una carícia…

Em seguit parlant una estona del temps, de la calor, de l’estiu i de les vacances. I jo he anat marxant pensant com en som de semblants els gossos i les persones…

M’he despertat a l’hora de cada dia. Els costums -potser no tant com els vicis, però Déu n’hi do també com n’estan d’ arrelats!- fan que hom faci automàticament les coses. Sense ni adonar-me’n, durant tot l’any em desperto a l’hora de sempre, em rento la cara com sempre, esmorzo i me’n vaig a treballar. Però avui he decidit canviar. Fa un parell de dies que vaig treure el pilot automàtic mental i he començat a canviar les seqüències del meus actes. És que faig vacances!. I durant aquest dies cal canviar, trencar esquemes, costums i horaris i buscar-se espais de llibertat nous i fer que l’esperit retrobi coses adormides i guardades durant l’any en l’armari dels mals endreços que tots tenim en algun racó de casa.

Us deia que m’he despertat a l’hora de sempre. És un d’aquells automatismes que ens costa de canviar. Però avui he volgut començar a dur a terme el meu íntim propòsit de caminar més del que acostumo a fer. Vull procurar moure el meu cul del seient una mica més. Per tant, avui -sense esmorzar- he sortit a caminar cap a La Serra, un dels llocs de Mollerussa on fa de més bon anar. Si us he de ser sincer, tinc encara un altre lloc preferit i millor per caminar: el camí del Salt del Duran. Per anar-hi, cal anar resseguint el Canal d’ Urgell -aigües amunt- i a 5 quilòmetres trobareu un raconet paradisíac (quan està net) que em fa retornar a la meva infància: El Salt del Duran. De petit ni anàvem a berenar i a passar la tarda a recer de l’ombra i fruint de les fonts que rajaven a desdir. En aquells llunyans temps encara es podia beure l’aigua. Ara ja no, perquè les fonts estan totes contaminades.

Avui no hi he volgut anar al Salt del Duran perquè és massa distància per un primer dia. Cinc quilòmetres d’anada i cinc de tornada són massa per començar. Però demà potser ja m’hi atreviré… Avui feia fresqueta i he caminat a gust, tot escoltant música. M’he dedicat a contemplar els camps de panís -amb fileres ben arrenglerades i les pinyes a mig madurar- i els camps de peres a punt de collir. Aquests camps que jo he contemplat s’han salvat de la pedregada que ahir va caure a molts llocs de la plana de Lleida i que ha destrossat la collita en més de 400 hectàrees. La pagesia encara depèn del cel…

Els camps de panís ja fan goig. Les pinyes estan en el punt adequat per a menjar-se-les fregides, cuites a la brasa o per a fer-ne un bon caldo junt amb altres verdures. Vaig menjar blat de moro (aquí al Pla d’Urgell en diem panís) per primera vegada a l’ Uruguai, on és una menja habitual i comuna amb molts altres països llatinoamericans. Allà hi han  varietats millors per a la cuina que no són els híbrids d’aquí, pensats més per a fer pinsos per a les bèsties. De seguida m’hi vaig acostumar i prou que em va agradar… Allà en diuen "choclo" (del quechua chuqllu) i, com us deia, és menja habitual. Cal fer bullir les pinyes senceres uns 15 minuts amb aigua i sal i el resultat és prou bo…

Arribat a casa, una bona dutxa, un bon esmorzar i a descansar ben relaxat. No sé si ha servit com a crònica del meu primer passeig oficialment estival. Però hi he fet el què he pogut! Fins demà, que penso seguir amb aquestes cròniques més relaxades…. 

Segurament que no és el millor per a una economia en crisi, com la nostra d’aquest moment, això de fer pont. Però què voleu que us digui: pels que hem de treballar un dia sí i un altre també, els ponts són una benedicció: Ajuden a desconnectar, tallen la monotonia, des estressen, permeten fer coses que vas deixant per un altre dia i crec que milloren la productivitat (almenys a la llarga….). Com que jo no sóc dels que van a la neu, ni sóc massa de sortir, em quedaré a casa més feliç que un gínjol…

Quan aquest matí he obert els ulls, he pensat: avui no em cal anar a treballar: Què puc aprofitar per fer? He d’anar al banc, he d’anar a una oficina a canviar unes dades, he de portar el cotxe al mecànic, he d’arreglar una persiana que s’ha trencat, he d’arxivar papers, puc anar a caminar una estona…. Tot plegat un munt de coses, però coses diferents a les que faig habitualment. Ompliré d’una altra manera el meu temps i la vida serà la mateixa però diferent.

He anat al mecànic i també feia pont. He arreglat la persiana. He anant al banc. He anat a l’oficina de recaptació d’impostos per canviar unes dades. He caminat una estona. He badat una altra estona a la plaça tot mirant el desplegament que feia TV3 per no sé quins motius. Allà s’hi movia un munt de gent que no us podeu imaginar. Devies estar per gravar alguna cosa… He fet altres minúcies i ara sé que tinc tota la tarda per fer el que em sembli. I demà encara és festa!

Ja ho deia: beneïts ponts! Que el gaudiu els que també en feu. I els altres paciència…que és la mare de la ciència.

Avui he tornat a la feina després d’unes -crec que merescudes- vacances. He tornat al meu ACUDAM de fa un munt d’anys. Una empresa que no és només empresa. Una empresa que dóna feina, que fa una molt bona feina  però que és molt més que tot això.

He tornat a la feina content. Gràcies a Déu, tinc feina. En aquests moments de crisi econòmica que vivim és una sort tenir feina.  Per això no em queixo. I tampoc em queixo de tenir la feina que tinc. No puc dir el que diu el raspall de l’acudit de dalt…

Penso que és una sort tenir feina i és una sort tenir la feina que tinc. Treballar amb els nois i noies amb qui treballo és tant enriquidor i tant bonic que no tinc dret a queixar-me quasi de res més.

És cert que podríem millorar moltes coses i que les nostres relacions podrien ser millors. Hauríem de procurar que  la nostra empresa fos cada dia millor, certament. Però no em puc queixar. Només voldria que haguéssiu vist els petons i les abraçades que ens feien els nois i noies als educadors a mida que anàvem retrobar-nos aquest matí… I les ganes que manifestaven tots de tornar a treballar. Això, estic convençut que no ho trobareu a cap més empresa!

No només no puc dir que tinc una mala feina sinó que he de dir que en dec tenir una de les més boniques que hi ha… Tant de bo tinguem un bon any i ens vagi a tots molt bé.

Miraré de retornar amb il·lusió al ritme del bloc , després d’uns dies de descans, per tal de poder comentar, reflexionar i recollir coses que a mi em semblin interessants. Als que em llegiu, moltes gràcies. Els vostres comentaris em donen ànims per anar continuant.

Mireu, si us he de ser sincer, cada dia tinc menys ganes de viatjar lluny i moure’m frenèticament entre la gentada que arreu s’acumula durant l’estiu.

Mireu, si us he de ser sincer, abans de Nova York, de París o Londres…prefereixo Espinalbet uns quants dies. Com aquests dies.

Contemplar com el sol fa lluir cada racó d’aquelles muntanyes, respirar tranquil·litat i aire fresc, deixar que el món vagi girant allà baix, una mica lluny del nostre racó és quelcom terapèutic i necessari. Temps per pensar, recordar i mirar què val la pena i què no. La memòria recorda només allò que val la pena. S’oblida de tot el demès i fa ben fet. La memòria és molt sàvia i conserva només allò que val la pena ésser salvat i guardat: aquelles persones, aquells llocs i aquells fets que van augmentar i enriquir la meva ànima.

No vull pas dir que no sigui plaent veure món, llocs desconeguts, exòtics i llunyans, però cada vegada en tinc menys ganes. També espero que ja tindré més oportunitats i més temps per fer-ho. Però, de moment, prefereixo les vacances tranquil·les de qualsevol racó de la nostra terra. L’any passat m’ho vaig passar bé al Delta de l’ Ebre. Aquest any, m’ho he passat molt bé en aquest racó tranquil del berguedà.

Avui m’han explicat un acudit que m’ha fet molta gràcia però que també m’ha fet pensar:

Un marit, ja una mica gran, sospita que la seva esposa està perdent l’oïda i vol fer una prova per comprovar-ho. Se’n va a l’habitació del costat on és ella i li pregunta: "Maria, em sents?". En no obtenir cap resposta, surt al passadís i li pregunta de nou: "Em sents?". Tampoc sent cap contesta. Llavors, finalment, decideix atansar-se al seu costat i li fa la mateixa pregunta: "Maria, em sents?". Llavors ella, ja una mica enfadada, li contesta: "Et dic que SÏ, per tercera vegada, pesat!"

A vegades no sentim perquè no escoltem.

A vegades escoltem però no sentim.

A vegades sentim però no escoltem.

A vegades ni sentim ni escoltem.

Sentir és una cosa i escoltar n’és una altra. A vegades sentim música, una conversa, etc però no hi prestem cap mena d’atenció perquè no ens interessa, perquè tenim el cap en un altre problema, perquè estem encaparrats amb les nostres cabòries.

I, com a l’acudit, a vegades pensem que la culpa és de l’altre i resulta que és únicament nostra, per falta d’atenció, perquè hem desconnectat, per estrès, per cansament…

Avui començo les vacances i penso descansar per poder recuperar forces, per poder escoltar millor i sentir el que em diuen les persones, la naturalesa, les flors, l’aire, les notícies dels diaris i de la ràdio. Sentir i escoltar, heus ací la qüestió!

En fi, miraré d’aprofitar aquests dies per viure la vida des de la pau, sense presses, amb més calma. Podré anar "A PEU" per la vida, com pretenia fer al posar el títol al blog. Anar a peu per poder observar millor la vida i treure’n les meves pròpies conclusions.

Bones vacances també als que em llegiu i que també en feu!

En la nostra cultura el pa i el vi són més que simplement aliment bàsic i quotidià. En altres cultures serà l’arròs, la cervesa i qualsevol altre aliment.

El pa i el vi per a la nostra cultura formen una parella indestriable. L’un acompanya l’altre i l’ un fa més bo l’altre. A més d’aliment, per a nosaltres són simbòlics.

En la vida no tot és pa. També hi ha vi. Hi ha els seus moments seriosos, de feina callada, treball senzill, amagat, repetitiu i cansador. Però, de tant en tant, arriben els moments alegres, de celebració joiosa i d’alegria efervescent.

Les persones necessitem les dues coses: Feina, aliment, eficàcia, suor…

Però també necessitem: Alegria, proximitats, respecte, caliu, celebració, amistat…

Necessitem acollir i sentir-nos acollits. Necessitem entendre i ser entesos i acceptats.

Crec que és una bona reflexió per començar un mes de Juny en que s’acaba un curs, es recolliran fruits i es tancaran portes de col·legis, instituts i feines diverses.

Un mes en que el pa i el vi es barregen indestriablement. Un mes en que la feina i les vacances van de bracet.

He gaudit d’uns dies de descans. No han estat només vacances.

Han estat uns dies de descans, de desconnexió.

Uns dies de retrobament amb amics.

Uns dies de compartir vivències i records.

Una dies de celebracions: de la vida en tots els seus aspectes.

Uns dies de celebracions religioses.

Uns dies de celebrar la vida. D’enriquiment de l’esperit.

Són dies que valoro molt en tots els sentits. Ara a esperar les pròximes!

Sant Tornem-hi!.  Vol dir que ja s’han acabat les vacances de Nadal. Demà passat ens tornarem a trobar tota la colla. Parlarem de com han anat les Festes, de si hem menjat molts torrons… En fi, les converses normals després d’uns dies de descans.

Però una cosa noto després de les vacances, després de molts anys de conviure amb nois amb discapacitat intel·lectual: Tots tenen ganes de tornar al taller. No és pas que a casa seva s’avorreixin (potser alguns si, com m’avorreixo jo també en algun moment) o que no s’ho passin bé descansant uns dies de la feina i activitats quotidianes del taller. No és això. En el fons crec que el taller per a ells és una necessitat.

Necessitat de poder estar amb els companys; necessitat de relació; necessitat de sentir que estan fent una activitat útil i, per tant, sentir-se útils, necessaris i important en la vida.

El taller els fa sentir tot això i els professionals que hi treballem també sentim això mateix, tot fent-los-ho sentir a ells. També nosaltres ens sentim realitzats, ens sentim important i ens sentim útils i necessaris. Perquè també nosaltres –tothom- som discapacitats d’alguna forma. Per això penso que també tots nosaltres tenim ganes de tornar al taller.

Tota persona al llarg de la seva vida s’ha de fer autònoma i amo de la seva pròpia persona. Ha d’anar creixent i madurant i aquesta és una lluita que no s’acaba mai. Tinc la meva pròpia vida i he de decidir què faig amb ella, gràcies també a moltes persones que em van ajudant durant tota la vida.

Aquest és el sentit d’anar a treballar -d’anar al taller-, d’engarçar tubs de cortina o envasar ferreteria, fent taller d’autodeterminació o de cuina, fent estimulació multi sensorial, fent atenció fisioterapèutica, fent activitats esportives o qualsevol altra activitat de les moltes que es realitzen al taller.

Tot plegat val la pena perquè ens ajudem els uns als altres i perquè un dia ningú pugui dir:

“Vaig morir-me veient sempre el mateix arbre de casa meva, veient les mateixes formigues, les mateixes parets i el mateix terra”.

Anant al taller, tots veurem més arbres, formigues de diferents colors i mides; cares, cases i paisatges nous. Tots descobrirem una altra realitat i que hi han moltes més coses darrera dels nostres murs. Sabrem obrir un foradet a la paret per tal d’atansar-hi l’ull i veure que, darrera, hi ha un paisatge immens per descobrir.

Han estat pocs dies però els he disfrutat. Només hi havia estat una vegada i coneixia poc tots aquells paratges.Una grata sorpresa. Llocs tranquils, bons païssatges, bon temps… He trobat la gent molt agradable i molt preocupada pel tema de l’aigua. De fet, el delta viu de l’aigua… i la gent de ciutat a vegades no li don la importància que li dóna la gent de pagès.

L’allotjament rural on estàvem, una meravella. Us dic el nom si per cas us interessa.

Es diu ILLA DE MAR i és a Deltebre (La Cava) .

Tags: Vacances