A PEU

Que CIUDADANOS (C’s) és un partit estrany (per dir-ho d’alguna manera) ja ho sabíem des del mateix moment en què el van fundar. Que a Ciudadanos hi ha anat a parar tot un seguit de gent rebotada d’altres partits, gent que aprofita l’ocasió per situar-se en un partit nou i a qui prometen l’oro i el moro; gent que no es pot situar en un partit tradicional com el PP perquè allà els llocs van molt buscats i el pedigrí compta molt, també ho sabíem. Ciudadanos és un partit de gent sense ideologia que es ven fàcilment al millor postor o, si voleu, gent que es presta fàcilment a ser comprada pel capital. Ho veiem a l’hora de les votacions de les lleis que s’han d’aprovar al Congrés dels diputats; Ciudadanos és ple de gent desenganyada -amb moltes pedres al fetge i molta bilis- procedent d’altres partits i que espera tenir en aquest partit algun futur i algun guany econòmic o d’alguna altra mena.

Sempre diuen que ells no són corruptes. El cert és que no han tingut gaires ocasions per demostrar-ho perquè fins ara no han governat pràcticament enlloc. Però de mica en mica es van descobrint cosetes, com les que explica en un llarg però interessant article  Matthew Parish , article que podreu llegir traduït AQUÍ i que revela una obscura trama de corrupció a gran escala, que vincula a Jean Claude Juncker, la Comissió Europea amb la creació i finançament del partit polític CIUDADANOS amb fons públics europeus desviats de forma corrupta i fosca, molt fosca.

L’article ha estat escrit per Matthew Parish a la seva pàgina web. El Dr Matthew Parish és advocat i estudiós de les relacions internacionals, els conflictes ètnics i la guerra civil, i ex membre del personal de manteniment de la pau de les Nacions Unides. Ell diu clarament que aquest escàndol de corrupció majúscul vincula foscos poders de la Unió Europea, finançament del feixisme a Espanya, l’Opus Dei, el Partit Popular i la creació i finançament del partit Ciutadans i és la mostra definitiva de per quina raó la Unió Europea, controlada per una màfia corrupta, amb Juncker al capdavant (un personatge extremadament corrupte, fill i gendre de nazis) actua com actua.

El líder de Ciudadanos, Albert Rivera, s’acaba de comprar un xalet de més d’un milió d’euros en un dels barris més prestigiosos de Madrid però el seu partit veta que els espanyols puguin ingressar com a mínim 800 € al mes i, entre ells i el PP, utilitzen la Mesa del Congrés per segrestar més de 30 lleis de caràcter social o polític. Són projectes de llei aprovats per la cambra baixa, però que fan per manera que el termini d’esmenes es prorrogui de forma continuada, retardant així el seu debat en comissió. La majoria són iniciatives de caràcter social, com la pujada del salari mínim, la derogació de la llei mordassa o la recuperació de la justícia universal.

I si a Madrid hi tenim el tal Rivera, aquí a Catalunya hi tenim l’Inés Arrimadas, cap de llista de Ciutadans a les eleccions del proper 21-D i que avui mateix a Lleida ha deixat anar que “és l’hora de la gent normal, dels ciutadans” i ha criticat els independentistes que no respecten les resolucions judicials o s’indignen quan els citen a declarar. Nosaltres devem ser els anormals o els subnormals, paraula que fa servir un altre conspicu membre de Ciudadanos com és Javier Nart. Aquesta tal Arrimadas ha defensat avui a Lleida un nou impuls del canal Segarra-Garrigues (que em consta que no sap què és ni on és) quan a Madrid no se n’han preocupat mai gens ni mica.

I parlant dels Arrimadas caldria que la gent sabés unes quantes coses d’aquesta família. Rufino Arrimadas, pare d’Inés Arrimadas, va néixer l’any 1937 (actualment té 80 anys). És fill d’un poble de Salamanca, va estudiar dret i es va fer policia. La seva dona té uns 74 anys. El varen traslladar a principis dels seixanta a Barcelona i d’entrada varen viure al carrer Loreto i poc desprès es traslladaren a un pis de la Plaça Tetuan, damunt mateix de l’avui desaparegut Bar Tetuan. Va ser policia de la científica i col·laborador de la Brigada Social dels germans Antonio i Vicente Juan Creix i home de confiança de Tomas Caricano Goñi. Aquest fet li va permetre exercir dues tardes a la setmana d’advocat de gent lligada al règim franquista. Va participar en diferents i múltiples accions policials en la universitat, sindicats, etcètera. Per una bufetada impactant a un estudiant li varen posar el sobrenom de «el correo» (les repartia gratuïtament i a l’engròs). Va ser company i íntim amic d’un tal Calleja i sobretot del petit dels Creix, Vicente. Va fer nombrosos peritatges i informes que varen portar a molta gent a la presó, sent molts d’ells innocents. Era un furibund seguidor del Real Madrid i gran admirador d’en Fraga Iribarne. A casa seva Franco era un Déu. Al seu despatx, a part de la bandera espanyola hi té varies fotografies d’ell, amb la dona i els fills, amb el dictador Franco . Franquistes a morir i encara ho són ja que dos dels fills són membres de la Fundación Francisco Franco. Quan el seu amic Vicente Juan Creix va caure en desgracia es va fer militant actiu de UCD. Martin Villa i ell foren enconats enemics. També va ser molt amic d’en Pablo Porta.

A l’any setanta, degut a una amenaça molt creïble i a instàncies de la dona, va abandonar la carrera policial i es varen traslladar a Jerez de la Frontera, on va néixer l’ara famosa Inés. El seu cosí Moisès els va arreglar la vida exercint d’advocat. L’Inés és el cinquè fill i el seu padrí el famós Moisés Arrimadas, delegado nacional de la vivienda a Cádiz, jefe nacional del movimeiento, governador civil de Cuenca i d’Albacete, i procurador en Cortes quatre legislatures per elecció directa del Caudillo.

Expliquen que Rufino en la seva vida privada era un home jovial, però molt desconfiat i sorrut amb els desconeguts. Tenia molt mala llet, intervenia poc, més aviat feia d’espectador. Els veïns d’habitatge el respectaven, va arribar a parlar el català ja que els germans Creix el parlaven quasi sempre. Per culpa dels seus informes varen empresonar polítics que avui ja són a la reserva com Isidre Moles, Andreu Abelló, Joan Raventós, etcètera. Coll i Alentorn també el va patir.

Diuen els seus companys i els que el van conèixer que tenia un pico de oro. Es veu que aquesta qualitat l’ha heretat la seva filla Inés. No sé si altres qualitats i altres defectes també…

Tags: Partits polítics

Tags: Corrupció, Partido Popular (PP), Partits polítics

Hem sentit a parlar moltes vegades dels pactes amb el diable. Hi ha un munt de llegendes i tradicions a tot Europa que en parlen des de ben antic. El pacte diabòlic consisteix en oferir la pròpia ànima a canvi d’algun favor impossible d’aconseguir per un altre camí. Es fan pactes per aconseguir poder, l’amor d’alguna persona, diners, l’eterna joventut o coses per l’estil. Aquests dies són dies de pactes als Ajuntaments o en algunes Comunitats autònomes i alguns d’ells resulten estranyíssims i molt difícils d’entendre. La primera sensació que fan és que són pactes diabòlics ja que, a canvi d’un càrrec per a tu, n’hi ha d’haver una altre per a mi, deixant de banda principis, promeses i paraules que –com se sap. se les emporta qualsevol ventada.

I així anar fent. Amb l’única condició de tocar poder de prop, una poltrona on aposentar el cul i uns calaixos ben grossos on guardar el principis, alguns polítics es passen aquests dies de pactes abans d’anar a la platja i fer vacances. Aquí és on s’escau exactament allò del Grouxo Marx: “Aquests són els meus principis; si no us agraden, en tinc uns altres”. La política, com en altres ordres de la vida, no sempre funciona per principis ètics clars i nets. Més aviat es mou entre dues aigües i entre llums. I sovint amb aigües brutes i poca, molt poca, llum. No sé si algun dia això canviarà i si n’aprendrem una mica d’alguns països on la res publica és una cosa força més clara, pública, i es fa amb llum i taquígrafs. Aquí no hi estem acostumats i encara no ho exigim prou. Per això encara posem massa confiança en polítics d’aquest estil.

Tot això no vol dir pas que sigui enemic dels pactes. En tots els ordres de la vida crec que són inevitables per tal de poder viure o, almenys, sobreviure. Pactem amb els amics, amb la família, amb els veïns. Pacten els mestres amb els alumnes; pacten els entrenadors de futbol amb les seves figures… Pactar és bo. Les treves són bones. Les negociacions en tots els terrenys són sempre convenients, necessàries i, molt sovint imprescindibles. El que no accepto com a bo o legítim són els pactes contra natura. Vendre’n l’ànima al diable no acostuma a sortir a compte, tot i que tot hi hem estat temptats alguna vegada i potser ho hem fet i tot. Adulterar els principis propis tampoc acostuma a sortir a compte perquè més d’hora o més tard es fa present el fracàs. Em sembla que tots nosaltres hem sentit el propi fracàs -més o menys gran- per haver abandonat pel camí principis que consideràvem imprescindibles per poder viure amb dignitat. Poques persones han sigut sempre totalment rectes i poques persones poden dir que no s’han desviat ni un centímetre dels seus ideals. I si n’hi ha alguna, cal fer-li un monument i prendre’n exemple tots plegats.

Els fracassos, en aquest terreny, són molt comuns i tampoc cal estranyar-se’n. Però caldria que els evitéssim sempre que puguem i molt més ara que tots parlen de regeneració, neteja i començar de nou. Si els nostres polítics fan pactes lògics, naturals i beneficiosos pels ciutadans, tots ho entendrem, i fins i tot els aplaudirem.Ala Ajuntaments això sembla més fàcil, fins i tot, perquè els temes són molt propers al ciutadà. Altres tipus de pactes no els entendrem mai a la vida, per més que ens els expliquin pel dret i pel revés. Són legítims? Són necessaris? No s’han preguntat si a la llarga no hi sortiran perdent?. Sembla que no s’ho plantegen això. O si s’ho han preguntat i ho han analitzat, no els importa gaire. Calen menys paraules, menys explicacions d’allò que havien dit i més fets. Tot el que no sigui pactes que pensin en el ciutadà no els entendrem i cal condemnar-los.

Tags: Pactes, Partits polítics, POLÍTICA

Aquestes paraules del títol d’aquest apunt són del malaguanyat bisbe Antoni Deig i podríem dir que copsen perfectament el seu tarannà. Amb aquestes paraules tan sàvies vull retre-li un altre cop el meu homenatge com a patriota, home d’església i home savi. Ser bisbe és ser germà, ser pare, ser pastor, però també és saber manar. Saber fer tot això no és fàcil i ho saben prou bé els pares i les mares, els germans, els governants i tots els que tenen una responsabilitat important, sigui dins de l’església o fora.

Però saber manar bé és importantíssim. Aquestes paraules del bisbe Deig servirien perfectament a tothom que tingui una responsabilitat i haurien de tenir-les escrites a la paret del seu despatx tots els que manen. Per manar s’ha de fer coses (sobretot les més convenients per la gent); s’ha de fer fer coses, o sigui, s’ha de delegar a persones que puguin col·laborar. I la que potser és més important i que no es té mai en compte: s’ha de deixar fer a la gent perquè hi ha molta gent amb iniciativa i que en sap infinitament més que els mateixos que manen. Cal no posar massa impediments (els estrictament necessaris) i deixar que la gent tingui iniciativa.

A la dècada del 50 es va publicar a Itàlia un simpàtic llibre de Giovanni Guareschi titulat "El petit món de don Camilo", que relatava les peripècies polítiques locals centrades en els enfrontaments cordials entre el rector Don Camilo i Peppone, el mecànic i alcalde comunista del poblet. En un dels episodis i davant una notícia d’importància, aquest últim convoca els seus camarades a la plaça i des d’ella crida, mirant al balcó de la municipalitat: "Que surti l’alcalde, que surti l’alcalde!". Fins que el seu fidel lloctinent – li xiuxiueja a cau d’orella: "Peppone, l’alcalde ets tu …"

Hi han autoritats que encara no s’han adonat que manen i que tenen a les seves mans el poder fer coses. N’hi han d’altres que s’adonen –ara que ja no són al govern- que van ser autoritats i van poder fer coses i no les van fer. I ara exigeixen que les facin els que han vingut darrere seu. Fa riure, certament, exigir que es facin coses en un moment de crisi brutal, quan aquestes mateixes coses no es van voler fer en temps de bonança econòmica. Deia que fa riure per no dir que fa plorar. Les autoritats han de saber que tenen el poder de fer coses i, per tant, l’obligació de fer-les. però els demés tenim l’obligació també d’ajudar-los a fer-les i facilitar-los una mica les coses.

Catalunya està passant un moment molt delicat i em dóna la sensació que si no ajudem tots a posar-hi el coll no ens en sortirem. Quan dic tots, vull dir: partits polítics, sindicats i la societat civil en general, representada pels empresaris que han tingut la sort de que encara els vagin bé les coses. Justament en èpoques de crisi com aquesta, mentre uns s’ofeguen n’hi ha d’altres que no només no sobreviuen, sinó que poden aprofitar l’ocasió per fer calers llargs. Són aquests darrers els que en aquest moment haurien d’ajudar més.

I en quant als partits polítics, el qui governa a Madrid en majoria és el PP.  Jo em pregunto: per què no facilita una mica les coses a Catalunya, que està mirant de fer els deures amb grans sacrificis? Just estan fent tot el contrari i segueixen anant en la mateixa línia de sempre: treure competències, ser més exigents amb nosaltres que en ningú més, treure’ns poder i enfonsar-nos del tot per tal de poder dir després que ens rescaten… Una autèntica vergonya! No hi ha excuses per l’error en un moment tan delicat -ni per part de Madrid ni per part de Catalunya- perquè els que pagaran els plats trencats seran els més pobres de tots els ciutadans (que són els que els paguen quasi sempre). No n’hi pot haver marge d’error en aquest moment on sembla que es dóna la “tempesta perfecta”, com no hi pot haver excusa al fet que els principals responsables de la gestió es facin els distrets i mirin la situació com Peppone mirava al balcó de l’alcaldia.

L’autoritat s’ha d’exercir sense por i sense complexos. Ja hem patit massa temps el deixament de les responsabilitats que van fer els governs dels tripartits que, l’un per l’altre, ni feien ni feien fer ni deixaven fer. Jo no seré qui defensi aferrissadament i absoluta el govern de CiU perquè trobo que encara és massa tebi en moltes qüestions fonamentals per al nostre país. Però, si us plau, ajudem-lo una mica, sobretot a l’hora de plantar cara als escurabutxaques de Madrid! A fi de comptes, hi sortirem guanyat tots.

Tags: Bisbe Deig, Església, Partits polítics, POLÍTICA

En dibuixant CORTÉS, sempre tant sensible amb l’actualitat i sempre tan compromès amb els més febles i més petits (els que no tenen veu) de tots els àmbits de la societat, una vegada més encerta amb l’acudit que publica avui al seu blog EL HERMANO CORTES, que us convido a visitar.

Com ell, ens podríem preguntar qui ha guanyat en aquestes eleccions i, sobretot, ens podríem preguntar qui ha perdut o qui hi perdrà. Perquè, tal com estan les coses, ja no sé si el problema i la solució és entre les polítiques de dretes i esquerres. Massa vegades hem comprovat que són força semblants i que les sensibilitats que tenen uns partits i altres són, per desgràcia, força semblants.

I dic “per desgràcia” perquè qui mana a hores d’ara són els mercats i el seu immens i salvatge poder. Són ells qui guanyen sempre i són els més pobres (en tots els sentits de la paraula) qui perden. Per això el pobre de l’acudit és tan escèptic i, de fet, tan li fa qui hagi guanyat perquè ell perd sempre i amb tots.

La guanyadora de qualsevol dels comicis que es facin hauria de ser sempre ser la democràcia, responsable de buscar aquelles persones que sàpiguen portar la societat sencera (sense que ningú es pugui sentir exclòs) cap a millores personals i socials i lluitar contra la pobresa, les desigualtats i la misèria dels que d’alguna manera la vida els ha exclòs. Econòmicament parlant, aquests són molts i cada dia són més; alguns potser amb culpa, però molts altres sense cap mena de culpa, sinó simplement fruit de circumstàncies personals nefastes.

Però no hi ha només els exclosos per les tamborinades de l’economia. Hi ha també els exclosos polítics, les minories que no poden fer sentir les seves veus. També aquests es poden sentir exclosos i, en realitat ho són. La democràcia autèntica és poder exercir tots els drets que hom té pel fet de ser persona. I un d’aquests drets és el de l’autodeterminació, cosa que els hauríem de recordar sovint als nostres governants, siguin del color que siguin.

Tags: Eleccions, Partits polítics, POLÍTICA, SOCIETAT