25 nov. 2015
“Por la gracia de Dios”
Ser franquista no és cap pecat. Tothom pot ser i pensar el que vulgui . Només faltaria! No és cap pecat, però sí que trobo que, a aquestes alçades del partit, és ser molt curt de vista i no voler veure i acceptar un munt d’evidències que amb el temps han anat aflorant després d’una colla d’anys d’esforços per preservar un mite que alguns han procurat cuidar com fos.
Ahir, vaig saludar un senyor conegut meu que feia temps que no veia però es veu que em deu llegir de tant en tant. Només saludar-nos i només començada la conversa, em va retreure l’apunt que vaig escriure amb motiu de la mort de Franco. No només no estava d’acord amb el que jo deia, sinó que de seguida va saltar cap al tema dels diners gastats en les “ambaixades catalanes” i amb el tema de la independència, tot afirmant que ell no era independentista (no calia que m’ho digués, doncs jo sabia prou que ell era un vell admirador de Franco) i que veia aquests temes de molt diferent manera. Després d’intercanviar uns breus punts de vista, vam haver de deixar la conversa perquè érem en un acte que estava a punt de començar; van quedar que deixaríem el tema per un altre dia…
Tothom té el dret de ser franquista –i també a no ser-ho, suposo- i dormir amb una foto de Franco a la tauleta de nit (com vaig veure una vegada a casa d’un industrial de la pell de Vic), perquè gràcies a Franco molts havien pogut conservar i augmentar el seu patrimoni i es van poder enriquir aprofitant molt bé aquells llargs anys de “movimiento” en què uns colla procurava que tot estigués quiet i ben quiet . És absolutament normal aquesta manera de pensar en una persona que es pot aprofitar de les circumstàncies sense haver de donar comptes a ningú. És normal, però és molt poc ètic veure les coses només des del punt de vista dels propis interessos. Si volem ser una mica respectuosos amb la realitat i la veritat, ens cal obrir una mica els ulls i veure tot el conjunt. Només d’aquesta manera tindrem la visió panoràmica de tota la realitat i tindrem els elements necessaris per ser una mica justos.
No tenia cap intenció de parlar de Franco avui, però la breu conversa amb aquest senyor m’hi ha portat. Quan parlem de Franco i del franquisme quaranta anys després de la seva mort i, per tant, amb força perspectiva i amb prou temps per a que les coses hagin pogut agafar el solatge i el pòsit que, com en el vi, dóna el temps i els repòs, no ho fem sense motius. Durant aquests anys s’han anat coneixent més i més coses (i no pas gaire bones) de Franco i de la seva família. S’han escrit biografies serioses i estudis de tota mena. Si encara hi han franquistes convençuts no serà pas per falta d’informació contrastada. Si encara hi ha franquistes tan i tan convençuts com aquests dels que parlem és perquè són molt curts de vista i no volen veure la realitat. Llegia fa un parell de dies un article del periodista Juan Miguel Baquero a ELDIARIO.ES on parlava, per exemple, de que Franco va acumular una fortuna de 400 milions gràcies a tot un entramat corrupte que havia teixit entorn seu. En el seu article cita historiadors prou seriosos com Ángel Viñas que diu que “Franco se consideraba el Estado, España. Necesitaba dinero y se apropió de él” (La otra cara del caudillo (Crítica, 2015). Aquesta obra, o altres com les de l’hispanista Paul Preston, no fan més que fer un pas més en tot el seriós procés de desmitificació que han anat fent durant aquests anys historiadors seriosos i objectius. També cita noms com el del periodista Mariano Sánchez Soler (“Los Franco S.A.” o “Ricos”) o l’historiador José Luis Gutiérrez Molina.
Tots els historiadors seriosos es van posant d’acord en que Franco va ser un gran corruptor i un gran corrupte, tot i que ‘no se’n sap de la missa la meitat’ com diu l’historiador Francisco Espinosa: “No se sabe mucho más de lo publicado hasta ahora. Aquí no se conservan los archivos de los presidentes ni mucho menos de los dictadores”. L’enriquiment il·lícit no va quedar-se només en l’autòcrata sinó que va fer sorgir ben aviat entorn seu tota una oligarquia franquista que va durar fins la transició i que s’ha anant esfilagarsant i podríem dir que d’alguna manera encara és ben present en alguns àmbits.
“Francisco Franco, caudillo de España por la gracia de Dios” ha resultat ser, a fi de comptes, a més d’un sanguinari dictador, un gran lladre (espero que no sigui també ‘por la gracia de Dios’) i al seu costat queden curtes totes les trames Gürtel, tots els Bárcenas, Correas i tot el reguitzell d’actuals corruptes. De fet, val a dir que moltes de les coses que estem sofrint aquests darrers anys són fruit d’aquest llarg mestratge del dictador i va crear un status quo del qual encara no n’hem sabut sortir. Aquí sempre s’ha fet els ulls grossos amb la corrupció política. El PP actual –amb Rajoy al davant- n’és un bon paradigma amb la brutícia dels sobresous ben demostrats durant anys i ben repartits entre aquesta camarilla del PP. Aquests mentiders compulsius són els hereus directes d’aquest caudillo i fan servir exactament els mateixos mètodes. Ens explica l’escriptor Ramón Cotarelo que, després de varis intents inútils, va poder alquilar a la xarxa la pel·lícula “B” de David Illudain (interpretada per Pedro Casablanc (Bárcenas) i Manuel Solo (jutge Ruz) amb guió de Jordi Casanovas. LA VOZ DE GALICIA es pregunta què passa amb aquesta pel·lícula sobre els papers de l’ex tresorer del PP que només s’ha pogut projectar en 16 sales i costa trobar als llocs on en lloguen. Es veu que és una bomba i fan tots els possibles perquè no exploti. La pel·lícula reprodueix al peu de la lletra les declaracions de Bárcenas davant el jutge Ruz a l’ Audiència Nacional on revela la trama de finançament il·legal del partit durant 20 anys, els pagaments i els cobraments en negre, els sobresous periòdics d’alguns dels principals dirigents, especialment Mariano Rajoy i María Dolores Cospedal on el mateix Bárcenas afirma haver entregat en mà 25. 000 euros a cadascú.
Podríem seguir rebolcant-nos en aquestes aigües pútrides i no acabaríem… No sé si val la pena perquè la història anirà posant les coses al seu lloc. Però d’una cosa sí que n’estic segur: que els que encara continuen sent franquistes, o be viuen a la lluna, o tenen mala intenció i segueixen amb els seus ressentiments personals. I, què voleu que us digui, crec més en aquesta segona possibilitat.
Dilluns parlava d’una Església simpàtica, d’una Església on hi havia gent com el Bisbe Deig o Mossèn Huguet, que es feia estimar i respectar per tothom. Aquesta és una cara de l’Església que, per sort existeix i és molt nombrosa. És l’Església que, a imatge i semblança de Jesús, passa pel món fent el bé i mirant de fer-lo millor per mitjà de l’amor.
Franco va morir el 1975 però el franquisme segueix força viu en algunes capes de la societat i, més o menys amagat, en punts neuràlgics d’organisme oficials, governs, funcionariat, cossos i forces de l’ Estat, poder judicial, etc. Massa sovint surten als diaris personatges que mostren, sens cap mena de vergonya ni rubor, tics franquistes que després de 40 anys ja seria hora que haguessin desaparegut.
Ja sabem que hi han nostàlgics i, d’alguna manera, tots ens en tornem quan ens anem fent grans i recordem coses de la nostra infància. Però s’entén que sentim nostàlgia de les coses bones i dels bons records i ja no s’entén massa que encara hi hagi nostàlgics de personatges tan tràgics com Franco, Pinochet, Hitler, etc
Llegeixo la notícia que l’Ajuntament de València va prohibir La Muixeranga i l’Himne de la República en l’acte d’homenatge a les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes del Cementiri de València que es va celebrar el diumenge 18 d’abril a les 12 hores al mateix Cementiri de València.
Normalment darrere d’una estètica determinada hi ha una ètica. Podríem dir (encara que hi hagi excepcions) que certes estètiques ja delaten. Resulta que al Parlament Europeu a Brusel·les s’hi exposa de manera permanent un exemplar de la Constitució espanyola amb simbologia franquista de l’àliga, el jou i les fletxes. li va portar el Sr. Trillo del PP i allà ha quedat. No sé sí algú no se n’havia adonat en tots aquests anys o és que ja els va bé que hi sigui a la majoria de diputats. 
