A PEU

Tags: El Pla d'Urgell, Natura

Tags: Castellnou de Seana, El Pla d'Urgell, Emocions, Familia, Jubilació, Vellesa, Vida i mort

Salvar la nostra pròpia identitat ha estat i està sent la feina callada de molta gent al llarg dels anys. Al període conegut com La Renaixença hi va haver molta gent que va fer feina de formigueta per salvar d’alguna manera la nostra llengua, les nostres tradicions i tot el que actualment és conegut com a cultura popular o folklore. Alguns d’aquests folkloristes foren : Marià Aguiló, Francesc Pelagi Briz, Francesc Maspons i Labrós, Pau Bertràn i Bros, Aureli Capmany, Joan Amades, Ramon Violant i Simorra, Valeri Serra i Boldú.

Aquest darrer és de la nostra terra i en aquest apunt d’avui el voldria recordar. Valeri Serra i Boldú (Castellserà-Urgell- 1874 – Barcelona 23 de juny de 1938) ha estat un dels més destacats estudiosos del folklore català. Estudià als escolapis de Balaguer i després peritatge mercantil a Barcelona. Des que el 1896 conegué Jacint Verdaguer, féu de veritable deixeble i col·laborador seu, especialment a la revista “La Creu del Montseny” (1899-1900), i compartí el seu ideari de catalanisme catòlic i conservador, alhora que anà encarrerant els seus interessos envers el folklore religiós, seguint el consell de mossèn Cinto.

Mort Verdaguer, i casat i instal·lat a Bellpuig, Valeri Serra fundà i dirigí el setmanari “Lo Pla d’Urgell” (1912-1921), a través del qual participà activament en les qüestions de caire econòmic, polític i religiós que es donaren en aquells temps a la gran plana urgellenca. Hi publicà també en forma de seccions o sèries d’articles, obres importants com el Calendari folklòric de l’Urgell (1914-15) i Mossèn Cinto Verdaguer (1915).

Periodista, biògraf de Verdaguer i folklorista, l’any 1919 es traslladà a Barcelona on féu de professor a l’Escola d’Agricultura. Treballà a l’administració catalana i després a La Vanguardia. Reconegut ja com a periodista i folklorista professional, publicà monografies d’interès turístic sobre Bellpuig, Tàrrega, Lleida, reculls de rondalles, el Llibre d’Or del Rosari a Catalunya (1925) i una revista especialitzada en estudis de folklore, l’Arxiu de Tradicions Populars (1928-1935).

Voldria aportar avui unes interessants Notes de viatge escrites el 1900 en les que descriu amb tot tipus de detall com era la festa d’un bateig en aquell temps. Jo, tot i haver nascut una bona colla d’anys després, recordo molt bé com algunes d’aquestes escenes que explica la narració es conservaven exactament com quan jo era petit i anava a “plegar” confits als batejos i als casaments al meu poble… Gaudiu-la exactament tal com ell la va escriure.

NOTES DE VIATGE. Valeri Serra i Boldú (1900)

Me van venir a buscar a Linyola per anar a un bateig a Poal, un poblet del cor del Pla d’Urgell que “si de dia sempre hi penso,lo somio cada nit”.

La tartana anava tot lo de pressa que puga anar un vehícul, deixant enrere camps i vinyes, i, com que la distància és petita i la carretera molt bona, en un santiamén vàrem ser-hi.

La gent que havien de concórrer al bateig anaven arribant. Primer la padrina, després lo padrí; la padrina, que era casada, acompanyada de dugues amigues també casades. L’acompanyament del padrí era compost de més solters que casats, ja que era solter qui convidava.

I, mentre se feien los preparatius d’arreglar la comitiva per anar a la iglésia, a la cuina tot era plomar feram i coure carn a la graella.

S’ordenaren la canalla dels sillonets i tovalloles, darrere seu s’arrengleraren los hòmens i a darrere la padrina amb les acompanyantes. Quina patxoca feien aquelles tres joves totes tres fresques i més eixerides que un pèsol! Tancava la comitiva la madrina o llevadora portant agombolada la criatura que en prou feines se veia, ja que estava ficada entremig d’una pila de robatge de lo que més bo que hi degué haver a les botigues.

Los repics de les campanes, que van sentir-se promptament, indicaren que la paga havia sigut bona per als campaners i ens convencérem de lo mateix al sentir lo que durava la tocada.

Ja tinguérem cristiana la criatura i ens disposàrem a sortir mentres lo padrí, en Joanet de Térmens, amania els confits.

Sortir al carrer i voltar-nos tota la canalla del poble tot va ser u: lo padrí va començar a tirar confits i la comitiva es desfeia, xiquets, xiquetes i dones se disputaven fins un confit que anava on anava i la qüestió era agafar-lo. Aixís i després d’esparramar unes quantes lliures de confits i, mentres tots los elements citats del poble anaven arroplegant los confits que havien caigut a les entrades i per les arreus que hi havia pel carrer, entràvem a casa.

Nos disposàrem a tirar coses seguint la costum del país i sortírem al balcó amb una paperinassa de confits i un cove de nous. Tirant-les per tots los indrets del carrer va repetir-se l’escena de la sortida de l’iglésia tirant confits: tothom se’n barallava.

La Narcisa, padrina, i les seues acompanyantes Casilda i Josepa no es van volguer quedar enrere i també varen sortir a distribuir bones platerades de confits.

Després se va donar la paga als dels sillonets i tovalloles, consistent en mitja presa de xocolata, lo mateix que als amics i companys del petit hereu de la casa.

I una vegada s’hagué complert amb lo poble, la casa va disposar-se a complir amb la gent del bateig.

Vam sentar-nos a taula i, entre la gresca que és de suposar, vàrem anar buidant aquelles plates acurullades de costelles i rostits de tota mena.

I, com que entre una cosa i altra s’anava fent tard, van començar a arreglar-se les tartanes i marxaren los demés lluny cap a Térmens i després los de Bellvís quedant-nos a dormir allí nosaltres per a esperar la Narcisa i la Pepa que, junts amb la Casilda, devíem anar a Linyola al dia següent.

A Linyola vam entusiasmar-nos per a fer una altra festa plegats a Ivars, i mentres nos despedíem fins a dos dies més tard, jo m’engrescava per anar a Bellcaire.

De matinet, entre tres i onze anàrem a Bellcaire a l’endemà, a saludar la família i bons amics que hi tinc.

Vegérem a la parentela, saludàrem al diputat provincial don Francisco Corberó, a sa distingida senyora i hermosa filla Xaviera, acompanyats sempre de la Marieta, la cosineta aixerida.

Eren les set del dematí següent que en Francisco Bosch ens passava a buscar per anar a dinar a Ivars.

Amb los parents i amics anàrem a veure els adornos de l’altar del Mes de Maria, a la Mare de Déu de l’Horta en sa capella i a beure un vas d’aigua a la fonteta de la Mare de Déu per agafar millor gana per a fer aixís més honor al dinar que engiponà la Dolors.

Mossèn Ramon no perdonà medi de fer-nos agradable l’estada, i val a dir que entre la Magina i el Valeri Segarra ens van donar a entendre que lo mateix era marxar aquella nit que a l’endemà al dematí.

Ho acceptàrem amb la Casilda i, tot recollint cançons populars i procurant distreure el dia esperant que parés de ploure, vingué la tarda sens que ho logréssim. Però no parà i calia anar a veure la senyora Josepa fins a Bellvís que, per cert, me guardava tot un sarró de cançons de ronda.

Valeri Serra i Boldú, «Crònica. Notes de viatge», Lo Teatre Regional, núm. 437 (23 de juny de 1900).

Vull fer notar que les fotos són tretes del blog Memòries de Poblet i són propietat de Celvisió, i pertanyen a la seua pàgina www.celvisio.com,

Tags: CULTURA, El Pla d'Urgell, LITERATURA

Cosme III de Mèdici, príncep hereu del gran ducat de Toscana,  va fer un llarg viatge per Espanya i Portugal des del 18 de setembre de 1668 fins al 19 de març de 1669. Posteriorment, va continuar el seu recorregut per Irlanda, Anglaterra, Holanda i França.

A Espanya, va iniciar el viatge a Catalunya i va anar visitant diferents ciutats i pobles fins arribar a Extremadura.  Des de Badajoz, el dia 9 de gener va passar a Portugal per tal de continuar el seu viatge allà.

Cosme de Mèdici anava acompanyat dels escriptors Lorenzo Magalotti iFilippo Corsini que van anar prenent notes del viatge. A la Introducció deViaje de Médicis por España y Portugal, se senyala:

«Por la impresión que dan los pueblos, tenemos que decir, a nuestro pesar, que la impresión que los viajeros se llevan no parece ser demasiado halagüeña. La condición, generalmente miserable, suscita unos juicios no siempre amables […] Pero, aparte del carácter miserable que se reconoce a esos pueblos, lo que más disgusta a los refinados florentinos es la suciedad que domina en ellos. Y no sólo pueblos, o pueblecitos como Torrija o Guadalajara, sino ciudades como Alcalá, las que presentan calles generalmente intolerables por el mal olor determinado por la costumbre de vaciar en ella, durante el día, las peores suciedades.»

A Cosme de Mèdici també l’acompanyava el pintor i arquitecte Pier María Baldi que va fer una interessant col·lecció d’aquarel·les, amb vistes panoràmiques d’algunes localitats per on passaven i que il·lustren la crònica del viatge.

Les aquarel·les que il·lustren la crònica oficial que va redactar Magalotti es poden visualitzar, si es té una mica de paciència, fent clic a la imatge:

Viaje de Cosme de Médicis por España y Portugal (1668-1669) [Material gráfico] : láminas / [por
 Pier Maria Baldi] ; edición y notas por Ángel Sánchez Rivero y Ángela Mariutti de Sánchez Rivero
 . -- Madrid: Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, Centro de Estudios
Históricos, [1933] (Fototipia Hauser y Menet)
3 h., LXXI lám. en una carpeta ; 50 x 63 cm

MAGALOTTI, Lorenzo, 1637-1712
Viaje de Cosme de Médicis por España y Portugal (1668-1669) / edicion y notas por Angel Sánchez Rivero y Angela Mariutti de Sánchez Rivero. – Madrid : Sucesores de Rivadeneyra, [1933]. – XXVI, 347 p. + 1 pasta (3 f., 71 estampas) ; 25 cm, 51×67 cm

Quina la fem? blog de J M MIR  és un blog que publica interessants dades històriques, geogràfiques i de cultura popular, especialment de les nostres terres de ponent. Avui li copio aquest apunt que fa referència a l’aquarel·la de Mollerussa  que va fer Baldi en aquest viatge.

[723] Mollerussa, un petit poble del segle XVII

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.

Detall de l’obra d’aquest dibuixant italià, que acompanyà, entre setembre de 1668-69, el príncep hereu del Gran Ducat de Toscana, Cosme III de Mèdici, un dels prínceps renaixentistes més destacats de la seua època, i que d’acord amb les idees del moment volia ampliar horitzons i veure món. Pier Maria Baldi pintà aquarel·les de les ciutats per on la comitiva ducal va anar passant durant aquell any i les làmines que ens han arribat són un dels més destacats retrats de les poblacions i ciutats ibèriques siscentistes. Segurament, aquesta és la primera vista mai feta de Mollerussa, fa uns tres-cents cinquanta anys.

La present imatge no pot fer honor a l’original. Vista en mida grossa, és desoladora: ni un arbre, ni un signe de vida fins allà on la vista allarga. Això era la plana urgellenca: el clot del dimoni, temperatures extremes d’estiu i d’hivern, un graner els anys que plovia, un pla desèrtic els anys de sequera (cliqueu damunt per fer la foto una mica més gran).

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
L’animació humana de la imatge, situada a l’extrem, encara la fa més inhòspita. Sota aquells bats de sol, el trànsit per la plana lleidatana de població en població no era gens agradable. La solitària creu de terme marcava l’arribada al poble venint de Lleida en direcció cap a l’est.

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
Detall dels dos viatges a cavall de mules i del seu criat, a peu.

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
Cap arbre a l’horitzó, només la solitud que la creu de terme encara reforçava, allà gens acompanyada. No ho conec del cert, però diria que no, que aquesta creu, probablement d’origen medieval, no ens ha pervingut fins avui.

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
Detall del poble envoltat d’un mur que més aviat fa l’efecte que és de tàpia més que no pas de pedra.  En primer terme, la portalada d’accés que es trobava venint de Lleida. La vila no tenia gaires cases, era prou petita. De fet, així serà fins a l’arribada de l’aigua del Canal d’Urgell. Destaca la torra rere la portalada, al costat d’un casalot que podria ben bé correspondre’s amb la coneguda Casa Forta, que féu les funcions d’ajuntament fins als anys 1950.

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
L’església de Sant Jaume, llavors a la dreta. El canvi de situació es produí a mitjan segle XX. Llavors, Isidre Puig Boada, arquitecte diocesà, presenta un projecte de construcció d’una nova església, prevista a l’altra banda de carretera d’on es trobava l’església vella. En l’expedient de reconstrucció, s’informa d’un acord amb l’Ajuntament per tal de rectificar el traçat de la carretera que passava entre la Casa Consistorial i les restes de l’església parroquial, de manera que l’Ajuntament adquiria el solar i restes de la parròquia, i a canvi li cedia un solar contigu a la municipalitat d’aleshores. Aquest acord tardà anys a portar-se a terme, i les restes de l’església vella no foren definitivament enrunades fins a l’any 1957, per bé que les obres de l’església nova s’havien començat l’any 1949 i s’inaugurava l’any 1952.

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M.Baldi.

Detall del mur de la vila per la banda oest, mentre que per la contrària sembla com si les mateixes cases s’afilerin per fer un carrer de vila closa.

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M.Baldi.
Detall del poble per la banda més oriental, arribant de Tàrrega i Bellpuig. Sembla que unes pletes i un hostal rebien el viatger que creuava el pla.

Tags: El Pla d'Urgell, Mollerussa

Tags: El Pla d'Urgell, Estany d'Ivars i Vila-Sana

Fa poc més d’una setmana que va arribar la notícia. Es rumorejava de feia temps, però sempre hi havia l’esperança de que a última hora algú el salvaria. No ha estat així. Les entranyes dels bancs no acostumen a tenir sentiments. La pela és la pela!

Ja molts altres han parlat del que va significar aquest mític complex de lleure durant 39 anys, que és el que ha durat al cap i a la fi.  Han estat vàries les generacions que han gaudit de l’establiment, sigui de la discoteca o del restaurant i se’n podria escriure un munt d’històries. De fet algú ja ho ha fet, i per aquest motiu m’ha vingut de gust recollit un text del conegut escriptor lleidatà Vidal Vidal.  Mitja Espanya coneixia la Big Ben i va esdevenir sense cap mena de dubte un fenomen sense precedents a l’època dels 80. Era capaç de congregar milers de persones de tota Catalunya, Aragó i fins i tot d’altres llocs d’Espanya. Fins i tot s’hi havien organitzat autocars des de ciutats llunyanes per poder gaudir de les actuacions d’artistes de primer nivell que hi venien a actuar.

Va provocar un revulsiu en relació a la composició de les parelles dels casaments per la interrelació comarcal, molt tancada fins aleshores, i sols reservada als pocs que sortien a estudiar fora de casa, tot un fenomen demogràfic que va transformar molts pobles.

Com alguns ja han fet notar, era lògicament insostenible que a les comarques de Lleida hi hagués dues discoteques de les més grans d’aquell temps. Però van conviure i retro alimentar-se l’una a l’altra durant molt temps. El món ha canviat, els models d’oci també i la crisi econòmica ha acabat de fer-hi la resta. En aquests darrers anys aquest sector ha anat esllanguint-se i han anat caient les més petites. Però ara també li ha arribat l’hora a les grans. Primerament va morir la Wonder de Lleida i ara la Big Ben de Mollerussa (que, en realitat, estava situada al terme municipal de Golmés).

L’ escriptor Vidal Vidal la veia així fa ja uns anys:

Generació Big Ben (Vidal Vidal-1999)

Un nom ha dominat el panorama lúdic a les comarques de Ponent durant dues llargues dècades, des de principis dels setanta a meitat dels noranta: Big-Ben. La macro discoteca dreçada entre Mollerussa i Golmés ha exercit un protagonisme gairebé exclusiu, a penes sense competències. Però a banda de la seva dimensió com a centre d’esbarjo juvenil, aquell complex recreatiu ha funcionat com a gresol de veïnatges diversos, trencant la tradicional endogàmia localista dels pobles d’aquestes comarques, que en realitat no han estat tan sols les limítrofes: en els temps àlgids del Big-Ben, es comptaven per centenars els clients provinents de paratges ben allunyats, des de l’Alt Pirineu fins a la ciutat de Barcelona, o algunes poblacions d’Aragó endins. Mai no es va arribar a fer un estudi estadístic de la procedència dels parroquians de la casa —la Casa Gran, com la coneixíem els assidus, i ha estat una llàstima, perquè el resultat hauria donat algunes sorpreses curioses.

Però què era —i és encara, perquè Big-Ben continua obert, però ja sense aquell paper hegemònic, per bé que encara majoritari en el sector— allò que atreia tan poderosament els joves i no tan joves que feien fins a tres o quatre hores de cotxe cada dissabte i diumenge per passar una estona en aquesta mena de paradís de l’oci nocturn, aquest modern mercat de cares boniques, que haurien dit els folkloristes decimonònics del país, incapaços d’imaginar les magnituds d’un tal fenomen. Un fenomen social. Hi ha hagut explicacions de totes classes, incidint sobretot en l’efecte multiplicador de la multitud congregada: gent crida gent.

Una tal concentració, setmana rere setmana, al llarg de tants anys, va propiciar un desert dins d’aquest àmbit a les contrades veïnes, però també a la llarga l’aparició d’establiments menors —en certa manera subsidiaris— a la mateixa ciutat de Mollerussa, esdevinguda capital indiscutible de la moguda ponentina.

La gràcia principal i una de les raons més probables d’un èxit tan inusitat radica en el component democràtic, això és interclassista i alhora inter generacional, de les diverses sales de la discoteca. Cada sector, cada edat, cada colla d’acord amb els diferents nivells determinats per l’origen social o comarcal, trobava —i encara troba— el seu racó fosc en el recinte. Ningú no s’hi sentia estrany. D’aquí que sempre s’hi apleguessin uns aforaments tan espectaculars (parlem de 3.000 o fins 5.000 persones per cada sessió). D’aquí també que molts, moltíssims, dels matrimonis celebrats en els últims més de vint anys a la plana de Lleida siguin de parelles que es van conèixer o intimar a les seves pistes de ball o repenjats a les concorregudes barres.

Tota una generació Big-Ben marcada pel fenomen. I els fills d’aquells pioners que avui acudeixen com en un ritual a la Casa Gran. Perquè Big-Ben continua la marxa, reduïdes i retocades lleugerament les pretensions, que ja no poden ser tan acaparadores, convertida en l’oferta cap a un públic familiar, tan heterogeni com sempre.

Vidal Vidal, «Generació Big Ben», dins Jaume Barrull i Conxita Mir (ed.), Memòria del segle xx, Lleida, Diari Segre, 1999, p. 384.

Tags: El Pla d'Urgell, SOCIETAT

Som a l’estiu i aparentment sembla que no passa res, però els substrats polítics i socials del nostre país es mouen frenèticament. Alguns han parat uns dies per agafar forces i respirar fondo per airejar els pulmons de cara a l’esforç que s’atansa. Seran mesos d’infart, sens dubte.Tot semblarà que fa pujada i que no acabem d’arribar mai al cim. Estic segur que podrem cantar –amb tota la raó- allò de “el carrer fa pujada i me’n vaig a peu”. La pujada que ens espera serà forta durant aquests propers mesos i haurem de desbrossar a fons i treure molts pals de les rodes; pals que ens posaran des de Madrid i pals que ens posaran gent d’aquí mateix. Pals federalistes, unionistes, pals de tots colors que ens faran agafar moltes emprenyades. Cal, doncs, aprofitar a fons les vacances per fer ioga mental que ens ajudi a guardar el necessari equilibri per no perdre els estreps. Sigui passejant per verds corriols de muntanya o remullant els peus amb la sorra de la platja, a tots ens caldrà agafar forces per l’esprint final. Tot serà bo i correcte si tot ens dóna ànims per omplir els pulmons i per no acabar la bufera en el moment més delicat i quan la necessitem de veritat. Perquè, estigueu-ne segurs, ens esperen temps de grans esbufecs.

Entretant, jo miro de prendre-m’ho amb calma passejant la gosseta – la Lluna- sota l’ombra dels plataners del Canal d’ Urgell.Quan em vaig jubilar vam creure que era el moment adequat per anar a buscar un gosset que em fes companyia en els meus passejos. I realment ha estat així: jo la faig passejar la Lluna i ella em fa passejar a mi. Fem un bon tàndem tots dos, tot i que amb aquesta calor sembla que tot el país -gossos inclosos- tingui ganes de quedar-se ben quiet a l’ombra o, com a molt, moure’s plàcidament a ritme de passeig tranquil de bicicleta o a peu. Tot i que costa molt, hauríem de caminar molt més tots plegats perquè ens milloraria la salut física i la mental. Que no és poca cosa!

I parlant de passejar, és ideal fer-ho al voltant de l’ Estany d’ Ivars i Vila-Sana aprofitant la fresca del matí o cap al tard per poder gaudir de les incomparables postes de sol que, gratuïtament i generosa, ens ofereix aquestaplana d’ Urgell fèrtil i esponerosa. Cada any hi acostumo a anar-hi unes quantes vegades perquè cada època té els seus encants. M’hi passejo, li dono el tomb, faig alguna foto i respiro fondo. L’estany és bonic sempre però és diferent a cada estació de l’any. Les passejades són sempre pausades i molt agradables. És fàcil poder fer-hi la volta sencera a peu o en bicicleta (que us la llogaran allà mateix) perquè el perímetre ronda els 6 Km amb un camí planer i agradable. Fins i tot els més agosarats podran fer un passeig en barca… El passeig es pot fer amb nens i, si voleu podreu fer parada i fonda en alguna de les tres zones de pic-nic que hi ha estratègicament situades o contemplar l’aigua, el paisatge o les aus des d’algun dels bonic miradors que també podreu trobar. Ah!, i una cosa important: allà no us arribaran les contínues amenaces del PP que hem d’aguantar dia sí i dia també. A l’estany hi trobareu fauna molt diversa però, per sort, no s’hi cria aquesta rara fauna unionista, provocadora i apocalíptica que apel·la constantment a la por i a mantenir un status quo que ja avorreix de tan conegut.

Per als que no hi heu anat mai, sapigueu que podreu gaudir d’una gran riquesa de fauna i flora i que l’espai natural de l’Estany d’Ivars compta amb 2 zones d’arribada amb pàrquing, 4 àrees de descans, 4 miradors i 2 aguaits d’observació de l’avifauna, a més d’un recorregut degudament senyalitzat amb indicacions verticals i plafons informatius. L’Estany d’Ivars i Vila-Sana és un espai natural protegit dins de la Xarxa Natura 2000. Està considerat com una Zona d’Especial Protecció d’Aus (ZEPA) i Lloc d’Importància Comunitària (LIC). Inclòs dintre del Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya.

Tags: El Pla d'Urgell, Estany d'Ivars i Vila-Sana

En el llibre “El Pla d’Urgell. Memòria i paisatge”`(Autor/s: Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll), hi trobem una exquisida compilació de textos literaris dedicats al Pla d’Urgell, una comarca que existia ja molt abans de que oficialment li’n fessin.

Entre aquests textos, en trobem recollit un de Jacint M. Capella que es titula “Una truita amb bledes” i que es va publicar per primera vegada al diari catalanista conservador La Renaixença l’any 1893. És una narració breu, encara amb ortografia prefabriana. La història comença amb un exemple pres de la historiografia del nostre país veí, un cas ocorregut al rei Pere I el Cruel de Castella.  Explica com el rei, desorientat en una cacera, es conforma amb un plat de sopes, mort de fam. L’exemple vol ser clar: la necessitat, fisiològica en aquesta ocasió, doblega fins i tot els més altius. Quan el rei volgué, en una altra ocasió, tornar a menjar sopes, no li agradaren pas: «la gana fou lo secret de les sopes d’aquella cacera». A semblança del reial exemple, el narrador explicarà un cas similar, «en una cacera que anys enrere férem quatre amics a l’estany d’Ivars d’Urgell. Un d’aquells, caçador vell, fou lo nostre cicerone; los altres no hi havíem estat mai ni coneixíem lo terreno».

Aquí recollirem només la part que fa referència a l’ Estany d’ Ivars. La descripció de la vestimenta dels visitants; del viatge amb tren fins a l’estació de Bellpuig i d’allà fins a l’ estany; la descripció del paisatge ï tota l’explicació de la cacera és una autèntica delícia.

Una truita amb bledes

Quantes vegades m’he recordat de les sopes de don Pere en excursions, en caçeres i fins en viatges a llunyanes terres! Més d’un cop he pogut comprovar la veritat del secret d’aquelles sopes: la gana; mes de molts, cap com en una cacera que anys enrere fèrem quatre amics a l’ Estany d’ Ivars d’ Urgell. Un d’aquells, caçador vell, fou lo nostre cicerone; els altres no hi havien estat mai ni coneixien el terreny.

Era una matinada del mes de desembre, freda i bonica com una miss inglesa. Amb los trajos de panna ben forrats de baieta, la gorra peluda que ens tapava el clatell, calçant lleugera espardenya, amb lo sarró i escopeta al coll, los plaids o mantes de viatge a la mà i portant un centenar de cartutxos per barba, ens trobàrem plegats los quatre companys a l’estació del Nord. Lo tren sortia a les 8.10 del meridià de Madrid i devíem arribar a Bellpuig, si no teníem cap desgràcia, a la 1.42. Aixís fou. Prenguérem en lo trajecte truites d’aquelles que tant renom han donat al restaurant de l’estació de Manresa, les remullàrem amb vi de la carabassa que tots portàvem i a l’hora fixa (rara avis en los camins de ferro espanyols), desembarcàvem a l’estació de Bellpuig. Pensàvem trobar-hi, si no un bon dinar, al menos alguna cosa per a menjar. A l’estació no hi havia res d’això. Hi trobàrem solament una taula amb un sellonet (càntir) d’aigua, quatre anissos, rosquilles, borregos, aiguardent, vi ranci i una noia molt rodanxona, de galtes rosades, amb faldilleta curta, mocador florejat clar al cap i fosc al pit, que, riallera, ens preguntava si volíem beure… Quines ganes teníem tots d’ensenyar-li les dents!

Acceptàrem, pagant, un borrego i una copeta de vi ranci, i en Ramon, lo nostre cicerone, mirant lo rellotge i dient-nos que teníem de fer tres hores llargues de camí, emprengué la marxa, seguint-lo tots a bon pas. Llavors, amb lo cori-mori que sentia jo, avivat pel borrego amb vi, em recordà el fet del rei don Pere. Tot just començàvem la nostra ruta de tres llargues hores que devíem fer, la meitat a peu i l’altra a cavall de les cames, per aquells plans d’Urgell, amb aquell griso que, baixant del Pirineu nevat, condensava l’alè en lo mostatxo i penetrava fins al moll de l’os, malgrat nostre ben forrat trajo! I tot això tenint sols per lastre una truita i un borrego!

Lo paisatge es desenrotllava davant nostre amb sos camps de blat i ordi, vinyes i erms. Pocs arbres trencaven aquella monòtona planúria, aixecant al cel ses despullades branques. Solament l’olivera i un que altre pi tenien fullatge. La borrosa silueta del campanar d’Ivars s’obirava al lluny, i darrere, més enllà, el blanc Pirineu semblava un biscuit glacé que feia frisança el mirar-ho.

Feia bona estona que caminàvem. En Ramon, amb la pipa a la boca, que mai deixava, xuclant com una criatura el biberón; l’Emili, embadalit amb lo paisatge; lo Tono, xerrant com una cotorra amb sa parla valenciana que ens distreia, i jo, pensant en les sopes de don Pere el Cruel, rei de Castella. De tant en tant, un vol de pebrets (1) s’aixecava a tret de canó dels humils camps, enlairant-se, repetint son crit conegut: «T’he vist, t’he vist.» —passaven los corbs i les cucales per damunt de nosaltres, alts, molt alts, flairant alguna rossa per a fer-ne un bon àpat, i jo, pobre de mi, no podent volar com ells, m’entretenia a filosofar sobre les preeminències de l’home, del rei de la creació, que en aquell moment climatèric se veia inferior a aquells éssers, no podent satisfer una de ses primeres necessitats.

Lo campanar d’Ivars, acabant en punta, dret com un espàrrec, era nostre guia; el vèiem sempre al davant, com també les cases del poble, i encara n’érem lluny després de dues hores de caminar. Lo dia declinava i el fred era més viu; no ens podíem entretenir escopetejant els aucells, perquè es feia tard i teníem just lo temps per a arribar a l’estany abans no fos fosc. Apretàrem lo pas, i cantant, xiulant i bromejant a estones nos acostàrem al poble. Res teníem que fer-hi, perquè, segons deia en Ramon, lo Senén, lo pescador de l’estany i sos fills, a quins ell coneixia, anaven poc al poble, on trobaríem només que les dones, una la muller i l’altra la filla del Senén. Los homes, nit i dia, quan no treballaven a la terra, eren a l’estany, vora del qual hi tenien una barraca, les barques i els seus enginys de pesca. Deixàrem, doncs, lo poble a la dreta i, veient-nos prop de la fi del nostre itinerari, tot era fer preguntes a en Ramon sobre un munt de coses a les quals amb prou feines podia contestar. Se parlà de la cacera, del plan que calia adoptar perquè tingués bon èxit, i, finalment, la conversa recaigué sobre el sopar que ens esperava. En Ramon se les prometia molt felices. Trobaríem de tot: carn, viram, peix sortint de l’estany, bon pa, millor vi i sobretot bona cara. Quina bouillabaisse faríem amb lo peix! Ni la del restaurant Roubion de Marsella fóra millor, i això que d’aquell restaurant pot dir-se verament lo que d’aquelles cajetillas de l’Havana: «Mi fama por el orbe vuela!» Malgrat aqueixa circumstància, estàvem resolts a fer-li la competència amb los barbs, tenques i anguiles de l’estany d’Ivars.

No teníem llagosta. Què hi feia? Ne tiràvem de plans, ne férem tants, de menús i de projectes de color de rosa, que mai penso pugui amb més veritat aplicar-se a ningú la faula de la lletera, i recordar amb més oportunitat aquell adagi francès: «Pour faire un civet il faut d’abord voir un lièvre.»

Estàvem a la vista de l’estany. Lo sol ponent reflectia sos raigs d’or rogenc sobre aquella immensitat d’aigua que l’oreig a penes movia; se sentien les esquelles dels bous i dels bens que tornaven al corral; cantava el vailet; xisclava la xibeca, i davant de nosaltres, al bell mig del lluent, les veus discordants de mils d’ànecs de totes menes, de cabussons, fotges, rasclons i polles d’aigua donaven l’últim adéu al dia que finia, formant lo tot un himne d’una harmonia estranya, salvatge, indescriptible que se’n pujava dret al cel, i commovent la nostra ànima per lo sublim de l’espectacle, feia que del fons d’ella n’ixqués muda, mes no menos fervorosa, una pregària al Creador.

A tret de bala s’aixecava, feta de tàpia, la barraca del Senén. Lo sol era post quan trucàrem a la porta. Obrí un home vell, encara verd, alt i robust, afeitat de cara, vestit a l’estil d’Urgell, amb barretina que nova degué ser morada i calçant sos peus uns descomunals esclops plens de palla. Teníem davant al Senén. La presentació d’en Ramon fou curta; el pescador nos rebé com s’acostuma en terra catalana: bé, molt bé; amb poques paraules i menos cumpliments.

La barraca del Senén no era gaire espaiosa. L’entrada estava plena d’eines de pagès, collars d’animals, coves, xarxes, fitores i altres enginys de pesca. Al fons, separada per una paret, hi havia l’estable, la peça més gran de la casa; a la dreta, la llar i a l’esquerra el celler que també servia de rebost. A la dreta, a l’escassa claror d’un llum d’oli, s’hi veien dos bancs de fusta, tres cadires de boga, baixes i esbotzades, una taula bruta de taques amb un porró verd mig ple de vi al damunt; a les parets una paella, unes graelles, los goigs del Sant Cristo de Balaguer casi esborrats pel fum, i fent joc un paper com una auca, brut de mosques, amb un dibuix representant a un jove que en una mà tenia una bandera tricolor enlaire i a l’altra un sabre: eren los versos de l’himne de Rouget de l’Isle, La Marseillaise. N’hi havia per a tots los gustos.

Deixàrem penjades les armes i els sarrons, i ens acostàrem al foc. Lo que havíem vist no era massa tranquil·litzador per a la gana que tots teníem. Anàvem a saber a la fi «si sería verdad tanta belleza», si podíem donar crèdit a les paraules d’en Ramon. Ell fou qui s’encarregà de trencar lo glaç. A les poques paraules que li respongué el Senén me caigueren les ales del cor i vaig sentir enrunar-se el castell de cartes que nostra gana havia aixecat. La Maria (la muller), amb lo Senentet i el Ventura (los fills) havien sortit aquell migdia cap a Balaguer emportant-se’n lo peix per a vendre, i junts amb la Rosa (la noia) no tornarien fins l’endemà a l’hora de dinar; se n’havien emportat la clau de la casa del poble, on hi havia el recapte (la viram), lo tocino i demés queviures, i tindríem de passar com poguéssem per aquella nit. Aixís parlà el Senén, oferint-nos amb tota bona voluntat son sopar. Lo sopar d’un home per a cinc, dels que quatre s’haurien menjat les ganes de caminar d’un coix! I quin sopar! Un plat de bledes bullides, dos ous i panets d’Urgell, grossos com lo puny, poc cuits com lo pa de munició i durs com palets de riera! Adéu, bouillabaisse, beefsteck i pollastre saltat! Devíem renunciar generosament, com aquell castellà, «a la mano de Leonor». Nostra situació era com la del rei don Pere, si no pitjor. En tot lo dia teníem dintre el cos només que la truita i el borrego, després de prop de quatre hores de camí, carregats amb cent cartutxos, les armes, los sarrons i les mantes de viatge! Teníem gana; tanta o més que aquell rei de les sopes amb all i ranció de porc.

Mai m’han agradat les bledes. Un de mos passats, a qui dec semblar-me quant al gust del paladar, forçat per son pare a menjar-ne, passà una malatia que el posà a les portes de la mort, tant li costà el pair-les. Aquell sant baró, un cop bo i després hereu de nostra casa, segons he sentit contar més d’una volta al meu pare, se’n recordà sempre i consignà en son testament lo fet, prohibint a sos descendents que poguessen mai obligar a ningú a menjar d’aquell cataclasme. Tenia molta raó, però en aquella barraca no hi havia altra cosa.

Lo consell en ple dels quatre famolencs caçadors, amb la vènia del vell Senén, resolgué fer una truita amb los dos ous i les bledes. Magre sopar, veritat?

Una paella d’aram feixuga, amb un rajolí d’oli, fou posada al foc i, un cop foren les bledes sofregides, s’hi tiraren los dos ous. Qui la feia lligar, aquella truita? Ho provàrem tots en va. Lo Senén agafà la paella i, posant-hi un plat dessobre, volgué girar la truita per a coure-la de l’altre cantó. Mai penso haver seguit amb tant d’interès semblant maniobra, que tingué malauradament un resultat fatal. Relliscant-li el plat, decantà un xic massa la paella, i la tan desitjada truita caigué enmig de les brases, ensems que un crit unànime de ràbia i fam sortia de nostres pits i totes les mans s’aplegaven per a salvar del foc nostre pobre sopar. —Struggle for life! —vaig dir jo entre dents. Sí, en aquell moment, se veia la lluita per la vida; era certa llavors la teoria de Darwin.

Menjàrem tots d’aquelles bledes brutes de cendra i socarrades; d’aquells renyonets del pla d’Urgell, bons per a carregar-ne un canó, i beguérem assedegats un vinet molt bo… per a fer-ne el vinagre de Bully.

Ja havíem sopat: estàvem cansats de la caminada i desitjàvem anar al llit. Lo Senén nos ensenyà l’estable, ple el sostre de teranyines, brut de fems per terra, on es trobava tota sola una somera carregada de nafres. No hi havia a la casa altre llit que la pallissa de l’estable i era prou gran per a dormir-hi tots. Allí, en aquell racó de món, a la claror d’un llumot d’oli penjat a la tàpia, sense despullar-me, ben embolicat amb lo plaid de viatge, amb lo ventre buit i regirat de fàstic i ple el cap de pensaments falaguers per a l’endemà, me vaig endormir sobre aquell jaç de palla, repetint mentalment aquells versos de Victor Hugo:

Oh! Demain, c’est la grande chose!

De quoi demain sera-t-il fait?(2)

Etc. Etc.

Per molt dolent que fos lo dia de demà, al menos per a sopar tindríem altra cosa que aquella famosa truita amb bledes.

———————————–

(1) Cogullades marines a l’Urgell. [Nota de l’autor.]

(2) Es tracta de dos versos del poema «Napoléon II», de Les chants du crépuscule (1836), de Victor Hugo.

Jacint M. Capella, «Una truita amb bledes», La Renaixença, núm. 40-42 (1893), p. 625-632 (fragment).

Tags: El Pla d'Urgell, Estany d'Ivars i Vila-Sana, LITERATURA

Com que som a l’estiu i amb aquestes calorades que ens regala no em ve gaire de gust escriure sobre segons quins temes, he decidit recollir alguns textos extrets d’ací i d’allà sobre l’ Estany d’ Ivars i Vila-Sana.

Alguns ja coneixeu aquest bell indret del Pla d’ Urgell però, per a qui no el conegui, pot ser interessant. A més, passejar-se entorn d’un beneït toll d’aigua com aquest, amb el bat de sol que cada dia ens cau al damunt, pot ser refrescant i relaxant, a més de ser mentalment saludable deixar una mica de banda certs temes que fan mal al fetge de tan pesats de digerir.

 

L’Estany d’Ivars i Vila-sana (el Pla d’Urgell – les Terres de Lleida) és una llacuna d’aigua dolça recuperada després d’una colla d’anys d’haver estat dessecada. Es tracta de l’estany interior de Catalunya més gran quant a dimensions i acull una important diversitat biològica. Va ser una de les zones humides més importants de la Catalunya interior fins a la seva dessecació l’any 1951. Aquest estany, ben viu encara a la memòria popular, ha reeixit amb el projecte de recuperació i condicionament ecològic que s’hi ha executat.

D’ençà que el 2005 es va iniciar la inundació, l’estany ja mostra un paisatge plenament transformat amb una important diversitat biològica. Les seves dimensions són molt importants: 126 hade làmina d’aigua que constitueixen un perímetre de gairebé 6 km, amb una amplada màxima de 800 m, una longitud de 2.200 m i una profunditat mitjana d’1,9 m. Actualment, l’aigua prové delcanal d’Urgell i es correspon a la mateixa dotació que fins fa poc temps s’emprava per conrear aquestes terres. Originàriament, era un estany endorreic que gairebé s’assecava a l’estiu i que amb l’arribada de les aigües del canal es va convertir en una gran zona humida.

Des del punt de vista ornitològic l’estany d’Ivars i Vila-sana s’ha convertit en una de les zones humides més importants de Catalunya pel que fa a l’observació de les aus. Hi destaca la diversitat d’espècies que es poden observar: més de 200 al llarg de l’any, entre sedentàries, estivals, hivernants o de pas. D’altra banda, a l’hivern s’hi donen concentracions de centenars d’ànecs, fotges, gavines, fredelugues, etc. que han comportat que l’estany esdevingui la principal zona humida de l’interior de Catalunya.

 

L’estany disposa de dos punts d’informació situats a les zones d’arribada: (una al costat sud-est: accés des d’Ivars) i l’altra al costat nord-oest (accés des de Vila-sana i Vallverd), d’on parteixen els itineraris naturals equipats amb miradors, aguaits i plafons d’interpretació ambiental. En conjunt es tracta d’un espai natural de gran interès ecològic i preparat per fer-hi agradables passejades a peu i amb bicicleta. Al llarg del perímetre,  la profunditat és molt baixa (menys d’1 metre), de manera que proliferen les comunitats lacustres. I la profunditat màxima no arriba als quatre metres. Al llarg de l’estany s’hi han recreat illes amb diferents formes, pendents, alçades i emplaçaments que afavoreixen la fauna, especialment els ocells, amb punts de descans, alimentació i reproducció.

L’estany està situat a la comarca del Pla d’Urgell, entre les poblacions d’Ivars d’Urgell (2 km a l’oest), Vila-sana (2 km al nord-est) i Vallverd (a 1 km al sud). La capital comarcal, Mollerussa, es troba a tan sols 8 km de l’estany, mentre que Lleida es troba a 35 km i Barcelona a 140 km. Des de l’autovia A2 i a través de les respectives sortides d’Ivars d’Urgell o Vila-sana, s’hi accedeix amb menys de 10 km. També, des de qualsevol de les poblacions de l’entorn, s’hi arriba per camins rurals ben senyalitzats.

Més informació: http://www.estanyivarsvilasana.cat/ Fotos Núria Tomàs

Tags: El Pla d'Urgell, Estany d'Ivars i Vila-Sana

Tags: Catalunya, El Pla d'Urgell, Païsatges

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz30qsnVI6n

Tags: Acudam, Discapacitat, Estany d'Ivars i Vila-Sana, Pla d'Urgell

“Al jardí més endreçat del país –la Plana d’Urgell- si hi passes una mica atrafegat no li veuràs la piga” ens diu Francesc Pascual Greoles (Castellnou de Seana,1934). I és veritat. El Pla d’ Urgell és una comarca nova, petita, discreta -monòtona fins i tot- ( té pocs relleus geogràfics que cridin l’atenció) si no fos per la seva vitalitat en tots els sentits. La terra és verda i ufanosa gràcies al Canal d’Urgell que la rega i li dóna vida en tots els sentits. Per això també és una comarca que podríem considerar rica des del punt de vista econòmic ja que té gram dinamisme en el camp agroalimentari, industrial i en el considerat sector terciari.

Cal fer notar que la plana d’Urgell és –abans de tot- una comarca natural que comprèn vàries comarques administratives i que sobrepassa els límits del que estrictament és la nova comarca anomenada Pla d’Urgell.

Abans d’arribar-hi l’aigua aquesta plana era un desert i el clima rigorós feia força difícil viure-hi, encara que ja al segle XVIII va començar a colonitzar-se i a transformar-se de veritat quan va començar a ser conreada més seriosament i s’hi va començar a sembrar, sobretot gra. Els anys que la pluja acompanyava els pagesos anaven vivint, però els anys de sequera, malament rai! . A partir del 1862, amb l’arribada de l’aigua, les coses van canviar totalment i llavors la transformació ja va ser radical.

El Francesc Pascual és un dels escriptors que més a escrit sobre aquesta plana, els seus paisatges, els seus pobles, la seva gent, les seves tradicions, les seves postes de sol, la seva boira… En els seus escrits –que no volen ser massa pretensiosos- es nota de seguida el seu amor i la seva devoció per aquesta plana. La sap retratar, li sap trobar l’ànima i la sap fer surar a la superfície a través de les seves dites ben pròpies de la terra, que recull sense adonar-se’n perquè ell és d’aquí i les ha mamades de sempre.

Us deixo un poema seu dedicat a aquesta terra:

Aquesta terra, Mercè, tan plana i breu,

que els relleus se’ls ha engolit un sol que brama;

quatre branques de pomera, un ramal d’aigua,

i una llenca d’alfals tendre, el seu conreu.

Tu i jo sabem com pot ser de consentida;

tipa, juganera i despreocupada,

generosa a tot hora, coca ensucrada!

com cap altra estimada: Plana d’ Urgell.

(D’un cant a la Maria Mercè Marsal)

Poema extret del llibre “Soca d’ Olivera” d’en Francesc Pascual Greoles (Pagès Editors)

Tags: Catalunya, Comarques, Pla d'Urgell

La Plana d’ Urgell des del Pilar d’ Almenara, prop d’ Agramunt.

Guillem Viladot –l’escriptor d’ Agramunt-  (Agramunt, Urgell 1922 – Barcelona 1999) acaba el seu llibre “La gent i el vent” rememorant la famosa cançó de Jacques Brel “El clar país”. Ho fa després de fer el turista per terres de França i de la Gran Bretanya i portant encara a les ninetes del ulls retalls de paisatges verds, lluminositats de capvespres, boires matinals i records frescos d’unes felices vacances.

Torna a casa i obre els ulls de nou, poc a poc, per veure com seria el nou despertar davant els garrics, davant la pols, davant els llangardaixos de sempre. Aquest reobrir els ulls és el que hauríem de fer tots -de tant en tant- per redescobrir el nostre país, les nostres coses, la nostra gent, la nostra forma de ser i de fer, les nostres arrels.. Per tocar de peus a terra i així poder alçar la mirada cap al cel. Anem tan atabalats que entreobrim només una mica els ulls per veure la immediatesa diària dels nostres problemes i de les nostres inquietuds i no aixequem el cap per mirar més enllà. Hem perdut una bona mica l’esperit de contemplació, tan necessari en tota persona que es vulgui tenir per tal. Allò que ens fa reconèixer-nos, que ens fa ser i ens fa esperar a seguir essent.

Ara que començo vacances miraré de fer aquest exercici diari de cames i de mirada. Caminar i mirar. Caminar i contemplar. Caminar i mirar cap endins i cap enfora. Badoquejar, que dirien aquí al Pla d’Urgell. No vol dir que alguns dies no badoquegi en terres més llunyanes, però la major part del temps ho faré aquí, “al clar país -al meu- del Pla d’ Urgell.

Guillem Viladot explica que quan va arribar de nou a Agramunt, després de les seves vacances, va sentir unes ganes immenses d’arrencar a córrer i que no parà fins al Pilar d’ Almenara. Va ser una migdiada. I fou llavors que assaborí, des d’aquella meravellosa atalaia de nom inconfusiblement àrab, tota la Plana d’ Urgell. I allà hi pogué assaborir, de nou, les arrels, unes arrels que tornaven amb la mesura de sempre. I explica que va estendre els braços per tal de rebre damunt el cos l’embat del sol calcinant i espès; i damunt la cara, l’esclat llampurnant d’una tarda que s’encetava enlluernadora. Fou llavors que mirà, com per primera vegada, el miracle ardent de la llum meridional: daurats, sienes, ocres, grocs, torrats, blancs, liles…, del sol, dels blats, dels tossals, de les ribes, dels guarets, de la palla, del paisatge proper i remot…

I explica que tastà, un cop més, el gust dels timons i fità ben fort el blau del cel i digué:

-Quin bell país, aquest país tan clar, el meu!

Si voleu assaborir aquest llibre d’en Guillem Viladot, per conèixer una mica millor aquests terres de ponent, la seva gent i per poder gaudir de la seva prosa rica i acurada us recomano aquest llibre: “LA GENT I EL VENT” –Editorial Selecta- Premi Víctor Català 1966

Tags: A PEU, Catalunya

La fidelitat germinarà de la terra

i la bondat guaitarà des del cel.

El Senyor donarà la pluja

i la nostra terra donarà el seu fruit.

(Salm 85,12-12)

Els dies d’estiu al Pla d’ Urgell són dies febrosos i moguts. Una activitat frenètica sorgeix arreu i en cada tros hi ha algú fent  feina. L’estiu és l’època de la collita, l’època de recollir els fruits de la terra i els fruits de la suor del pagès. Uns esforços i una suor que van començar mesos enllà i que ara arriben a bon port, si pel camí no hi ha hagut la desgràcia d’alguna pedregada, d’alguna gelada o alguna altra inclemència del temps que ho hagi engegat tot a rodar.

Per això tanta pressa i tant frenesí. Els hi va la supervivència de la resta de l’any. És temps de collir la fruita i a cada racó hi veus un tractor i uns homes i dones enfeinats. A qualsevol racó sents els crits i la xerrameca de la gent mentre cull la fruita. Crits, riures i xerinola que fan la dura i suada jornada més curta i més amena. La gent va i ve formiguejant dels camps a les càmeres i de les càmeres als camps. Allà es guardarà amatentment la fruita per anar-la venent al llarg de l’any. Gràcies a aquests mètodes tan moderns d’atmosfera controlada podem tenir fruita variada quasi durant tot l’any.

El pagès és aquella persona que mira cap a terra i cap al cel al mateix temps. Inevitablement ho ha de fer així perquè les collites no depenen ni totalment d’ell, ni totalment del cel. Per això el pagès acostuma a ser un home fidel a la terra, arrelat a un lloc i ha après a ser un ésser sofert i esperançat. Perquè aquesta combinació de coses mamades i viscudes d’anys i panys i transmeses de pares a fills han fet que hagi esdevingut una persona completament distinta a la de la ciutat. El pagès acostuma a ser més calmat, més tranquil, més observador i una persona que toca de peus a terra. La mateixa terra l’ha fet ser com és.

El pagès és aquella persona que es relaciona amb la terra, que la mira i que l’observa veient-hi moltes més coses de les que hi veiem els que només hi passem de pas, passejant o com a simples turistes. El pagès no hi veu el que hi ha, sinó que hi veu el que hi haurà. Mira la terra amb amor i amb esperança albira totes les seves possibilitats futures i hi veu tot allò ocult que se’ns escapa als demés. No es limiten a recollir: sembren, planten, cuiden, ordenen, netegen, reguen, abonen….sabent que allà hi ha riquesa i que aflorarà tard o d’hora . Saben esperar, saben somiar tot tocant de peus a terra. Això és ser pagès.

I el que és més important: viuen aquí. No se n’han anat. La proverbial fidelitat del pagès és una de les lliçons que hauríem d’aprendre; i hauríem de recobrar urgentment -els que l’hàgim perduda- aquesta ànima pagesa tan necessària per a viure i transitar per la vida.

Bona collita!

Seguint amb les meves passejades diàries, avui he anat a recórrer el perímetre sud-oest de l’ Estany d’ Ivars. No permeten fer la volta a tot l’estany perquè hi nidifiquen moltes aus i volen protegir tota una zona sense presència humana.

Avui hi he anat acompanyat. L’hem encertat perquè feia un dia radiant. Un dia d’estiu -clar i lluminós- que convidava a caminar i a gaudir del paisatge. A diferència de l’acabament de la caminada, feia encara fresqueta quan hem començat a caminar. Érem sols i el lloc era tot nostre. Poc a poc ha anat arribant gent. Gent tranquil·la que volia gaudir com nosaltres d’un lloc recuperat des de fa ben pocs anys… No molta gent. La necessària per a no trencar la pau del lloc; una pau tangible i evident. Els crits de les aus ressonaven cap a l’infinit. El paratge era idíl·lic en aquell moment del dia. 

El recuperat Estany d’ Ivars i Vila-sana (recuperat sobretot pel tenaç esforç del Ramon M. Guiu, alcalde d’ Ivars) ocupa un lloc important al Pla d’Urgell, comarca que ocupa la part central d’una gran plana estesa entre les primeres inclinacions de la Depressió Central Catalana i el marge esquerre del riu Segre, que per la banda de ponent és continuació de la plana de Lleida. Limita al nord amb les serres de Bellmunt i Almenara; i a l’est i al sud, amb els altiplans de la Segarra i els turons de les Garrigues. Havia constituït una gran superfície de caràcter estepari, dedicada bàsicament al pasturatge i al conreu blader, però la construcció del canal d’Urgell a mitjan segle XIX la convertí, un cop superades les dificultats inicials, en una rica zona de regadiu. El clima és mediterrani, de tendència àrida i continental, com correspon a tota la vasta plana de l’Ebre mitjà, amb grans contrastos entre el dia i la nit i una pluviositat molt baixa.

A l’ hivern en són molt característiques les boires, que a vegades cobreixen dies i dies la plana. La vegetació espontània ha estat totalment alterada pels conreus de regadiu, mentre que les sèquies han afavorit l’aparició d’arbres propis de l’Europa humida, com ara verns, freixes, salzes i oms.

El sistema hidrogràfic de la plana urgellenca comprèn els últims trams de les conques del riu Corb i del seu afluent, el riu d’Ondara, i dels desguassos, que arriben al Segre pels canals. A causa de l’erosió irregular –intenses accions torrencials associades a perllongades secades– la plana constituïa una conca endorreica que el drenatge fluvial convertia fàcilment en una zona d’aiguamolls, els quals esdevingueren estanys de nivell més estable amb els abocaments des del canal d’Urgell. Les zones més importants són les d’I vars d’Urgell, Vila-sana, Castellnou de Seana, el Poal i Linyola, al nord-est de la comarca. L’estany d’ Ivars, dessecat el 1945, tenia 2.500 metres de llarg per 800 metres d’ample i era la zona humida d’interior més gran de Catalunya. Actualment s’està treballant a fi de convertir aquesta zona natural, on es podia trobar una gran diversitat de fauna i vegetació (ànecs, barbs, anguiles, aus migratòries, etc.), en un espai protegit d’interès natural.
El Pla d’Urgell comprèn setze municipis que anteriorment formaven part de les comarques del Segrià, la Noguera, l’ Urgell i les Garrigues, amb centre a Mollerussa. L’economia té una base eminentment agrícola, amb conreus intensius de regadiu: farratges, cereals, hortalisses i arbres fruiters. Les explotacions ramaderes, especialment de porcí i boví, i també d’aviram, hi tenen un gran pes econòmic. (Dades extretes de la web de l’ Estany) ttp://www.estanyivars.com/dominis/default.htm

La meva segona caminada de l’estiu tenia el secret i autoimposat repte d’arribar al Salt del Duran, que són 10 quilòmetres -més o menys- des de Mollerussa. He sortit de casa a les 8 del matí i he pogut veure com començaven a muntar les parades del mercat els més matiners. És que els dimecres és mercat a Mollerussa. Un mercat que aplega tota la comarca del Pla d’ Urgell (formada per 16 municipis) i fins i tot gent de les comarques veïnes. És un mercat amb molta tradició i on s’hi troba una mica de tot i on la gent hi va no només a comprar sinó a badar, a passejar, a trobar-se amb els amics, a fer tertúlia i a passar un matí una mica diferent. Avui ja es notava que molta gent fa vacances perquè la presència de gent jove era més nombrosa. 

El fet de caminar a mi m’ajuda a pensar. Caminar és canviar de lloc, canviar de perspectiva i de visió. Veure coses noves, detalls nous, cares noves. És fixar-se en detalls que a voltes passes desapercebuts i que només es veuen si hom es mou. Moure’s significa pensar i pensar significa moure’s, caminar físicament i imaginàriament, remugar pensaments, paraules i conceptes. Pensar és crear, produir, avançar i imaginar coses noves o reviure coses velles. És sortir del jaç on habitualment estem ajaguts per començar a recórrer camins nous. És convertir-se de gat a gos, tenint en compte que els gats es passen la vida quiets i adormits i els gossos, en canvi, els agrada estar en moviment i anar d’un lloc a l’altre.

Durant el trajecte m’he trobat una colla de gent que ja tornava quan jo només feia que començar el camí. M’he imaginat que era com la vida: quan uns hi van, els altre ja en tornen. Uns són matiners i altres són tardaners. Però tots hem de fer el nostre propi camí i hem de viure la nostra pròpia experiència vital. He trobat joves i vells, gent que anava sola, matrimonis,  dos amics, tres amigues… Tots ens saludem com si ens coneguéssim de tota la vida, cosa que en altres circumstància no es fa. A què és degut aquest canvi? Aquest ha estat un altre motiu de reflexió mentre caminava i escoltava música.

I pensava també: què estaran pensant tota aquesta gent? de quins temes parlaran? Quina transcendència tindrà la seva conversa? Quines confidències es faran?…. Caminar significa  cansar-se però també relaxar-se. relaxar el cos i la ment; oxigenar el pensament i oxigenar el nostre cos amb la verdor dels camps i dels arbres. A més, cada paisatge ajuda a construir un pensament diferent: no és igual passejar per la muntanya que pel pla. No és el mateix passejar vora l’aigua que en un desert. El lloc fa que els pensament sigui tancat o obert; panoràmic, fosc, lluminós, opressiu, net o brut. El paisatge -el que veiem- influeix tant com el que escoltem. Una visió pot transformar igual com una paraula. El paisatge fa el país i també fa les persones.

Totes aquestes coses les anava pensat avui mentre caminava i pensava també la sort que tenia de poder-ho fer, perquè no tothom pot caminar. I pensava també que no és pas el mateix caminar que anar en cotxe. No és igual veure les coses de pressa i corrents o poder-ho fer pausadament, podent contemplar els detalls; podent contemplar la flor morada d’un camp d’alfals florit i a punt de segar; poder contemplar el pagès com amb el seu tractor va sulfatant els arbres i els va mimant per tal de que donin el fruit tan esperat.

Seguirem caminant i seguirem pensant…. Bon estiu a tots els que heu començat les vacances.

M’he despertat a l’hora de cada dia. Els costums -potser no tant com els vicis, però Déu n’hi do també com n’estan d’ arrelats!- fan que hom faci automàticament les coses. Sense ni adonar-me’n, durant tot l’any em desperto a l’hora de sempre, em rento la cara com sempre, esmorzo i me’n vaig a treballar. Però avui he decidit canviar. Fa un parell de dies que vaig treure el pilot automàtic mental i he començat a canviar les seqüències del meus actes. És que faig vacances!. I durant aquest dies cal canviar, trencar esquemes, costums i horaris i buscar-se espais de llibertat nous i fer que l’esperit retrobi coses adormides i guardades durant l’any en l’armari dels mals endreços que tots tenim en algun racó de casa.

Us deia que m’he despertat a l’hora de sempre. És un d’aquells automatismes que ens costa de canviar. Però avui he volgut començar a dur a terme el meu íntim propòsit de caminar més del que acostumo a fer. Vull procurar moure el meu cul del seient una mica més. Per tant, avui -sense esmorzar- he sortit a caminar cap a La Serra, un dels llocs de Mollerussa on fa de més bon anar. Si us he de ser sincer, tinc encara un altre lloc preferit i millor per caminar: el camí del Salt del Duran. Per anar-hi, cal anar resseguint el Canal d’ Urgell -aigües amunt- i a 5 quilòmetres trobareu un raconet paradisíac (quan està net) que em fa retornar a la meva infància: El Salt del Duran. De petit ni anàvem a berenar i a passar la tarda a recer de l’ombra i fruint de les fonts que rajaven a desdir. En aquells llunyans temps encara es podia beure l’aigua. Ara ja no, perquè les fonts estan totes contaminades.

Avui no hi he volgut anar al Salt del Duran perquè és massa distància per un primer dia. Cinc quilòmetres d’anada i cinc de tornada són massa per començar. Però demà potser ja m’hi atreviré… Avui feia fresqueta i he caminat a gust, tot escoltant música. M’he dedicat a contemplar els camps de panís -amb fileres ben arrenglerades i les pinyes a mig madurar- i els camps de peres a punt de collir. Aquests camps que jo he contemplat s’han salvat de la pedregada que ahir va caure a molts llocs de la plana de Lleida i que ha destrossat la collita en més de 400 hectàrees. La pagesia encara depèn del cel…

Els camps de panís ja fan goig. Les pinyes estan en el punt adequat per a menjar-se-les fregides, cuites a la brasa o per a fer-ne un bon caldo junt amb altres verdures. Vaig menjar blat de moro (aquí al Pla d’Urgell en diem panís) per primera vegada a l’ Uruguai, on és una menja habitual i comuna amb molts altres països llatinoamericans. Allà hi han  varietats millors per a la cuina que no són els híbrids d’aquí, pensats més per a fer pinsos per a les bèsties. De seguida m’hi vaig acostumar i prou que em va agradar… Allà en diuen "choclo" (del quechua chuqllu) i, com us deia, és menja habitual. Cal fer bullir les pinyes senceres uns 15 minuts amb aigua i sal i el resultat és prou bo…

Arribat a casa, una bona dutxa, un bon esmorzar i a descansar ben relaxat. No sé si ha servit com a crònica del meu primer passeig oficialment estival. Però hi he fet el què he pogut! Fins demà, que penso seguir amb aquestes cròniques més relaxades…. 

Alguns pensen -i ho diuen sense embuts- que els nacionalismes són excloents. I jo dic que no pas necessàriament. És clar que n’hi pot haver, però són nacionalismes mal entesos, des del meu punt de vista. No ho és d’excloent el nacionalisme amb el que crec i amb el que voldria que fos el govern del meu país.

Mossèn Josep Armengou i Feliu (Berga 1910 – 1976), capellà, escriptor, músic, pensador i una figura reconeguda dins del món nacionalista, sempre deia que la justícia es basa en el respecte. Frases seves són: "Benvinguts els immigrants que vénen a treballar a Catalunya, però els que vénen a manar i administrar no els necessitem. Això ja ho sabem fer, i hem de fer-ho nosaltres".

Dit d’una altra manera: Els catalans no exclourem ningú, però tampoc volem ser exclosos. Els catalans no farem diferències, però tampoc volem que ens facin diferents i ens menystinguin. Nosaltres serem justos però volem que els demés ho siguin amb nosaltres.

"A Catalunya hi ha els catalans i els no catalans. El que no pot haver-hi són els altres catalans. Perquè de catalans només n’hi ha d’una mena: els catalans", segueix dient Mossèn Armengou". "L’home té dret a viure on pugui i on vulgui. Però el dret a ficar-se a casa d’un altre implica
l’obligació de respectar les formes de vida del país d’entrada. El contrari és un acte d’hostilitat i una traïció. Els drets dels naturals d’un país no són pas menys que els drets dels immigrants".

Totes aquestes coses caldria que les anéssim pensant ara que sembla renéixer a Catalunya un sentiment nacionalista, revifat sobretot pel menyspreu que ens tenen els diferents governs d’Espanya i per l’espoli continuat al que estem sotmesos. Ens sentim greument maltractats i sentim que la injustícia és fa massa present a Catalunya.

S’atansa una altra tongada de consultes per a la independència. Al meu poble n’hi haurà una el 25 d’ Abril. Sembla que continuen essent vistes amb mal d’ulls.  Jo em pregunto: No tindrem tan sols el dret a decidir? Haurem d’esperar que ens atorguin aquest dret o directament l’exercim i ja està? Doncs espero que el sapiguem exercir amb llibertat i maduresa.

Castellnou de Seana -a la comarca del Pla d’ Urgell- és el meu poble. Ahir, festa de Sant Blai, va celebrar la Festa Major, que s’allargarà fins al cap de setmana.

Vull destacar dues característiques de la Festa Major de Castellnou:

En primer lloc, que mai hi falten les orelletes per a tot el poble i per als visitants. Aquest any he llegit que se n’han fet 600, que es van repartir després de la missa com ja és tradicional.

Les orelletes són un dolç de pasta plana, fina i rodona, fregit i ensucrat. Segons ens explica la Viquipèdia, és idèntic a les orellanes balears, les bunyetes nord-catalanes i els crespells d’Argelers (a Menorca i Mallorca, aquest nom designa uns pastissets o galetes amb forma de flor: vegeu crespell), el crespeth a la Vall d’Aran, les aurelhetas occitanes o lesorejuelas, un dolç de Castella.

Al Pla d’Urgell se’n fan generalment durant les diferents Festes Majors d’hivern. Els ingredients principals són: els ous, la farina, el llevat, l’anís, el moscatell, la matafaluga i l’oli d’oliva.

I en segon lloc, l’altra cosa que ja s’ha fet tradicional i que ja l’any passat vaig destacar-ne la importància: la presentació del 20è volum de la col·lecció Estudis Castellnouencs que es farà diumenge vinent. Aquest any ha fet el llibre la Ramona Sanfeliu, mestra filla del poble, amb el títol “Passejant pel meu poble”.

I cal destacar-ne la importància perquè és un poble molt petit que ha estat capaç de fer un llibre cada any -i ja són 20-; perquè tots els escriptors són fills del poble i perquè són interessants i necessaris, ja que recullen la història, els fets i les tradicions nostres.

Per tant, des d’aquí vull felicitar-los a tots per la feina que fan i per l’esforça que hi posen tots plegats a fer-la ben feta.

Terres de regadiu del Canal Segarra-Garrigues.

Josep Pla, que a més de ser un gran escriptor era un gran viatger i molt bon observador, ja escrivia l’any 1961 que quan travessava la plana d’ Urgell "el gran llençol agrari que agafa també territoris de la Noguera, de les Garrigues i del Segrià, a més de l’ Urgell pròpiament dit", veia "un bon país, consolidat, estable, ric; un país per a viure-hi."

Aquesta bona impressió que dóna aquesta plana agrícola és deguda a l’ aigua i res més que a l’aigua. Abans de la construcció del Canal d’ Urgell aquestes terres eren una estepa àrida i pobra. Si teniu ocasió de visitar l’instructiu i modern Museu que hi ha a Mollerussa sobre el Canal d’ Urgell, ho entendreu de seguida.

El mateix Josep Pla continua explicant-nos que "la història del canal és molt curiosa. Se’n començà a parlar a l’època de Carles I d’Espanya i V d’Alemanya -tal com ho senten-, i se’n continuà parlant durant els regnats de Felip II i de Ferran VI. Inspirat pels consells de la seva colla de manefles italians, Carles II donà ordres de fer alguns estudis que no tingueren avenir.

Hem d’arribar al 1850 per a veure la constitució a Barcelona d’una empresa a la qual són concedit, per beneplàcit regi, els regadius de l’ Urgell a base del projecte elaborat per l’enginyer Andrés i Puigdoller. Puigdoller era el propietari de Raïmat, la gran finca que comprà després el senyor Raventós. L’empresa de Puigdoller fracassà, i es constituí després, sempre amb capital de Barcelona, la societat Girona Hermanos y Clavé y Compañía, que fou el nucli bàsic de la que fou després Societat Anònima del Canal de Urgel, empresa que construí el canal, sota la direcció de l’intel·ligent arquitecte Domènec Cardenal. Fou una labor ingent que avui encara impressiona si tenim en compte que entre 1855 i 1860 hom disposava d’escassos mitjans tècnics. El Canal fou construït a base d’un conveni amb els futurs usuaris, anomenat Conveni de Madrid, pel qual la Companyia constructora tenia el dret de fer seva una novena part dels fruits de les terres regades pel canal.
(…) L’obra de base tingué 145 quilòmetres de llarg; passa pels termes municipals d’Artesa de Segre, Montgai, Preixens, Agramunt, Claravalls, Anglesola, Bellpuig d’Urgell, Arbeca, les Borges Blanques i Puigverd i mor altra vegada al Segre, entre Albatàrrec i Montoliu. La zona plana i exempta, closa en aquest arc que el riu tanca, rep l’aigua per quatre sèquies principals -a part les dues sèquies que reguen la part baixa de la ribera de Sió. (…)

Malgrat d’escassetat d’aigua i la insuficiència del cabal que la companyia ve obligada a donar per tal de beneficiar-se del Conveni de Madrid, la prosperitat i el progrés de la comarca han estat immensos. Actualment la comarca té bones comunicacions ferroviàries i la travessa una xarxa de carreteres. El canal ha estat la clau de la transformació de l’ Urgell. Els primers anys del regadiu foren deplorables, no pas solament des del punt de vista de la sanitat del país, per l’extensió i la intensitat del paludisme que s’hi produí, sinó econòmicament, tant per als usuaris com per a l’empresa; però, vençuts els entrebancs d’aquelles heroiques dècades, l’aigua transformà l’estepa en un jardí i convertí la mísera comarca del 1850 en l’empori agrícola que ara tenim, empori dotat d’un magnífic afany de millorament i d’ampliació del regatge a l’ -Urgell per la construcció del subcanal o canal auxiliar, i la regulació del Segre, obres incorporades a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. El canal ha estat un factor de vida molt potent."

Doncs a partir d’ara mateix, aquests terres de regadiu s’ampliaran amb l’entrada en funcionament del Canal Segarra-Garrigues. Ens en hem de felicitar, tot i les crítiques que se’n puguin fer. Però s’ha de reconèixer que és una gran obra que donarà riquesa a molta gent.

Un altre dia ja en tornarem a parlar.

Acabo d’escoltar aquest vídeo

 http://www.vilaweb.tv/?video=5707

on el professor Joan Solà i Cortassa parla del català. Crec que val la pena que l’escoltem unes quantes vegades. Els que no enteneu el català i que em llegiu habitualment, em perdonareu. Però aquest vídeo és de les coses més aclaridores i importants que he escoltat darrerament.

Joan Solà és nascut a Bell-lloc d’Urgell. Parla amb el mateix to que parlo jo. Quan l’escolto, ressona dins meu el català que he escoltat tota la vida i el dring del català oriental que parlo jo. Ja m’agradaria dir el que diu ell i de la manera com ho diu. Encara que l’accent és el que menys importa.

Escolteu-ho, si us plau:

http://www.vilaweb.tv/?video=5707

Mentre el Realísimo va fitxant galàctics (es veu que no n’aprèn) nosaltres el que hauríem de fer és fitxar gent con el professor Solà. A veure si d’una vegada aprenem què significa ser català, parlar-lo i ser sensible a una llengua i a tot el que significa. Vull dir que Joan Solà sí que és un crac! Aquests fitxatges són els que hauria de fer Catalunya. Aquesta mena de gent són els que compten. Fan calladament la feina cada dia. No els escoltem prou. Només surten als diaris quan els donen un premi, com en aquest cas.

Això sí que és un crac que val tots els milions d’ euros del món!

Aquests dies m’han convidat a col·laborar en una nova iniciativa que ha nascut al Pla d’Urgell com és  PLATÒNIC.CAT

 http://www.platonic.cat/

Per principi, no m’hi he pogut negar, encara que sé que hi podré aportar molt poca cosa. Però, tal com em suggeria la invitació,  tot suma. I amb aquest esperit és que he acceptat. És un tema de comarca, encara que lògicament vol transcendir-la. I ho ha de fer.

Del tema de les comarques s’ha escrit molt i podríem seguir discutint si ha estat ben recuperada o no la iniciativa de l’any 1936, quan Pau Vila va fer la primera divisió territorial de Catalunya a petició de la Generalitat. No es pot negar que la idea de comarca és una idea antiga, lògica i elemental. La gent s’agrupa per unes determinades afinitats i les tendències naturals de veïnatge responen a una sèrie de necessitats naturals. Pau Vila va tenir com a idea vertebradora les necessitats socials de la gent amb el predomini de la idea dels mercats. On va la gent a mercat? On hi ha el mercat hi ha d’haver la capital de la comarca. En aquest sentit, és indubtable que la comarca del Pla d’Urgell era necessària. I va ser una bona idea reivindicar-la i, per fi, crear-la. I, per sort nostra, ara ja la tenim. Ara fem-la créixer i fem que esdevingui, si pot ser, una comarca modèlica. Eines en tenim. Fem-les servir.

Aquesta idea que servia per altres temps potser ja no serveix pels temps actuals on internet i les noves tecnologies han trencat totes les barreres i han capgirat la lògica de les coses comunament sabudes i acceptades. Però és ara justament quan ens hem de fer noves preguntes i buscar noves solucions als nous reptes que ens proposa la nova societat de la comunicació global en la que ha esdevingut aquesta mateixa societat.

El món s’ha fet petit, les distàncies s’han escurçat però les persones segueixen tenint les mateixes necessitats, les mateixes inquietuds i, bàsicament, els mateixos problemes. Per tant, també haurem de buscar solucions semblants, encara que no poden ser mai idèntiques. En la nostra comarca -i arreu del món- els codis de conducta del comportament humà són semblants i és cap on a mi em sembla que hauríem de caminar: feina en equip, persistència, afectes, intel·ligència i, sobre tot, esperances. Això m’ho van ensenyar els supervivents uruguaians de l’accedent dels Andes. I crec que és totalment cert. Sempre ho he tingut en compte con una bona lliçó per a tots els aspectes de la vida.

Bon camí, doncs, a aquesta nova iniciativa! Tant de bo arribi a ser una eina útil.