Avui fa 25 anys que ens va deixar Salvador Espriu. Jo el vaig descobrir de ben jovenet. I ho vaig fer a través del seu poema "Assaig de càntic en el temple" de l’any 1954.
Aquest poema em va impactar. Era clar i directe. Era el retrat psicològic d’un país fosc i avorrit, anorreat, esclau. Un país del qual la majoria ens hauria agradat marxar "nord enllà". N’ estàvem cansats d’aquesta "covarda, vella, pobra, bruta, trista, àrida, salvatge i dissortada pàtria". Però, gràcies a Déu, es van quedar (i no pas per covardia, com diu ell) homes com l’Espriu que la van salvar.
Van salvar els mots, van salvar l’ànima, van salvar la cultura, les tradicions, van salvar les arrels i les il·lusions amagades al fons dels cors vençuts i amargats. Poc a poc van anar sortint gent com ell que van anar creant il·lusions. Van anar sembrant flors, van anar cultivant les petites llavors que quedaven amb la paciència del vell pagès que sap que, cuidant-les amb amor, donaran fruit. La fotografia d’aquest país va servir-nos durant molts anys per reconèixer-nos, però també per animar-nos.
Gràcies Espriu. Aquest país, potser no tant fosc, trist, covard i brut com anys enrere, encara té molt camí per fer. Aquest país et deu molt més reconeixement del que t’ha tingut. No li tinguis en compte: potser algun dia arribarà. Gràcies.
"Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: -Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret-,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo, a més, amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria."
