A PEU

Unes 6.000 persones del sector d’atenció a les persones amb discapacitat intel·lectual i especials dificultats es van manifestar ahir a Barcelona per exigir millores en el finançament públic de les entitats i dels Centres Especials de Treball (CET) per revertir les retallades i congelacions que pateixen des de fa anys, unes reduccions que, segons les empreses i les entitats del sector, han provocat «una precarització progressiva en la qualitat de l’atenció a aquestes persones». En el conjunt de Catalunya posa en risc 10.000 llocs de treball i també els serveis d’atenció a 40.000 persones amb discapacitat.

Una seixantena de persones del centre ACUDAM de Mollerussa hi han participat, junt amb altres persones provinents de més de 200 entitats de Catalunya associades a l’AEES Dincat (Associació Empresarial d’Economia Social-Discapacitat Intel·lectual de Catalunya). Tota aquesta gent ha sortit al carrer per alertar i denunciar la insostenibilitat dels serveis d’atenció a persones amb discapacitat. A Lleida perillen 650 llocs de treball de persones amb discapacitat, provinents d’11 Centres Especials de Treball (CETs). Han de fer front a un augment d’1,5 milions d’euros anuals per poder pagar als seus treballadors amb discapacitat. La mobilització ha denunciat la situació límit en què es troben les entitats i fer visible l’escenari generalitzat de desprotecció i vulnerabilitat del sector, després de 10 anys de finançament i tarifes de serveis congelats. Els fons públics dedicats als serveis de suport a les persones amb discapacitats van patir greus retallades amb la crisi econòmica del 2008. Des d’aleshores, fa 10 anys que estan congelades.

El departament de Treball ha explicat que Catalunya ha “complert amb els seus compromisos” i ha assegurat que seguirà fent front a tots els acords als quals s’ha compromès amb les entitats i empreses del sector. El secretari de Treball també ha avançat que la Generalitat iniciarà els tràmits i “les accions legals” per “exigir a l’Estat el compliment de les seves obligacions”. “No pot seguir passant que l’Estat tingui compromisos i obligacions de finançament i que segueixi posant al llom de la ciutadania de Catalunya la responsabilitat de donar-hi resposta”, ha etzibat el secretari, que també ha explicat que aquest any, tot i que les normes estatals preveuen repartir els recursos en funció de les persones ateses, “això no es complirà”. “Ens arribaran el 16% dels recursos quan ens correspondria el 22%”, ha assegurat Ginesta.

Malament rai quan un país deixa de banda els seus ciutadans més febles i més necessitats!

Tags: Acudam, Discapacitat

Tags: Acudam, Discapacitat

 

Tags: Acudam, Discapacitat

Tags: Acudam, Discapacitat

Tags: Acudam, Discapacitats intel·lectuals

ACUDAM fa 40 anys! . Que una associació com aquesta arribi amb tan bona salut en els temps que corren és una excel·lent notícia. ACUDAM és una associació sense afany de lucre situada a Mollerussa i que vol ajudar a les persones de les nostres comarques amb discapacitat intel·lectual a dur una vida de qualitat i el més autònoma possible. Aquesta va ser la idea inicial i aquest és l’objectiu que encara avui –i esperem que sigui per molts anys més- persegueix.

ACUDAM sorgeix l’any 1975 a partir de l’afany d’uns pares que veien com la societat no facilitava els recursos necessaris per tal de que els seus fills amb algun grau de discapacitat intel·lectual es poguessin desenvolupar amb una certa normalitat. Eren uns temps on encara hi havia poca sensibilitat social i política en el tractament d’aquests temes. Tampoc hi havia gaires ajudes i només aquells pares que van embarcar-se en aquella aventura saben les dificultats de tota mena que van trobar; dificultats que al llarg dels anys han anat superant amb molt bona nota i molt encert.

Aquests pares, juntament amb un grup de voluntaris i amb l’ajuda d’algun polític i institucions que van endevinar la necessitat de donar un cop de mà a una iniciativa tan bona i que ja llavors van mostrar una gran sensibilitat, van buscar i trobar els recursos necessaris per començar aquesta bona obra i poder continuar-la amb tot els altres recursos que avui disposa. Un recursos que han anat creixent de mica en mica i que avui són molts i molt rics en tots sentits. Recursos pensats i basats en el treball, l’ocupació terapèutica i l’educació i cura de totes les persones que necessitin els seus serveis.

ACUDAM va començar constituint-se en quatre grans centres de serveis:

• els TALLERS PLA D’URGELL, situats primerament només a Mollerussa i en aquests moments també a Vila-Sana, on hi ha quasi tota la producció industrial i a Castellnou de Seana, on hi ha els vivers de plantes.
• la RESIDÈNCIA I LES LLARS, on hi ha les persones que s’han hagut de quedar a viure permanentment allà, degut a que les seves famílies no han pogut seguir atenent-los per raons diverses.
• el col·legi SILOÉ, actualment un col·legi públic situat a Mollerussa que està fent camí de forma autònoma però que sempre ha estat molt unit a l’ Associació.
• la LLAR SANTA ANNA DEL CASTELL DEL REMEI, al terme de Penelles i que també s’ha tornat un centre totalment autònom però que segueix tenint múltiples vincles amb l’Associació.

Sempre s’ha procurat treballar en 4 grans àrees:

1. Àrea d’ ATENCIÓ A LA PERSONA: Atenció pedagògica directa al Col·legi Siloé  i als Tallers Pla d’ Urgell; atenció psicològica, treball social i fisioteràpia.
2. Àrea de TREBALL: Hi ha el Servei de Teràpia Ocupacional que atén les persones amb un grau de discapacitat igual o superior al 65%, el Servei d’Orientació per la Integració, que procura integrar algunes d’aquestes persones  a la vida laboral d’empreses de la zona i el Centre Especial de Treball  on hi treballes totes aquelles persones que tenen capacitat laboral i que moltes d’elles estan donades d’alta a la Seguretat Social com un treballador més. A totes se’ls busca el lloc més adequat segons les seves capacitats o habilitats, pensant sempre el seu millor desenvolupament personal.
3. Àrea d’HABITATGE: La formen les Llar-Residència  les Llars-Apartaments i la Llar Santa Anna del Castell del Remei. Segons el grau d’incapacitat i la major o menor necessitat d’atenció a cada persona se li busca el lloc és adequat per a viure-hi.
4. Àrea d’ ESPORT I LLEURE: Es fan activitats esportives, d’oci, tallers, sortides, activitats d’integració social, etc. per a tots els que puguin fer-les

Durant aquests 40 anys s’ha fet un llarg camí i s’ha anat construint un bonic somni, pedra a pedra i amb molt d’esforç. Però com que aquell somni ACUDAM sap que no s’ha acabat, vol seguir treballant per aconseguint noves fites. Per això aquest any celebrarà amb una sèrie d’actes aquests 40 anys, amb molta il·lusió i amb l’entusiasme de que s’ha de seguir aquest camí. ACUDAM ens convida a tots a acompanyar-los en tots els actes que ha preparat i a celebrar-ho amb ells.

Tags: Acudam, Discapacitat

Read more: http://jaumepubill.blogspot.com/#ixzz30qsnVI6n

Tags: Acudam, Discapacitat, Estany d'Ivars i Vila-Sana, Pla d'Urgell

Un dia d’aquests  explicava que, amb motiu dels 35 anys de recorregut, ACUDAM havia fet un llibre amb els fets més importants que s’han viscut durant aquests anys.

Doncs bé, el llibre ja és aquí. Amb una atractiva i suggeridora portada -que sembla voler recollir ben relligats amb un cordill tots els papers, documents, sentiments i història de l’entitat de tots aquests anys- el llibre ens presenta en 140 pàgines  tot el que ha estat, és i procurarem que sigui ACUDAM.

Una sèrie de persones vinculades a la institució des de bon principi- han anat recollint dades pacientment, mirant de treure la pols dels papers d’arxius que potser mai ningú havia mirat i també mirant de treure la pols del record d’un munt de persones que encara són vivies i poden explicar tots i cada un dels passos fets amb molt de treball i molta suor.

Comença el llibre explicant el que és l’ Associació, el seu organigrama, els orígens (Octubre de 1974) una mica dubitatius d’uns pares que, per altra banda, estaven ben ben decidits a que els seus fills i filles  poguessin ser atesos en un centre que possiblement llavors mai s’haurien imaginat el que ha arribat a ser.

Segueix el llibre explicant pas a pas el que són els TALLERS PLA D’URGELL, la RESIDÈNCIA I LES LLARS D’ACUDAM, com treballa l’ EQUIP TÈCNIC per donar l’atenció adequada a les persones ateses, els ESPORTS I LLERE que es realitza dins i fora del centre, el COL·LEGI SILOÉ d’educació especial per a nens en edat escolar i, finalment, la LLAR SANTA ANNA del Castell del Remei on s’atenen persones amb discapacitat intel·lectual severa.

Acaba l’obra amb uns Annexos prou interessants. El primer és un recorregut, any per any, de les dades més important que han de quedar per la història. Un segon annex amb els noms de les personalitats que han visitat Acudam durant aquests anys. En tercer lloc un annex amb el nom de totes les persones que han format part de la Junta Directiva. Un quart annex amb el nom de la plantilla actual de directius, tècnics, monitors, comercials, administratius i col·laboradors. I, per últim, un annex amb la llista de les persones ateses als nostres centres

En fi, un bonic treball que ajudarà a recordar i donarà ànims per anar continuant en aquesta tasca, a vegades amable i lleugera i altres més feixuga i més difícil, però sempre necessària i estimulant veient com es veuen els fruits que ha donat ACUDAM i els que , sens dubte, encara donarà en el futur.

Per molts anys a tots els que han ajudat a fer ACUDAM i per molts anys i moltes gràcies als autors del llibre que, sens dubte, hi han destinat moltes hores preparant-lo.

Addenda

1. Aquest escrit és d’iniciativa i de responsabilitat totalment meva. Estic treballant a l’ACUDAM des de fa 26 anys i conec moltes coses de la institució, però no les conec pas totes; per tant, com que no hi era als primers moments de la seva fundació, m’he de refiar del que m’expliquen uns i altres.  Sí que vull deixar constància que l’escrit no ha estat ni suggerit, ni demanat, per ningú d’ ACUDAM.

2. Faig aquests aclariments després d’algunes converses que he tingut amb persones que han llegit el llibre i també aquest escrit meu. Algunes d’aquestes persones estan d’acord amb el contingut del llibre i algunes altres m’han fet arribat el seu malestar perquè diuen que la narració dels fets és esbiaixada i que reflecteix la visió només d’una part de gent. En una paraula: a alguns els ha agradat el llibre i a altres no, cosa totalment normal en qualsevol llibre.

3. L’escrit pretén ser només testimoni d’un fet: la presentació d’un llibre sobre 35 anys d’història d’ACUDAM, institució a la que pertanyo des de fa molts anys, m’estimo molt i sé tot el bé que fa. També sé que és una institució molt respectada i valorada a la nostra comarca.

4. Aquest escrit no vol posicionar-se a favor ni en contra de ningú ni vol afavorir cap opinió. Si per cas, tothom sap que aquest blog és obert als comentaris de tothom i serà publicat qualsevol comentari que pugui fer qualsevol persona.

Tags: Acudam, Discapacitats intel·lectuals

Aquesta ceràmica que veieu aquí representa unes mans enfilant tubs de plàstic per a cortines. D’alguna manera han esdevingut el símbol d’ACUDAM, associació dedicada des de fa més de 35 anys a l’atenció dels discapacitats intel.lectuals de la comarca del Pla d’ Urgell.

La ceràmica es va fer en base a una foto d’un noi que estava enfilant tubs de cortina, la primera feina que es va fer al nostre taller i que es continua fent encara ara. Aquesta ceràmica s’entrega com a obsequi, record i símbol d’ACUDAM.

Amb motiu dels 35 any de l’associació s’ha fet un llibre que recull els trets més importants que han marcat la vida d’ ACUDAM i que intenta explicar tota la trajectòria fins al dia d’avui,

Unint-me a aquest esdeveniment, he volgut també fer un poema a aquestes mans que tant simbolitzen per a tots els que formem part d’ ACUDAM.

LES MANS D’ACUDAM

Aquestes són les teves mans, David…

Però són molt més que les teves mans

perquè ens representen a tots

els que durant aquest 35 anys d’ ACUDAM

hem anat enfilant -durant moltes i moltes hores-

tubs de cortina, milers d’il.lusions i somnis

entre silencis, riures, cansaments

o solituds acompanyades.

Perquè aquestes mans, David,

són també les del Francesc, les de l’ Albert,

les del Xavier, les del Joan, les del Josep

o les de l’ Isidre, el Jordi, i les de tots aquells

que ja fa anys que volen cel enllà…

Aquestes mans són les mans de tots

els que han construït  durant aquests 35 anys

aquesta realitat que segueix florint dia a dia.

Perquè aquestes mans han sabut treballar

però també han sabut acaronar el rostre amic

o ajudar el company que encara no en sabia prou.

Són les mans de tots aquells

que tan aviat construeixen palaus al vent

com traginen somnis perduts;

les mateixes mans que avui aferren il.lusions

i que demà potser esqueixaran penes,

però que sempre estaran disposades per a l’abraçada al company

o esteses i generoses per al perdó.

Perquè darrere d’aquestes mans

sempre hi ha cors grans, tendres i innocents.

Cors plens de senzillesa i sense prejudicis,

Darrere d’aquestes mans hi ha moltes grans persones.

Per molts anys ACUDAM!

Tags: Acudam, Discapacitats psíquics

Fan ràbia les retallades. Fan més ràbia, encara, quan et toquen de prop. Fa molta més ràbia quan no estan prou ben fetes. I en fan moltíssima quan les critiques les fan els que n’han estat els causants.

Voleu exemples? En podríem donar un munt de cada un dels apartats que he citat a dalt. I segurament que no ens posaríem d’acord, sobretot perquè cadascú les veu des d’una òptica diversa i encara més si et toquen de ben a prop. Algunes són de sentit comú. Voleu un exemple? Encara que sigui de les terres de ponent no puc defensar inversions a l’aeroport d’Alguaire en aquests moments. Segurament que no calen més inversions, però sí que puc dir ben alt que el Govern de Madrid ens vol tocar allò que no sona quant no dóna els permisos corresponents per poder volar i rebre vols internacionals, podent-ho fer i després d’haver promès per activa i passiva que ho faria. Això no és només retallar, sinó ofegar, no deixar viure i tocar el botet. I tot plegat, perquè aquest aeroport no depèn d’AENA i, per tant, ells no podran control.lar-lo de la manera que volen.

Podem discutir si retallar sanitat, educació, TV o el que vulgueu, però no es pot retallar als que ja no poden viure ni sobreviure com, per exemple, alguns centres de discapacitats psíquics, que és el que conec i que també em toca de prop. Si es queixen els professionals de la Ràdio i TV catalana, encara amb més raó es pot queixar un sector com el nostre que es dedica a unes persones de les més necessitades de la societat i que , per elles mateixes, no faran cap tipus de protesta ni es queixaran a la TV.

Demà fem la presentació d’un llibre sobre la història d’ ACUDAM, el centre de discapacitats psíquics on treballo. Ja en parlaré un altre dia del llibre, que recull 35 anys d’història d’aquest centre, plena de bons moments, de moments difícils, de molts sacrificis i molta feina per part de molta gent –professionals, voluntaris i col.laboradors diversos- que s’hi han deixat la pell. Nosaltres tenim la sort d’anar-nos-en sortint de moment, però hi han centres que ja han hagut de reduir personal i algun ha hagut de tancar. Demà tindrem la visita del conseller Cleries, del Departament de Família i benestar Social. No sé què ens dirà, però segur que no hi haurà grans ajudes i segurament que molt bones paraules. Ja farien prou que acomplissin amb el que deuen i paguessin quan toca les subvencions.

Entretant, encara hi han càrrecs amb sous potser massa alts, serveis que se segueixen mantenint -molt més deficitaris que els nostres i que no acompleixen el servei social que acomplim els centres de discapacitats psíquics- i que se seguiran mantenint ves a saber fins quant…

No és cap queixa. És simplement una crida a fer les coses molt millor del que s’estan fent per part de les autoritats i a no protestar pel fet de protestar per part de la ciutadania. Fer les coses amb justícia ja sé que és difícil, però en moments com els actuals és imprescindible.

Tags: Acudam, Crisi, Discapacitats psíquics

Fa uns dies que estic de baixa degut a una operació de vesícula biliar que ha anat molt bé, però que ha interromput el ritme normal de la meva vida. Tot plegat, poc més de dues setmanes de baixa mèdica i, per tant, sense poder anar a treballar.

Feia dies que volia anar al taller on treballo a veure els companys de feina i els nois i noies que hi treballen perquè els trobava a faltar una mica. Sé que ells també em trobaven a faltar a mi perquè alguns em telefonaven i m’ho deien. És bonic sentir-se apreciat i estimat. No vaig voler anar-hi abans perquè sabia que rebrien un munt d’abraçades i sabia també que alguns dels nois i noies del taller abracen amb molt d’afecte, però amb molta força i sense prou control. Tenia por de que premessin massa fort la meva panxeta foradada per tres llocs…

Avui he considerat que ja era hora i podia anar-hi. Hi he anat i, efectivament, se m’han tirat al damunt i he hagut d’anar-los parant poc a poc. Però la visita m’ha fet pensar una cosa: l’important que és per als nois i noies del taller d’abraçar fort, d’abraçar molt i de ser abraçats. L’abraçada és la mostra patent de l’afecte que sentim els un pels altres i fa sorgir a fora el que tenim dins dels cors.  Aquesta és la força que té una abraçada i l’important que és abraçar i sentir-se abraçat. Amb un avantatge: a cada abraçada que donem, en rebem automàticament una altra.

Una abraçada sincera fa sentir-te a prop d’algú i serveix per expressar un munt de coses i la podem fer servir per a  un munt de circumstàncies, siguin tristes o alegres. Una abraçada pot significar amor, acolliment, tendresa, acompanyament, protecció, mostra d’afectes i expressió de paraules callades i de coses que no es poden dir d’una altra manera perquè no es poden expressar amb paraules. Amb una bona abraçada pots rebre moltes coses i, a la vegada, en pots donar també moltes. És en certs moments de la vida quan t’adones de la necessitat que tenim tots de donar i rebre abraçades. Avui me n’he adonat i ho he agraït. Gràcies a tots.

Tags: Acudam, Amistat, Amor, Emocions, Felicitat, PSICOLOGIA, Relacions socials

Què us han portat els Reis?. Aquesta era avui la pregunta més usual i repetida al nostre taller. Els nois i noies d’ ACUDAM, els educadors, els tècnics…tornàvem avui a treballar després de 15 dies de vacances nadalenques, em sembla que ben merescudes.

A diferència de molts altres treballadors, els usuaris d’ ACUDAM es moren de ganes de tornar al taller ocupacional o al centre especial de treball per a fer les activitats i la feina que han anat aprenent, a vegades amb certa dificultat i altres vegades tan ràpidament com ho faríem nosaltres. Al nostre taller cadascú fa la feina segons les habilitats , l’autonomia i les possibilitats de cadascú.

Però el que més esperen és trobar retrobar-se amb els seus amics, amigues i el seu ambient, al que ja s’han habituat i on s’hi troben com el peix a l’aigua.

Una noia que té moltes dificultats per a parlar i, per tant, per a fer-se entendre ens volia explicar, ens volia explicar que els Reis li havien deixat un gosset. Fins aquí tot bé. I ens explicava que era petit. També molt bé aquest segon pas.

Tercer pas: saber el nom. Cóm es diu el gosset?. I ella que ens contesta amb un so semblant a “Ac”. Que no.  Potser “Jack”? No, no!.

Després d’una bona estona que si “Jack”, que si “Ac”, que si “Llac”, que si “Clac”… Així hem estat assajant i imaginant noms una bona estona, fins que ja quasi havíem decidit deixar-ho.

Finalment ha arribat la clau que ens obria la porta. Un monitor va i li pregunta de quin color era el gosset. Ella respon: negre.

-“Black”, es diu “Black”…. Evidentment! Negre en anglès es “Black”.

Per fi ho hem aconseguit. Ella s’ha pogut expressar i nosaltres l’hem pogut entendre. Exactament és això la comunicació. poder-nos expressar, poder transmetre les nostres vivències, les nostres històries, els sentiments, els desitjos, els anhels, els contes, les tristeses i les coses que ens fan sofrir; també les il·lusions i les coses boniques que ens passen, com aquesta de que els Reis ens deixen un gosset negre que es diu “Black”.

A la llibreta de comunicació que té aquesta noia, feta amb fotos, dibuixos, paraules i icones diverses, (que ella busca poc a poc, pacientment i on finalment troba i assenyala amb el dit allò que busca) avui hi hem afegit aquest gosset negre que veieu a dalt, amb la paraula “Black” a sota. A partir d’avui li serà ben fàcil explicar a tothom que els Reis li han deixat un gosset que es diu “Black” , que és negre i que és petit.  Bé, és petit ara, però ja creixerà prou!.

Tags: Acudam, Comunicació

El primer discapacitat espanyol amb síndrome de Down que ha acabat una carrera universitària es diu Pablo Pineda. Ha fet de mestre durant tres dies en una escola pública de la ciutat de Còrdova i ha inculcat la tolerància davant la diferència durant aquests dies. Després ho ha deixat perquè tenia altres coses importants en la seva vida.

Pablo Pineda, que va néixer amb síndrome de Down a Màlaga fa 30 anys, és diplomat en Magisteri i està a punt d’acabar la carrera de Psicopedagogia.
Pineda va explicar en declaracions exclusives a Efe que l’experiència que ha tingut en els últims tres dies, en què ha exercit de professor a una escola, ha estat "realment apassionant i inoblidable" ja que la resposta i la convivència amb els nens i els professors ha resultat "emocionant". En aquests dies ha respost als dubtes dels alumnes de tots els cursos de l’escola i ha participat en diverses activitats amb ells que, segons ell, "sentien curiositat per tot".
En aquest sentit, ha assenyalat que espera haver pogut canviar la mentalitat de molts d’aquests alumnes pel que fa a la síndrome de Down, perquè els nens "són esponges que es queden amb tot".

No obstant, ha subratllat que ha estat una explicació mútua, ja que s’ha sorprès de la mentalitat i de l’actitud de molts d’aquests nens, als quals ha explicat que el Down no és una malaltia, sinó "un conjunt de característiques" .
Pineda ha indicat que ha lluitat molt dur durant tota la seva vida contra la indiferència dels seus companys de classe, especialment durant la seva etapa a l’ institut, de manera que ha tractat d’inculcar als nens que "no han de discriminar les persones amb síndrome de Down ".

Pablo Pineda també ha fet d’actor. va ser guardonat amb la Concha de Plata al Festival Internacional de Cine de San Sebastián de 2009 por la seva participació a la pel·lícula Yo, también. A la pel·lícula interpreta el paper d’un llicenciat universitari amb Síndrome de Down, tal com és ell en la vida real que és llicenciat en Psicopedagogia.

Pineda viu a Màlaga i va treballar a l’ Ajuntament. És Diplomat en Magisteri, professor d’ Educació Especial i llicenciat en Psicopedagogia.

I , per acabar, unes reflexions que em faig a mi mateix:

-Qui no és discapacitat en algun aspecte de la seva vida?

-Qui pot dir que ho sap fer tot?

-Qui no necessita ajuda?

-Qui és tan autosuficient que no necessita de ningú més?

  AVUI

ACUDAM

FA

35 ANYS

PER

MOLTS

ANYS!!

ACUDAM – Associació Comarcal Urgell d’Ajuda al Minusvàlid

L’any 2003 va ser concedida la CREU DE SANT JORDI a ACUDAM "Pel valuós treball que aquesta entitat, des de la seva creació l’any 1975, desenvolupa en el camp de l’atenció, la formació i la integració laboral i social dels discapacitats psíquics. La seva actuació, que abasta totes les poblacions de la comarca del Pla d’Urgell i algunes de l’ Urgell i de les Garrigues, constitueix un exemple de servei i l’expressió solidària dels millors valors humans".

Aquest breu text que il·lustrava la concessió de la Creu de Sant Jordi resumeix el que és ACUDAM o, millor dit, el que vol ser. Durant aquests anys hi han hagut moltes dificultats, molts esforços, molta gent compromesa i moltes hores de feina, la majoria de vegades ben feta. I no cal amagar que també hi ha hagut errors, injustícies i potser coses no prou ben fetes. Crec que en tota obra humana passa això però s’ha de valorar la feina feta amb un col·lectiu que no tenia res i ara té moltes coses gràcies a ACUDAM.

El diumenge passat, dia 25, més de 200 persones vam celebrar amb un dinar i una festa els 35 anys de la seva fundació.  Uns 35 anys que són tot un llarg camí recorregut i un punt de partida d’un camí per recórrer, que esperem que també sigui llarg. Hi han hagut algunes etapes claus i molt arriscades en el seu desenvolupament. Per sort, s’ha encertat sempre el camí correcte i s’ha pogut créixer i arribar a la gran obra i la gran empresa que ara és ACUDAM. Perquè també s’ha convertit en una gran empresa que dóna feina a discapacitats i no discapacitats, sobretot des que s’ha instal·lat la part de producció al polígon industrial de Vila-Sana.

L’any 2003  el President Jordi Pujol va inaugurar les instal.lacions de l’empresa ACUDAM (Polígon Industrial de Vila-sana, Clot Rodó, 4) per tal de poder seguir amb les feines tradicionals que s’han anat fent a través dels anys, com son la confecció de cortines de diferents tipus, persianes, alvèols per a envasar fruita i per a usos industrials, envasat de ferreteria, vivers d’oliveres, treballs per a tercers, etc. Aquestes noves instal.lacions industrials al polígon ocupaven 3.750 metres quadrats construïts i una superfície total de 4.250 mestres quadrats en aquesta primera fase. Posteriorment s’ha tornat a augmentar la capacitat, degut novament a una falta alarmant d’espai, a uns quants milers de metres quadrats més.

Com ja explicàvem un altre dia, ACUDAM va ser fundada l’any 1975. Primer va crear un col.legi d’educació especial, el CEE Siloè i l’any 1977 va començar a funcionar provisionalment un taller ocupacional, ubicat a les instal.lacions de la mateixa escola. Posteriorment, l’Ajuntament va facilitar uns locals i es van augmentar els serveis i recursos humans per donar atenció a les persones amb discapacitat de la comarca. L’any 1982 es creà el Centre Especial de Treball amb la finalitat d’assegurar un treball remunerat i normalitzat a les persones que hi realitzen un treball productiu integrador.

ACUDAM dóna atenció a més de 150 persones amb discapacitat intel.lectual, de les quals una seixantena estan contractades al Centre Especial de Treball i la resta són al Servei de Teràpia Ocupacional, en el qual es realitzen ocupacions amb objectius terapèutics.

Seguirem un altre dia amb la història….

Els nois i noies de l’ACUDAM ens han regalat amb motiu de Sant Jordi un llibret molt bonic, fruit de la feina que han anat fent amb la Gemma i la Irene, les dues educadores que treballen amb ells en els cursos de formació que fan al llarg de l’any.

Un altre dia ja us presentaré els seus textos i els dibuixos deliciosos que els acompanyen. Però avui vull fixar-me amb el títol del llibret, que l’han titulat : "EL PAS DE LA DEPENDÈNCIA CAP A L’AUTONOMIA". Ells fan referència a la vida de les persones amb alguna discapacitat intel·lectual i de les ajudes que necessiten per poder fer les activitats bàsiques de la vida diària i poder arribar a una certa autonomia personal en la seva vida diària. Com us dic, un altre dia ja en parlarem més llargament d’aquest llibret tan interessant que han fet.

Però a mi el títol m’ha suggerit una altra cosa i he pensat que també podríem dir: "DE LA DEPENDÈNCIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA" en la vida de tots nosaltres.

El procés de creixement en tots els sentits -també en el sentit polític- és el procés natural que va des de la dependència cap a l’autonomia, per tornar altra volta cap a la dependència al final del cicle vital. Ho tenim com a exemple en l’ésser humà o en qualsevol altra espècie animal. Naixem indefensos, immadurs, dependents, fràgils… i, a mida que ens anem fent grans, anem madurant i ens anem fent independents i autònoms fins que arribem a la vellesa que ens tornem fràgils i dependents altra volta. És la indefugible llei de la vida que ens toca recórrer a tots.

Políticament parlant passa (o hauria de passar) igualment.  En sentit polític cal dir que aquest procés no pot ser truncat així com així. No és lògic, ni natural ni res… Un poble -igual que una persona- no pot tenir marcat al seu front el jou de l’esclavatge sinó que té el dret a la llibertat plena i a l’autonomia total i cal que vagi fent el recorregut natural de qualsevol ésser.

potser caldria pensar-hi una mica aquests dies que tenim l’oportunitat de contestar com a poble el nostre futur votant el que volem ser. El sol fet d’anar a votar ja és important, no us sembla.

ACUDAM és una entitat que va néixer per cobrir unes necessitats concretes: ajudar el discapacitat psíquic. Per això molts socis són pares, familiars i amics de famílies que tenen al seu si algun discapacitat. I per això ajuden desinteressadament i sense cap ànim de lucre aquesta associació de de fa 35 anys.

L’associació és com un gran tronc amb tres rames:

1- El TALLER PLA D’URGELL, amb tres grans divisions: El Taller Ocupacional, on hi ha els nois amb menys capacitat de treball i , per tant, amb més grau de discapacitat. El Centre Espacial de Treball, on hi han el nois amb una certa  capacitat de treballar i, per tant, afiliats a la Seguretat Social com un treballador més. El SOI, que és el servei d’orientació a la integració i pretén oferir un espai en el que es treballen aspectes laborals i d’ajustament social i personal de cara a una possible integració al centre especial de treball.

2.- El COL·LEGI SILOÉ, que és un col·legi públic d’educació especial per a nois  i noies amb discapacitats psíquiques de diferents nivells. Normalment s’escolaritzen fins als 18 o 20 anys, que és quans molts d’ells passen al Taller Pla d’Urgell.

3- LLAR SANTA ANNA DEL CASTELL DEL REMEI, gestionada i dirigida totalment pels Germans Franciscans de Creu Blanca des de fa més de 30 anys, on hi són acollides persones greument afectades i que viuen allà en règim de residència permanent. 

SERVEIS

ACUDAM dóna servei a les famílies d’una colla de pobles de la comarca del Pla d’ Urgell i d’algun de fora de la comarca. Els serveis que ofereix s’han anat incrementant de mica en mica a mida que ha anat creixent.

Servei de transport i Residència: Als primers temps, els nois que anaven a treballar a ACUDAM  eren recollits als seus pobles amb una furgoneta de bon matí i se’ls tornava a casa seva a la tarda. Actualment, a més d’aquest servei de transport, també hi ha una residència i uns pisos tutelats per a nois i noies que ja no tenen pares o a qui la família ja no pot atendre a casa seva.

Servei de menjador: També ofereix un servei de menjador per als que vulguin fer-ne ús que evita desplaçaments i facilitat treballar una de les àrees funcionals més importants i que seria difícil treballar en un altre espai i en una altra situació: la d’habilitats de la llar.

Serveis d’Ajustament personal i social: Hi ha també uns altres serveis que es consideren fonamentals per a donar un servei complert i necessari actualment. Sense ells, els nois i noies d’ ACUDAM no serien ben atesos.

Entre aquests serveis hi ha el Servei psicobiològic i conductual que té com a objectiu assumir el màxim nivell de salut mental.

També hi ha el Servei Psicopedagògic i social que té per objectiu oferir atenció individualitzada a les persones que assisteixen i treballen al Centre, així com a les seves famílies.

Un altre servei és el de Suport a la integració laboral, que té com a objectiu potenciar la integració social i laboral, posant especial èmfasi en el pas del Centre Ocupacional al Centre Especial de Treball i des d’aquí a la empresa normalitzada en els cassos que sigui possible.

També tenim Servei mèdic, complementari a la sanitat pública i específicament destinat al tipus de persones i malalties d’un lloc com ACUDAM. Dins d’aquest apartat s’hi podria incloure el Servei d’ Optometria i el Servei de Rehabilitació.

També es dóna molta importància a la Gimnàstica i l’esport com a activitats que ajuden a evitar i prevenir el deteriorament psicomotriu. Els esports que es fan al llarg de l’any són el futbol, el bàsquet, l’atletisme, la natació i encara algun altre. Es participa a totes les competicions que organitza l’ ACELL (Associació Catalana de l’ Esport i el Lleure), de la qual en som membres.

I per tal que els dies festius i caps de setmana no s’avorreixin, s’ofereix també un servei d’ Oci, lleure i temps lliure que ofereix sortides, cine, ball, teatre i activitats diverses.

ACUDAM (Associació Comarcal d’ Ajuda al Minusvàlid) va néixer un dia d’abril de l’any 1975. Vol dir això que aquest mes fem 35 anys, que ja són una colla d’anys!

I ha durat tants anys -i en durarà molts més, si Déu vol- perquè va ser la resposta a una necessitat d’aquells moments a un problema determinat d’uns pares d’una comarca. En aquells temps encara no existia la comarca d’ El Pla d’ Urgell, com existeix ara, però si que aquestes nostres terres eren conegudes com la plana d’Urgell.

El problema d’aquells pares era que tenien uns fills i unes filles amb discapacitat intel·lectual o amb disminució psíquica i no hi havia cap recurs per poder-los atendre. I gràcies a l’empenta d’aquell petit grup de pares; gràcies a la seva il·lusió i a que era gent molt emprenedora, ara encara tenim ACUDAM i podrem celebrar els 35 anys aquest pròxim diumenge 25 d’ Abril

I ho celebrarem amb una caminada popular al matí, un dinar de germanor i una festa a la tarda que animarà la coneguda Regina Do Santos, amiga i col·laboradora de Special Olympics Catalunya.

Tots els grans arbres van començar amb una petita llavor. Totes les gran obres generalment comencen amb una petita il·lusió d’ algú que va creixent amb l’esforç i l’ajuda de molta altra gent. Aquells primers pares van començar a fer unes reunions per parlar del tema que els preocupava i ben aviat van aprovar uns Estatuts i es van fixar la meta de fer una escola per als seus fills. I van posar-se a treballar seriosament i al cap de ben pocs dies ja havien fet més de 200 socis amb quota de socis protectors. Això va permetre iniciar els tràmits per crear un Col·legi d’ Educació Especial.

Al mes de Novembre de 1975 ja es va inaugurar l’escola d’ educació especial "SILOÉ" amb 16 alumnes procedents de diversos pobles de la plana en un edifici provisional cedit desinteressadament per una empresa local. L’ any 1980 ja es va poder disposar d’un edifici propi i va aconseguir passar a ser un Centre Públic amb una dotació de tres unitats amb els seus corresponents professors especialistes en Pedagogia Terapèutica.

Però faltaven encara dos serveis imprescindibles per a poder acomplir els objectius proposats: un servei de transport i un servei de menjador.

El 5 de juliol de 1977 es va iniciar de forma provisional i precària el funcionament d’ un TALLER OCUPACIONAL que va començar amb 12 persones, dedicat a fabricar cortines de plàstic. eren nois i noies que ja havien superat l’edat escolar i que s’havien de quedar a casa seva, voltar pels carrers o ser internats en centres psiquiàtrics.

Aquest taller va començar de forma experimental durant un estiu a les aules del col·legi SILOÉ i l’experiència va resultar tan positiva que l’Ajuntament de Mollerussa va cedir temporalment uns locals on s’hi van arribar a atendre 17 joves.

De seguida aquell local va fer-se petit i després de llargues negociacions es va comprar per 13.860.000 pts l’antic xalet de la Casa Canal d’ Urgell. Aquesta quantitat va ser pagada mitjançant un crèdit bancari avalat pels mateixos pares.

Amb els anys l’espai ha anat creixent i ha anat variant segons les   necessitats fins que van arribar en una primera fase a 2.500 m2 construïts sobre un terreny de 4.000 m2. Actualment ha crescut molt més, degut a la compra d’unes quantes grans naus industrials al polígon de Vila-sana, cosa que ens permet tenir un Centre Especial de Treball que dona ocupació a un munt de nois i noies i tenir lloc suficient per poder treballar amb comoditat.

I un altre dia continuarem amb aquesta història tan bonica…

"Persona" en grec significa "màscara", "careta", rostre. La cara expressa o amaga. Depèn. La persona és -primerament i sobretot- un misteri difícil d’abastar, de definir i de comprendre. Per això com més infants, més senzills. La cara és el mirall de l’anima. Mostra el que hi ha. I a mida que anem madurant ens anem complicant i cada vegada es fa més difícil tot plegat perquè ens anem posant caretes. Per això els infants són tan directes, clars i diàfans: no amaguen res. No els cal amagar res. Mostren el que són sense complexes de cap mena i diuen el que senten. Són innocents. I la innocència és una de les coses que no hauríem de perdre mai però que perdem de seguida.

Els que treballem en centres de persones amb discapacitat intel·lectual sabem molt bé que la majoria d’aquestes persones tenen uns nivells d’innocència molt alts. Innocència, afecte, sensibilitat, senzillesa, capacitat de relació i d’amistat són virtuts -entre moltes altres- que ells tenen en grau molt més elevat que la majoria de nosaltres.

Per això a vegades a mi se’m fa difícil parlar de discapacitat, encara que entenc que potser no tenim cap més paraula més adequada o la societat en general no està prou preparada per entendre i valorar prou les persones des d’uns altres esquemes i amb uns altres paràmetres. Potser hauríem de començar a parlar més de capacitats que de discapacitats. Hauríem de parlar d’inclusió o no tant d’exclusió conceptual. Qui és vàlid i qui és invàlid? Qui és capaç i qui és incapaç? Capaç per a què i incapaç per a què? Qui és més savi que qui? Qui és més innocent que qui? Qui té més i qui té menys? Diners, virtuts, defectes, amistats, cotxes, llibres, raons, manies… tot això és pot valorar, medir, triar, guardar o rebutjar. Uns trien unes coses i altres en trien altres. La pitjor discapacitat és la auto discriminació i molts trien aquest camí.

Capacitats especials per unes coses i capacitats per unes altres. Jo puc no tenir gens de capacitat per dibuixar i, en canvi, tenir-ne molta per cantar. Al centre on treballo tenim nois amb habilitats enormes per a certes coses. Molt més hàbils que la majoria dels educadors que hi treballem. És cert que nosaltres en tenim unes altres. Però això em fa pensar que hauríem de ser una mica més humils ja que dia a dia ells ens ensenyen constantment moltes coses importants i essencials per a ser més persones, per a viure millor i per a ser més feliços. Potser ens caldria fixar-nos-hi una mica i mirar d’aprendre-ho.

A vegades cal deixar de parlar de temes transcendents, importants o d’actualitat per tocar de peus a terra i viure la vida quotidiana, amb tot el que té de bonic, de trist, de senzill, de monòton, de tendre o de nou. És la vida de cada dia de milions i milions de persones, -amb el seu viure quotidià i els els seus petits detalls sense importància- qui conforma el nostre món i el fa una mica més bo o més dolent cada dia.

La majoria dels que em llegeixen ja saben que treballo en un taller amb nois i noies discapacitats psíquics. Durant el dia tenim moltes oportunitats de parlar amb ells o d’escoltar converses entre ells. Algunes fan gràcia, altres són tendres, altres vegades són intranscendents, altres ben serioses… com la majoria de converses que tenim al llarg del dia a casa nostra, amb els amics o al bar.

Avui us en vull transcriure una entre un noi del meu taller i jo mateix:

-Noi: El dissabte faré jo el dinar a casa meva.

-Jo: I com és això?

-Noi: La meva mare treballa al matí i quan arribi a casa vull que trobi el dinar fet.

-Jo: Em sembla molt bé. I què faràs per dinar?

-Noi: Dos frankfurts.

-Jo: Només això?

-Noi: Sí, però dels grossos… Quan sigui gran vull posar un negoci pel meu compte. Vull posar una casa de menjars.

-Jo: I ja en saps de cuinar?

-Noi: Sí, bastant.

-Jo: I quins plats saps fer?

Noi: Sé fer frankfurts, pa amb tomàquet i pernil, sopa Avecrem, torrades amb melmelada… És que no sé fer encara gaires coses, però ja n’aprendré.

-Jo: Això és molt poca cosa per posar una casa de menjars. Ja pots posar-t’hi ràpid a aprendre’n… Quants anys tens ara?

-Noi: 19

-Jo: I quan vols posar el negoci?

-Noi: Quan sigui gran. Quan tingui 20 anys…. Ah! i et convidaré un diumenge a dinar.

http://www.youtube.com/watch?v=AR4PQ30VkBk

Avui una noia del taller on treballo m’ha dit, tota compungida, que se li havia mort la gosseta que tenia. M’explicava que a la nit s’havia fet un tip de plorar i que estava molt trista.

M’ha emocionat la forma com m’ho ha explicat i he comprès el que són les emocions profundes. Molt nois i noies del taller on treballo són com nens. No per l’edat, naturalment, sinó pel nivell d’intel·ligència i en la forma de mostrar les emocions. Moltes vegades reacciones amb l’espontaneïtat dels nens i nenes i aquesta és una de les coses més meravelloses de la meva feina. M’han ensenyat tantes coses aquests companys de feina! Altra cosa és que jo les hagi sabut aprendre, que crec que no pas del tot. Una vertadera llàstima, perquè mai he tingut tan bons professors en el que respecta al control de les emocions.

Pensant en la mort de la gosseta d’aquesta noia ho he relacionat amb el tracte que dispensem als animals i en com s’ha guanyat molt en pocs anys. Ara es respecten i s’estimen molt més que fa uns anys. Jo no sóc massa "animaler", possiblement perquè comprenc que és difícil tenir un animal en un pis  ( o així ho crec jo) i tenir el temps necessari per dedicar-li. Però entenc les persones que tenen un animal i se l’estimen, sense arribar a fer les ruqueries que alguna vegada he vist fer o  he llegit que feien alguns, fins al punt de deixar herències al seu gos o al seu gat quan es moren.

Com que també he trobat aquest deliciós vídeo d’aquesta nena cantant el Parenostre, us convido a escoltar-lo i a recordar-vos de la meva amiga i de la seva gosseta morta.

Avui he tornat a la feina després d’unes -crec que merescudes- vacances. He tornat al meu ACUDAM de fa un munt d’anys. Una empresa que no és només empresa. Una empresa que dóna feina, que fa una molt bona feina  però que és molt més que tot això.

He tornat a la feina content. Gràcies a Déu, tinc feina. En aquests moments de crisi econòmica que vivim és una sort tenir feina.  Per això no em queixo. I tampoc em queixo de tenir la feina que tinc. No puc dir el que diu el raspall de l’acudit de dalt…

Penso que és una sort tenir feina i és una sort tenir la feina que tinc. Treballar amb els nois i noies amb qui treballo és tant enriquidor i tant bonic que no tinc dret a queixar-me quasi de res més.

És cert que podríem millorar moltes coses i que les nostres relacions podrien ser millors. Hauríem de procurar que  la nostra empresa fos cada dia millor, certament. Però no em puc queixar. Només voldria que haguéssiu vist els petons i les abraçades que ens feien els nois i noies als educadors a mida que anàvem retrobar-nos aquest matí… I les ganes que manifestaven tots de tornar a treballar. Això, estic convençut que no ho trobareu a cap més empresa!

No només no puc dir que tinc una mala feina sinó que he de dir que en dec tenir una de les més boniques que hi ha… Tant de bo tinguem un bon any i ens vagi a tots molt bé.

Miraré de retornar amb il·lusió al ritme del bloc , després d’uns dies de descans, per tal de poder comentar, reflexionar i recollir coses que a mi em semblin interessants. Als que em llegiu, moltes gràcies. Els vostres comentaris em donen ànims per anar continuant.

Avui hem enterrat el Pau, un company del centre on treballo. Tenia 59 anys i ja feia temps que estava força malalt. Tenia Síndrome de Down. Se n’ha anat poc a poc, cada cop fent menys soroll. Darrerament ja no parlava i li costava empassar-se el menjar, fins al punt que havia de donar-se-li tot ben triturat. A vegades ja no ens coneixia i altres et feia un somriure, com dient-te: "ja sé qui ets". A vegades t’agafava la mà i no te la volia deixar anat…

Quan jo vaig entrar a treballar al centre, ell ja hi era. Era un treballador infatigable enllaçant tubs de plàstic per a fer cortines. No parava en tot el dia. Era poc xerraire i no es distreia gaire…  En general, als Down els agrada fer feines repetitives una vegada han adquirit l’habilitat necessària.

La síndrome de Down es deu a una alteració genètica que passa en un de cada 1400 naixements i constitueix  de retard mental a tot el món. La causa  se sap que no està relacionat amb nacionalitat, raça, religió ni condició socioeconòmica. Aquest patiment s’origina en la trisomia del cromosoma 21, que passa perquè l’òvul o l’espermatozoide aporten 24 cromosomes en comptes de 23 que, units als 23 de l’altra cèl·lula germinal, sumen 47. Aquest cromosoma extra pertany al parell 21.

L’esperança de vida d’aquestes persones ha anat en augment, doncs mentre el 1900 era de gairebé 9 anys, en l’actualitat arriben als 50, i una de cada 10 viu fins als 70 anys.
Les persones amb aquesta síndrome poden presentar una sèrie de problemes mèdics associats, que en la seva majoria es controlen o solucionen si es diagnostiquen i tracten a temps i de forma correcta. Els més freqüents són: cardiovasculars, del tub digestiu, respiratoris, endocrinòlegs, auditius i oftalmològics.

Existeixen diversos organismes de la societat civil, que atenen aquest problema, el més antic és la Fundació John Langdon Down, la qual va sorgir fa 34 anys com la primera institució en el món, dedicada a oferir atenció i educació a nens, joves i adults amb aquest patiment, així com a les seves famílies, a través de programes que afavoreixen el desenvolupament integral del pacient i la seva inclusió en la vida social i laboral.

Adéu, Pau.

En una visita d’un amic al centre de discapacitats on treballo em va dir: Quina feina tan dura que és aquesta! Jo li vaig contestar: No pas tan dura com moltes altres i molt més agraïdes que la majoria.

I crec que és la veritat. Almenys així és com sincerament ho sento. La convivència que diàriament tenim entre els nois i noies, monitors i tècnics és la normal de qualsevol altra feina. Però amb alguna particularitat que també fa que tot plegar sigui diferent. Per això m’ha semblat oportú explicar, de tant en tant coses del meu taller, com ja ho he fet alguna altra vegada. Ho faré a través de breus flaixos

1.-El Quico avui ha arribat enfadat amb tot al món i em sembla que també amb part de la nostra galàxia. No cal pas que li preguntis què li passa perquè t’engegarà a fregir espàrrecs amb els seu llenguatge enfarfollat i amb els seus soliloquis interminables. Com sempre, ningú

l’entén massa bé. Però tots hem sabut que està enfadat perquè el diumenge esperava que el visitessin els seus familiars i, per alguna raó, la visita es va aplaçar per algun altre dia… Això  ell no s’ho acaba i passarà un parell de dies d’aquells de “mira’m i no em toquis”.  I tant simpàtic que és quan vol!

2.-El Josep s’ha passat una bona estona telefonant i telefonant amb el telèfon mòbil espatllat que li van regalar, com si es tractés vertaderament d’algun negoci a punt de tancar. Segur que estava telefonant al seu germà o a la seva mare per explicar-los alguna de les seves dèries. Però el telèfon que no li toquin! I si no en té cap a mà, li serveix qualsevol cartró retallat a mida d’un telèfon. La línea és la mateixa i la comunicació és la mateixa.

3.-Els dos Alberts ja fa dies que van “flipant” amb les victòries consecutives del Barça. Aquests dies l’eufòria no és la de sempre que hi ha un bon resultat. Ara ja és una eufòria totalment desfermada! Tots sabem que aquests dies i fins que no arribem a Roma, el tema únic, continu i repetitiu serà el futbol. Per a ells dos quasi res més existirà al món tan important com això.

Ja ho veieu, doncs: Com podem estar avorrits amb uns companys tan entranyables com aquests?

Ja he dit alguna vegada –i si no, us ho dic ara- que treballar a ACUDAM és un dels grans regals que Déu m’ha fet en la meva vida. Treballar amb nois i noies discapacitats psíquics ho comparo com un gran jardí d’emocions i d’afectes. Produeix més o menys la mateixa sensació que passejar per un gran jardí ple de flors, totes elles molt boniques.

Ja sé que tot ésser humà té virtuts i defectes i que ells són com tothom. Però tenen generalment un avantatge: són transparents i espontanis. No tenen gaires plecs amagats i, si els tenen, no els saben amagar com ho fem nosaltres.

És interessantíssim veure com van evolucionant des del moment que entren al centre i a mida que es van centrant en la feina i es van adaptant. Com tothom quan entra a un lloc nou, han de superar aquesta fase inicial de desconcert i d’adaptació  totalment lògica. Però després  tothom comenta: “Està més centrat, més tranquil, més receptiu … I, sobretot, ha començat a utilitzar recursos que en l’etapa inicial costava trobar”.

Us posaré un exemple que explicava una mare, de com és el seu fill i de com es relaciona amb la gent.
”Al desembre, ens escapem uns dies a Galícia. Allà, sopem una nit en una preciosa casa rural.  El sopar va transcórrer en un ambient familiar, encara que coincidim en una gran taula amb gent que no ens coneixíem de res. És un dels costums, dels secrets i de les particularitats d’aquesta casa el fet de barrejar una mica la gent per tal de que es coneguin. 
I allà, com acostuma a fer i malgrat que el solen excitar una mica massa aquestes situacions amb desconeguts, Javier va començar a entaular conversa amb tothom d’una manera coherent, amb sentit i sense dispersions:
va trobar en el taller i en les seves vivències amb els amics una font estupenda de connectar amb els altres. No va parar en tot el sopar d’explicar coses. Va constituir-se en el centre.
A ells, és clar, vam haver d’explicar-los-hi una mica  de què estava parlant. Però, com sol ser habitual, es va guanyar l’afecte de tots els presents amb els seus gestos compradors i trencadors de barreres i la seva prodigiosa memòria: als deu minuts d’estar allà, ja recordava els noms d’aquelles deu persones noves en la seva vida”.

Això és el que els fa ser únics i fa que sigui un autèntic privilegi  treballar amb ells. És una font constant de renovació, un carregador de piles diari. Jo sempre ho dic: cansen i descansen, alhora.

Llars-Residència Acudam- Mollerussa

Aquesta és la sensació que traspuava a la cara d’aquells nois i noies quan un dia d’aquesta Setmana Santa vam anar a visitar les Llars d’ Acudam amb uns amics.

I no només se sabien i se sentien feliços, sinó que no tenien cap reparo en manifestar-ho clarament. La felicitat els sortia per tots els porus del seu cos quan ens ensenyaven el seu “piset” i ens deien que allò era casa seva. Amb els petits detalls que trobem a qualsevol casa: les fotos dels pares, de la família,  dels amics… Les flors al balcó, cuidades amb amor. Els peluixos a sobre el llit…

Acudam ja tenia una Residència des de feia temps per a nois i noies discapacitats psíquics que havien perdut els pares i que no poden estar amb els germans. Però estaven tots junts tots i calia fer alguna cosa per a les persones amb discapacitat intel·lectual més autònomes o semi autònomes. I es va pensar en fer 14 pisets (7 per planta), compartits per dues persones, amb els seus dormitoris, banys, estar-menjador, cuina… A més d’uns espais comuns per a activitats comunes…. Ara ja fa més d’un any que hi viuen.

Tota una meravella, que fa que la qualitat de vida d’aquestes persones millori considerablement i que mostrin obertament tanta satisfacció. Els meus amics van quedar bocabadats amb tanta comoditat. Un d’ells deia amb humor: Cóm s’ha de fer per fer la sol·licitud d’entrada? És que qualsevol de nosaltres viuria en un piset d’aquests, havent vist les comoditats que tenen.

Tots necessitem el nostre raconet on sentir-nos nosaltres mateixos, on podem somniar i viure. Aquest nois i noies ja l’han trobat: reconeixen que allò és seu, que allà hi tenen les seves coses, la seva roba, els seus records, les seves copes guanyades en competicions, les seves fotos, les seves colònies i perfums, els seus amics, la seva vida…

Una conversa escoltada fa pocs dies. Una persona pregunta a una altra pel seu fill discapacitat i ho fa amb els següents termes: 
– "Què tal està el teu fill? ¿Es troba millor? Noteu alguna millora?"
Això em fa reflexionar sobre el natural que resulta per moltíssima gent equiparar Discapacitat amb Malaltia, sigui la discapacitat física, sensorial o intel lectual.
És cert que algunes discapacitats intel·lectuals tenen associades diverses patologies. La síndrome de Down, per exemple, ha d’estar molt pendent de les cardiopaties. En altres casos -com el del fill d’aquesta senyora -l’epilèpsia té una incidència més gran. Però això no significa que els nois i noies amb qui jo treballo, siguin malalts.
Encara hi ha pares que tenen el convenciment que els metges els oculten la "cura" per al seu fill.
S’ha de ser sempre políticament correctes amb el llenguatge?. Ella afirma que no cal ser tan prudents amb els termes col·loquials perquè acabaríem per no poder expressar-nos espontàniament mentre pensem a quin col lectiu podem ofendre.
Però el llenguatge perverteix a vegades la realitat. No fa gaire, aquests nois i noies de qui parlem eren "retardats" o "tarats". Avui, termes com "millora", "cura", "teràpia" no fan més que convertir en recurrents dels llocs comuns sobre la discapacitat contra els que tant combatem els que la vivim des de dins.
Els mitjans de comunicació a vegades no ajuden molt en aquest sentit , encara que s’ha millorat molt. Cal tenir una cura exquisit cada vegada que apareix una notícia sobre el codi de tal o qual gen: associat a la discapacitat i la seva hipotètica "cura", pot generar falses -o si més no, llunyanes en el temps- expectatives a pares desesperats.
He llegit en alguna part que la discapacitat és una "condició de vida". M’agrada aquesta definició perquè també ho és ser alt o baix, tenir els ulls clars o foscos, ser dretà o esquerrà …
I només cal mirar en Xavi, la Laura o la Núria per constatar la seva alegria de viure, la seva (hiper) activitat esgotadora, el seu cos perfecte, els seus ulls espurnejants, els seus sentiments tant nobles…per adonar-nos que es podrà anomenar de moltes maneres la seva disminució; podrem penjar-los etiquetes velles o noves, però per descomptat "malaltia "no és una etiqueta que se’ls pugui atribuir.

Tags: Síndrome de Down

“Déjame intentarlo. La discapacidad: hacia una visión creativa de las limitaciones humanas.”

Tomás Castillo Arenal. Editorial Ceac. Barcelona 2007

La vida és feta d’intents: alguns fallits i altres reeixits. En la vida cal intentar coses. Ens en sortirem o no. Però cal que ho fem.

Per només 12 euros podreu gaudir de la visió d’un psicòleg que fa anys que es dedica a estudiar el tema de la discapacitat i que en té una visió nova, moderna i profunda.

Es diu Tomàs Castillo Arenal. Quan era un jove estudiant de Psicologia no va acceptar idees preconcebudes. Va qüestionar aquesta idea social, que comprenia l’àmbit acadèmic, i que classifica a les persones en dos grans grups: capaços i no capaços; ells, els que no poden, i nosaltres, els "normals". I no ho va fer des de la crítica sinó des de l’acció, va posar en pràctica les seves idees.

Amb el temps, Tomás Castillo Arenal (Torrelavega, 1957) va fundar l’associació Amica, formada per familiars, professionals i persones amb discapacitat, i la idea fonamental és buscar les capacitats de tot ésser humà.

Com tota les bones idees, sembla que hagi estat aquí des de sempre, però el recorregut ha estat llarg. No va ser fins al 2001 quan l’assemblea mundial de l’OMS va assumir les idees de Tomás Castillo, expert d’aquesta organització, i va variar la Classificació Internacional de Funcionament, la Discapacitat i la Salut (CIF), que avui ens convida a veure que tota persona està carregada de capacitats encara que existeixin algunes circumstàncies que les limitin, però no per això la converteixen en "discapacitada", en un ésser diferent.

En el seu llibre "Deixa’m intentar-ho", en el qual exposa la seva visió sobre la limitació humana com quelcom que ens afecta personalment a tots, ens col·loca davant d’un mirall i ens demostra com el temps reduirà, i fins i tot invalida certes capacitats . La dedicatòria ho diu tot: "A Matías, per haver ensenyat el gran que pot ser una persona, amb independència de l’important que sigui la seva discapacitat". Conèixer a diversos milers de persones amb discapacitats de tot tipus m’ha ajudat a veure el molt de "normal" que hi ha a tots els éssers humans, la petitesa de les diferències comparat amb la enormitat del que compartim. Sobretot, he aconseguit descobrir a la persona que existeix sempre en primer pla, que amb la seva grandesa fa relatiu el que l’ afecta.

Tomás Castillo, en el seu llibre, va desgranant una mena de decàleg que ajuda a percebre aquesta qüestió des d’una altra perspectiva. Alguns exemples:

• La discapacitat, com la capacitat, forma part de la naturalesa humana.
• La discapacitat, com a component d’un estat de salut, pot ser temporal.
• La discapacitat està condicionada per l’acceptació social de la meva limitació.
• La discapacitat no significa una minoria d’edat permanent.
• Les persones no són classificables per la seva discapacitat.
• La discapacitat està en funció del medi en què la persona es mou.
• La discapacitat és un terme genèric a revisar.

En definitiva, tots som en certs moments de la vida, discapacitats i limitats. Quelcom essencial a l’esser humà és la limitació. Aquesta limitació no depèn només de nosaltres mateixos sinó de com els altres ens veuen, de com els altres ens tracten i de l’esforç que posem en superar-les.

Tags: Limitació

Avui hem enterrat l’Andrés. Feia 30 anys que estava a la Casa Familiar Santa Anna del Castell del Remei a cura dels Germans franciscans de Creu Blanca. El van portar de la seva Almeria natal cap a Sevilla i, des d’allà cap al Castell del Remei quan van obrir la llar d’acollida de minusvàlids psíquics i físics profunds.

Aquesta casa era casa seva. Una casa que hauria de visitar tothom. Una visita a aquesta casa d’acollida impacta i et fa pensar. Hauria de ser una visita obligatòria per a tothom. Potser ens adonaríem la sort que tenim la majoria… Veuríem que ens ha tocat la loteria sense haver-hi jugat.

Els Germans, cuidadors i amics que durant aquesta colla d’anys l’hem tractat el trobarem a faltar.

Amb la seva cadira de rodes elèctrica (al darrere hi havia posat una inscripció que deia “Esta silla és un 4 X 4”) anava i venia per tot arreu.  Era un autèntic tot terreny. Ja s’havia convertit en tota una institució. Cada dia venia al taller a Mollerussa, amb un grup de companys del Castell.

Deia que el trobarem a faltar perquè ja no li podrem fer més bromes amb el Madrid (era un madridista de soca-rel) i ell tampoc ens ens podrà fer als barcelonistes. Era la cançó de mai acabar, segons hagués guanyat un o altre equip…

Ja no podrà anar a fer més “carajillos” al bar. Ja no podrà agafar més aquells “cabreos” monumentals; ja no podrà mirar més amb aquell somriure sorneguer, que hom no sabia si es fotia de tothom o què volia dir…

Tindríem mil anècdotes per explicar. Mil històries. Mil vivències…

Des d’aquí vull fer un homenatge als Germans Franciscans que l’han ajudat a viure millor durant tants anys. Però, sobretot, que l’han ajudat a morir. Ells han estat al seu costat sempre. També hi han estat al moment de la seva mort.

Adéu, Andrés.

Tags: Llar Santa Anna

Treballo a ACUDAM, que és un centre per a discapacitats psíquics de Mollerussa. Entre els nois i noies que hi ha al centre, una bona colla  fan servir cadires de rodes.Hi treballen  persones de tota la comarca i els anem a buscar i tornar cada dia a casa seva amb furgonetes del mateix centre.Fa poc temps que hem comprat un autobús adaptat amb rampa per tal de poder-los portar millor.Doncs bé: resulta que l’Ajuntament ens ha reservat un lloc davant del taller, com és de dret. Hi tenim el seu corresponent rètol que ho indica. Així i tot, pràcticament cada dia aparquen cotxes al lloc del bus.Tota aquesta introducció em serveix per reflexionar sobre la manca de sensibilitat que hi ha encara per les necessitats de tot tipus -sobretot motrius- del discapacitat. Encara hi ha barreres arquitectòniques insalvables a molts llocs públics en la majoria de ciutats. I, sobretot, caldria que fóssim una mica més sensibles en el fet de no fer servir les places d’aparcament que ells tenen reservades. Per nosaltres no significa res. Però per a ells sí que significa. I molt!!!L’amic Josep Rof, que em visita sovint aquí, suposo que podria opinar força sobre aquest tema i m’agradaria que ho fes. Amic Josep, ho faràs?

Tags: Acudam, DISCAPACITAT