A PEU

Després d’una llarga i fecunda carrera de 55 anys damunt dels escenaris RAIMON ha deixat de cantar. Tanca la carrera amb 40 discos, 6 llibres i una vintena de premis. RAIMON és un dels cantants que m’ha acompanyat durant molts i molts anys de la meva vida. Primer en casset, després en CD i darrerament per Spotify. És un dels pocs cantautors que puc dir amb raó que m’ha despertat emocions profundes i que considero que tenen un lloc important en la meva vida, tot i que no sóc d’allò que se’n podria dir gaire musical.

Una de les cançons mítiques del cantant de Xàtiva és la titulada CONTRA LA POR, de l’any 1968, i que diu:

Contra la por (1968)
(Raimon)

Anem dient les coses pel seu nom!
Si no trenquem el silenci
morirem en el silenci.

Contra la por és la vida,
contra la por és l’amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por.

Anem dient les coses pel seu nom!

Tots els que han sofert
el pes de la immensa bota
i l’afilada espasa,
saben el que és la por,
i saben que és difícil
dir les coses pel seu nom.

Contra la por és la vida,
contra la por és l’amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por,
sense por, sense por.

Els catalans vivim moments en els quals la por serà un factor important. Ja fa temps que intenten posar-nos la por al cos amb amenaces de tot tipus, però ara ha arribat el moment en què les amenaces es convertiran en fets. I, per altra banda, és el moment en què «si no trenquem el silenci, morirem en el silenci». Aquell silenci dens de la dictadura al que Raimon es referia s’ha convertit en un silenci imposat per un Estat espanyol i per uns partits majoritaris -nacionalistes espanyols i molt poc demòcrates- que s’han conjurat tots plegats amb totes les seves institucions, totes les seves forces i tot el seu poder contra les aspiracions d’una gran part del poble català. No només no han volgut buscar sortides a unes legítimes aspiracions, sinó que han tancat totes les portes retallant tant com han pogut i passant el ribot a un Estatut d’ Autonomia que havíem triat i que consideràvem ben nostre. No només no ens el van respectar, sinó que han portat als tribunals i interpretant de manera abusiva i restrictiva totes les lleis que el nostre Parlament ha fet amb tot el dret que li correspon com a portaveu dels ciutadans catalans. Per això és el moment de trencar definitivament un silenci llarg, dens i imposat que ha durat massa anys. Quan no et donen cap sortida, hom se l’ha de buscar com sigui. Un tant per cent considerable -potser majoria i tot- els hem dit de totes les maneres possibles que no volem formar part d’Espanya: els ho hem dit votant, xiulant l’himne, manifestant-nos als carrers i a les carreteres, amb una majoria de diputats al Parlament, amb paraules i fets de tota mena. No ho han entès o no ho han volgut entendre. No sóc de xiular himnes, ni de grans manifestacions, però considero que a vegades s’ha de buscar allò que cridi l’atenció internacionalment perquè el que és a Espanya no se’ns vol escoltar.

Durant anys i panys, cantants com en RAIMON van fer cançons per protestar per tots aquests fets, contra una dictadura franquista que tothom veia asfixiant i totalment injusta; durant anys la gent es jugava la vida sabent que et podien obrir el cap simplement per protestar o per anar a un concert; durant anys alguns es van atorgar el poder de dir què es podia cantar o no; durant anys la censura va ser massa present en la societat espanyola i, pel que es veu, molts encara volen que segueixi present.

Xiular un himne, o xiular el Rei, per exemple, pot considerar-se de més o menys mala educació però en una democràcia mai no hauria de prohibir-se (a USA es pot cremar una bandera i es considera com a llibertat d’expressió). Aquí, en canvi, certes crítiques a un Rei corrupte fins al moll dels ossos et poden portar a la presó i ho critiquen la majoria de mitjans audiovisuals espanyols. Xiular a Gerard Piqué, en canvi, es troba normal i ho justifiquen amb mil arguments que es treuen de la màniga per l’ocasió. Avui mateix una bona colla de diaris, ràdios i TV han criticat Guardiola per haver parlat en l’acte d’ahir a Montjuïc, simplement per fer-se portaveu de les aspiracions ben legítimes de milers de catalans. Coherència? Cap ni una. Nacionalisme espanyol? Tot el que vulgueu i més…

A RAIMON, en un concert a Madrid contra la violència d’ETA, se’l va xiular i insultar per cantar en català i José Sacristán, que presentava l’acte, va haver de demanar silenci i respecte davant d’una actitud totalment intolerant d’una part del públic. Va dir que se sentia avergonyit d’aquella actitud. Aquesta intolerància perdura fins avui a bona part de les Espanyes i es veu clarament que no s’ha fet una transició com Déu mana i que els grans problemes de fons persisteixen. El mateix José Sacristán, anys més tard i ja sense ETA, sortia a la tele donant la seva opinió sobre la crisi d’Espanya, sobre la pobresa, la corrupció, la impunitat, etc. I deia que continuava sentint-se avergonyit per tot el que estava passant, justament perquè es va mitificar la transició com una cosa modèlica, quan en realitat va ser una pantomima on es van oblidar i perdonar massa pecats importants i on a bufons com Boadella encara els donen papers importants en el vodevil en què estan instal·lats.

En aquestes Espanyes profundes encara hi perviu la cultura de l’odi, del menyspreu i de la intolerància i on personatges franquistes de soca-rel tenen lloc als partits majoritaris, vot i veu als tribunals corruptes i titelles d’un PP més corrupte que mai i carta lliure per dir i fer el que volen. Ara més que mai cal aprofitar l’ocasió per dir que «si no trenquem el silenci, morirem en el silenci».

Tags: Música, POLÍTICA

D’aquí a ben pocs dies farà 28 anys d’aquella bonica nit de dissabte en què s’escaigué el 6 de Juliol de 1985 i que, junt amb la que ara és la meva dona, vam tenir la sort d’assistir al concert que Lluís Llach va oferir al Camp del Barça i on més de 100.000 persones vam vibrar i gaudir d’un inoblidable concert.

Demà dissabte -28 anys després- el Camp del Barça tornarà a vibrar altre cop en un concert que han anomenat “CONCERT PER LA LLIBERTAT” on hi participaran artistes catalans i internacionals de diverses generacions que interpretaran cançons pròpies en una primera part i les cançons més emblemàtiques de Lluís Llach en la segona part del concert.

Aquesta vegada no hi seré, però sí que el seguiré en directe per TV3 perquè serà, sens dubte, un gran esdeveniment ple de sentit, de contingut i de significació. Podríem preguntar-nos si cal un concert “per la llibertat”. Sí que cal, perquè -com molt bé han dit els organitzadors- el Concert per la Llibertat serà un gran esdeveniment de país, un clam de la societat civil per reclamar, a través del llenguatge universal de la música, el dret del poble català i de tots els pobles del món a poder decidir lliurement i democràtica el propi futur.

L’11 de setembre de 2012, més d’un milió de persones es van manifestar a Barcelona amb el desig de poder exercir la pròpia sobirania cap a l’estat propi. El Concert per la Llibertat vol ser una nova ocasió perquè la veu del poble sigui escoltada dins i fora de Catalunya, i un esdeveniment que contribueixi a implicar tothom en la construcció del futur col•lectiu del país.

S’ha parlat aquest dies que hi han hagut fortes pressions a alguns artistes per tal que no hi participin i alguns ja s’han fet enrere. Jo crec que no cal donar massa importància a aquest fet ja que la participació cal que sigui ben lliure i espontània i qui no en tingui ganes, o no comparteixi la idea, que no hi participi. Cal sentir-se lliure per poder ser lliure. I ser lliure vol dir –abans de tot- respectat l’opinió dels demés i de cap manera hem de fer com la “caverna mediàtica” que pressiona amb males arts, amb males formes i fins i tot amb amenaces. No hem de ser com ells ni posar-nos a la seva altura perquè nosaltres som demòcrates i nosaltres cal que fem el camí que ens hem marcat i que s’hi afegeixi qui vulgui sense pressions de cap mena.

Sí, però, que serà un acte important per motius diversos: serà un acte únic que agruparà més de seixanta artistes, perquè és fa en un espai emblemàtic, perquè serà un acte històric, perquè serà una de les demostracions cíviques i polítiques més importants de l’any, perquè el món sabrà que volem ser lliures per decidir el nostre futur, perquè després de molts segles, ara és el moment, ara és la nostra oportunitat.

Tags: Catalunya, Independència, Llibertat, Música, SOCIETAT

EL FORASTER (Le métèque)

Cançó de Cançó de Georges Moustaki. Adaptació : Miquel Pujadó

El seu major èxit musical ‘Le métèque’ va néixer precisament en 1968 i ell va marcar a tota una generació de joves que sortien de les barricades parisenques i que podria ser el cant íntim de milers de joves que se senten estrangers en una Europa que no els ha sabut acollir com caldria Uns joves que sospiraven per trobar una feina quan van venir il·lusionats des dels seus països, carregats de somnis i esperant trobar – potser- un amor i una situació millor del que han trobat.
La música d’aquesta popular cançó que avui porto aquí està inspirada en els ritmes tradicionals grecs, començant amb un buzuk i al que se li uneixen guitarres i una pandereta com a percussió, mantenint tota la cançó un to assossegat i tranquil permetent que la veu del cantant es vagi desplegant amb un frasejat clar i molt poètic. La lletra és una història en dues parts, la primera ens descriu el que ha estat el seu passat, del qual ni renega ni tampoc presumeix, amb els seus bons moments de plaer i els dolents de sofriment i que demostra que coneix el que és la vida . I en la segona es llança a declarar el seu amor a la noia que l’està escoltant, a la qual li promet una passió sense fi en què ell interpretarà el paper que ella desitgi.

George, amb les teves cançons has fet fer cada segon etern i al cor del nostre món la Mort no hi ha tingut res a fer perquè perviuràs per sempre a través d’elles. Descansa en pau.

Molts dels que em llegiu potser no heu sentit a parlar mai d’ ALFREDO ZITARROSA (Montevideo, 10 de Març de 1936-Montevideo, 17de Gener de 1989).En canvi, no crec que hi hagi cap llatinoamericà que no hagi sentit a parlar d’ell ja que fou un cantant, compositor, poeta i periodista uruguaià, considerat una de les figures més destacades de la música popular del seu país i d’Amèrica Llatina.

Era un extraordinari cantor de folklore`. D’aquells que tenen força en la veu però, sobretot, en l’esperit i en el missatge. Va morir relativament jove, però va deixar petja profunda.

Eduardo Galeano ha escrit aquest impressionant text parlant d’ell i de la seva extraordinària força:

“Cuando Alfredo Zitarrosa murió en Montevideo, su amigo Juceca subió con él hasta los portones del Paraíso, por no dejarlo solo en esos trámites.

Y cuando volvió, nos contó lo que había escuchado.

San Pedro preguntó nombre, edad, oficio.

-Cantor-, dijo Alfredo.

El portero quiso saber: cantor de qué.

-Milongas-, dijo Alfredo.

San Pedro no conocía. Lo picó la curiosidad, y mandó:

-Cante.

Y Alfredo cantó. Una milonga, dos, cien.

San Pedro quería que aquello no acabara nunca.

La voz de Alfredo, que tanto había hecho vibrar los suelos, estaba haciendo vibrar los cielos.

Entonces Dios, que andaba por ahí pastoreando nubes, paró la oreja.

Y esa fue la única vez que Dios no supo quién era Dios”.

Tags: Música, Uruguai, Uruguai

Ha mort Chavela Vargas. M’agradava escoltar, de tant en tant, Chavela Vargas.  Era una dona que semblava que vivia intensament el que cantava. I tenia el poder de fer-t’ho viure. Hi han cantants, amb molta tècnica i molta bona veu, que fan gaudir les cançons. Chavela, a més de fer-teles gaudir, te les fa viure, te les fa patir o te les fa plorar… Generalment això darrer, perquè la majoria de cançons que canta són una força tristes i amargues, com ho acostumen a ser els tangos, els boleros o les ranxeres que parlen del mals del cor i de l’ànima. A més, ella ho podia cantar amb raó perquè va passar per molts moments d’amargor durant la seva vida.  Com deia el canal de TV mexicà Televisa: “Silencio, silencio: a partir de hoy las amarguras volverán a ser amargas… Se ha ido la gran dama Chavela Vargas”

Ara “Tata Dios” com diu ella, l’ha cridat. Ha esperat a cridar-la perquè la gent tingués temps d’escoltar-la i gaudir-la. Descansa en pau, DOÑA CHAVELA VARGAS!

Tata Dios

Ponme mi vestido blanco
aquel con que nos casamos
el doctor por más que le ande
ta muy lejos nuestro rancho
ya no gastes en remedios
ya mis fuerzas van mermando
Ponme mi vestido blanco
tata Dios me esta llamando
tata Dios me esta llamando.

Tata Dios
Tata Dios

Todo se queda en silencio
solo Juan le dice a ella
vieras que lindos jilotes
se estan dando en la ladera
pero ya no quiero nada
voy a ragalar la siembre
tata Dios asi lo quiso
y con tata nadie juega
y con tata nadie juega

Tata Dios
Tata Dios
me esta llamando

Facundo Cabral (La Plata, 1937 – Ciutat de Guatemala, 2011) fou un cantautor argentí. La seva cançó més coneguda era“No soy de aquí ni soy de allá”, que va improvisar durant un dels seus concerts. Va cantar a molts llocs del món i va esdevenir popular a l’Argentina a principi de la dècada de 1980. Facundo Cabral va ser designat Ambaixador de la Pau per la UNESCO el 1996.

Va morir en ser disparats almenys vuit trets al seu cotxe quan feia una gira a Guatemala i es dirigia a l’aeroport de La Aurora el 9 de juliol de 2011. El govern de Guatemala va informar al d’Argentina que aquest era un atac planificat. La premi Nobel guatemalenca, Rigoberta Menchú, va acudir a l’escena del crim i va dir que per a ella Facundo Cabral “era un mestre”, i que ell “s’estimava Guatemala moltíssim”.

Té uns textos riquíssims de contingut. Avui n’estava escoltant un que m’agrada especialment i que vull compartir aquí.

No estás deprimido, estás distraído

No estás deprimido, estás distraído. Distraído de la vida que te puebla, distraído de la vida que te rodea delfines, bosques, mares, montañas, ríos. No caigas en lo que cayó tu hermano, que sufre por un ser humano, cuando en el mundo hay 5,600 millones. Además, no es tan malo vivir solo. Yo la paso bien, decidiendo a cada instante lo que quiero hacer y gracias a la soledad me conozco…… algo fundamental para vivir.No caigas en lo que cayó tu padre, que se siente viejo porque tiene 70 años, olvidando que Moisés dirigía el éxodo a los 80 y Rubinstein interpretaba como nadie a Chopin a los 90, sólo por citar dos casos conocidos.

No estás deprimido, estás distraído. Por eso crees que perdiste algo, lo que es imposible, porque todo te fue dado. No hiciste ni un solo pelo de tu cabeza, por lo tanto no puedes ser dueño de nada. Además, la vida no te quita cosas: te libera de cosas… te aliviana para que vueles más alto, para que alcances la plenitud. De la cuna a la tumba es una escuela; por eso, lo que llamas problemas, son lecciones. No perdiste a nadie: el que murió, simplemente se nos adelantó, porque para allá vamos todos. Además, lo mejor de él, el amor, sigue en tu corazón.

Y del otro lado te espera gente maravillosa: Gandhi, Miguel Ángel, Whitman, San Agustín, la Madre Teresa, tu abuela y mi madre, que creía que la pobreza está más cerca del amor, porque el dinero nos distrae con demasiadas cosas y nos aleja, porque nos hace desconfiados.

Haz sólo lo que amas y serás feliz. El que hace lo que ama, está benditamente condenado al éxito, que llegará cuando deba llegar, porque lo que debe ser será y llegará naturalmente. No hagas nada por obligación ni por compromiso, sino por amor. Entonces habrá plenitud, y en esa plenitud todo es posible y sin esfuerzo, porque te mueve la fuerza natural de la vida, la que me levantó cuando se cayó el avión con mi mujer y mi hija; la que me mantuvo vivo cuando los médicos me diagnosticaban 3 ó 4 meses de vida. Luna_1

Dios te puso un ser humano a cargo y eres tú mismo. A ti debes hacerte libre y feliz. Después podrás compartir la vida verdadera con los demás. Reconcíliate contigo, ponte frente al espejo y piensa que esa criatura que estás viendo es obra de Dios y decide ahora mismo ser feliz, porque la felicidad es una adquisición. Además, la felicidad no es un derecho, sino un deber; porque si no eres feliz, estás amargando a todo el barrio.

Un solo hombre que no tuvo ni talento ni valor para vivir, mandó matar a seis millones de hermanos judíos. Hay tantas cosas para gozar y nuestro paso por la tierra es tan corto que sufrir es una pérdida de tiempo. Tenemos para gozar la nieve del invierno y las flores de la primavera, el chocolate de la Perusa, la baguette francesa, los tacos mexicanos, el Pisco peruano, los mares y los ríos, el fútbol de los brasileños, Las Mil y Una Noches, la Divina Comedia, el Quijote, el Pedro Páramo, los boleros de Manzanero y las poesías de Whitman, la música de Mahler, Mozart, Chopin, Beethoven; las pinturas de Caravaggio, Rembrandt, Velázquez, Picasso y Tamayo, entre tantas maravillas.

Y si tienes cáncer o SIDA, pueden pasar dos cosas y las dos son buenas: si te gana, te libera del cuerpo que es tan molesto (tengo hambre, tengo frío, tengo sueño, tengo ganas, tengo razón, tengo dudas)…y si le ganas, serás más humilde, más agradecido… por lo tanto, fácilmente feliz, libre del tremendo peso de la culpa, la responsabilidad y la vanidad, dispuesto a vivir cada instante profundamente, como debe ser.

No estás deprimido, estás desocupado. Ayuda al niño que te necesita, ese niño será socio de tu hijo. Ayuda a los viejos y los jóvenes: te ayudarán cuando lo seas. Además, el servicio es una felicidad segura, como gozar a la naturaleza y cuidarla para el que vendrá. Da sin medida y te darán sin medida. Ama hasta convertirte en lo amado; más aún, hasta convertirte en el mismísimo Amor.

Y que no te confundan unos pocos homicidas y suicidas. El bien es mayoría, pero no se nota porque es silencioso. Una bomba hace más ruido que una caricia, pero por cada bomba que destruye, hay millones de caricias que alimentan a la vida. Vale la pena, ¿verdad?.

Si Dios tuviera un refrigerador, tendría tu foto pegada en él.

Si El tuviera una cartera, tu foto estaría dentro de ella.

El te manda flores cada primavera.

El te manda un amanecer cada mañana.

Cada vez que tú quieres hablar, El te escucha.

El puede vivir en cualquier parte del universo, pero El escogió Tu corazón.

Enfréntalo, amigo -El está loco por ti!.

Dios no te prometió días sin dolor, risa sin tristeza, sol sin lluvia, pero El si prometió fuerzas para cada día, consuelo para las lágrimas, y luz para el camino.

“Cuando la vida te presente mil razones para llorar, demuéstrale que tienes mil y un razones por las cuales sonreír”.

Tags: Cabral, Música, Poesia

MIREU EL VIDEO I ESCOLTEU EL QUE DIU EL DIRECTOR RICCARDO MUTI. ÉS EMOCIONANT, MOLT ACTUAL I NO SERVEIX NOMÉS PER ITÀLIA…

L’últim 12 de març, Silvio Berlusconi va haver d’enfrontar la realitat. Itàlia celebrava el 150 aniversari de la seva unificació i en aquesta ocasió es va representar a l’òpera de Roma “Nabucco” de Giuseppe Verdi, dirigida pel mestre Riccardo Muti.

Nabucco és una obra tant musical com a política: evoca l’episodi de l’esclavitud dels jueus a Babilònia, i el seu famós cor “Va pensiero” és el cant dels esclaus oprimits. A Itàlia, aquest cant és el símbol de la recerca de llibertat del poble, que a finals del segle XIX -època en què es va escriure l’òpera – estava oprimit per l’imperi Habsburg, que va combatre fins a la creació de la Itàlia unificada.

Abans de la representació, Gianni Alemanno, alcalde de Roma, va pujar a l’escenari per pronunciar un discurs denunciant les retallades al pressupost de cultura que va fer el govern, tot i que Alemanno és membre del partit governant i vell ministre de Berlusconi. Aquesta intervenció política, en un moment cultural dels més simbòlics per Itàlia, produiria un efecte inesperat, ja que Berlusconi en persona assistia a la representació.

En una entrevista al Times, Ricardo Muti, director de l’orquestra, va explicar que va ser una veritable vetllada de revolució: “Al principi hi va haver una gran ovació en el públic. Després vam començar amb l’òpera. Es va desenvolupar molt bé fins que arribem al famós cant “Va pensiero”. Immediatament vaig sentir que l’atmosfera era tensa en el públic. Hi ha coses que no es poden descriure, però hom les sent. Era el silenci del públic que es feia sentir. Però en el moment en què la gent es va adonar que començava el “Va Pensiero”, el silenci es va omplir de veritable fervor. Es podia sentir la reacció visceral del públic davant el lament dels esclaus que canten: “Oh pàtria meva, tan bella i perduda.”

Quan el cor arribava a la seva fi, ja se sentien en el públic diversos “bis”. El públic va començar a cridar: “Visca Itàlia!”, “Visca Verdi!”, “Llarga vida a Itàlia!”. La gent al galliner va començar a llançar papers amb missatges patriòtics. En una única ocasió Muti havia acceptat fer un bis per al “Va Pensiero” a la Scala de Milà el 1986, ja que per a ell l’òpera no ha de patir interrupcions. “Jo no volia només fer un bis. Hi havia d’haver una intenció especial per fer-ho”, relata. Però el públic ja havia despertat el seu sentiment patriòtic.

En un gest teatral, Muti es va girar i va mirar el públic i Berlusconi a la vegada, i va dir:
“Sí, estic d’acord.” Llarga vida a Itàlia “. Però …
Ja tinc més de 30 anys i he viscut molta vida. He recorregut molt de món, i avui em fa vergonya el que passa al meu país. Per això accedeixo a la vostra comanda d’un bis per al “Va Pensiero”, novament. No és només per la joia patriòtica que sento, sinó perquè aquesta nit, quan dirigia el Cor que ha cantat “Ai la meva pàtria, bella i perduda”, he pensat que si seguim així matarem la cultura sobre la qual es va construir la història d’Itàlia . En aquest cas, la nostra pàtria estaria de veritat “bella i perduda”. (Aplaudiments, inclosos dels artistes en escena)

Va continuar: “Ja que regna aquí un clima italià, jo, Muti, he callat molts anys. Voldria ara … hauríem de donar-li sentit a aquest cant, estem a casa, el teatre de Roma, i amb un cor que ha cantat magníficament bé i que ha acompanyat esplèndidament. Si volen, els proposo que s’uneixin a nosaltres perquè cantem tots junts”. Llavors va convidar el públic a cantar amb el cor d’esclaus. “Vaig veure grups de gent aixecar-se. Tota l’òpera de Roma es va aixecar. I el Cor també. Va ser un moment màgic a l’òpera.

Aquella nit no va ser només una representació de Nabucco, sinó també una declaració del teatre de la capital per cridar l’atenció als polítics. “

Tags: CULTURA, Música

El músic i cantautor José Larralde és una destacada figura del folklore argentí, encara que potser una mica desconegut aquí a Europa. En les seves cançons ha sabut representar, descriure i enaltir de forma excelsa la lluita de l’ésser humà per la dignitat i la llibertat.

Aquest artista, nascut a la localitat de Huanguelén (1937) i descendent de bascos i àrabs, fou descobert per Jorge Cafrune, a qui va escoltar en un “asado” l’any 1966. Des de llavors, no ha parat mai de cantar i gravar, encara que li agrada fer-ho fora dels circuïts comercials normals. Això no li ha impedit ser un cantor molt popular, que ha venut més de 12 milions de discos. De la seva cançó més popular, "HERENCIA PA´ UN HIJO GAUCHO", porta  venudes més de 5 milions de còpies.

Un deixo aquí la lletra d’una de les cançons que més m’agraden i que és d’actualitat en moments com els que estem vivint. El llenguatge és el que es fa servir al camp argentí i potser tindreu dificultat amb alguna paraula. Però crec que , en general s’entén molt bé. Si voleu escoltar aquesta cançó podeu fer-ho a la següent adreça

http://www.youtube.com/watch?v=-3pck79XZPg

COSAS QUE PASAN
Nadie salió a despedirme cuando me fui de la estancia,
solamente el ovejero, un perro, cosas que pasan.
El asunto, una zoncera, un simple cambio e palabras,
y el olvido de un mocoso, del que puedo ser su tata.
Y yo que no aguanto pulgas, a pesar de mi inorancia,
ya no más pedí las cuentas, sin importarme de nada.
No hubiera pasado ésto, si el padre no se marchara,
pero los patrones mueren, y después los hijos mandan.
Y hasta parece mentira, pero es cosa señalada,
que de una sangre pareja, salga la cría cambiada.
Los treinta años al servicio, pal mozo no fueron nada,
se olvidó mil cosas buenas, por una que salió mala.
Yo me había aquerenciao, nunca conocí otra casa,
que apegao a las costumbres, me hallaba en aquella estancia.
Si hasta parece mentira, mocoso sin sombra e barba,
que de guricito andaba, prendido de mis bombachas.
Por él le quité a unos teros, dos pichoncitos.
Malaya!, y otra vez, nunca había bajao un nido,
y por él gatié las ramas.
Cuando ya se hizo muchacho, yo le amansé el Malacara,
y se lo entregué de riendas, pa que él sólo lo enfrenara.
Tenía un lazo trenzao, que gané en una domada,
pal santo se lo osequié, ya que siempre lo admiraba.
Y la única vez que el patrón me pegó una levantada,
fue por cargarme las culpas, que a él le hubieran sido caras.
Zonceras, cosas del campo, la tranquera mal cerrada,
y el terneraje e plantel, que se sale de las casas,
y eso, pal finao patrón, era cosa delicada.
Y bueno, pa que acordarme de una época pasada,
me dije pa mis adentros, todo eso no vale nada.
Sin mirarnos, arreglamos, metí en el cinto la plata,
le estiré pa despedirme mi mano, pa que apretara,
y me la dejó tendida, cosa que yo no esperaba.
Porque ese mozo no sabe, si un día de hacerle falta…
Tranqueando me fui haste el catre, alcé un atao que dejara,
y me rumbié pal palenque, echándome atrás el ala,
ensillé, gané el camino, pegué la última mirada
al monte, al galpón, los bretes, el molino, las aguadas.
De arriba abrí la tranquera, eché el pañuelo a la espalda,
por costumbre, prendí un negro, talonié mi moro Pampa,
y ya me largué al galope, chiflando como si nada.
Nadie salió a despedirme cuando me fui de la estancia,
solamente el ovejero, un perro, cosas que pasan…

Tags: Argentina, José Larralde, Música

Música: Enrique Santos Discepolo

Letra: Enrique Santos Discepolo

Que el mundo fue y será una porquería
ya lo sé…
(¡En el quinientos seis
y en el dos mil también!).
Que siempre ha habido chorros,
maquiavelos y estafaos,
contentos y amargaos,
valores y dublé…
Pero que el siglo veinte
es un despliegue
de maldá insolente,
ya no hay quien lo niegue.
Vivimos revolcaos
en un merengue
y en un mismo lodo
todos manoseaos…
¡Hoy resulta que es lo mismo
ser derecho que traidor!…
¡Ignorante, sabio o chorro,
generoso o estafador!
¡Todo es igual!
¡Nada es mejor!
¡Lo mismo un burro
que un gran profesor!
No hay aplazaos
ni escalafón,
los inmorales
nos han igualao.
Si uno vive en la impostura
y otro roba en su ambición,
¡da lo mismo que sea cura,
colchonero, rey de bastos,
caradura o polizón!…
¡Qué falta de respeto, qué atropello
a la razón!
¡Cualquiera es un señor!
¡Cualquiera es un ladrón!
Mezclao con Stavisky va Don Bosco
y “La Mignón”,
Don Chicho y Napoleón,
Carnera y San Martín…
Igual que en la vidriera irrespetuosa
de los cambalaches
se ha mezclao la vida,
y herida por un sable sin remaches
ves llorar la Biblia
contra un calefón…
¡Siglo veinte, cambalache
problemático y febril!…
El que no llora no mama
y el que no afana es un gil!
¡Dale nomás!
¡Dale que va!
¡Que allá en el horno
nos vamo a encontrar!
¡No pienses más,
sentate a un lao,
que a nadie importa
si naciste honrao!
Es lo mismo el que labura
noche y día como un buey,
que el que vive de los otros,
que el que mata, que el que cura
o está fuera de la ley…

Un amic m’ha fet arribar aquest vídeo tan bonic que he volgut compartir amb vosaltres. M’agrada molt escoltar música. Mentre sóc davant de l’ordinador, o llegint, o conduint m’agrada tenir la ràdio posada o un fons musical. Depèn del que estigui fent, o si necessito més o menys concentració, poso la ràdio o un tipus de música determinat. No sóc gens entès en música, no tinc formació musical, no sé cantar, ni sé tocar cap instrument però sí que tinc els meus gustos musicals ben determinats. M’agraden certes coses i em desagraden enormement altres. Deu ser fruit d’una educació determinada, suposo.

Entre les músiques que m’agraden hi ha l’anomenada música a cappella. Com que jo no us ho sabria explicar gens bé, me’n aniré a veure el Sr Wikipedia i ell us ho explicarà millor.

La música “a capella” és un estil de música vocal o cant sense acompanyament instrumental o una peça prevista per a ser interpretada d’aquesta forma, tant referit a un(a) com a un a interpretació col·lectiva. A cappella és una expressió italiana per a designar (música) com a la capella; això es refereix al fet que a les esglésies cristianess’hi cantava sense acompanyament instrumental durant els primers segles d’existència. De vegades es lletreja malament com a capella, que és derivat del vocable llatí (tot i que en llatí capella vol dir cabra petita), o de vegades acapella.

Les persones no sempre diuen exactament paraules mentre canten a capella; de vegades poden intentar emular els instruments reproduint la melodia amb els seus acord vocals o amb algunes de les tècniques de la musica vocal sense text. Per exemple, “Twilight Zone” de 2 Unlimited era cantada a cappella com a instrumentació a la comèdia de televisió Thompkins Square. Un altre exemple famós d’emulació d’instruments a través del cant és el tema per a la sèrie La Família Adams. Grups com Vocal Sampling o Undivided intenten emular sons llatins a través del cant a cappella. L’artista vocal Bobby McFerrin és famós per les seves emulacions.

http://ca.wikipedia.org/wiki/A_cappella

LA ALBADA de Jose A. Labordeta

Adiós a los que se quedan
y a los que se van también.
Adiós a Huesca y provincia
…a Zaragoza y Teruel.

Esta es la albada del viento
la albada del que se fue
que quiso volver un día
pero eso no pudo ser.

Las albadas de mi tierra
se entonan por la mañana
para animar a las gentes
a comenzar la jornada.

Arriba los compañeros
que ya ha llegado la hora
de tener en nuestras manos
lo que nos quitan de fuera.

Esta albada que yo canto
es una albada guerrera
que lucha porque regresen
los que dejaron su tierra.

http://www.youtube.com/watch?v=GY9M_x5PVmU&feature=fvsr

Amb aquesta cançó vaig conèixer Labordeta sense saber-ho. Resulta que era a l’ Uruguai i el duo més famós del país (LOS OLIMAREÑOS) cantava aquesta cançó. Jo no sabia de qui era però l’escoltava amb delectança.

Anys més tard vaig saber que era de Labordeta i en una actuació que va fer aquí a Mollerussa ens hi vam poder atansar amb la meva dona per explicar-li l’anècdota. Ell ens ho va confirmar: ens va dir que Los Olimareños, -que s’havien hagut d’exiliar del país- van recalar a Barcelona i allà van conèixer Labordeta i li van demanar permís per cantar la cançó.

Va estar molt content  de saber l’anècdota i inclús va tenir el detall de firmar-nos una postal per entregar al Pepe Guerra –un del duo- que nosaltres coneixíem perquè vivia a Treinta y Tres (el poble de la meva dona). Li vam prometre entregar-la en mà  perquè estàvem a punt de viatjar a l’ Uruguai i allà el veuríem. I, efectivament, no només el vam veure sinó que vam poder presenciar una actuació seva i fer-nos una foto amb ell.

Labordeta era moltes coses. Però si ho hagués de dir en una sola paraula diria que era un REFERENT. Una persona íntegra que va lluitar per la seva terra i per les llibertats en uns anys difícils.

Descansa en pau, que nosaltres seguirem escoltant les teves cançons, que seguiran donant-nos la força i l’esperança que tenia la teva veu.

Benedetti i Viglietti, "Mucho más que dos".

Aquesta setmana s’ha acomplert un any del decés de Mario Benedetti. Als que ens agrada la seva poesia sempre tenim el recurs d’anar-la a buscar als seus llibres. Però un ésser excepcional com ell es troba a faltar.

El músic, amic i company de sempre, Daniel Viglietti, ha dit: "El nostre país, la nostra societat, la nostra gent, però també tota Llatinoamèrica i tants lectors d’arreu del món, hem quedat com orfes d’aquest ésser humà i creador excepcional. Quanta falta ens fa la seva persona lluminosa, la seva ploma tendra i forta al mateix temps, la seva consciència crítica, el seu compromís amb la veritat i la seva exemplar humilitat! ".

Avui, val la pena recordar alguns dels conceptes expressats per Viglietti en ocasió del decés del seu amic. Deia Daniel Viglietti:

"He tingut, per damunt de tot, el dolor de perdre un amic molt essencial i al voltant d’això, el que compartim tots: el gran poeta, el novel·lista, el contista, l’assagista, l’autor de lletres per cançons, alguna època de periodista. I tot això és inseparable de l’ésser humà, perquè aquesta unitat entre l’ètica que ell encarnava i l’estètica que ell produïa va ser molt sencera. Tranquil, d’una manera sòbria, d’un perfil modest, de gent senzilla. Quan havia de posar al seu lloc algú "desubicat" o enemic, tenia l’energia i caràcter per fer-ho, però en la seva vida habitual, en les seves actuacions, en els seus recitals de poesia, en les entrevistes que concedia era sempre molt humà, molt senzillament humà.

Mario era un ideal en si mateix. No tenia por dels diminutius, no xifrava la mida i la quantitat per expressar el seu amor, potser perquè havia après que en aquest país tan sofert i tan esperançat alhora, les coses són així, molt com era ell, de vegades sense soroll , sense gestos, com se’n va anar. Així es va anar. De vegades calladament, de vegades ".

TE QUIERO

Tus manos son mi caricia
mis acordes cotidianos
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro

tu boca que es tuya y mía
tu boca no se equivoca
te quiero porque tu boca
sabe gritar rebeldía

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos

y por tu rostro sincero
y tu paso vagabundo
y tu llanto por el mundo
porque sos pueblo te quiero

y porque amor no es aureola
ni cándida moraleja
y porque somos pareja
que sabe que no está sola

te quiero en mi paraíso
es decir que en mi país
la gente viva feliz
aunque no tenga permiso

si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo
y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Mario Benedetti

Aquest és un dels millors retrats que he vist de Pau Casals. I mireu que n’hi han fet un munt…. És del pintor i fotògraf cubà Jesse A. Fernández (La Havana 1925- París 1986). Aquí s’hi descobreix un Pau Casals que ens atreu tant intensament cap al seu violoncel que quasi ens fa sentir "El cant dels ocells". És el retrat de l’ànima de Pau Casals.

Apassionat per l’exactitud, el fotògraf ha sabut atrapar instants, desitjos, estats d’ànim d’un munt de personatges famosos que perviuen, intactes, en la fugacitat de la quietud ombrívola. Eren allà, quiets davant seu, però ell va saber transportar-los a altres món fantàstics amb aquests jocs de llums i ombres que sabia crear; aquests màgics clarobscurs són la imatge plural, contradictòria i última d’unes vides immòbils que la càmera imposa sobre els personatges que retrata.

Qui li agradi una mica la fotografia sabrà veure-hi aquesta grandesa i sabrà valorar-ho com correspon. Ell deia que "les noves generacions ja han après a llegir una foto. En el nostre temps, la gent s’ha tornat drogoaddicta de la imatge". És cert. I ho és més encara quan amb les noves tècniques, les noves càmeres i els nous programes d’ordinador es por crear i recrear a partir d’una simple taca sobre un paper. A França s’ha arribat a presentar una tesi doctoral, defensada per Roland Barthes, consistent en trenta fotografies. Això ja dóna una idea molt precisa i gràfica del fenomen actual de l’art fotogràfic.

El súmmum, doncs, és aconseguir una fotografia concentrada que no es conformi amb la cara, que atengui paral·lelament el fons; que sigui eficaç i, al mateix temps, silenciosa; que sigui rotunda, però que respiri per la seva fragilitat. Ell ho va aconseguir.

Deia Manuel de Falla (1876-1946), el famós compositor que va néixer a Cádiz i va morir a l’Argentina:

"Error funesto es decir que hay que comprender la música para
gozar de ella. La música no se hace, ni debe jamás hacerse para que se comprenda, sino para que se sienta."

Crec que això és absolutament veritat. Almenys, per a mi és veritat. No sé res de música, ni de solfeig, ni res de tot això. Però durant  tota la meva vida m’he fet un tip d’escoltar música. Música quasi de tota mena. Sense seleccionar, sense saber massa què escoltava, sense anar-la a buscar, la major part de les vegades.

La meva manera d’escoltar música és una mica peculiar: gran part de les vegades l’escolto perquè trobo que acompanya. I l’escolto mentre faig una altra feina. Sense posar-hi massa interès, sense saber massa què escolto. Per això no sé res d’autors, ni de títols, ni de compositors, ni de tendències musicals. Com diu Falla, escolto música simplement perquè la sento.

I "sentir"no és el mateix que "escoltar". A vegades simplement escolto música i pràcticament no me’n assabento de res. Altres vegades, la sento, la gaudeixo. És clar que hi han autors que m’agraden molt i els vaig a buscar intencionadament. I els escolto una i altra vegada. Altres vegades, descobreixo algun autor o alguna cançó que em captiva per alguna cosa que no sabria dir què és. Però em fa sentir quelcom de la mateixa manera que diu Falla.

Tot això ho dic perquè moltes vegades recorro a la música si no puc dormir. Són els meus somnífers. No ho heu provat mai? i una cosa curiosa que em passa a vegades: quan em desperto, dins del meu cap es passeja alguna melodia i s’hi queda una bona estona. Deu ser de les que he escoltat mentre m’adormia o quan ja estava adormit del tot….