A PEU

«Pariran les muntanyes i naixerà un ridícul ratolí». El Part de les muntanyes és el títol d’una faula d’Esop (s. VI aC), que després va recollir Horaci a la seva Epístola als Pisons, 139. És una breu faula que explica com les muntanyes comencen a retrunyir com si donessin signes de voler parir, esglaiant a tothom que ho sent. Després, però, de tant soroll i de senyals tan impactants, les muntanyes pareixen només un petit ratolí. Esop ens vol dir que hi ha coses que esperem que esdevinguin importants i després veiem que queden en no res.

Això és el que a mi em sembla que ha passat amb una notícia que acabo de llegir: el Papa ha determinat, a través d’un ‘Motu proprio’, l’accés de les dones als ministeris de Lectorat i Acolitat, els anomenats ‘ministeris laics’ que des de Pau VI estaven reservats a homes. Per primera vegada, una dona pot exercir de forma oficial un acte ministerial a l’Església i exercir des de l’altar. Dit d’una altra manera: a partir d’ara les dones podran llegir les Sagrades Escriptures a la missa i tenir cura del servei de l’altar, ajudar el sacerdot en la celebració de la missa, distribuir la comunió, exposar el Sagrament o instruir els fidels que porten el Missal, la creu o els ciris. Però tot això no es feia ja a la pràctica? Tots sabem que sí i que és una cosa comuna a tot el món catòlic. Ara, en la seva Carta Apostòlica “Spiritus Domini”, el Papa Francesc modifica el cànon 230.1 del Codi de Dret Canònic i oficialitza el que ja és comú arreu.

Els estudiosos de la història del dret saben que l’origen de la Declaració dels Drets Humans és a la religió. Aquesta és la tesi que va plantejar i va defensar el professor Georg Jellinek, en el seu interessant estudi La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, que es va publicar en 1895. L’afirmació de Jellinek, sobre aquest assumpte, és clara i contundent: “La idea de consagrar legislativament aquests drets naturals, inalienables i inviolables de l’individu, no és d’origen polític, sinó religiós” (oc, cap. VII, edic. Granada, Comares, 2009, pg. 86). És a dir, la declaració dels DDHH no té el seu origen en la Revolució (s. XVIII), sinó en la Reforma (s. XVI).

El teòleg José María Castillo fa notar que, no obstant això, és lamentable que, a hores d’ara, l’Església hagi gestionat aquest assumpte de manera que la declaració dels Drets Humans, en qüestions molt bàsiques, està més a prop de l’Evangeli que del Dret Canònic. Amb un exemple, n’hi haurà prou: si es busca la paraula “dona”, en l’índex de matèries del vigent Codi de Dret Canònic, la paraula «dona» (i tot el que conté i expressa) ni apareix en la legislació de l’Església. Sens dubte, als responsables d’aquest assumpte ni els interessa esmentar a la dona i, pel que es veu, ni la dignitat, ni els drets, de més de la meitat de la població mundial.

O sigui, que molt soroll per a res! Seguim tenint una Església massa rovellada pels temps que corren.

Tags: Església