17 nov. 2020
TORNEM-HI!
El 29 de maig escrivia el meu darrer apunt d’aquest blog, que portava per títol TEMPS DE CALLAR. Deia llavors que en plena pandèmia “m’anava adonant que em marxaven les ganes d’escriure res. I, com que encara em dura aquesta espècie d’indolència i apatia, he decidit fer un temps de silenci i deixar d’escriure en aquest blog. No sé fins quan. He pensat que per no tenir res a dir, val més callar. Per tant, adéu. Potser ens retrobarem algun dia quan aquesta «nova normalitat» no sigui tan nova i sigui més normalitat”.
De fet, no era exactament que no tingués res a dir, sinó que el que em passava era que m’havien marxat les ganes d’escriure. No era tant per falta de temes per comentar, sinó per falta de ganes. El que mai no m’imaginaria llavors era que, al silenci d’escriptura, s’hi afegiria un silenci de veu. Us ho explicaré una mica i potser d’aquesta manera s’entendrà encara més aquest llarg silenci.
Aquell darrer apunt, vist en perspectiva actual, podria semblar una premonició del que em passaria en aquests darrers mesos. Al temps de desgana d’escriure s’hi va afegir un silenci físic imposat per un pòlip a les cordes vocals que m’ha acompanyat –i preocupat una mica, tot val a dir-ho- durant un temps. Vaig deixar d’escriure a finals de maig i a principis de juliol em vaig quedar afònic d’un dia per l’altre. Semblava la típica afonia que marxaria en pocs dies. Però no va marxar. Es va anar quedant dies i dies, fins que vaig haver de demanar hora al metge, que em va receptar uns antibiòtics que no van fer cap mena d’efecte i al mateix temps em va enviar a l’otorrinolaringòleg. Ja sabeu, però, que ens aquests temps de pandèmia les consultes als CAPS no han estat gens fluides i en alguns moments han quedat totalment col·lapsats per la qüestió de la COVID, que evidentment és la urgència més peremptòria. Veient el panorama, i que les consultes al metge de capçalera es tornaven dificultoses, vaig decidir anar a la consulta particular d’un otorrinolaringòleg per tal de treure l’aigua clara de la meva disfonia (he après que allò meu no era una afonia, sinó una disfonia…). Em va diagnosticar un pòlip a les cordes vocals que s’hauria de treure com més aviat millor si volia recuperar la veu. Em va passar al Sistema Català de Salut on, una vegada a la llista d’espera i després d’una sèrie de vicissituds, em van operar aquest passat 5 de novembre. Sembla que la cosa ha anat bé i, després d’uns dies de silenci total, ja començo a parlar de nou. Veig que no m’he oblidat pas de parlar…
Tota aquesta explicació serveixi per justificar una mica aquest silenci tan llarg. La meva motivació d’escriure normalment va acompanyada d’una situació psicològica d’una certa tranquil·litat d’esperit, que no he tingut en aquests mesos. Al dolor, al neguit, al sentit de precarietat i vulnerabilitat que a molts ha tocat de ben a prop i que ens portaven les notícies de la pandèmia dia rere dia, s’hi afegia la inquietud personal que feia que no m’acabés de decidir a emprendre de nou el blog.
Hem escoltat com molta gent deia allò que «la pandèmia ens farà millors», però jo en dubto una mica i penso que, com a molt, no està fent altra cosa que canviar-nos algunes formes de viure, les agendes, molts plans de futur que havíem fet i algunes prioritats. No sé si per a bé o per a mal, però poca cosa més. Em fa la sensació que no n’acabem d’aprendre prou i quan a l’estiu la COVID ens va donar una mica de treva vam tornat a caure en els mateixos errors de sempre. Potser l’única alternativa que ens quedarà serà “fer virtut de la necessitat” perquè no tindrem altre remei i perquè el virus ens hi obligarà. Personalment puc dir que he experimentat un sentiment de fragilitat com mai no havia sentit mai i la creixent convicció que les nostres vides pengen d’un fil molt prim que es pot trencar en qualsevol moment. I en la societat hi noto una mena de desconcert difícil de gestionar per part d’aquells que han de fer-ho. A veure si serem capaços de sortir-nos-en entre tots…
