A PEU

Entre les fotos i vídeos de l’actuació que la Guàrdia Civil va fer a quatre domicilis de Sabadell a primera hora del 23 de setembre en què es van detenir una desena de membres dels CDR hi trobem aquesta imatge que encapçala aquest apunt. És una foto que, com deia la Núria Cadenas en UN ARTICLE a VilaWeb, tot i ser «una fotografia molt trista, és alhora molt bonica, molt simple i molt significativa. La fotografia és del matí, quan encara no havíem tingut temps de pair allò que feien (que ens feien): la cinta de plàstic que tanca el carrer, un grup de guàrdies civils que vigilen una porta (un grup de guàrdies civils i un mosso d’esquadra, l’únic que no duu ulleres de sol però que també hi és, allà, i hi participa), furgonetes, sirenes i, a sobre d’ells, recolzat a la finestra, un home gran, cabells blancs, rostre seriós, que treu enfora una senyera. Vull dir que en compte de tancar-se a casa, cortines, porticons i ja passarà, en compte del no t’hi emboliquis o del tristíssim ‘alguna cosa deuen haver fet si els detenen’, aquell home de Sabadell va sortir a denunciar l’assalt, l’ocupació, la injustícia. Aquell home com a exemple i paradigma».

És cert. Aquest home és un exemple de dignitat, però també de coratge, d’atreviment i d’audàcia enmig d’aquell clima de violència innecessària i de ràtzia rabiosa. I ho podem anomenar amb totes les lletres «ràtzia» perquè aquest tipus d’actuacions a què ens tenen acostumats massa sovint les «forces d’inseguretat» espanyoles (incloent-hi també malauradament algunes actuacions dels Mossos) són exactament el que significa aquesta paraula:la incursió en un territori per robar o destruir. No són detencions ordinàries i dins dels cànons d’un Estat democràtic. Ho fan com si les persones a qui van a detenir fossin uns terribles i perillosos terroristes que guarden grans arsenals d’armes. Ho fan rebentant portes i deixant els pisos remenats, cap per avall i produint un enorme daltabaix en les persones i les coses. Han de demostrar que tenen força i que l’apliquen quan volen i de la forma que volen. Força bruta, bestial, que així fa més patxoca quan surt a les teles. Més patxoca i més por, que en darrer terme és del que es tracta. Espantar, aterrir i demostrar qui és cadascú. I el cas és que després de tenir els detinguts dies i dies a la presó en unes condicions indignes d’un país que es diu democràtic (però cada dia veiem més que no en té res) els van deixant en llibertat sense gaire proves ni arguments i oblidant que la culpabilitat ha de ser demostrada i no pas suposada. El que dèiem: ganes d’aterrir, de fer por i d’escarmentar.

Jo em pregunto si tot plegat servirà d’alguna cosa i si tot aquest sofriment donarà algun fruit. Alguns llibres sobre el procès que han sortit (a hores d’ara ja n’hi deu haver un centenar) van clarificant les coses i van donant dades interessants. Llibres dels mateixos presos o exiliats i algun altre molt interessant fet per periodistes. Jo no n’he llegit encara cap i només m’he limitat a entrevistes, però m’adono que, tot i les coses no es van fer gens bé, en el fons de tot plegat hi ha un desig de venjança i de prepotència de part de qui té la força. Els uns potser vas ser massa passerells, però els altres han sigut i segueixen essent botxins sense escrúpols, sense ànima i fent servir totes les mentides, totes les argúcies i tot el poder d’un Estat que de cap manera ens el podem creure els que creiem en la democràcia.

A mi em fan riure alguns quan diuen que Espanya és un estat de dret, que hi ha separació de poders i que no s’ha fet res més que aplicar la llei. Quina llei, quina justícia? A Rússia, a la Xina, a Turquia i a alguns països àrabs també hi ha constitucions, jutges i judicis. Però ja sabem com van les coses i anem pel camí de ser com ells. Per això mateix a mi no m’interessa gens ni mica formar part d’aquesta farsa.

Tags: Democràcia