A PEU

Aquests dies el món sencer assisteix impertorbable -i com si no anés amb tots nosaltres- a aquest tètric espectacle de la selva brasilera cremant per tots costats. Les notícies ens diuen que el rècord d’incendis amenaça la selva amazònica. Ja no és només la tala indiscriminada d’arbres l’únic perill que amenaça la selva amazònica, al Brasil, un dels pulmons del planeta. Ara s’hi han afegit els incendis a aquest gran desastre. Segons dades oficials, entre gener i les tres primeres setmanes d’agost s’han registrat 71.497 incendis forestals en tot Brasil, el major nombre en set anys, una mica més de la meitat d’ells a l’Amazònia. El nombre d’incendis és un 83% superior al del mateix període de 2018, segons les dades divulgades per l’estatal Institut Nacional d’Investigacions Espacials (INPE, en les seves sigles en portuguès), i recollits per Efe. El INPE comptabilitza els incendis amb l’ajuda d’imatges de satèl·lit. Segons els càlculs de l’organisme, 38.228 d’aquests incendis (el 52,5%) es van detectar en estats de l’Amazònia. L’organització no governamental Institut de Recerca Ambiental de l’Amazònia (IPAM, en les seves sigles en portuguès), associa l’augment d’incendis a la desforestació promoguda pels terratinents, així com als incendis incontrolats de grans ramaders  per desbrossar trams de selva.

Com ja sabeu fa molt anys que llegeixo i segueixo el bisbe Pere Casaldàliga, un bisbe profètic i un dels principals impulsors de la Teologia de l’Alliberament. Ja fa més de 50 anys que va arribar a la regió de São Félix do Araguaia, al Matto Grosso, i una de les primeres coses que va fer en veure la crua realitat va ser comprendre que la lluita contra la injustícia suposava posar-se al costat de les persones empobrides i, per tant, enfrontar-se als rics terratinents. La seva primera carta pastoral es va titular “Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social”. Això, en una regió de selva com aquella, significa donar suport a la petita pagesia, a la població indígena i a la gent que sobrevivia de la pesca als rius, davant dels abusos dels terratinents i, avui dia, de les grans transnacionals del agronegoci. En una paraula: això va ser una acció profètica avançada als temps.

Quan ningú en parlava, ell ja parlava d’ecoteologia, aquesta vessant de la teologia cristiana que sosté que, per viure veritablement el compromís, hem de defensar-nos de l’espoli a la natura i a la gent més desafavorida. Segons les seves pròpies paraules: “Avui en dia, hi ha diferents teologies de l’alliberament. El que s’ha fet és incorporar més explícitament temes, sectors de la societat, de la vida, que abans no eren tan considerats. Han anat sorgint les qüestions associades als indígenes, les dones, l’ecologia, els nens del carrer… Ara, es tracta d’una teologia enriquida per les reivindicacions d’aquests grups emergents i, per això, la Teologia de l’Alliberament ja és molt plural en els seus objectius, sempre dins de la reivindicació de l’alliberament“.

El bisbe Pere fa molts anys que ve denunciant l’estratègia del gran capital brasiler, i per tant, mundial, que fomenta que les classes desfavorides s’enfrontin entre si, oblidant així qui és el veritable enemic. D’aquesta manera, sembla que la lluita per la terra que mantenen els indígenes col·lisionés amb els interessos de la pagesia, de les poblacions descendents dels esclaus, i tots ells, al seu torn, amb l’ambientalisme. I ara, amb el president Bolsonaro, aquestes classes capitalistes dominants han trobat el moment adequat per arrasar la selva, les cultures i els drets dels pobles a cara descoberta i sense remordiments de cap tipus. Fins i tot Bolsonaro ha arribat al súmmum de culpar les ONG de cremar la selva…

El bisbe Pere deia ja fa anys: “Dins d’aquesta visió de globalitat vaig descobrir per fi que el planeta és la nostra única casa. I no hi ha manera de salvar-nos nosaltres si no salvem el planeta. Millor encara: és bo recordar que podem desaparèixer completament els homes i el planeta seguirà. Fins per egoisme, diríem, ara nosaltres només ens salvem si és amb el planeta”.

Els que el coneixen i els que l’han anat a veure al seu terreny expliquen que Casaldàliga s’ha caracteritzat pel compromís i per l’austeritat. Expliquen que mai ha acceptat luxes, ni comoditats tecnològiques que no poguessin utilitzar també les brasileres i brasilers més pobres. Sempre ha viatjat amb autobús, hores i hores, fins i tot dies de viatge per acudir als seus compromisos. Mai en avioneta. Casa seva, sempre amb la porta oberta i acollidora, ha estat una de les últimes de São Félix do Araguaia a tenir nevera. I és que, per Casaldàliga, el consumisme és el gran dimoni del nostre temps. Amb ell, a més de devorar el planeta i emmalaltir-lo amb les nostres escombraries, ens fem còmplices del capitalisme i de la seva crueltat. Si tenim alguna cosa de sobres, li estem robant a algú. “Mentre que creguem que podem tenir tot el que vulguem, no hi ha solució”. “Fins ara el consumisme ha estat vist com un excés de vanitats, que si cal tenir quaranta parells de sabates, dues televisions, etc. Però això és molt més seriós: es consumeixen drets, es consumeixen necessitats. Si hi ha un 20% de persones i famílies que estan en la situació d’estar bé, que viuen en la civilització del benestar, hi ha un 80% que no té el fonamental. El consumisme és capitalista, i tot el dolent que té el capitalisme ho té el consumisme “. D’alguna manera, la seva aposta per viure austerament, de viure amb menys, plasma la proposta ecologista del decreixement. Viure amb menys els que tenim massa, perquè puguin viure millor totes les persones.

El bisbe Pere, somrient i sempre molt afectuós, contagia esperança. “La utopia és filla de l’esperança. I l’esperança és l’ADN de la raça humana. Poden prendre’ns tot menys la fidel esperança, com dic en un poema. Ara bé, ha de ser una esperança creïble, activa, justificable i que actua “.

En els seus 50 anys a São Félix algunes coses han millorat o, almenys, han empitjorat més lentament, gràcies a la seva tasca de denúncia. El bisbe emèrit i les persones amb les que ha format durant tant de temps equip són els més potents agents de transformació social de la zona i estan entre els actors clau de la lluita sociopolítica al Brasil. Per això mateix van estar al capdavant de les primeres denúncies a la dictadura, van recolzar activament el naixement de moviments com el Moviment de Defensa de la Terra. Els seus èxits són patents: “Quan jo vaig venir a Amèrica Llatina els negres, en la seva immensa majoria, no es reconeixien com a tals. Fins i tot, s’estiraven els cabells perquè no semblessin cabells de negre. Ara estan recuperant el seu orgull, la seva identitat. Una cosa semblant ha passat amb la població indígena. Quan vaig arribar al Brasil es deia que hi havia 150.000 indis, mentre avui hi ha un milió. En aquesta regió, per exemple, els indígenes tapirapé van reconquerir el seu territori, els karajá han reconquistat una part dels seus territoris, els xavante també … i tot això té esperit de Teologia de l’Alliberament”. I això, a més de fer justícia, té molt a veure amb la conservació de les últimes restes de selva que queden a la regió. No en va els millors espais conservats a la regió són els territoris indígenes.

En l’actualitat, malalt de Parkinson, continua implicat en la defensa de la natura i dels drets humans i dels pobles. Ha estat una veritable sort haver-lo tingut i haver-lo conegut, ara que la seva vida va arribant al final. En xancletes, com la resta dels habitants de l’Araguaia, amb pas tremolós, ben dirigit, continua el camí actiu cap a un món més just, més ecològic. En resum, més humà.