Arxivar per juliol de 2019

27 jul. 2019


TANTS CAPS, TANTS BARRETS

Classificat com a Independència,POLÍTICA

Ahir dinar amb companys. Alguns d’ells fins i tot amics. Ahir vam ser una bona colla. Vora una vintena. Cada mes ens trobem i dinem junts un dia. No cal dir que el dinar és el que menys compta. El que compta és la trobada, les converses, el caliu, els records i la sobretaula.

Ahir, com devia passar en la majoria de converses en aquest país, tocava parlar de l’actualitat política catalana i de com cadascú veu la situació actual i el futur pròxim. Tot i que constatàvem i partíem de la base de que la majoria dels que sèiem a la taula érem dimonis independentistes amb banyes i cua (així s’ho pensen una bona colla d’àngels de la guarda de les essències nacionalistes espanyoles), a l’hora de la discussió va passar allò tan normal de “tants caps, tants barrets”.

Algú deia que els catalans som com els jueus, que quan es reuneixen tres jueus hi ha quatre opinions sobre la taula. La realitat que vam poder constatar ahir és que una gran majoria de catalans tenim molt clar el destí però molt poc el camí. Que estem molt dividits en “el com” hem d’arribar allà on volem arribar. I que els partits polítics (i els líders potser més que ningú) en tenen bona part de culpa. Massa opinions, massa caps i massa barrets, si volem fer alguna cosa de profit i arribar al lloc que aquesta gran majoria volem i desitgem.

Pensant-ho una mica, no sé si és normal, això que ens està passant. Crec que estem oblidant el que és principal i perdem el temps en allò secundari. Recordeu allò del dit i les estrelles? No podem entretenir-nos alegrement en mirar el dit que assenyala el cel si al darrere hi tenim tot un univers d’estrelles. Si ens posem ara mateix a discutir sobre el camí, segurament que no ens posarem d’acord i no en traurem l’aigua clara. I no vull dir amb això que no segui legítim tenir opinions diverses, però hi ha moments a la vida en què ens hauríem de posar d’acord, fer pinya i deixar les foteses dels petits detalls i concentrar-nos en el que és important. La unitat d’acció és bàsica en aquests moments.

Aquests mesos que tenim a tocar seran molt importants: hi haurà una sentència que pot ser clau pel futur d’aquest país i que l’hauríem d’entomar amb unitat d’acció; Espanya està sense govern definitiu i ja veurem què passa; hi haurà un 11 de setembre amb les corresponents mobilitzacions… Aquests pròxims mesos seran claus i nosaltres podem seguir discutint acaloradament sobre el sexe dels àngels.

Xevi Xirgo, el director del diari El Punt/Avui, deia temps enrere que un dels mals del procés és que, malgrat proclamar a tort i a dret que és necessària una gran unitat en moments com els actuals, tothom va a la seva. Anem a la guerra, i no és una guerra menor, i ho fem amb dos o tres (o quatre o cinc) quarters generals del procés. I cadascú amb la seva raó. Caram. Jo, què volen que els digui, preferiria que de quarter general només n’hi hagués un. Un quarter general dels aliats.

No hi ha resposta

21 jul. 2019


SIGUEM COMUNICACIÓ!

Classificat com a Comunicació,Pere Casaldàliga

SIGUEM COMUNICACIÓ!

Siguem comunicació,

que per a això hem nascut

de la boca de Déu!

Siguem comunicació,

perquè la seva Paraula

es comunica en pròpia carn.

Siguem comunicació,

perquè hem estat marcats

pel testimoni del seu Esperit.

Comuniquem-nos, germans, comuniquem-nos.

Diguem la veritat contra tota mentida.

Cridem l’esperança contra tota tristesa.

Donem el missatge suprem de l’amor contra tot egoisme.

Amansim la cridadissa

del propi cor atabalat.

Ensenyorim-nos dels mitjans de comunicació,

perquè els fills del Senyor no poden ser esclaus.

Escoltem totes les coses,

escoltem totes les ales,

escoltem totes les passes.

No podem deixar-nos aïllar, sords o muts,

ni per la por,

ni pel lucre,

ni per cap ordre dels dominadors.

Ajuntem totes les nostres boques en un sol crit de justícia

per damunt del mar de mons diversos,

per sobre de la muntanya de totes les estructures.

Que parli el poble per la ràdio,

que parli el poble des de la premsa,

que parli el poble en la TV.

Que parli el poble la veritat. Que la veritat parli al poble.

La veritat.

De dalt estant de les teulades

fins al cor del món.

A l’entorn del bramul que atueix els humans

fem foc i força a la humana llibertat

per a la notícia del Regne.

Cridem l’Evangeli.

Siguem paraula transmissora de la Paraula,

verbs del Verb, que s’encarna sempre

en el veïnat de Natzaret,

en les perifèries de Betlem,

a la vora del llac de la turba famolenca,

en els carrers de la ciutat on ressonen

els crits del mercat, la festa i els clarins de l’Imperi,

davant del Sanedrí i del Pretori,

en la creu que carreguen a les espatlles

del Servent sofert, en la silenciada vida del sepulcre,

en la vencedora tarda del Diumenge.

Si un dia no podem parlar amb paraules,

parlem amb la vida en peu de testimoni.

Parlem amb els ulls als germans atordits.

Parlem, sobretot, a les oïdes del Pare.

I potser, protestarem

amb la paraula major de la sang, proclamada

com a pregó de la Pasqua.

PERE CASALDÀLIGA

(Poema del llibre “A l’aguait del Regne”. Barcelona: Claret, 1989

No hi ha resposta

13 jul. 2019


LA INDIGNITAT DE MOLTS

Classificat com a Educació,Mentides,Valors

Em sembla que era l’any passat que vaig llegir un text que em va agradar i que vaig guardar. Si mal no recordo, era una carta al director del diari ARA. Era un text d’en JAUME FARRÉS,un professor jubilat d’OLESA DE MONTSERRAT. Deia així:

L’essència de l’educació és la dignitat. A la Passió d’Olesa, referint-se als fariseus,saduceus i doctors de la llei, entre d’altres, Jesús diu: “Ai de vosaltres, malvats, que sou com les sepultures: pel defora emblanquinats i per dintre podridures! […] Si sembreu l’odi i el fàstic per allà on aneu passant, com escapareu del càstig de Déu, que us està mirant? Serpents, raça d’escurçons, perquè sou gent corrompuda, veuran les generacions la vostra raça perduda…”

I és que la història està farcida de personatges que sembren l’odi i el fàstic. Oi, Sr. Albert Rivera? Això l’hi diu un professor jubilat que, a més d’ensenyar matemàtiques, ha procurat inculcar valors (honestedat, responsabilitat,respecte, tolerància, capacitat de diàleg, empatia, sentit de la justícia, capacitat d’esforç i sacrifici, honradesa, solidaritat…) per tal que els alumnes tinguessin l’oportunitat de pensar en llibertat i, d’aquesta manera, al marge dels seus coneixements acadèmics, esdevinguessin persones dignes. Al cap i a la fi, aquesta és l’essència de l’educació. El missatge d’adoctrinament que vostè intenta inocular, perversament, no hi té res a veure.

JAUME FARRÉS (OLESA DE MONTSERRAT)

El text l’he recuperat avui, quan he llegit que, per fi, el jutjat que investigava el cas ha decidit arxivar les causes contra els professors de l’Institut El Palau, de Sant Andreu de la Barca. Encara que el mal ja estigui fet i sigui impossible sostreure tot el sofriment que han hagut de passar aquests docents, almenys s’ha demostrat que tot era fals i que hi hauria d’haver alguna manera  de castigar tota la indignitat i les mentides de tots els mitjans de comunicació i partits polítics unionistes que van perseguir de manera despietada aquestes persones que possiblement no feien res més que complir la seva obligació i fer la seva feina com millor sabien. No cal dir que molt millor que tota aquesta púrria que es va inventar tota aquesta gran mentida.

Malauradament, aquest tipus de feina bruta la saben fer molt bé alguns partits i mitjans que ara callaran i faran veure que no ha passat res. I malauradament, també, hi podríem afegir a la llista d’escampadors professionals de merda a una bona colla de variats testimonis que vam poder escoltar al judici del procés. Testimonis a qui uns jutges totalment parcials van deixar mentir descaradament en no deixar veure -i així poder confrontar objectivament- tot el munt de vídeos amb el que ells testificaven. Aquests mateixos jutges no van permetre a molts altres testimonis poder parlar i expressar-se tal com haurien volgut i com les defenses demanaven.

De tot plegat només se’n pot treure una conclusió: aquest judici ha estat una farsa i la sentència que se n’espera serà una indecència digna d’un país molt poc democràtic. I tan de bo m’equivoqui…

No hi ha resposta

09 jul. 2019


ATMOSFERA IRRESPIRABLE

Classificat com a SOCIETAT

L’aire s’ha tornat irrespirable

en aquesta terra que crema per dins i per fora.

Cremen els boscos. I amb ells

es cremen les llibertats,

massa esperances

i tantes i tantes il·lusions compartides.

Veiem com s’estan encadenant

les paraules i els pensaments,

les llibertats i els anhels

i com s’estan engarjolant persones íntegres

i somnis que es començaven a fer realitat.

 

Cada dia ens toca respirar aire irrespirable,

ens hem d’empassar mentides podrides

i hem d’escoltar veredictes de negres togues

repetint sempre les mateixes podrides falsedats.

 

Entretant, alguns han hagut de baixar foscos esglaons

cap a obscures cel·les carceràries;

Entretant, alguns han de beure l’agre licor de exili;

i a tots ens toca mastegar la ració diària de mentides

mentre se’ns crema aquesta terra per dins i per fora.

 

Ens crema l’ànima tanta mentida,

tanta falsedat i tanta porqueria televisada i escrita.

Vivim dins d’una bassa d’aigües corruptes

i enyorem l’aire una mica més pur,

les esperances i lluites d’altres temps passats.

Ens toca viure en una terra cremada

on tot se’ns torna fosc i sense esperança,

on els que haurien d’agermanar-se per fer el mateix camí

es barallen per un trist plat de llenties.

 

Encara haurem de seguir aixafant terra cremada

i els peus se’ns seguiran embrutant una vegada més

d’aquesta pols negra i ofendosa que ho impregna tot

mentre anem fent camí.

Encara ens haurem d’empassar a glopades infinites

aquest aire enrarit que ens paralitza els pulmons,

que ens tempta a parar de caminar

i ens paralitza les cames i el cor.

 

Però cal seguir, amics, cal persistir

tot i aquest aire irrespirable.


				      					  
      			

No hi ha resposta

01 jul. 2019


DE LA PRESÓ SE’N SURT, DEL FONS DEL MAR NO.

Classificat com a Drets humans,SOCIETAT

El fundador d’Open Arms, Òscar Camps, es va dirigir el dissabte passat a l’illa italiana de Sicília per embarcar a l’Open Arms‘. Vol assumir tota la responsabilitat per tal de protegir al capità en el cas que passi el que va passat a Itàlia amb la capitana del “Sea Watch”, que la van detenir per desembarcar emigrants recollits a alta mar. Camps no té por de les amenaces de Salvini i ha dit una frase molt valenta:“De la presó se’n surt, del fons del mar no”. Diu que la frase li va dir la seva mare i ell se l’ha feta seva i se l’ha cregut. A vegades cal prendre decisions valentes a la vida, decisions que els complicaran la vida i que els poden dur a la presó. Decisions que, malauradament, no tots som capaços de prendre i que jo admiro molt i aplaudeixo.

Camps explica que després de sis mesos bloquejats per la prohibició de sortir a aigües internacionals per a operacions de rescat, no pot quedar-se més temps parat davant el que està succeint a la Mediterrània Central. “No pot ser. No em puc quedar parat. Ho sento en l’ànima. Sóc pare de família. Sóc el director d’una organització humanitària que protegeix la vida humana al mar. Tinc uns principis i en aquest moment preferiria estar en la posició de la capitana de l’ ‘Sea Watch’. El fundador d’Open Arms assenyala que “obeir no porta a res més que a la mort de persones”. Però també carrega contra “la complicitat passiva dels presidents dels 28 governs de la Unió Europea perquè no han deixat una altra alternativa”.

Després de llegir aquestes paraules només puc dir el que deia Santiago Agrelo, un dels pocs bisbes valents que hi havia a Espanya (ja no hi és perquè s’acaba de jubilar): “Voldria ser cadascun dels emigrants que heu rescatat, el pare i la mare de cada un d’ells, per si em fos possible resumir amb la paraula “gràcies” els sentiments de tots, l’abraçada que tots us donaríem”.

Fa massa temps que els polítics s’han apoderat dels drets humans, com si els parlaments fossin la font de la qual aquests drets procedeixen. Hem arribat al divorci entre política i drets fonamentals de les persones, entre política i justícia, entre política i consciència. I el pitjor és que una bona majoria d’aquests polítics es declaren cristians; llavors al crim s’afegeix l’escàndol, que no només arrabassa la vida dels pobres sinó que també arrabassa també la fe de molts cristians senzills i que no entenen res del que fan els que haurien de ser els seus representants i que no són res més que representants dels poders econòmics i dels interessos d’uns quants.

M’uneixo al lament del bisbe Agrelo i a la vergonya que sent amb les informacions i comentaris que va donar la COPE arrel d’una entrevista al ministre Marlaska. Vergonya per la informació de la ràdio que se suposa és de la Conferència Episcopal Espanyola i vergonya per la seva línia editorial que els bisbes espanyols no corregeixen tot i les crítiques que constantment se’ls fa. Vergonya per mantenir uns periodistes que no estan a l’alçada del que hauria de defensar una emissora de l’església. El ministre parlava d’unes màfies que no són res més que les seves filles; unes màfies que vostè, senyor ministre, manté i que no sé si també vostè se’n beneficia. Segurament que sí… No li puc demanar amor a la veritat ni compassió pels que moren. Només li demano una mica de vergonya i respecte per als que moren. I a la CEE ja no em queda res per demanar perquè he anat perdent la fe en aquesta CEE a mida que ella ha anat perdent la vergonya i el respecte pels drets humans. Perquè no sé si és directiva de la CEE que en els seus mitjans ni s’esmenti als emigrants que moren a la Mediterrània; o si és imposició dels periodistes que la CEE contracta i paga. El cas és que no en parlen. Els que s’ofeguen al Mediterrani no són membres de cap Govern, no són fills de Reis, ni de Presidents de Govern, ni de Ministres. Els que s’ofeguen no serveixen per a res més que per omplir telenotícies un parell de dies i com a carn de notícia i espectacle televisiu i radiofònic. Tenim els governs que ens mereixem, la premsa que ens mereixem, les cadenes que ens mereixem, la gàbia que ens mereixem. I els engalipadors de sempre continuaran exhibint el rosari a la mà i ofegant els fills de Déu en aigües deshumanitzades. I els hipòcrites de sempre continuaran exhibint una fe d’estampetes i banderes.

No hi ha resposta