20 juny 2019
DELICTE DE PERJURI
En aquests temps de tant moviment polític i judicial ens hem atipat d’escoltar juraments i promeses per activa i per passiva. Al Suprem, al Senat, al Congrés, als Parlaments de diverses Comunitats Autònomes, als Ajuntaments… Tothom s’ha esforçat en jurar i prometre per mil coses diferents. Només ens faltava escoltar l’antic jurament: “Por Dios, por la Patria, por el Rey y por mi honor”, o alguna cosa semblant com la que es feia -i potser encara es fa- quan es jura la bandera. Amb tot el munt de fórmules tan diverses que hem escoltat se’n podria fer un llibre.
Moltíssima gent ha jurat o promès. Però gairebé ningú ha fet notar que entre tants juraments també hi ha hagut molts evidents perjuris -sobre tot al Suprem- que s’han emès sense cap mena de rubor i davant dels quals el Jutge Marchena,-tan primmirat com ha estat amb alguns i tan màniga ampla amb altres-, no ha dit ni mu. Perquè no em direu que era prou evident que molts testimonis cometien un greu delicte de perjuri si comparàvem el què declaraven davant del tribunal amb les imatges que van tenir prou cura d’amagar, però que es van difondre i es podien veure arreu. Cal recordar que el perjuri és aquell delicte comès per qui dóna un fals testimoniatge en un procés i que també el comet el qui, sense mancar substancialment a la veritat, l’altera amb inexactituds o el qui presenta testimonis falsos. I davant d’això jo em pregunto: És encara necessari el jurament o la promesa?. Són necessaris tants juraments i tantes promeses quan sabem bé que molts se’ls saltaran tan aviat com puguin i sense que els passi res?.
Llegia aquests dies que la Asociación de Docentes de Secundaria de Montevideo (ADES) de l’Uruguai han fet un comunicat on es demanava que se suprimís el jurament de la bandera que han de fer els nois i noies el primer any que entren a l’institut en aquell país “por ser un acto “militar y fascista”. Per una llei de l’any 1940 tots els ciutadans naturals o legals de l’Uruguai han de fer el jurament de fidelitat a la Bandera Nacional en un acte públic i solemne. No cal dir que la declaració d’aquest sindicat ha alçat un bona polseguera, com l’aixecaria aquí si ens plantegéssim alguna cosa semblant. Potser sí que seria bo preguntar-nos si encara tenen sentit aquest tipus de juraments en ple segle XXI; si es pot obligar a menors a un jurament amb totes les conseqüències que comporta; si s’ha d’obligar encara als càrrecs polítics a fer una cosa semblant sense que un jurament sigui contrari a la pròpia consciència… En fi, podria ser un bon punt de partida per fer-nos un munt de preguntes.
Preguntes i qüestionaments que també es fan a ANDORRA de fa temps quan han de jurar per prendre possessió els càrrecs electes. Vegeu, si no, aquest enllaç del DIARI D’ANDORRA: Presa de jurament, on l’autor diu: “Sostinc aquí que el fet d’obligar a aquest jurament/promesa com a condició d’accedir al càrrec no té lloc de ser en els nostres procediments de dret públic, puix és contrari al dret fonamental de la llibertat de consciència inscrit en la nostra Constitució en el seu vessant de no ser obligat a fer pública la pròpia confessió o aconfessionalitat. El fet de jurar implica la creença per se en Déu i la pràctica religiosa. Sense que calgui fer aquí la història del jurament, tan vell com les religions, es pot definir com el fet d’invocar Déu posant-lo com a testimoni que és veritat el que hom diu o que de veritat es complirà allò a què hom s’engatja. Acceptant una doble sanció: si hom falseja la veritat o incompleix l’engatjament, Déu, a qui s’ha pres com a testimoni, ho jutjarà i/o castigarà, i davant dels homes no solament quedarà deshonrat, sinó que fins fa poc se’l tenia per delinqüent i castigava penalment. Això és precisament el contingut del segon dels deu manaments de la Llei mosaica (Èxode 20,7; Deuteronomi 5,11), “no pronunciaràs el nom de Déu en va i no faràs fals testimoni car Déu no deixa impune qui ho fa”. Manament que segons l’Evangeli (Mateu 5, 33-37) Jesús evoca dient: “Sabeu encara el que es va dir als antics (llei mosaica), no perjuraràs i compliràs el jurament que has fet” (més avall em tornaré a referir a aquesta citació de Mateu). El jurament pressuposa doncs intrínsecament la fe en Déu i en el seu eventual càstig. El jurament en l’esfera política i civil és fruit de la cultura cristiana que paradoxalment contravé frontalment l’ensenyament de Jesucrist, expressat en aquell compendi de la doctrina evangèlica cristiana que és el Sermó de la muntanya que evocava suara: “Sabeu encara que es va dir als antics no perjuraràs i compliràs el jurament que has fet. Jo també us dic: res de jurar! En absolut! Ni pel cel, perquè és el tron de Déu, ni per la terra, que és l’escambell pels seus peus, ni per Jerusalem, perquè és la ciutat del gran Rei. No juris tampoc pel teu cap, perquè no pots tornar blanc o negre ni un sol cabell teu. Simplement digueu sí quan és sí i no quan és no. El que passa d’aquí ve del Maligne” (l’Evangeli condemna allò que l’església ha inspirat a la societat occidental…). Puix el jurament és intrínsecament religiós, d’ençà un temps hom s’ha adonat que demanar el jurament pressuposava que aquell que l’havia de fer era creient (en el nostre cas cristià practicant), per qual cosa es podia vulnerar la llibertat de consciència d’aquell a qui s’obligava jurar tot i que podia no ser creient. Per això es va imaginar l’alternativa de donar-li la possibilitat de prometre. Mentre l’incompliment de la promesa no comporta sanció de perjuri, sinó la de la pèrdua de l’honor, la sanció de l’incompliment del jurament és incórrer en un pecat contra Déu i fins i tot abans significava la comissió del delicte de perjuri. En realitat, però, avui en ambdós casos, a la pràctica, l’única sanció que pot rebre l’incomplidor és la que eventualment correspongui al tipus penal o administratiu de la infracció amb la qual ha trencat l’engatjament si n’hi ha de prevista en la llei. El fet d’obrir aquesta alternativa, jurament per als creients, promesa per als no creients o per als que no volen públicament mostrar-se com a tals, pot semblar un avenç en el sentit de preservar la llibertat de consciència. Però sota l’aparença d’un avenç i una preservació de la llibertat, en realitat vulnera la mateixa llibertat de consciència en el sentit que no solament hom ha de ser lliure de tenir una creença religiosa, filosòfica, etcètera, o no tenir-ne cap, sinó que no ha de ser obligat a manifestar explícitament o implícita tal o tal altra creença o absència de creença. Ningú no ha de ser posat públicament –ni privadament– en la situació d’haver de declarar si té una o altra creença, o cap, i si vol o no manifestar-la, si no té cap creença i la vol o no manifestar públicament. El simple fet de donar l’alternativa de jurar o de prometre i l’obligació d’haver de fer una o altra cosa, altrament no es pot accedir al càrrec, vulnera els dret fonamentals i en particular l’article 11 de la Constitució andorrana: “Ningú no pot ésser obligat a declarar o manifestar-se sobre la seva ideologia, religió o creences.”
No hi ha resposta
