Arxivar per gener de 2019

27 gen. 2019


LUCIA, EMBOLICA QUE FA FORT

Classificat com a Immigració,Independència


g

Reconec que he llegit només una novel·la de la LUCIA ETXEBARRIA, però sé que és reconeguda com una bona escriptora. Reconec també que estic molt d’acord en una part de les seves opinions sobre diversos temes que he escoltat o llegit. També és veritat que en altres, gens ni mica.

Acabo de llegir un article seu titulat EL NIÑO DEL POZO Y LOS NIÑOS DEL MAR. En quasi tot el que hi escriu hi estic d’acord. Però he de reconèixer que hi fa una afirmació totalment gratuïta, força mal intencionada i sense cap mena de fonament quan diu: «En primer lugar, nosotros somos primates, primates ligeramente evolucionados. Y es fácil manipularnos. Es fácil hacernos pensar en términos de ‘nosotros contra ellos’. Y como expliqué en el artículo del pasado domingo, eso es lo que están haciendo ahora muchos políticos: Bolsonaro, Trump, Vox, los partidarios del ‘brexit’, los independentistas catalanes. Hacer pensar que las personas que no son de tu patria no tienen tus mismos derechos».

Senyora Lucía, vols dir que has de posar al mateix sac Bolsonaro Trump, Vox, els partidaris del brexit i els independentistes catalans? Et sembla que és ètica una opinió com aquesta, deixada anar com de passada, sense cap mena d’argumentació i sense venir gaire a tomb? Vols dir que no fas allò que diu la dita castellana de que«aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid…» deixar-ne anar una de ben grossa per enredar una mica la troca i embolica que fa fort, com diem els catalans?

Et sembla, Lucía, que els independentistes catalans som racistes, intolerants, supremacistes (com ens acusa més d’un i de dos) i que pensem que els que no són catalans no tenen els nostres mateixos drets?.Potser no saps que un d’aquests vaixells que rescaten persones al mar és el OPEN ARMS, que pertany a una ONG de Badalona i que el seu fundador -l’Òscar Camps-, és més català que el pa amb tomàquet o la sardana?.

Potser no saps que una gran part de les ajudes que rep per poder dur a terme aquesta tasca humanitària surten de les butxaques de molts catalans i que el port de Barcelona és dels pocs on es pot refugiar?.

Potser no saps tampoc que el ple de l’ Ajuntament de Barcelona (que potser no havies caigut que és una ciutat catalana) va reclamar al Ministeri de Foment el desbloqueig immediat del vaixell retingut al port de Barcelona per tal de poder seguir fent la seva labor solidària i que la proposta va ser aprovada amb els vots de Barcelona en Comú, PDECat, CUP i els regidors no adscrits, mentre el PP i Ciudadanos van abstenir-se i el PSC hi va votar en contra?

Potser tampoc saps quins són els partits independentistes i quins són els espanyolistes o, si ho vols més fi, els unionistes? Potser tampoc saps quants immigrants acull Catalunya en comparació a altres llocs d’ Espanya i com aquí mirem d’atendre’ls tan bé com sabem i podem.

Lucía, no s’hi val fer trampa. És com si posés a tu o a les teves novel·les al mateix sac que algun altre autor o una altra literatura d’aquelles que fan vomitar. A vegades val la pena llegir dues vegades el que s’escriu…

No hi ha resposta

21 gen. 2019


FAKE NEWS

Classificat com a Informació

Cada dia més sentim a parlar de les fake news. Sembla que és un mal inevitable en aquesta era digital on les notícies corren més que la pólvora i en moments fan la volta al món sense temps de contrastar res. Les Fake news, un terme que s’ha posat de moda per designar la desinformació i les mentides que trobem cada dia corrent per la xarxa a vegades tenen més credibilitat que la mateixa veritat. És veritat que sempre hi ha hagut desinformació (ara ho anomenem fake news o postveritat) i flagrants mentides. Ha existit sempre, tot i que en altres formats, però les xarxes socials han ajudat a expandir aquesta plaga d’una manera que sembla imparable. Són “informacions” que ens arriben per Whatsapp, Facebook, Twitter o Instagram, una varietat de canals que fa difícil aturar aquesta tendència.

Sabem distingir una notícia o una imatge real d’una falsa? S’ha elaborat guies de coses que ens hem de preguntar abans de compartir una informació: quina és la font (si és anònima, fiable, si hi ha testimonis…); quin és el mitjà en què s’ha difós el missatge (ho comparteix una pàgina que no és un mitjà de comunicació?, en quants mitjans s’ha publicat?…), i en relació amb el contingut (qüestions com la data de la informació, si aquesta és partidista o subjectiva, morbosa, si crida a l’acció, si té faltes d’ortografia…). Seria important no expandir rumors, notícies o continguts sense comprovar-ne l’origen. Qüestionar-se tot allò que us grinyola o que trobeu sospitós és un símptoma de maduresa crítica, que facilita l’exercici dels nostres drets com a ciutadans.

Un dels temes més actuals envoltats de moltes mentides (o almenys mitges veritats) és el tema de l’immigració.Amb el lema “Para que no te engañen VOXES falsas, ni te hagan cómplice de maltratar a quienes son más débiles que tú», un grup de membres de la Comunitat Sant Tomàs d’Aquino, pertanyent a Cristianes i Cristians de Base de Madrid han publicat un text amb dades preses de l’Institut nacional d’Estadística 2018 (INE) amb dades de 2017, Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), Oficina Econòmica de Presidència de Govern i Eurostat. Aquí van els 7 punts que ells han resumit. Seria bo que ens paréssim una estona a pensar-los i a contrastar-los amb tot el que ens arriba sobre el tema.

  1. ¡No nos invaden!En España vivimos 46.528.024 personas de las que 4.419.621 son extranjeros, 32,3% de la UE y los 67,7% del resto del mundo (5,3% de Europa no en la UE, 31% de América Latina, 16,3% de África y 15,2% del resto del mundo (INE).
  2. ¡No masifican nuestra escuela!De las 8.127.822 matriculaciones en la escuela no universitaria, los/as extranjeros representan el 8,5%; con un abandono escolar del 35,8% frente al 15,8% de los nativos (INE).
  3. ¡No congestionan nuestros centros sanitarios!Aunque acuden a urgencias un 3,2% más que los nativos por retiro de “tarjetas sanitarias”, visitan un 7% menos al médico de cabecera y un 16,7% menos al especialista. Consumen solo el 5% del gasto total de sanidad en España (Científicos del CSIC).
  4. ¡No nos quitan el puesto de trabajo!De los 22,7 millones de población activa, el 17, 2% está en paro: el 15,8% son nativos y el 28% extranjeros (INE).
  5. ¡Incrementan nuestra economía!En un 30% la incrementaron entre el 1995 y 2010 (¡y en un 50% entre el 2000 y 2005!) (Oficina Económica de Presidencia de Gobierno).
  6. ¡Mantienen nuestra precaria natalidad! De los 416.583 nacimientos que tuvimos en 2017, el 18,2% se produjeron entre los/as extranjeros (INE).
  7. ¡Rejuvenecen nuestra población!Frente a los 44 años de media de la población nativa europea, los/as migrantes tienen una media de 37 años (Eurostat).

No hi ha resposta

17 gen. 2019


EL PES DEL PASSAT

Classificat com a SOCIETAT

Un dels més grans problemes que té un país és la divisió en fronts. Aquí tenim partits polítics que han tingut molta cura i han posat molts esforços (i diners) en dividir la societat catalana i, de retruc, l’espanyola. Van començar aquí i ara continuaran la feina a Andalusia amb el nou govern d’extrema dreta (PP, Cs i VOX) que han fet; una extrema dreta que sap fer molt bé aquesta mena de feines brutes amb diners encara més opacs i bruts. A més, ara se senten encoratjats perquè sembla que els ve el vent a favor a molts llocs del món. Deu tocar això ara per allò que en diuen la llei de pèndol…

Quan en un país una meitat de la població creu que el principal obstacle per al progrés és l’altra meitat, i aquesta pensa, al seu torn, el mateix de l’altra, aquest país té problemes. Quan hom es posa a analitzar quins són els eixos sobre els quals es defineix aquesta divisió és fàcil extraviar-se. Algú ha parlat del tema de les ideologies com a eix de la divisió. Crec que el problema no està tant en el tema ideològic com en l’històric o, si es vol, el cronològic: el pes de l’ahir, el pes del passat.

Al nostre país hi són presents totes les divisions habituals de les societats: entre rics i pobres, joves i vells, ciutat i camp … A totes elles cal reconèixer-les, no dissimular-les i enfrontar-les permanentment perquè sempre hi haurà joves i vells, rics i pobres (el que no hauria de passar és que els pobres siguin sempre els mateixos i els rics també). Però crec que l’eix que separa els ciutadans d’avui circula per sota de totes aquestes categories visibles esmentades habitualment: se situa en les coordenades del temps, el temps real i el temps mític. Hi ha, a grans trets, una meitat (de ciutadans, d’intel·lectuals, polítics, empresaris, periodistes, etc.) que creu -sembla que hi ha un tema de fe en l’assumpte aquest- que s’ha de tornar a ser com érem. Hi ha encara molta nostàlgia del franquisme com es pot comprovar aquests dies.

L’altra meitat pensa que del passat cal aprendre’n però no copiar i que el futur no s’ha de buscar en el passat. Per a uns el país ideal, aquell que ha de ser, és el que va ser (en un passat mític). Per a altres això és justament el fre. El quid de l’assumpte no està en seguir tancats a les pinacoteques sinó a sortir a pintar paisatges nous.

Estem en un moment en què hem de decidir entre un país (Espanya i també Catalunya) que no vol morir i un país que cerca néixer. Les discussions i els estires i arronses que s’entrecreuen en la superfície visible i quotidiana oculten (o revelen si es mira amb atenció) la divisió de fons. Es tracta d’una divisió i un enfrontament històrics entre Espanya i Catalunya que fa anys i panys que dura. En les pròximes eleccions (que en venen unes quantes) veurem que es disputaran sobre el mateix eix, amb uns que votaran per un passat que no volen perdre passi el que passi i uns altres votaran per deixar enrere el que ja va passar.

No hi ha resposta

12 gen. 2019


PREMIAR ELS DOLENTS?

Classificat com a Ètica i Moral,SOCIETAT

Hem arribat a un punt que sembla que ens agrada premiar els dolents. I quan parlo de dolents, vull dir els dolents en tots els ordres, tan en els personals com els professionals. A la vida de cada dia hi trobem polítics, funcionaris, metges, mecànics o mestres bons i dolents perquè tots ells, amagats darrere d’una professió, d’un títol o d’una façana social hi ha una persona que és pare, fill, germà, amic, etc. És, abans de tot, persona. A la vida de cada dia, en definitiva, hi trobem bones i males persones que fan bé o malament la seva feina i que van per la vida mirant d’ajudar al proïsme o mirant de trepitjar caps sense miraments de cap classe. Hi ha persones que són sensibles amb els altres, procuren molestar el menys possible, estan sempre disposats a donar una mà. I en trobem d’altres que sembla que visquin en una selva i, per tant, la seva llei és la de la selva. Aquesta és la pura realitat.

Serveixi aquesta introducció per mirar de respondre una pregunta que moltes vegades em faig: serveix d’alguna cosa ser bona persona? La nostra societat premia prou les bones persones i castiga prou les dolentes? I la conclusió que en trec és que no som prou justos. I per això tenim una societat en molts aspectes malalta, que no funciona tal com hauria de funcionar i sembla que ningú hi vulgui o hi pugui posar remei. Els jutges -que haurien de ser els que vetllessin perquè les coses es fessin ben fetes i els que haurien d’aplicar lleis justes i amb criteris coherents amb el sentit comú-, veiem que en molts casos són els primers que no respecten l’esperit de la llei. Els polítics són uns altres que el poble tria per tal que vetllin pel bé comú i, a l’hora de la veritat, veiem que miren més pels seus interessos i pels interessos dels poderosos que no pas pels dels més febles i més necessitats de la societat. Només cal mirar en què queden la majoria de promeses que fan en campanya electoral. Diuen que de prometre ningú no es fa pobre, i a fe de Déu que és veritat!, perquè no fan res més que prometre a tothom i en cada moment. Què hi ve a fer avui a Barcelona Pedro Sánchez? Doncs, ras i curt, a prometre milions i més milions per als catalans (perquè ara ens necessita), però que tots sabem que no arribaran mai, com no es van complir mai les promeses fetes per altres governs de Madrid en èpoques anteriors. Mals governants i jo diria que mala gent. I si voleu que no sigui tan radical, mals professionals; molt mals polítics.

Deia Howard Gardner -un entès en aquests temes- que perquè un professional tingui èxit ha de ser abans de res una bona persona. I no ho deia perquè sí, sinó que ho ha estudiat molt al llarg de la seva extensa carrera i amb estudis avalats per la Universitat de Harvard. I la conclusió que n’ha tret és que els millors professionals en tots els camps són persones excel·lents, compromeses i ètiques i que les males persones no aconseguiran mai fites d’excel·lència perquè els falta la cosa més important: l’ètica. Una bona persona és aquella que actua amb integritat i seguint determinats principis ètics i demostrant coherència entre el que diu i el que fa. En aquest sentit, podria aportar una experiència personal de fa ben pocs dies: la meva dona va haver d’anar a la Seguretat Social perquè necessitava un certificat de jubilació per rescatar un pla de pensions. Vam fer un viatge inútil a l’oficina de Tàrrega perquè una funcionària ens va dir que no ens el podia fer, sense donar-nos explicacions de cap mena i amb una atenció més aviat escassa (per no dir-ho d’una altra manera). Quan vam tornar al banc i els ho vam explicar van quedar una mica sorpresos i ens van dir que sí que ens el podien fer i que ens l’havien de fer. Llavors vam demanar hora a l’oficina de Balaguer i allà tot va ser bona atenció, totes les explicacions que vam necessitar i vam sortir-ne amb el certificat que necessitàvem.

Un bon professional és capaç de dialogar, posar-se al lloc de l’altre, veure les seves necessitats i procurar buscar les solucions més adequades en cada circumstància. Si no som capaços de premiar el bon professional i castigar el dolent, no farem mai un país millor i, en definitiva, una societat millor i més justa, que és al que aspirem una bona part de catalans quan parlem i volem l’independència del nostre país. Aspirem a marxar d’un Estat corrupte per fer-ne un altre de millor. Ni més ni menys.

No hi ha resposta

06 gen. 2019


CARTA ALS REIS

Classificat com a RELIGIÓ

Tot mirant la cavalcada dels Reis a la tele i veient les cares plenes d’il·lusió dels nens i nenes, recordava les cartes què fèiem als Reis quan érem petits. Bé, recordava les meves cartes, però em sembla que totes s’assemblaven una mica. Totes les cartes dels nens i nenes de tot el món -fossin rics o pobres- pecaven per demanar massa. A les cartes sempre demanàvem coses, algunes de les quals resulta que mai arribaven. Potser érem massa ambiciosos… Els pares ja feien el possible per fer-nos entendre que els Reis no podien fer contents a tots els nens del món, perquè érem molts i no podien arribar a tot arreu. Però nosaltres no ho acabàvem d’entendre perquè pensàvem que per alguna cosa eren Reis Mags i, per tant, podien fer tot el que volguessin.

El cas és que tots els nens i nenes que fan la carta als Reis acostumen a demanar molt més del que seria raonable. Per si de cas hi ha sort… I amb el temps van descobrint que els Reis són els pares, que no són mags i que en la màgia acostuma a haver-hi trampa, encara que no es vegi a simple vista. I és llavors quan els cau el món al damunt. Però, si ho pensem bé, els grans fem el mateix, caiem en el mateix error i podem constatar que ens costa poc demanar. O si no, què és el que fem quan resem els que encara resem de tant en tant? Ens és molt fàcil demanar i no ens recordem gaire d’agrair. Ens costa poc demanar impossibles i ens costa més posar-nos a treballar per fer possibles totes les nostres il·lusions i esperances. És cert que aquella frase que va fer famosa el maig del 68 i que deia: «Siguem realistes. Demanem l’impossible» és una frase molt maca i molt suggerent, però també sabem que per aconseguir els impossibles hem de posar-nos a treballar en coses possibles.

He sentit algú que deia que havia deixat de resar Déu perquè no escoltava mai les seves oracions i que havia arribat a la conclusió de què Déu no era totpoderós i bo perquè, si ho fos, ens escoltaria i faria alguna cosa més per curar les nostres penes i totes les desgràcies que es produeixen al món. Tenim, en general, idees molt equivocades sobre Déui no ens adonem que demanar no hauria de ser res més que prendre consciència de les nostres necessitats, compartir-les amb Déu i comprometre’ns a resoldre-les d’acord amb les nostres possibilitats. I Ell ens pot ajudar perquè sabem que Ell creu en els homes i per això va enviar Jesús. Perquè Jesús tingués i sentís les mateixes necessitats, els mateixos dolors que nosaltres. I perquè caminés al nostre costat, compartint, escoltant, estimant, protestant i, en definitiva, vivint al costat nostre. Déu no és totpoderós si nosaltres no fem la nostra part de la feina i a Jesús no li va estalviar res, ja des del seu naixement en la pobresa i la debilitat total. Jesús no va buscar ni tenir mai poder, però sí que va caminar al costat dels dèbils i ens vaensenyar que l’única sortida que tenim és la bondat i la fraternitat.

Una gran majoria de coses que creiem i que ens van ensenyar sobre Déu les hauríem de passar pel sedàs de la crítica. Sant Agustí ja deia que tot el que diem de Déu no és Déu i que, com diu el bisbe Pere Casaldàliga, hauríem de deixar a Déu ser Déu i, simplement, intentar viure’l, respirar-lo, transparentar-lo amb el testimoni de la nostra vida, sense tantes paraules, definicions i dogmes. Hauríem de deixar que els Reis Mags siguin només Reis i conservin les il·lusions i ens portin esperança. La feina grossa l’hem de fer nosaltres.

2 respostes

01 gen. 2019


LA VERITAT FALSEJADA

Classificat com a POLÍTICA

L’any que acabem d’acomiadar ha estat un any difícil per a la societat catalana i per alguns dels seus membres destacats. Una societat que s’ha vist sacsejada d’una forma molt dura i de manera molt rude per la força d’un Estat que ha fet servir tot el seu poder d’una manera bestial, poc democràtica i sense cap classe de mirament damunt de persones i institucions. Molts hàbits, comportaments i escales de valors que ja teníem assumits per causa d’uns anys de democràcia -que ara anem veient que no és de la qualitat que suposàvem- s’han vist atropellats sistemàticament i covarda per una gent que hauria de ser garant de la justícia i de l’ordre i per altra gent -mala gent- que han vist que podrien treure profit d’una situació que en castellà té l’expressió justa quan diu que «en aguas revueltas, ganancia de pescadores».
En aquestes aigües tèrboles hi han anat a pescar alguns partits sense cap mena d’escrúpol i exercint una de les coses més greus i repulsives que una societat pugui suportar: el falsejament sistemàtic de la realitat. I en aquest falsejament s’hi han apuntat diaris que en algun temps els consideràvem seriosos i ràdios i televisions que fan el que sigui per tenir audiència. I ja se sap que contra Catalunya i els catalans s’hi val tot, demonitzar dóna molts vots i fa pujar l’audiència ràpidament. I si la veritat s’ha d’amagar, s’amaga; si s’ha d’envernissar, s’envernissa; i si s’ha d’empastifar, s’empastifa sense miraments… Si cal inventar una realitat de ficció ho fan i la propaguen sense miraments. La falta d’ètica a l’hora d’informar és tan evident que ja hi comença a haver gent a Europa que no se’ls creuen, però aquí també.
Alguns polítics i el mateix rei repeteixen cada minut que cal diàleg i que les coses s’han de fer dins de la Constitució, quan ells mateixos saben molt bé que tot es pot fer si hi ha voluntat de fer-ho i que les lleis i les Constitucions es poden interpretar de moltes maneres. Ells bé ho fan quan els convé. Hi ha una premissa, però, que no podem oblidar mai: la democràcia s’ha de sustentar en la veritat i restaurar la veritat és, abans de res, anomenar les coses pel seu nom i dir què és violència i què no ho és. El poble pot ser violent (cosa que no ha succeït a Catalunya) però l’Estat també pot ser-ho de manera injusta i desproporcionada (cosa que sí que va passar amb les forces de seguretat que van enviar aquí per estomacar gent que només volia votar). Caldria començar per discernir i anomenar pel seu nom tots els tipus de violència i tot tipus d’injustícia i aquesta és una feina que encara no s’ha començat a fer.
Aquest any 2019 serà un any de judicis a polítics catalans i escoltarem coses gruixudes tant a l’Audiència Nacional com als jutjats catalans. Tant de bo els mitjans de comunicació se’n facin ressò i no segueixin distorsionant la realitat i amagant el cap sota l’ala. El que ja es coneix com «el problema català» no es resoldrà volent-lo amagar. Alguna cosa més hauran de fer si no volen que duri i s’enquisti anys i panys.

No hi ha resposta