A PEU

La Unió Europea viu en la incoherència permanent pel que fa als seus propis principis fundacionals, als objectius que diu voler assolir i als valors que diu defensar. La Unió Europea ha anat fent una sèrie de lleis que haurien de ser vigents en tots els seus estats membres i que pretenen garantir quatre llibertats fonamentals: la llibertat de moviment de les persones, dels béns, dels serveis i del capital. Quantes d’aquestes lleis s’acompleixen de veritat? Quantes se’n volen seguir complint?

Sigui per debilitat, per inseguretat o pels egoismes de tota mena que mostren els Estats membres, el fet és que s’ha convertit en una olla de grills on regna la inconsistència i la incoherència. Tots ens vam alegrar quan vam intuir que els valors de la nostra civilització occidental es consolidaven a través d’una naixent UE en aquell ja llunyà 1993. Ens semblava que, per exemple, la llibertat d’expressió avançava decidida i que ningú acabaria a la presó per delictes d’opinió o per voler canviar situacions injustes de manera tan democràtica com és un referèndum o posar unes urnes. Sembla que ens n’hem oblidat… Pel que podem anar veient a diferents Estats d’Europa, les llibertats retrocedeixen dia a dia, no es respecten els tractats i tothom va a la seva anteposant els seus propis interessos als comuns.

Convindria saber qui som els europeus, què som i què volem ser; convindria preguntar-nos què vol dir ser europeu i si encara estem compromesos amb la llibertat d’expressió, amb la llibertat de moviment i en les llibertats en general; si encara creiem en valors com el de l’acollida o si ja hem oblidat que a nosaltres també ens van acollir altres països en moments de dificultats. Convindria saber si l’economia ja ha passat definitivament per davant de les persones i si ja hem arraconat del tot els drets humans en què semblava que crèiem fa uns anys. Potser no cal que ara la gent estigui disposada a morir en guerres fratricides i en guerres per la pàtria o la religió. Però tampoc cal negar les identitats nacionals i no permetre que la gent vulgui seguir lluitant per les seves arrels culturals i nacionals. Si no volem caure en nacionalismes suprematistes, cal permetre i reconèixer la diversitat i procurar que la gent cregui en un sentiment europeu positiu i integrador, cosa que ara passa totalment al contrari i més aviat es deixa de creure -i amb raó- en Europa, una Europa buida de continguts, a la defensiva i poruca.

«Integrar no és el mateix que donar hospitalitat», escrivia Marcello Pera. I afegia: «Integrar és assumir que existeix alguna cosa a qui li atribuïm tant valor que demanem al que arriba que ho respecti, que ho apreciï i que ho comparteixi». Però jo afegeixo que això és impossible si nosaltres mateixos no ens ho creiem. Europa mai podrà integrar ningú si el que arriba percep que arriba a una Europa decadent i no pas florent i vital. Europa se’ns ha tornat vella i sembla que no la volem rejovenir. No sé si la UE ens servirà o no. El que no ens servirà de cap manera és aquesta UE d’ara si no fan urgentment alguna cosa per canviar-la.