A PEU

Cada mudança és un trastorn, un capgirell, un tràngol ple de desassossecs i inquietuds de tota mena. Però la vida és mudança, canvi, transformació, metamorfosi. Si no hi ha mudances la vida no és res, tot i que diuen que a cada mudança es perd un llençol o una flassada. O més coses, fins i tot. En cada mudança s’hi perd, però també s’hi guanya.

Sí, les mudances són gairebé inevitables, siguin reals o metafòriques. Les mudances sempre estan plenes de nostàlgies i es mouen entre el dolor i l’alegria. Entre plats i tasses, entre caixes i mobles, entre estris inútils que anem arrossegant sense gaire sentit s’hi mouen vides, persones, afectes, records, desil·lusions i esperances.

L’escriptor Fabio Morábito les veu així:

MUDANZA

A fuerza de mudarme
he aprendido a no pegar
los muebles a los muros,
a no clavar muy hondo,
a atornillar sólo lo justo.
He aprendido a respetar las huellas
de los viejos inquilinos:
un clavo, una moldura,
una pequeña ménsula,
que dejo en su lugar
aunque me estorben.
Algunas manchas las heredo
sin limpiarlas,
entro en la nueva casa
tratando de entender,
es más,
viendo por dónde habré de irme.
Dejo que la mudanza
se disuelva como una fiebre,
como una costra que se cae,
no quiero hacer ruido.
Porque los inquilinos
nunca mueren.
Cuando nos vamos,
cuando dejamos otra vez
los muros como los tuvimos,
siempre queda algún clavo de ellos
en un rincón
o un estropicio
que no supimos resolver.

Tags: LITERATURA

És més fàcil embrutar que netejar. És més fàcil destruir que construir. És més fàcil mentir que desmentir. Darrerament es menteix massa amb referència a l’anomenat procés català i veiem que massa sovint es fa realitat en el periodisme i en la política d’aquests darrers temps aquella famosa frase que diu:«Menteix, menteix, que alguna cosa queda». Vol dir que anem malament.

Sempre hi ha hagut premsa groga, sensacionalista, periodistes mentiders i manipuladors a qui importava més vendre diaris que no pas la mateixa veritat. Ara en diuen fake news i tenen un èxit espatarrant. Els bons periodistes sempre diuen que les notícies s’han de contrastar abans de publicar-les i així ho fan els diaris seriosos. Ara es veu que ja no cal i sembla que s’hagi donat llum verda a les mitges veritats o directament a la mentida i, el que és pitjor, sense necessitat de desmentiment. Quan una cosa es comprova que no és veritat i s’ha de desmentir vol dir que abans s’ha mentit. Dels diaris amb més difusió, els millors en el camp de la mentida són La Razón, El Mundo, l’ABC, El País o El Periódico, i ho fan amb grans frases de portada, amb fotos falses, o amb el que faci falta per mantenir les seves tesis preestablertes i els seus atàvics prejudicis. I no cal dir que també s’hi afegeixen algunes cadenes de TV i algunes emissores de ràdio (ja us podeu imaginar quines…).

Als periodistes s’hi han afegit alguns polítics de forma molt entusiasta aprofitant la volada i preveient que de tot això en poden treure un grapat de vots. Aquí també podríem fer-hi un rànquing i trobaríem que els millors en el camp de la mentida són Vox, Ciudadanos, UPYD, seguits a poca distància del PP, tots dos partits bons emuladors de Goebbels, el famós ministre de la Informació popular i propaganda del Tercer Reich d’Adolf Hitler. Fins i tot sembla que es vulguin fer la competència a veure qui les diu més grosses per poder engreixar els seus fidels votants. Són tan miserables que no s’adonen que finalment poden perdre bous i esquelles, tot i que ara esgarrapen algun vot a costa dels catalans.

Podríem afirmar, sense por a equivocar-nos, que sembla que s’hagin posat d’acord i que estan ben convençuts que «el unionismo unido jamás será vencido» si criden ben fort i alt tots junts «A por ellos!». I ara que arriba una tardor que tornarà a ser calenteta ja ens podem anar preparant perquè tot això anirà en augment.

I entretant Franco, allà al Valle, esperant frisós a veure què en faran dels seus ossos…

Tags: Mentides

La Unió Europea viu en la incoherència permanent pel que fa als seus propis principis fundacionals, als objectius que diu voler assolir i als valors que diu defensar. La Unió Europea ha anat fent una sèrie de lleis que haurien de ser vigents en tots els seus estats membres i que pretenen garantir quatre llibertats fonamentals: la llibertat de moviment de les persones, dels béns, dels serveis i del capital. Quantes d’aquestes lleis s’acompleixen de veritat? Quantes se’n volen seguir complint?

Sigui per debilitat, per inseguretat o pels egoismes de tota mena que mostren els Estats membres, el fet és que s’ha convertit en una olla de grills on regna la inconsistència i la incoherència. Tots ens vam alegrar quan vam intuir que els valors de la nostra civilització occidental es consolidaven a través d’una naixent UE en aquell ja llunyà 1993. Ens semblava que, per exemple, la llibertat d’expressió avançava decidida i que ningú acabaria a la presó per delictes d’opinió o per voler canviar situacions injustes de manera tan democràtica com és un referèndum o posar unes urnes. Sembla que ens n’hem oblidat… Pel que podem anar veient a diferents Estats d’Europa, les llibertats retrocedeixen dia a dia, no es respecten els tractats i tothom va a la seva anteposant els seus propis interessos als comuns.

Convindria saber qui som els europeus, què som i què volem ser; convindria preguntar-nos què vol dir ser europeu i si encara estem compromesos amb la llibertat d’expressió, amb la llibertat de moviment i en les llibertats en general; si encara creiem en valors com el de l’acollida o si ja hem oblidat que a nosaltres també ens van acollir altres països en moments de dificultats. Convindria saber si l’economia ja ha passat definitivament per davant de les persones i si ja hem arraconat del tot els drets humans en què semblava que crèiem fa uns anys. Potser no cal que ara la gent estigui disposada a morir en guerres fratricides i en guerres per la pàtria o la religió. Però tampoc cal negar les identitats nacionals i no permetre que la gent vulgui seguir lluitant per les seves arrels culturals i nacionals. Si no volem caure en nacionalismes suprematistes, cal permetre i reconèixer la diversitat i procurar que la gent cregui en un sentiment europeu positiu i integrador, cosa que ara passa totalment al contrari i més aviat es deixa de creure -i amb raó- en Europa, una Europa buida de continguts, a la defensiva i poruca.

«Integrar no és el mateix que donar hospitalitat», escrivia Marcello Pera. I afegia: «Integrar és assumir que existeix alguna cosa a qui li atribuïm tant valor que demanem al que arriba que ho respecti, que ho apreciï i que ho comparteixi». Però jo afegeixo que això és impossible si nosaltres mateixos no ens ho creiem. Europa mai podrà integrar ningú si el que arriba percep que arriba a una Europa decadent i no pas florent i vital. Europa se’ns ha tornat vella i sembla que no la volem rejovenir. No sé si la UE ens servirà o no. El que no ens servirà de cap manera és aquesta UE d’ara si no fan urgentment alguna cosa per canviar-la.

Tags: Europa

Com diu aquella cançó de quan Miguel Ríos encara era jove (finals dels 70) «els vells roquers no moren mai». Bé, potser alguns sí que es moren o, si no es moren, estan ja molt tocats pel pas del temps, tot i que mirin de dissimular-ho. És admirable, certament, veure encara els Rolling Stones com segueixen fent gires, gravant discos i tocant per aquests mons de Déu com si el temps no els fes mal. Mick Jagger acaba de complir 75 anys; Keith Richard els complirà al desembre; Charlie Watts en té 77; i Ron Wood, el més jove, 71. Hom pensa, com és possible tenir encara tanta força i tantes ganes de fer coses en aquestes edats tardorenques?…

Per altra banda, però, també és veritat que veiem altres cantants fent el ridícul als escenaris i alguna gent d’edat ja una mica avançada fent-lo fora dels escenaris o, millor dit, fent-lo a l’immens escenari de la vida, oblidant-se que ja no són joves, tot i que pretenguin ser-ho amb operacions semblants a una taxidèrmia mal feta. Tenim, per exemple,  Joaquin Sabina que, després d’arrossegar durant els darrers anys la seva veu rogallosa pels escenaris, de cop i volta es queda mut enmig d’una actuació. No entenc massa com no veia venir que això li passaria més aviat que no pas tard. Després de deixar els espectadors amb un pam de nas va manifestar que aquella nit se n’havia anat a dormir «molt trist» després d’haver dit que «mi plan no era envejecer sin dignidad. Mi plan era pasar de la adolescencia a la vejez, sin ser adulto”. Potser en teoria no és mal plan, però a la pràctica ja hem vist que sí que ho era i, després d’aquesta amarga experiència, ha hagut de reconèixer que «cuando les cuenten que envejecer es una cosa fantástica, porque la experiencia y la sabiduría… Mienten como bellacos. Envejecer es una puta mierda”.

I en tenim altres que, si no vigilen, els passarà el mateix. Per exemple Joan Manuel Serrat y Luis Eduardo Aute, tots dos amb 74 anys. Serrat està fent una gira per celebrar els 50 anys de la publicació del disc Mediterráneo, un disc que conté 10 cançons que han convertit aquest disc en una peça antològica. Però resulta que aquest àlbum va sortir a la venda l’any 1971, és a dir, que està celebrant els 50 anys tres anys abans de la data que s’hauria de fer. I per altra banda ja fa anys que no aporta res de nou i més aviat sembla un disc ratllat. Serrat, creu-me, deixa estar ja això de cantar i dedica’t a fer d’avi o a fer hort!. Potser ha avançat la gira perquè té por que li passi com al seu amic Sabina… I Aute, al seu torn, va sofrir l’agost del 2016 un infart que el va mantenir en estat de coma durant dos mesos. Suposo que aquest ja ni ho probarà això de tornar als escenaris…

I com aquests vells roquers, una colla de companys d’estudis de la nostra jovenesa també ens anem tornant nostàlgics, sense la pretensió, això sí, de fer el ridícul com aquests cassos que he citat abans. Resulta que hem creat un grup de WhatsApp per demostrar que encara som una mica modernets i que volem estar à la page. No sé pas si aconseguim dominar gaire això de les noves tecnologies, però ho intentem. Ahir mateix ens vam passar el dia recordant vells temps a partir de l’avís d’un company nostre que va aixecar la llebre  dient-nos que un altre company d’aquells temps estava sortint a la tele. I, és clar, de seguida va córrer la veu i ens va faltar temps per començar a recordar temps passats. De cap i volta vam retrocedir 40 anys i la memòria -aquesta capacitat del nostre cervell de retenir i recuperar informació- es va posar en funcionament i, com en aquells pous de la nostra infància, en què a mida que trèiem aigua vèiem com n’anava entrant, anava sorgint un record després de l’altre a mida que anàvem parlant. Ho podríem comparar també amb aquells cabdells de fil que, una vegada trobat el cap, l’anem estirant, estirant, i tot va sortint espontàniament a partir d’un primer estímul.

Nostàlgia? Potser sí. Però no hem de quedar-nos ancorats en els temps passats que, per més que ho digui algú, no sempre van ser millors. La nostàlgia pot ser positiva, però també pot ser inútil. Pot ser un refugi, un oasi momentani, que ens indiqui tot el camí que vam projectar i que potser hem fet. O potser no. Recordant temps passts potser ens adonarem que ens hem quedat a mig camí o fins i tot molt més lluny d’aquelles fites que ens proposàvem. Per això la nostàlgia del passat mai no pot ser el refugi definitiu. Únicament ha de servir per viure amb més intensitat el present i veure que potser no tot ho hem perdut pel camí.

Tags: Vellesa

Avui fa un any que va ser un dia de dolor i sofriment a Barcelona i Cambrils. Un dolor que es va estendre a moltes altres persones, famílies i països.

Avui, tot recordant-ho, ens podríem fer una reflexió: Pot tenir algun sentit tot aquest sofriment, tot aquest dolor i totes les pèrdues que es van produir? Cadascú s’ho haurà de respondre, però em sembla que la resposta només la trobarem si som capaços de trobar el sentit incondicional que té la vida i que, com a éssers humans, estem orientats cap a la recerca d’aquest sentit que molt sovint queda amagat darrera de les situacions de tot tipus que ens toca viure.

Va ser Víctor Frankl -de qui ja n’he parlat altres vegades- qui ens va donar un model molt vàlid per tal de trobar respostes als interrogants més existencials de la nostra vida. Una de les coses que ens diu és que és precisament el sofriment inevitable el que serveix de despertador a les persones, allò que ens desafia a caminar amb dignitat la resta de la seva vida; allò que ens impulsa a créixer, a madurar, a canviar-nos a nosaltres mateixos; a tenir accés a la dimensió espiritual del nostre ésser en un procés tot sovint desconegut per al món emocional de la nostra psique.

Ens diu que per fer tot aquest procés hi ha tres pilars bàsics: la llibertat, la percepció de sentit i el sentit de la vida. Tenim llibertat d’opció i tenim la capacitat de trobar la raó de viure podent modificar la nostra realitat si ens hi posem seriosament.

Ens diu Frankl: ”LA VIDA NO ÉS UN LLIBRE QUE HAGI DE SER LLEGIT, SINÓ UN PERGAMÍ QUE ESTÀ ESPERANT SER ESCRIT».

Les persones no podem evitar el nostre destí però a nosaltres -i únicament a nosaltres- ens correspon decidir l’actitud amb què l’afrontem. Només nostra serà serà la decisió de deixar-nos arrastrar com una fulla al vent en una tempesta de tardor, o aixecar-nos forts com un arbre que es doblega però que no s’acaba de trencar. No som joguets del destí, sinó que som lliures i responsables per acceptar-lo i canviar-lo.

Tags: Terrorisme

Tags: Immigració

Els que ja som una mica grans encara hem vist espigolar els camps i sabem el que significava per a molta gent que, en èpoques de penúria, arreplegava el que bonament podia del que restava de les collites, especialment dels cereals. Quan la sega es feia manualment sempre quedaven espigues escampades a terra que algú passava a arreplegar i aprofitava per millorar una mica l’economia familiar. El gest d’ajupir-se per recollir les espigues que havien quedat al camp el va immortalitzar Jean-François Millet en la seva pintura anomenada “Les espigoladores” (1857).

Abans s’aprofitava tot molt més i no es feia com ara que vivim en la cultura consumista de l’usar i llençar, o sigui, d’un sol ús. Els espigoladors actuals ara els trobem remenant contenidors, arreplegant menjar, mobles vells o roba.

Quan era petit, a l’escola ens feien aprendre un poema (en castellà, naturalment) que retratava exactament el que volia dir «espigolar». El poema és un fragment de «La vida es sueño» de Calderón de la Barca i feia així:

«Cuentan de un sabio que un día
tan pobre y mísero estaba,
que sólo se sustentaba
de unas hierbas que cogía.
¿Habrá otro, entre sí decía,
más pobre y triste que yo?;
y cuando el rostro volvió
halló la respuesta, viendo
que otro sabio iba cogiendo
las hierbas que él arrojó.»

La calor tan forta d’aquests dies passats va fer marxar fins i tot les ganes de pensar. Hom s’ha de refugiar a casa a redós de l’aire condicionat llegint un bon llibre i, de tant en tant, passar per sota la dutxa. Per tant, aquests dies omplirem el blog de reflexions espigolades d’ací i d’allà i esperarem d’aquesta manera la tardor calenta (políticament parlant) que ens espera a la cantonada.

1. Una primera espigolada. Llegia aquests dies que Jean-Jacques Rousseau, per a poder pensar, caminava; i que Friedrich Nietzsche ho feia per la muntanya per a poder escriure; Martin Heidegger passejava per la Selva Negra per experimentar l “ésser” d’una forma més autèntica que la que li permetia la vida en societat (i es veu que també ho aprofitava per buscar bolets); Immanuel Kant travessava Königsberg (l’actual Kaliningrad) sempre a les cinc de la tarda com un rellotge, sol, respirant profundament pel nas (consideravaque fer-ho per la boca a l’aire lliure podia perjudicar la salud), sempre pels mateixos carrers i vestit exactament igual que el dia anterior. Robert Louis Stevenson, Walt Whitman, William Wordsworth, Ezra Pound, Jack Kerouac, Patrick Leigh Fermor, Bruce Chatwin, Régis Debray, Gary Snyder, Patti Smith y Sophie Calle també van ser o són grans caminants (i han escrit sobre el tema),i alguns dels textos fonamentals de vàries cultures (el Poema de Gilgamesh, el Mahabharata,el Pentateuc) narren llargs trajectes a peu. “Pots anar caminant a tots els llocs si tens el temps suficient”, va escriure Stephen Wright.

Un bon tema per repensar i per fer honor al títol d’aquest blog.

Tags: LITERATURA

M’ha arribat avui una frase de José Saramago que no coneixia. L’he buscada en algun dels seus llibres i no l’he trobada. Em sembla que la va dir en una entrevista que li van fer a Colòmbia i que, com un profeta modern, va endevinar què passaria en un futur no llunyà, tant a Europa com a Llatinoamèrica. Va dir que “els feixistes del futur no tindran aquell estereotip de Hitler o de Mussolini. No tindran aquell gest de militar dur. Seran homes que parlaran de tot allò que la majoria voldran sentir. Sobre bondat,família,bons costums,religió i ètica”.
José Saramago va criticar les tendències autoritàries que anaven sorgint tant en alguns governs de l’esquerra llatinoamericana com en alguns partits europeus:”Hay desaparecidos, secuestrados, paramilitares, guerrilleros que en un principio, supongo, tuvieron ideales para cambiar algo, pero degeneraron en secuestradores y narcotraficantes, y lo peor es que ya no sabrán vivir de otra forma”. I també va advertir sobre el resorgiment del feixisme al vell continent:”En Europa estamos asistiendo al resurgir de la derecha, a la presencia de la extrema derecha con insignias fascistas”.
Com podem anar comprovant dia a dia, la premonició i els mals auguris de Saramago es van acomplint arreu molt més ràpidament del que podíem pensar. I no es tracta només de països de dubtosa qualitat democràtica, sinó que es tracta d’una onada que recorre tot el món. EEUU, amb l’inefable Trump, sembla que vol liderar aquesta trista lliga de l’extrema dreta, que potser no arriba a feixisme en tots els cassos, però sí que s’hi va acostant, el va festejant i li fa la gara-gara perillosament.
A Europa són tres països els que sembla que marquen el camí: Hongria, amb el partit de Viktor Orbán (FIDESZ) i amb JOBBIK, un partit neofeixista i clarament xenòfob. Tenim també França, amb el Front Nacional de Marine Le Pen; Dinamarca, amb el Partit del Poble Danès; Grècia, amb Aurora Dorada; Bulgària, amb Atac. I trobaríem altres partits més petits i de moment menys important en altres països com Àustria, Suècia i Holanda.
I ara tocaria parlar d’Espanya que, ja de temps antics i de la mà d’ Aznar, sembla evolucionar ràpidament cap aquests camins tan perillosos de la mà de l’actual PP i de Ciudadanos, molt ben animats per un munt de diaris, emissores de ràdio i TV i una colla de periodistes que s’exprimeixen cada dia el cervell per veure qui la diu més grossa, especialment contra Catalunya i els catalans des que el procès d’independència s’ha posat a caminar. En molts cassos, feixisme pur i dur i sense que ningú hi posi remei. I tan primmirats com són amb segons qui i segons què!
En voleu una mostra? Us la porto, tot i que ja us aviso per endavant que no és meu el recull sinó que el va publicar VILAWEB el divendres 07.02.2014 i que a hores d’ara la llista seria molt més llarga.
Per si no voleu anar al text publicat al diari us el transcric aquí mateix. Us aconsello -això sí- que, quan el llegiu, prepareu una bona til·la per tal de no agafar gaire mala llet i que no us afecti al fetge i a la vostra salut en general…

Antologia d’insults contra els catalans i Catalunya

L’agressivitat contra el procés d’independència de Catalunya s’expressa en alguns casos amb insults i amenaces greus que acostumen a quedar impunes sense que cap jutjat actuï d’ofici. La incitació a l’odi i la xenofòbia tenen noms i cognoms, molt sovint reincidents. El col·lectiu ‘Herois indepes‘ s’han dedicat a recollir les frases més esperpèntiques, amenaçadores i insultants de la caverna espanyola i n’ha fet una col·lecció de cromos. Un dels membres col·laboradors del col·lectiu, David d’Enterria (Twitter), n’ha extret una llista amb tots els insults, que ha volgut publicar a VilaWeb. Us l’oferim a continuació:

‘Subnormales’ (Antonio Gala, 03.02.2014)
‘Del Tercer Mundo’ (Curri Valenzuela, 31.01.2014)
‘De la Edad Media’ (Mariano Rajoy, 02.02.2014)
‘Hobbits’ (Jorge Moragas, 25.01.2014)
‘Incultos’ (M.A. Trujillo, 16.12.2013; i Arturo Pérez Reverte, 09.12.2013)
‘Egotistas carnívoros, genocidas la peste’ (Del Pozo, 02.12.2013)
‘De psiquiátrico’ (Alfonso Ussía, 29.11.2013)
‘Tontos de la estelada’ (Alejandro Vara, 12.11.2013)
‘Radicales anti-convivencia’ (Victoria Prego, 07.10.2013)
‘Porreros al·lucinògens’ (Joaquim Coll, 04.10.2013)
‘Homosexuales, drogadictos y gente de mal vivir’ (Gerardo Bellalta, 06.09.2013)
‘Sectaris’ (Toni Bolaño, 19.08.2013)
‘Anestesiats’ (Xavier Sabaté, 19.08.2013)
‘Potenciales delincuentes’ (Sigfrid Soria, 23.07.2013)
‘Mierdas, para no verlos’ (P. Trigueros, 22.07.2013)
‘Catalanes de mierda’ (Juan Carlos Gafo, 20.07.2013)
‘Nacionalismo cerrado, retrógrado, provinciano y alicorto’ (José María Carrascal, 02.07.2013)
‘Embobados, patéticos y paletos’ (Alfonso Merlos, 01.07.2013)
‘Chusma, delincuentes’ (Alejo Vidal-Quadras, 17.05.2013)
‘Crueles’ (Cristina López Schlichting, 12.04.2013)
‘Catetismo, paletismo, provincialismo, enanismo, caciquismo’ (Hermann Tertsch, 05.04.2013)
‘Traidores’ (Ignacio González, 21.03.2013)
‘Pobre gente que no tiene nada que hacer’ (Arcadi Espada, 20.02.2013)
‘Retrasado mental, nacionalista tarado’ (Francisco Alamán, 01.02.2013)
‘Cosa gangrenosa’ (Jiménez Losantos, 29.01.2013)
‘Paletos, ignorantes, ladrones’ (César Vidal, 29.01.2013)
‘Exaltadores del odio’ (Gerard Bellalta, 28.12.2012)
‘Talibans’ (Alicia Sánchez-Camacho, 27.12.2012)
‘Catetos’ (Jaime González, 24.12.2012)
‘Miserables’ (José García Domínguez, 14.12.2012)
‘Débiles, enfermizos con inclinación al robo’ (Cesar Vidal, 03.12.2012)
‘Timadores sin escrúpulos’ (Eduardo Goligorsky, 30.11.2012)
‘Chantajistas’ (Martín Prieto, 30.11.2012)
‘Como república bananera’ (Esperanza Aguirre, 14.11.2012)
‘Salivadores como el perro de Pavlov’ (Alejo Vidal-Quadras, 10.11.2012)
‘Región sin ley’ (Esperanza Aguirre, 05.11.2012)
‘Como guardia pretoriana de Pilatos’ (Armas Marcelo, 05.11.2012)
‘Como la prostituta del chiste’ (César Vidal, 01.11.2012)
‘Terroristas’ (Maria José García Cuevas, 31.01.2014)
‘Como ETA’ (De Veciana, 05.01.2014)
‘Proetarras’ (ABC, 17.12.2013)
‘Como ETA’ (Mayor Oreja, 21.10.2013; i Belloch, 30.09.2013)
‘Més greu que els terroristes’ (Enric Millo, 23.09.2013)
‘Contra la democracia’ (Javier Cercas, 17.09.2013)
‘Como Goebbels’ (Fernando Savater, 16.12.2013)
‘Como el fascismo y Franco’ (Federico Quevedo, 11.12.2013)
‘Como los nazis’ (Rosa Díez, 11.12.2013)
‘Propaganda del odio’ (Albert Rivera, 10.12.2013)
‘Xenófobos’ (Antonio Pérez Henares, 24.10.2013)
‘Criminal y genocida’ (De Diego, 16.10.2013)
‘Golpistas’ (Hermann Tertsch, 16.10.2013)
‘Como nazis’ (Ketty Garat, 14.10.2013)
‘Como Hitler’ (Montse Suarez, 08.10.2013)
‘Como Goebbels’ (José Antonio de Yturriaga, 24.09.2013)
‘Como la Alemania años 30’ (Pedro J. Ramirez, 23.09.2013)
‘Como las juventudes hitlerianas’ (Jiménez Losantos, 18.09.2013)
‘Como campos de exterminio nazis’ (José Domingo, 06.09.2013)
‘Como Hitler, golpe de estado’ (Jordi Cañas, 26.07.2013)
‘Com les eleccions nazis’ (Gabriel Colomé, 24.07.2013)
‘Chantajistas como Hitler’ (Arcada Espada, 17.07.2013)
‘Malalts, com el franquisme’ (Toni Bolaño, 3.07.2013)
‘Yihadistes nazis’ (Hermann Tertsch, 3.07.2013)
‘Com l’Alemanya de Hitler’ (Rafael Maluenda, 15.05.2013)
‘Com el nazisme. Adoctrinats’ (Enric Millo, 15.05.2013)
‘Como ideólogos nazis’ (Pedro G. Cuartango, 13.05.2013)
‘Como el regimen nazi’ (Cristina López Schlichting, 09.05.2013)
‘Como el estalinismo y nazismo’ (Telemadrid, 09.05.2013)
‘Como época de Hitler’ (Javier Mariscal, 02.05.2013)
‘Como con Franco’ (C. Alberdi, 18.04.2013)
‘Fascismo lingüístico’ (Toni Cantó, 16.04.2013)
‘Como el Berlín nazi’ (Albert Boadella, 03.04.2013)
‘Como los nazis’ (Santiago Abascal, 11.03.2013)
‘Como el nazismo’ (G. Serrano, 08.03.2013)
‘Como Hitler y Mussolini’ (Rodríguez Ibarra, 07.03.2013)
‘Parafascistas’ (Félix de Azúa, 05.03.2013)
‘Como Goebbels’ (Jordi Cañas, 28.02.2013)
‘Como los nazis’ (Pío Moa, 18.02.2013)
‘Como el Berlín comunista’ (Albert Boadella, 03.01.2013)
‘Asesinos de niños, genocidas’ (Enrique de Diego, 03.12.2012)
‘Golpistas’ (Rodríguez Ibarra, 03.12.2012)
‘Como Alemania nazi’ (José Bono, 15.11.2012)
‘Como golpe de estado’ (García-Margallo, 12.11.2012)
‘Con déficits democráticos, caudillismo’ (El País, 09.11.2012)

Tags: POLÍTICA

El bisbe Pere va complir 90 anys aquest febrer passat. Com tothom sap el bisbe Pere té parkinson. Adriano Ciocca, l’actual bisbe de São Félix do Araguaia, comenta que la malaltia, que de fa anys pateix el bisbe Pere, segueix la seva implacable cursa, que ara ja no pot ni parlar, però que «la presència d’en Pere Casaldàliga es un ànim, una força, una bandera constant. El seu testimoni és l’Evangeli de Nostre Senyor, no només de paraula sinó amb el seu compromís de vida».

JOSÉ MARÍA CONCEPCIÓN RODRÍGUEZ,un bon amic del Bisbe Pere, ha cregut convenient fer-li un regal d’aniversari per aquests 90 anys i ha tingut la bona idea de fer un portal en línia amb tota la seva bibliografia disponible a tothom per a fer-ne descàrrega gratuïta per exprès desig del bisbe Pere. Ell mateix en serà l’administrador de tota l’obra i de l’arxiu-biblioteca online. Llibres, articles, poemes i molts més continguts de l’autor es van pujant al portal per a que tota la seva obra quedi establement garantida per sempre.

Accedir-hi és molt fàcil. Tots els continguts estan emmagatzemats a la plataforma Academia.edu, on podem veure els títols, descarregar-los, comentar-los online amb altres interessats, fer-nos seguidors del portal i rebre notificacions.

SI VOLEU FER-HI UNA ULLADA, PODEU FER-HO AQUI.

La presència i el testimoni del bisbe Pere es mantenen vius a través del temps i continuen injectant esperança a tots aquells que desitgin comprometre’s en la construcció d’un altre món possible, més just, fratern, igualitari, en pau; d’una altra església més senzilla, pobre comunitària i profètica; d’unes altres relacions entre les persones on primi el respecte a les diferents opcions, a l’amistat, la cordialitat, la solidaritat.

Parlar i reflexionar de tots aquests valors en un món que sembla cada cop més desgavellat segueix essent una tasca necessària i imprescindible i l’obra del bisbe Pere ens hi pot ajudar.

Tags: Pere Casaldàliga