A PEU

Qui més qui menys tots tenim com una espècie de tendència innata al xafardeig. Sense voler, se’ns escapa un comentari, una paraula, que després veiem que era innecessària i fins i tot contraproduent. I ara, amb aquest invent d’internet, encara es fa més present el xafardeig i de seguida ens posem a fer safareig de qualsevol tema sense ni adonar-nos-en.

El que no sabia és que la paraula «xafardeig»prové de «safareig» que, al seu torn, prové de la paraula àrab «saharij». I no és estrany que hagi estat així perquè hi ha una relació clara: els safaretjos eren lloc de comentaris diversos i lloc de tafaneig, ja que es reunien moltes de les dones d’un poble, algunes de les quals (sobretot les més joves) s’hi passaven tot el dia fins que s’eixugués la roba. Els safaretjos complien una autèntica i necessària funció social en un tempos que no hi havia altra cosa que les ràdios i que les notícies corrien molt a poc a poc.

Ara que ja han desaparegut els safaretjos públics i que només han quedat per a fer-hi visites turístiques, n’ha sortit un altre molt més potent: internet. Internet -a més de moltes altres qualitats i defectes- és el modern safareig on s’hi aboca tot i de seguida algunes persones xafarderes de mena es cuiden d’anar a buscar-ho i escampar-ho per tot el món. Ho hem vist darrerament amb els tuits que van costar la dimissió de l’ex ministre de cultura Màxim Huerta i ara ho acabem de veure amb l’altre ministre Pedro Duque i les seves afirmacions sobre l’escola pública i privada. El risc que corren ara els que siguin nomenats per un càrrec important és que, en qüestió de minuts, tot un exèrcit de detectius aficionats, enemics diversos i gent sense escrúpols aniran a remenat casa teva per veure si troben algun cadàver a l’armari o alguna porqueria en algun racó per tal de mostrar-la ràpidament a tot el món. I, és clar, tots tenim pecats més o menys grossos que no volem que surtin massa a la llum pública, cosa impossible del tot en els temps que ens ha tocat viure.

Pedro Duque, actual ministre de Ciència, Innovació i Universitats, es veu que va menystenir fa uns mesos l’educació pública i confessava que ell mateix havia hagut de portar els seus fills a un col·legi privat, perquè allà es prenen més seriosament l’ensenyament d’idiomes. Alguns han sortit immediatament en defensa de l’educació pública amb arguments ben contundents i li han dit que no és veritat que l’educació privada espanyola sigui superior a la pública. De fet, només a l’àrea d’idiomes, hi ha més col·legis bilingües públics que concertats, i el 2016 el psicòleg Alfredo Hernando va realitzar un estudi en el qual va concloure que els centres públics són més innovadors que els privats tant en estratègies com en resultats. Quant a l’àmbit de les universitats, que és competència directa del seu ministeri, Pedro Duque hauria de repassar les últimes estadístiques, ja que només hi ha una universitat privada entre les deu primeres d’Espanya i aquesta queda en un gens honorable setè lloc.

De tot això en podem extreure tots una bona lliçó: alerta amb el que fem o diem perquè, com diu el títol de la premiada novel·la del periodista Xavier Bosch, al final «SE SABRÀ TOT».