A PEU

Les evolucions i els passos que qualsevol societat va fent al llarg de la seva història generalment no es produeixen de cop, ni de forma intempestiva, ni amb salts bruscos. Les situacions van madurant i es van formant per acumulació de diversos elements, de la mateixa manera que es congria una tempesta de neu com la d’aquests moments. Les situacions meteorològiques, polítiques o socials acostumen a madurar a poc a poc i sempre acostumen a tenir la seva coherència i les seves lleis, que no sempre sónfàcils d’interpretar ni de veure. Això és exactament el que està passant a Catalunya. El descontentament social i polític ja ve de lluny però sembla que ningú en feia cas i s’ho prenia prou seriosament. Fins i tot podríem dir que ve de segles, tot i que s’han cuidat prou bé d’adormir i decapitar les revoltes que de tant en tant anaven sorgint i si convenia matar, mataven per tal d’apagar els focs que van anar sorgint al llarg dels segles. El 1714 és una data històrica, però des de llavors hi ha hagut infinitat de situacions conflictives entre Catalunya i els poders diversos establerts a Madrid (siguin els governs o la mateixa monarquia). Sembla que hagi estat impossible que en algun moment d’aquests anys hi hagi pogut haver una mica de sintonia amb els ciutadans catalans, els seus sentiments i les seves legítimes aspiracions.

La irritació d’una bona part de la societat catalana que ha aflorat aquests darrers temps és fruit de molts factors diferents, però jo m’atreviria a dir -sense ser ni sociòleg, ni res que s’hi assembli- que en gran part és fruit purament i senzilla del fet que constatem dia rere dia com se’ns estan pixant al cap i ens volen fer creure que plou. I, és clar, arriba un moment en què la gent diu que ja n’hi ha prou d’aquesta humiliació constant a què ens volen sotmetre.

Un altre dels problemes que ho acaben de complicar és que volen mantenirde la forma que sigui això que en diuen unidad de España. Una España que ells mateixos s’adonen que va desintegrant tan estrepitosament que no saben com aturar-ho i ara es troben que Catalunya va encapçalant aquesta rebel·lió, a voltes silenciosa i altres prou escandalosa perquè se n’adonin perfectament i facin mans i mànigues per aturar-la. Durant anys s’hanaplegat i s’han anant amuntegant tal quantitat d’injustícies que el poble ha dit que ja n’hi ha prou. I si no ho han dit tots, sí que ho han fet tots aquells que no estan enganxats a la mamella de l’ Estat d’una manera o altra o que no tenen interessos directes per anar mantenint. Ja sabem que hi ha molta gent interessada en mantenir aquest status quo i que no se’ls acabi la mamella d’on mamen tan generosament des de fa anys. Per aquest motiu veiem altre cop les reaccions furibundes i rabioses de part de l’Estat. Són reaccions d’aquell que té por; reaccions de derrota, cops a l’aire d’un gegant, però que se sap cec, desorientat i nerviós. Un gegant (l’Estat sempre és un gegant) que no acaba de comprendre d’on ve tot plegat i veu com estan canviant les coses i no sap per on començar per estroncar la sang d’una ferida profunda que encara no entén com li han fet. No s’adona de res. No entén res i no sap posar-hi remei. Primerament per la incapacitat que aquest govern del PP -com d’altres governs en altres temps– té a l’hora de copsar i interpretar la realitat.

Un analista polític de la talla de Jordi Barbeta escrivia ahir a El Nacional un article titulat El Rei està espantat, i amb raó. Ara s’adonen del jardí on s’han posat amb el 155, els presos polítics i tot el soroll mediàtic que han fet (i el que més els dol és el sorroll que han despertat a l’estranger). En un país normal, el govern de torns miraria d’arreglar les coses amb diàleg i a les bones. Aquí són tan primitius, tan primaris, tan carpetovetònics, tan españoles, tan toreros, tan machotes, que només saben arreglar les coses a cops de porra.

La tempesta es va congriant de mica en mica. Ja veurem com acabarà i com se’n sortiran de tot plegat…