A PEU

No podem pas dir que aquest any 2017 hagi estat bo per la majoria de catalans. Hem tingut un cop d’Estat històric. Com mai s’havia vist i com mai ens hauríem pogut imaginar. Almenys jo no m’ho imaginava pas… El PP, amb l’inestimable ajuda dels socialistes i Ciudadanos, han aplicat l’article 155 de la Constitució espanyola com mai s’havia fet, amb un criteri molt discutible segons bona majoria de gent del món del dret. Un article que han fet servir a la carta amb tot el desvergonyiment del món i amb Europa mirant cap a un altre lloc, com si la cosa no anés amb ells. Ja ens ho esperàvem una mica, però no pas tant, la veritat. Alguns encara crèiem que Europa era el bressol dels drets humans…

Espanya no té remei. Viuen en un altre temps. Viuen al passat.I no són capaços d’imaginar-se un altre futur diferent. Avui mateix ho ha demostrat »Marianito el corto» quan ens ha desitjat a tots «un feliz 2016» al moment d’inaugurar el pont de Rande a Pontevedra. Davant d’aquesta tropa no hi haurà altre remei que plantejar-nos la desobediència civil. Haurem d’obeir els drets humans i aquelles conviccions irrenunciables que tenim els demòcrates; però em sembla que no ens quedarà altre remei que desobeir els governs corruptes que ni creuen en els drets humans, ni sembla que vulguin fer res per creure-hi.

Des de fa molt temps se’ns està plantejant constantment el dilema entre legalitat i legitimitat. Ells creuen els la seva peculiar legalitat i nosaltres creiem en la legitimitat. Això mateix deia Mikel Zuluaga, activista de Ongi Etorri Errefuxiatuak que, junt amb Begoña Huarte,van ser detinguts a Grècia perquè miraven de portar 8 refugiats amagats en una autocaravana. Deia Zuluaga:“Unas concertinas cuyas hojas mutilan a la gente que intenta cruzar la alambrada pueden ser legales pero son realmente injustas e ilegítimas”. I deia que aquesta mateixa argumentació i confrontació entre els dos conceptes es pot traslladar a altres espais de la vida política i social. A Catalunya en tenim un bon exemple.

Per defensar-nos de les injustícies que constantment hem sofert i que ens tocarà sofrir inevitablement (tal com preveiem que aniran les coses) no ens tocarà cap més remei que organitzar-nos per fer efectiva una desobediència civil com a últim recurs per sobreviure als atacs d’un Estat cada cop més feixista i per poder mirar de sobreviure i resguardar la democràcia. Ens tocarà buscar arguments nous,formes noves de vida i de lluita com ha vam haver de fer en temps de la dictadura franquista. Sembla que moltes formes sofisticades de feixisme es vagin estenent de mica en mica per Europa i també per EEUU i altres llocs del món. Estem en una època d’evident retrocés de drets humans. Europa no acull. Europa no mira. Europa no protegeix. Europa amaga el cap sota l’ala. Europa ha esdevingut una vergonya per als que creiem en la democràcia. Només cal veure com es tracta els refugiats a les fronteres i als camps d’acollida. Els cassos de discriminació i vulneració dels drets humans són tan freqüents que la llista es faria massa llarga.

Deia que aquest 2017 ha estat un mal any. Certament ho ha estat pels catalans i ho ha estat per a milers i milers de persones d’arreu del món. Hauríem de sentir vergonya de ser europeus i aquells que se senten espanyols també n’haurien de sentir vergonya. Alguns ja fa temps que no ens sentim espanyols i només sentim orgull de ser catalans perquè hem deixat de creure en aquesta Espanya cada cop més casposa, tancada i feixista. Si algú ha de salvar la situació seran totes aquestes organitzacions i grups que encara creuen en la solidaritat, en la llibertat i en la democràcia. Que encara en queda, per sort. Però hauran de desvetllar-se i reaccionar. Aquests grups, que en altres temps ocupaven places i que ara s’han establert còmodament als parlaments domesticats com submisos corders i en partits polítics sense suc ni bruc, s’han de reactivar i despertar-se. Serà la única forma de pensar que aquest any que estem a punt de començar pugui ser millor.

Des de l’esperança, us desitjo un bon any 2018 a tots els que teniu la paciència de llegir-me.