15 ag. 2017
Calia la Guàrdia Civil al Prat?
Tots hem vist -i alguns han sofert- el caos que s’ha originat a l’aeroport del Prat aquests dies per la vaga d’uns treballadors de l’empresa Eulen, encarregada dels controls de seguretat. Tots hem vist també com la situació s’ha arreglat en un moment posant en els controls uns quants Guàrdia Civils.
No dic pas que la realitat no sigui generalment molt complexa i que sovint tendim a simplificar molt les coses. Aquí hi ha una colla de punts que entren en joc: el dret de vaga d’uns treballadors; el sistema de gestió dels aeroports que fa Aena, organisme depenent de l’estat; el paper dels sindicats; el paper que ha jugat el govern de Rajoy; el sentit que li donem a allò que anomenem «servei públic»; el qüestionament que podríem fer del paper de la Guàrdia Civil en un territori que té policia pròpia, etc., etc.
El cas és que el desgavell que hi ha hagut a l’aeroport aquests dies i la vergonya que ha suposat tot plegat, fan pensar que ja seria hora de què es prenguessin les mesures necessàries perquè aquestes coses no passessin. Una vaga mai no pot perjudicar d’una manera tan salvatge milers i milers de persones. Així com el dret de vaga dels funcionaris està limitat per la Constitució mateixa i diu que els jutges, els fiscals i els magistrats no poden fer vaga; que tampoc la poden fer els militars i els cossos i les forces de seguretat de l’Estat i que la resta de funcionaris estan obligats a complir els serveis mínims, de la mateixa manera s’haurien de decretar serveis mínims en al mateix moment que comenci una vaga que afecti directament a una gran part de la població. Per tant, no calia portar la Guàrdia Civil i simplement decretar uns serveis mínims i fer-los complir. Res més.
Qui els ha de decretar? Qui se n’ha de cuidar de què s’acompleixin? Els governs, per descomptat. I en el cas de l’aeroport de Barcelona, la responsabilitat és únicament i exclusiva del govern de Madrid. Per tant, tot el caos que s’ha creat -i s’ha permès de forma deliberada al Prat- és exclusiva responsabilitat de Madrid, que ha demostrat un cop més la inutilitat, falta de confiança i la mala fe que demostren sempre que toca gestionar coses que fan referència a Catalunya. Tothom sap que l’aeroport de Barcelona dóna grans beneficis i que se n’aprofiten els altres aeroports de la resta de l’estat. Com passa amb el corredor del Mediterrani, amb els trens de rodalies, amb els ports, amb la majoria d’infraestructures i amb tantes i tantes coses, fan allò del «perro del hortelano: que no come ni deja comer al amo».
A les moltes raons que tenim els catalans per voler ser independents hi podem afegir aquesta: la total mala fe constant que demostren els governs de Madrid envers Catalunya i el constant afany de recentralització que demostren. Es veu que nosaltres no devem ser capaços de fer bé les coses…
I qui no ho vegi és perquè és cec o no ho vol veure.
2 respostes
Tenen la paella pel mànec i sempre ens posen pals a les rodes.
Esperem i desitgem que aviat s’acabi
Tens raó, Ramona. Però depèn totalment de nosaltres que la segueixin tenint. Ha arribat el moment de prendre’ls la paella…
Hi havia una cantant argentina que es deia Maria Elena Walsh i que tenia una cançó que es diu LOS EJECUTIVOS. Retrata força bé com es fan les coses des d’un despatx:
LOS EJECUTIVOS
El mundo nunca ha sido para todo el mundo,
mas hoy al parecer es de un señor
que en una escalerita de aeropuerto
cultiva un maletín, pero ninguna flor.
Sonriente y afeitado para siempre,
trajina para darnos la ilusión
de un cielo en technicolor donde muy poquitos
aprenden a jugar al golf.
¡Ay!, ¡qué vivos son los ejecutivos!
qué vivos que son,
del sillón al avión,
del avión al salón,
del harén al edén
siempre tienen razón
y además tienen la sartén
la sartén por el mango
y el mango también.
El mundo siempre fue de los que están arriba,
pero hoy es de un señor en ascensor
a quien podemos ver en las revistas
cortando el bacalao con aire triunfador.
No come para darnos el ejemplo
de rendimiento máximo y confort
digiere por teléfono y después nos vende
conciencias puras de robot.
El mundo siempre fue de algunos elegidos,
hoy es para el que elige lo mejor.
Dinámico y rodeado de azafatas
sacrificándose por un millón, o dos.
Como él tiene de todo menos tiempo,
nos aconseja por televisión
ahorrar para tener estatus en la muerte
la eternidad en un reloj.
ay que vivos…
¡Ay!, ¡qué vivos son los ejecutivos!
qué vivos que son,
del sillón al avión,
del avión al salón,
del harén al edén
siempre tienen razón
y además tienen la sartén
la sartén por el mango
y el mango también.