Arxivar per setembre de 2017

30 set. 2017


1-Ohhhhhhhhhhhhh!!!!!!!!

Classificat com a Llibertat

Aquest 1 d’ Octubre, aquest 1-O, em desperta un gran OHHHH! d’admiració. Admiració per tot el camí que s’ha fet fins arribar aquí i admiració per tanta i tanta feina feta.
El Referèndum es podrà fer millor o pitjor degut a les especials circumstàncies en què s’ha vist envoltat. El resultat del Referèndum serà interpretat de mil maneres distintes. Però la foto finish que demà es podrà fer a Catalunya serà una foto molt potent, una foto que donarà la volta al món i que, no en tinc cap dubte, serà la mostra de què ha començat alguna cosa nova al nostre país. Ho començarem a veure a partir del dia 2.
Però una cosa ha quedat clara: que tot això que s’ha fet en aquest país es basa en un sol tema: l’ànsia de llibertat. Els catalans s’han pres la llibertat de dir prou en moltes coses. S’han pres la llibertat de dir, superant moltes pors, que del què es tracta és d’una de les coses més importants a la vida: de poder triar el propi camí perquè no estem d’acord amb el camí que ens han marcat uns altres. No només perquè sabem que tenim dret a votar, sinó perquè una persona lliure ha de tenir dret a decidir en tots els àmbits de la seva vida. També en l’àmbit polític, perquè creiem que som sobirans i que tenim drets que se’ns han de respectar. I a Espanya veiem que cada cop es conculquen més drets i les llibertats es miren de tancar amb pany i clau a l’armari. I, com que amb això no hi podem estar d’acord, ens hem decidit a prendre el nostre propi camí amb un Referèndum.
Per tant, un gran OHHH!!!! d’admiraració per haver-nos tret del damunt moltes pors. I com més pors hem allunyat de nosaltres, més llibertat personal hem aconseguit i més llibertat político-social aconseguirem.Creiem fermament que no necessitem el permís de ningú per ser qui som i per escollir el què volem ser i com volem ser.
Demà a votar amb llibertat perquè és la llibertat el què ens farà dignes, no ho oblidem.

No hi ha resposta

27 set. 2017


Democràcia precintada

Classificat com a Democràcia

Democràcia de molt baix nivell. Democràcia precintada. Democràcia tutelada i vigilada. Aquest tipus de democràcia és la que tenim a Espanya per més que no es vulgui reconèixer. A Europa els periodistes ja ho comencen a veure clar, tot i que les autoritats europees encara fan l’orni. La realitat, però, és que a Espanya una vertadera democràcia encara fa por perquè arrosseguem massa tics franquistes. Parlar de democràcia i, a la vegada, tapar la boca al poble és una autèntica farsa i una mentida. Com ho seria parlar d’humanisme i negar els homes; com ho seria parlar de salut i tancar hospitals; com ho seria parlar de cultura i tancar escoles.
Quan la democràcia es converteix només en una paraula, en un mot buit de contingut, vol dir que hem perdut una de les coses essencials en una societat: la igualtat i la participació. En una democràcia no hi pot haver amos i esclaus, gent que pugui parlar i altres a qui se’ls tapi la boca. Quan en un país no es permet de cap de les maneres poder fer un referèndum, és que hi ha molta por a la llibertat d’expressió. Hi ha molta por als resultats que en poden sortir perquè ells saben prou bé que a Catalunya hi ha un profund descontentament i un cansament per com se’ns està tractant que ja ha arribat al límit. Quan ens parlen de Constitució i de lleis, però són ells els primers que se les passen per l’arc del triomf, no es pot dir que el clima democràtic sigui gaire bo. En una democràcia els valors de llibertat i igualtat són essencials, però a Espanya això no passa. Aquí les lleis es fan a mida i s’apliquen encara més a mida d’uns quants. Les minories queden sempre marginades perquè mai a la vida podran canviar cap llei
Ho deia un brillant sociòleg de la Universitat de Brasília, Pedro Demo, quan parlava del cop d’Estat encobert que han sofert els brasilers fa ben poc:«La nostra democràcia és una representació nacional d’hipocresia refinada, plena de lleis “boniques”, però fetes sempre en última instància per l’elit dominant per tal de fer-les servir a profit seu». El cop parlamentari que han tingut al Brasil s’inscriu dins d’aquest ideari, com s’hi inscriu des de fa una llarga temporada aquí a Espanya tot el seguit de lleis i actuacions judicials al servei d’un partit corrupte com el PP i d’unes oligarquies a les quals ja els està bé deixar les coses com estan. La Constitució i els drets cada cop compten menys i, si cal, s’instaura un règim d’excepció com el que estem vivint aquests dies a Catalunya on els jutges determinen l’esfera de la política. Dir que els nostres jutges i tribunals no són manipulats -i alguns d’ells manifestament corruptes- i no veure que estan al servei d’un partit que els recompensa prou bé, és fer-se el cec per no veure la realitat. I el que resulta encara més vergonyós és que hi ha altres partits que es diuen democràtics que callen vergonyosament i passen per alt tots aquests fets.
I, per buscar una mica de caliu, Rajoy se’n va a EEUU i es troba que fins i tot aquest president mig tocat de l’ala que tenen allà va dir davant seu ahir: «Crec que ningú sap si podran celebrar el referèndum. Crec que el president Rajoy dirà que no el poden fer, però em sembla que la gent s’hi oposarà molt». Els catalans ens hi hem oposat tant i estem tan decidits a fer el referèndum que Rajoy ha envaït de tal manera Catalunya amb policies i guàrdia civils com no s’havia vist mai per tal d’evitar-lo.
Però diumenge «la gent s’hi oposarà molt» i de totes les maneres possibles a tots els intents i entrebancs per tal de què no puguem fer el referèndum. Totes les amenaces, tots els precintes, tota la policia i tots els bastons a les rodes per evitar-lo quedaran ben retratades, registrades als diaris i a les televisions de tot el món i quedarà en evidència quina mena de democràcia té Espanya.

No hi ha resposta

22 set. 2017


Les mans brutes de Rajoy

Classificat com a Democràcia

 
Quan el diputat d’Esquerra Republicana, Gabriel Rufián, es va assabentar de tot el que passava a Barcelona aquest dimecres, va adreçar-se a Rajoy i li va etzibar durant la sessió de control: “saque sus sucias manos de las instituciones catalanas”.
Un partit com el PP, que és el que he tingut més casos de corrupció, no té l’autoritat moral per fer el que està fent. Un partit que no només té les mans brutes, sinó que en té les butxaques i tot ell està brut de tant arrossegar-se per les clavegueres de l’Estat, no pot defensar la legalitat de les seves actuacions i apel·lar constantment a la llei (a una llei feta a la seva mida i amb unes institucions que ha posat al seu servei) per defensar les seves desproporcionades actuacions d’aquests dies a Catalunya.
Hauríem de recordar al PP, als partits que li donen ple suport i als altres que callen com covards davant aquestes flagrants injustícies que no hi tenen dret a fer el que fan. Cap dret! Potser tenen la força, però no tenen la raó, i ells ho saben.
L’historiador Josep Pinyol i Balasch ha escrit un text que resumeix prou bé tot allò que Catalunya ha hagut de passar. Ell defensa que «el Parlament de Catalunya hauria d’aprovar una Apel·lació a les Nacions Unides que evidenciï que el poble català ha exhaurit tots els recursos legals i polítics possibles dins de l’Estat espanyol per exercir el seu dret a l’autodeterminació. Per tant es troba en una situació de total indefensió davant dels poders espanyols i només pot invocar a la comunitat internacional per a quèels drets com a poble que li reconeix el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics.

En aquesta apel·lació cal justificar la demanda recordant que Catalunya no és una colònia, però si un país annexat per dret de conquesta. L’any 1715 els Decrets de Nova Planta van annexar-la per la força al Regne de Castella, el qual va canviar el seu nom, l’any 1812, pel de Regne d’Espanya. Catalunya tenia constitucions, legislació, Parlament i Govern propis, és a dir el mateix estatus polític que Portugal o Castella en temps de Felip II, Felip III i Felip IV. Es va establir un règim d’ocupació militar presidit per un Capità General, seguit de l’intent d’assimilació cultural i identitària, amb la persecució de la nostra llengua. El poble català ha resistit al llarg de tres segles, lluitant per recuperar les lleis i constitucions abolides el 1715. Aquesta resistència va comportar tres guerres carlines i bombardeigs de Barcelona al segle XIX; les dictadures del General Primo de Ribera, la rebel·lió militar de 1936, la guerra civil i el règim feixista del General Franco al segle XX. La proclamació de la II República va permetre l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1932.

 
En aquest document caldria recordar les condicions amb què el poble català va donar el seu consentiment a la Constitució espanyola de 1978. Sortíem de quaranta anys de règim militar, s’havia restablert la Generalitat i la nova Carta Magna reconeixia l’existència de nacionalitats, tot i que es fonamentava en la unitat d’Espanya. Sobretot reconeixia de manera implícita el poble català com a subjecte polític perquè el seu Estatut d’Autonomia havia de ser pactat de manera bilateral al Congrés i aprovat en referèndum de tots els ciutadans. En canvi els estatuts regionals eren lleis orgàniques ordinàries. Però, després del Cop d’Estat del 23-F, es va tractar l’autonomia catalana com una autonomia de règim comú; una nació que havia tingut l’estatut polític de Portugal era relegat al tractament d’una autonomia provincial com La Rioja o Cantàbria.
 
L’apel·lació a les Nacions Unides hauria de recordar que El Parlament de Catalunya va voler canviar aquesta evolució autonòmica amb un nou Estatut, que va ser aprovat el setembre del 2005. Aquesta aprovació va desencadenar una greu campanya anticatalana de tints xenòfobs en la que van participar totes les institucions de l’Estat espanyol, inclòs l’Estat Major de l’exèrcit. L’Estatut va ser aprovat al Congrés de Diputats espanyol, després de profundes retallades acceptades per la part catalana. Finalment va ser aprovat en referèndum pel poble català, l’any 2006.

El Partit Popular, impulsor de la campanya xenòfoba va impugnar l’Estatut aprovat en referèndum davant el Tribunal ConstitucionalLa rigorosa legalitat de la part catalana va ser contestada per la prevaricació del Tribunal Constitucional espanyol que va modificar l’Estatut de Catalunya amb la seva sentència de l’any 2010. Aquesta modificació vulnera l’article 152.2 de la Constitució Espanyola que estableix: “una vegada hagin estan sancionats i promulgats els respectius Estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents”. El Tribunal Constitucional no podia modificar l’Estatut, només podia d’ordenar la repetició de tot el procediment, que culmina en un nou referèndum.

El resultat és que Catalunya es regeix per un Estatut diferent del que van aprovar els seus ciutadans. El Regne d’Espanya, mitjançant el seu T.C., ha reinterpretat de manera unilateral la Constitució de 1978. Ara nega l’existència del poble català, al que titlla de “subespècie”. Només reconeix la sobirania de les Corts espanyoles, en les que els catalans sempre estem en minoria, en una situació de total indefensió.

Finalment la denúncia davant la comunitat internacional hauria d’explicar que la indignació davant la sentència del T.C. va fer sortir més d’un milió de persones al carrer el juliol de 2010 a protestar. L’any 2012 un milió i mig de catalans es van manifestar a favor de la independència. El President de la Generalitat va convocar eleccions anticipades que van ser guanyades pels partidaris d’una consulta sobre la independència. Dos terços dels nous diputats van aprovar la Declaració de Sobirania que proclama que el poble català és subjecte històric i políticper tant protegit pel Pacte Internacional dels Drets Polítics i Civils.

Amb la Declaració de Sobirania el poble català ha abjurat del consentiment a la Constitució espanyola. L’any 2013 prop de dos milions de catalans van fer una cadena humana de 400 quilòmetres evocant la dels Països Bàltics per independitzar-se de la Unió Soviètica. L’any 2014 una massa humana més gran encara va fer la concentració de protesta més gran de la història d’Europa a les dues principals avingudes de Barcelona. El Govern espanyol ha ignorat totalment aquestes protestes populars i els resultats electorals.

El Tribunal Constitucional ha anul·lat la Declaració de Sobirania i el Congrés dels Diputats va refusar la petició d’un referèndum sobre la independència presentada pel Parlament de Catalunya amb el 80% dels vots. La majoria del Parlament català va aprovar una llei de consultes no referendàries i la celebració d’una d’aquestes sobre la independència de Catalunya. El Govern espanyol ha declarat il·legal aquesta llei fins i tot abans d’estar redactada i la convocatòria d’una consulta sobre la independència. L’ha impugnada davant del Tribunal Constitucional que s’ha reunit d’urgència, fet que no havia passat en els seus 36 anys d’existència, per a suspendre-la i tot fa preveure que la declararà anticonstitucional.

Davant d’aquests fets el Parlament de Catalunya, representant legal del poble català, apel·la a l’Assemblea General de les Nacions Unides, al seu Consell de Seguretat i al Secretari General perquè siguin conscients de la dramàtica història de Catalunya des de 1714 i de la seva situació d’indefensió actual davant dels poders espanyols per tal que instin al Regne d’Espanya a complir l’article primer del Pacte Internacional sobre Drets Civils i Polítics que ha signat i que estableix: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural”. També cal demanar que les Nacions Unides arbitrin la manera com el poble català ha de realitzar el referèndum d’autodeterminació.

Les Nacions Unides tenen el Comitè de Descolonització per decidir els casos de les nacions colonitzades, però no hi ha un comitè anàleg pel casos d’annexió forçosa d’un país. Aquesta absència dificultarà la tramitació d’una apel·lació del Parlament de Catalunya. Però la seva aprovació tindrà una profunda influència en la internacionalització del procés perquè el plantejaria en termes de dret internacional. D’aquesta manera el conflicte català deixaria de ser vist com un plet polític intern espanyol, recorregut totalment exhaurit, i prendria el caire d’una reclamació d’autodeterminació”.

 
Josep Pinyol i Balasch
Historiador i empresari

No hi ha resposta

19 set. 2017


“Pablito Coletas”, que la cosa va de democràcia!

Classificat com a Democràcia

El títol pot anar per Pablo Iglesias, com ho podria dir a tota una colla de gent que es diu d’esquerres, que tenen molts doctorats i llicenciatures en Ciències Polítiques, que s’omplen la boca de democràcia, però que no han entès res de res del tema de Catalunya. Alguns d’ells són alumnes de l’eminent professor Ramon Cotarelo però es veu que el dia que va explicar aquesta lliçó no devien anar a classe. Altres us ensenyaran un llarg currículum de lluita contra el franquisme i no sé quantes coses més. Tots ells es diuen molt demòcrates, molt d’esquerres, creuen molt en la lluita per l’alliberament dels pobles, molt parlar de drets humans, molt bla bla bla… però no gaire cosa més. La veritat és que la gran majoria d’allò que diuen que són les esquerres espanyoles i la majoria d’intel·lectuals que es diuen progressistes ha desaparegut del “ruedo”, el vent se’ls ha emportat i s’ha fet el silenci més absolut entorn al denominat “problema catalán”.
El tema és que no han entès res i quan ha arribat l’hora de defensar el més important no hi són. No s’adonen que el tema no va d’independència -que potser també- sinó que el tema va de democràcia, El tema, nois, va de preservar les llibertats que vam perdre durant molts anys de franquisme i que semblava que amb una transició mig coixa havíem anat recuperant de mica en mica i amb moltes penes i treballs. Ja fa temps, però, que s’ha vist que la cosa no anava prou bé, que enlloc d’avançar retrocedíem i tota aquesta colla han anat callant i dissimulant.
Ho acaba d’escriure MANUEL CASTELLS a La Vanguardia (a La Vanguardia!!!) amb un text net i clar que titula REPRESIÓN. Tot el que passa durant aquests darrers temps i, sobretot aquests darrers dies, per aturar el Referèndum es pot resumir en aquesta paraula: repressió pura i dura. Els que ja som una mica grans i encara no hem agafat alguna d’aquelles malalties que fan perdre la memòria, aquests dies ens recorden aquells vells temps de la dictadura franquista. Més refinada. Més dissimulada. Però tan i tan semblant en alguns aspectes, que no enganya a ningú. S’han posat les lleis per damunt de les urnes; els tribunals, per damunt de les llibertats; la policia per damunt de la llibertat d’expressió. Sense gaire rubor ni gaire vergonya han fet desaparèixer la separació de poders i ara ja tot s’ha convertit en un “totum revolutum” del que no se’n treu l’aigua clara. Els experts en dret no es posen gens d’acord i, a fi de comptes tots s’hi perden pels viaranys d’un dret que aquí a Espanya no és gens dret sinó que més aviat és molt tort. I qui més hi perd en tot aquest batibull és Catalunya i els catalans, com quasi sempre. Tant difícil és deixar fer un referèndum acordat? No ho han fet en altres països? Retreuen al Govern, diu Manuel castells, que no hi hagi garanties per a aquest referèndum. Com volen que n’hi hagi si no donen marge legal per a la seva preparació?
I fa una mica de feredat tornar a veure Guàrdia Civils escorcollant impremtes, policies anant darrere cartells, paperetes i urnes, alcaldes que són citats als jutjats… com en altres temps. Malament rai si algú de fora amb una mica de poder no fa posar seny a Rajoy. Malament rai si les coses les volen arreglar reprimint. I malament rai si els partits que encara creuen una mica en la llibertat no diuen alguna cosa. Quan els toqui a ells, llavors es queixaran, però els haurem de recordar que el silenci còmplice tard o d’hora es paga. I es paga car.

 

No hi ha resposta

15 set. 2017


POLÍTICS

Classificat com a POLÍTICA

De polítics, bàsicament, n’hi ha de dues menes: el que hi és per guanyar-s’hi la vida (que hi té tot el dret del món, només faltaria) i el que hi és per vocació. Si es vol fer bé, la tasca política no sempre és fàcil i hem de reconèixer que moltes vegades són tractats injustament. O dit d’una altra manera: els posem tots al mateix sac, tot i sabent que no tots són iguals. Cal que sempre siguem crítics amb unes persones que cobren -més o menys- amb diners públics; amb diners meus o teus que ens han costat molt esforços. Per tant farem bé en fiscalitzar cada euro dels que ells guanyen i com destinen els que passen per les seves mans. Caldrà ser encara més dur i crític amb aquells que han demostrat ser ineptes, amb aquells que són uns aprofitats, que fan servir el càrrec en benefici propi o que només hi són per embutxacar-se tot el que poden. A aquests tenim el deure d’assenyalar i denunciar.

El bon polític és aquell que sap el que ha de fer per al seu país i creu que ho ha de fer simplement perquè és el millor per a la majoria del poble (pel bé de la polis). No sempre és fàcil tenir aquesta visió de conjunt i trobar els mecanismes per aconseguir que la societat se’l cregui. Per això és tan necessari que el polític s’expliqui i, encara més, que es faci entendre. Tots els països necessiten dirigents polítics que sàpiguen detectar els mals que afligeixen un país i que facin creure a una majoria de gent que el seu partit és capaç de corregir-los. Per aquestes dues virtuts tan necessàries per un polític cal tenir dues coses: nas i lideratge. El nas per ensumar i detectar bé el problema; i lideratge per fer creure a la gent que han de dipositar la confiança en ell per solucionar els problemes buscant les mesures apropiades.

En aquests anys de democràcia, Catalunya ha tingut polítics de tota mena. Alguns d’ells han estat líders brillants i indiscutibles i altres han sigut més grisos que la cendra. No sé ben bé si tots han treballat pel país o més aviat pel seu partit. No sé ben bé si tots en podrien sortir ben parats d’una crítica o si més aviat molts d’ells en sortirien malparats i deixant més d’un pèl a la gatera. Sigui com sigui -i a la meva manera de veure-, crec sincerament que en aquests moments Catalunya té uns dirigents polítics que fan honor al seu nom i uns altres que més aviat fan llàstima. En tenim uns que han detectat què és el que necessita Catalunya en aquests moments i estan decidits a fer-ho; i en tenim uns altres que només pensen en el seu hortet i si perdran vots o no. Aquests darrers són polítics compromesos amb el fracàs, mentre que els primers són polítics compromesos amb el país. Els primers desil·lusionen perquè ens prediquen que cal seguir per un camí que ja hem comprovat que  ens porta al fracàs i a un cul-de-sac. Els altres han cregut i han fet creure que tot pot ser d’una altra manera, que podem fer un país nou i diferent.

Aquestes dues visions de la realitat han fet que cada cop més creixi la gent que creu que és un bon moment per fer un pas endavant i fer un país nou. Cada cop hi ha més gent que creu en uns polítics i deixa de creure en uns altres. Com deia un amic meu que es va dedicar molts anys a la política “el polític és el que sap no només el que un país necessita, sinó que entén o percep tot allò que és capaç d’aguantar en termes de canvi i transformació, i com fer-ho perquè ho aguanti”. El governant pot tenir molts plans i molts assessors, però només podrà realitzar allò que la societat estigui en disposició de fer. Per tant, la tasca política per excel·lència serà crear aquesta disposició (que es crea per la paraula i per l’exemple) i vincular-la a una confiança en les capacitats de conducció del seu equip i el seu Partit. Governar no és donar-li solucions a la gent sinó crear les condicions de suport social per a l’acceptació i implementació de les mesures adequades.

Un tècnic pot saber molt bé quins són dels problemes, pot veure les solucions, però no entén que, sent tan visibles els problemes i clares les solucions, hi hagi tanta dificultat i vacil·lació per encarar-les. El polític sap que només es pot fer el que el teixit social i cultural del país permet que es pugui fer; l’assumpte no és tenir molts tècnics en el seu equip sinó molts polítics de veritat que generin condicions perquè la societat -que acostuma a ser timorata, conservadora, aferrada als vells esquemes, més egoista i calculadora avui que en altres temps- s’animi a secundar la proposta de deixar anar tot allò vell i construir alguna cosa nova. El polític reeixit és el que aconsegueix fer factible allò necessari i, a més, sap les graduacions i coneix els passos intermedis: per arribar al graó 10 cal animar-se primer a passar de l’un al dos, fins que després tot vagi seguint amb certa fluïdesa.

La política no és qualsevol cosa i els polítics no són tots iguals. Cal tenir-ho present i els catalans -més que ningú- ens en podem adonar prou bé en uns moments molt durs per a molta gent que s’hi està deixant la pell. És moment de fer pinya. és moment d’anar tota a la una.

No hi ha resposta

13 set. 2017


FUENTEOVEJUNA

Quan estudiàvem el batxillerat ens parlaven a la classe de literatura castellana de FUENTEOVEJUNA, una de les obres de teatre més famoses de Lope de Vega. Narra la revolta d’un poble contra els abusos de poder del seu governador Fernán Gómez, que es dedicava, entre altres coses, a empaitar les noies del poble i fer abús constant del seu poder, que per alguna cosa era el governador… Un dia es fixa en una noia anomenada Laurencia, a qui intenta seduir sense gaire èxit. Per això mira de convèncer com sigui el seu pare perquè sigui ell qui la convenci d’estar amb ell. La noia sempre mostra refús i prefereix el seu enamorat, Frondoso.

Quan es casen Frondoso i Laurencia irromp el governador, deté Frondoso i reclama el dret de cuixa amb la núvia. El dret de cuixa (ius primae noctis) era el dret del senyor a tenir relacions sexuals amb una dona del seu domini a la seva nit de noces (i per tant a gaudir de la seva virginitat). Després de ser violada i colpejada s’escapa i reclama justícia als homes de la població, als quals acusa de covards per permetre que sempre acabi guanyant el més poderós. Aquests, commoguts, assalten la residència de Fernán Gómez, alliberen Frondoso i maten el governant i alguns dels seus servents. Un criat escapa i va a buscar els reis.Quan els enviats reials pregunten qui ha comès el crim, només obtenen com a resposta que ha estat Fuenteovejuna, tot el poble. Els diferents testimonis refusen confessar malgrat que reben tortura i amenaces i expliquen els abusos del difunt, fins que obtenen el perdó reial.

Tot aquest preàmbul només vol servir per preguntar-nos si no ha arribat el moment de ser Fuenteovejuna davant les amenaces per terra, mar i aire que estan rebent un munt de catalans que s’hi estan jugant molt en aquest delicat moment que vivim. Com a l’obra de teatre, potser l’única arma que tenim per a fer front a la injustícia i no permetre que ens passin pel damunt és acompanyar, fer pinya –com més grossa millor- i mirar que no només siguin uns quants a qui toqui rebre i hagin de ser només ells els protagonistes d’aquesta història. Si hi ha d’haver algun protagonista ha de ser el poble sencer o tota aquella part del poble que creu en aquest projecte tan il·lusionant. Serà la unió de poble i dirigents qui aconseguirà vèncer el tirà de torn. Si els que creiem en la llibertat i que la vertadera democràcia és el poder del poble, hem d’estar units en aquests moments perquè els serà impossible castigar tota la col·lectivitat. Seran massa els que estaran disposats a desobeir unes lleis injustes, uns tribunals corruptes, un Estat que no respon al que molta gent demana i un PP que és el més corrupte (en tots els sentits i en tots els àmbits) i el primer a interpretar a la seva mida les lleis i, si ha convingut, a canviar-les en profit seu. Parlen d’una legalitat que fa riure quan pronuncien la paraula i titllen d’il·legal una cosa tan democràtica com un referèndum.

Aquest govern és el mateix que l’any 2006 va recollir signatures contra l’Estatut de Catalunya i només cal mirar una mica enrere per veure qui hi ha a la fotografia que il·lustra aquest text i què va fer aquesta tropa que diu que ells no hi tenen res a veure amb el que està passant. Vergonya, senyors, vergonya!

3 respostes

06 set. 2017


«AMAR ES PARA SIEMPRE»

Classificat com a Independència

ywn1zgl0nc5kuec_57631_6256_1

Mentre mig país està ben distret mirant la famosa sèrie de Antena 3 «Amar es para siempre», uns quants patriotes s’estan barallant al Parlament per dur aquest país cap a la desconnexió definitiva d’una Espanya que no ens entén, que no ens vol entendre i que no té cap ganes de deixar-nos marxar. Això de que «amar es para siempre» ells s’ho prenen al peu de la lletra, en fan un dogma com en els temps de Franco en què el divorci no estava permès i hom havia d’aguantar, encara que fos per la força.

Hi ha uns quants milions de catalans que creuen que aquest amor per sempre que Espanya ens vol imposar fa anys que s’ha acabat a causa de molts factors i que ara ha arribat el moment de dir prou i que hem decidit divorciar-nos d’una punyetera vegada. Entre els molts factors que ens han fet arribar fins aquí, els més decisius són la falta de respecte que rebem permanentment, els mals tractes de tot tipus, la presa de pèl permanent, el tracte com a nens petits, l’amenaça contínua, l’espoli econòmic, la permanent marxa enrere i retallades de l’Estatut d’Autonomia, la degradació de la democràcia per la constant manipulació dels governs de Madrid de les institucions de l’Estat i la cada cop menys clara divisió de poders, base fonamental de qualsevol estat democràtic, etc., etc.

Ens en sortirem o no, però hem arribat a un punt de no retorn. Serà interessant veure com s’acaba tot i si la lluita serà llarga i aferrissada o no. De totes maneres, que els quedi ben clar que això de «amar es para siempre» s’ha acabat per una bona part del poble català. Ara, als catalans que encara ens queda una mica de dignitat i empenta només ens falta posar-nos al costat dels nostres dirigents, demostrar-los que no es troben sols i que darrere seu hi ha milions de persones. El referèndum s’ha de fer de la manera que sigui i demostrar-los que som majoria. Ara toca als nostres dirigents fer els passos necessaris amb molt de compte, però amb molta decisió. I demostrar que la pressió i la por que intentaran posar-nos al damunt no compten per a res. Serà tot molt llarg. Serà molt dur. Tocarà sofrir. Però qui ens pot assegurar que no ens en sortirem?

No hi ha resposta

04 set. 2017


BENVINGUT SETEMBRE

Classificat com a Vacances

 

Ja hem encetat el mes de setembre, el mes que tot sembla reviure i recomençar després de la calor de l’estiu. Anys enrere, el mes d’agost era un temps més quiet que els morts del cementiri.Tothom feia vacances i totes les activitats es paraven. La calor ho paralitzava tot, les empreses posaven el cartellet de «Tancat per vacances» i no calia que esperessis que et servissin si necessitaves alguna cosa amb urgència. Tota l’activitat es concentrava a les platges i als llocs turístics. Fins al setembre, no calia esperar res de res. Anys enrere s’havia fet comú parlar del Ferragosto, una festa italiana que se celebra a mig agost i que originàriament estava relacionada amb la celebració, a mitjan estiu, del final de la feina al camp, sobretot la sega. Aquesta festa se celebrava a l’Imperi Romà en honor dels déus, sobretot Diana, i del cicle de la fertilitat i la maduració. L’actual nom italià de ferragosto deriva del seu nom en llatí, Feriae Augusti(festes d’August).
A poc a poc em fa la impressió que les coses han anat canviant i, potser degut a la crisi d’aquests anys i no cal dir que també gràcies als aires condicionats, l’activitat comercial ja no es paralitza tant i moltes empreses procuren que el personal faci torns per no haver de tancar tants dies. La pela és la pela, i no pas només a Catalunya…
De fet, els mesos de juliol i agost en algunes latituds són mesos durs i cruels per aquells que han de treballar al sol. A les altes temperatures se li suma una espècie de narcolèpsia profunda i massiva. La vida es torna lenta i somorta, com una espècie de líquid pastós, dens i calent. Els telèfons no responen. La gent, tot i fer vacances, es torna molt més irritable, maleeix el clima, les aglomeracions i el mal servei que inevitablement acompanya la massificació. Els que poden, tanquen les cases, connecten l’alarma per uns dies, tot pregant Déu que mentre són a fora no hi entri cap okupa -perquè ja sabem tots els problemes que ens comportaria- i marxen esperitats cap a la casa de la muntanya, la de la platja o a fer algun viatge d’aquest baratets que cada cop més sovint ofereixen les agències de viatges.
L’estiu és una època prou bonica per descansar. I necessària. Però si tenim segons quin tipus de necessitat, feina rai per solucionar-la… L’excusa inevitable és sempre la mateixa: «No veus que som a l’estiu!». A l’estiu sembla que es pugui justificar millor si alguna cosa no va bé. Durant aquest temps no demanis cap professional. Tots et diran què coi és això d’esperar que t’arreglin alguna cosa que s’ha espatllat. «Què no pots esperar al setembre?», et diran… És com una espècie de virus que l’únic tractament que té consisteix a esperar que passi o bé combatre’l a base de cerveses fresques, molta ombra, un bon ventilador i molta paciència.
Per a molts -tot i que ens costa confessar-ho-, el mes de setembre es torna com una espècie de meta, el mes de l’any més desitjat i anhelat pels pares -i molts padrins- que ja comencen a estar tips d’haver d’aguantar les criatures les vint-i-quatre hores del dia i ja estan delerosos de que comencin els col·legis, les llars d’infants i els instituts. Si ens hi fixem una mica, aquests darrers dies d’estiu ja començarem a veure cues als supermercats que, llestos com són, fan ofertes d’articles escolars de tota mena. Hi veureu moltes mares com trien i trien compulsivament roba i estris pel col·legi dels fills i van posant-se a punt per la rentrée.És com si tota la vida s’anés posant a lloc i tot s’anés posant a punt per la vida rutinària. Tot anirà tornant a poc a poc al seu lloc. Tot tornarà a ser com sempre.
Benvingut setembre.

No hi ha resposta

01 set. 2017


UNA COSA ANOMENADA ÈTICA

Classificat com a MITJANS DE COMUNICACIÓ

No podem callar més davant les opinions que, nit rere nit, s’expressen en les tertúlies de 13 TV.” Aquesta és la queixa que una trentena de capellans de la diòcesi de Tarragona ha fet a través d’una carta dirigida al president de la Conferència Episcopal Espanyola. No és nou aquest tema. Fa anys que s’arrossega i ja se n’havien queixat els bisbes catalans. Pel que es veu, poc cas els van fer i tot ha seguit més o menys igual.
Aquesta falta d’ètica professional que demostren els dos principals mitjans de comunicació de la Conferència Episcopal Espanyola com son la COPE i 13 TV són el paradigma i l’exemple perfecte de què no hauria de ser un mitjà de comunicació que vulgui ser plural, lliure i creïble. Una societat plural ha de tenir mitjans plurals, tot i saber que sempre n’hi haurà alguns que no respectaran aquest principi. Però el problema no és que alguns mitjans de comunicació tinguin una línia editorial partidista. Cadascú té la que té i és ben lliure de triar la que vulgui, si és visible, clara i no es vulgui dissimular. El problema sorgeix quan veiem que entenen d’una forma ben peculiar allò que s’anomena ètica professional. Quan no hi ha ètica no hi pot haver ètica professional. Quan un mitjà de comunicació creu que tot és vàlid per tal de què una notícia s’escampi, anem malament. Això és un principi necessari en el camp periodístic, però ho és també en qualsevol altra professió i per aquest motiu existeixen els codis deontològics que regulen qualsevol activitat professional. La deontologia forma part de l’ètica normativa i presenta una sèrie de principis i regles que haurien de ser d’obligat compliment.
 Suposo que aquest problema ha existit sempre, però sí que podem comprovar que aquests darrers temps s’ha agreujat perillosament. En el cas dels mitjans de comunicació de la Conferència Episcopal Espanyola tot esdevé molt més greu perquè, essent com haurien de ser uns mitjans que difonguessin valors humans i cristians, el que fan massa sovint és difondre antivalors. La Conferència Episcopal Espanyola sosté i finança uns mitjans que tenen un fons ideològic marcat per la intolerància i l’odi a tot allò que sigui políticament diferent del que ells pensen i molt sovint difonen valors contraris als de l’evangeli de Jesús. Són molts els que creiem que és reprovable i denunciable que uns mitjans de comunicació de l’església facin servir un to agressiu i humiliant com el que utilitzen contra aquells que pensen de manera diferent al pensament ultraconservador que ells tenen, tot ignorant el pluralisme ideològic de la mateixa església i sense mantenir el mínim respecte a la persona, valor essencial i comú de la democràcia i de l’humanisme cristià.
Els bisbes, que tant sovint parlen de moral i tan sovint la consideren fonamental pel comportament de les persones, no haurien d’oblidar que abans hi ha una cosa que es diu ètica. I sense ètica, poca moral hi pot haver…

No hi ha resposta