04 maig 2017
Escoles rurals a l’ Uruguai
L’Uruguai és un país unes 5 vegades més gran que Catalunya i uns 3 milions i mig d’habitants, dels quals 1 milió i mig viuen a Montevideo, la capital, i tota la seva conurbació urbana. Catalunya en té 7 milions i mig. Per tant, és evident que l’Uruguai és un país poc poblat i pel que fa a l’interior de país molt poc poblat. Dic això perquè ens fem càrrec del que signifiquen en aquell país les escoles rurals que, des de fa moltíssims anys, és una de les institucions modèliques al país. A l’Uruguai hi ha 1.125 escoles rurals, on hi assisteixen 24.000 nens i nenes, amb molt sacrifici perquè en molts casos hi han d’anar a cavall, en bicicleta o a peu perquè no n’hi pot haver a tots els centres poblats.
Aquest noi que veieu muntat a cavall n’és un bon exemple. Es diu Raül i era l’únic nen que durant una bona temporada anava a l’escola de Paso de los Carros, al departament de Paysandú a l’Uruguai. En els seus bons temps aquesta escola va arribar a tenir 80 alumnes però a poc a poc les famílies de la zona van anar marxant cap a Montevideo o cap a altres departaments. El Raül fa el 5è curs i de dilluns a divendres mare i fill recorren 9 quilòmetres a cavall per anar a l’escola i 9 més per tornar.
La directora i única mestra d’aquesta escola rural és la Sílvia Argañaz i no és pas ella sola la que fa classe als nois uruguaians que viuen en llocs perduts de l’interior del país. De les 1.125 escoles rurals, 790 -és a dir el 70%- només tenen un sol docent, que és a la vegada director o directora del centre i encarregats de tot el que us podeu imaginar: obrir i tancar l’escola, mantenir-la neta, encendre el foc a l’hivern, arranjar qualsevol cosa que s’espatlli, fer de cuinera, etc.). Alguna d’aquestes escoles no té llum i en la majoria no hi arriba internet. Segons dades d’un parell d’anys enrere, hi ha 590 escoles rurals que tenen menys de 10 alumnes, 250 amb menys de 5 i 20 que només en tenen un. La mitjana del sou d’un mestre rural és d’uns 800 euros i pot arribar a 1000 si és director o directora a més d’una bonificació per a la jubilació.
Us explico un altre cas?. Cada diumenge a les 12 de la nit, l’Iris Peralta i la seva filla de 5 anys deixen casa seva a Fray Bentos (a la frontera amb l’Argentina) per agafar un autobús que la portarà al seu lloc de treball, que és a 230 quilòmetres de casa seva. És la petita escola de Rincón de Ramírez, departament de Treinta y Tres, a la que hi assisteixen tres alumnes (més la seva nena) i on encara no hi ha arribat la llum. Arriben cap a les sis de la matinada a poble Grecco. Allà agafen un taxi, que la mestra paga amb diners de la seva butxaca, per arribar a destinació. Quan s’atansa el cap de setmana, mare i filla tanquen les portes de l’escola per emprendre el llarg recorregut de tornada a casa i l’anhelat retrobament de la petita amb el seu pare, que s’ha quedat a Fray Bentos treballant a la seva fusteria. De dilluns a divendres, l’escola és la seva llar. Els seus altres dos fills, avui de 19 i 20 anys, també van acompanyar a la seva mare a cada destinació. D’aquesta manera van fer primària fins a cinquè curs.
En una entrevista que li han fet diu que «la feina en una escola rural no la canvio per res del món». L’Iris, fa 19 anys que fa de mestra, dels quals només un treballant a la ciutat. «La meva decisió es deu a la tranquil·litat del medi i el suport de la gent. A ciutat, els pares van poca a les escoles pels seus fills», confessa. «Ensenyar per sobre qualsevol cosa», és el seu lema. La vocació per ensenyar ha fet que la paraula “obstacle” no existeixi en la vida de l’Iris. No importa el clima. Tampoc l’estat de la carretera i si hi ha o no transport disponible. Ella procura espavilar-se com sigui. Sempre va buscant algú que la porti i quasi sempre ho aconsegueix. Les comoditats en aquestes escoles rurals gairebé no existeixen. A l’escola en la qual avui fa classes i viu amb la seva filla i l’auxiliar, no hi ha energia elèctrica. Tenen un termo a gas i una deteriorada estufa de llenya. La llenya li donen a l’«estancia» que tenen més a prop i d’on vénen els únics alumnes. I tot i que els donen l’esmorzar, no tenen nevera. El menjar la guarden en una casa veïna a 500 metres de distància.
“Veus què fem?… Aquestes coses les hem viscut gairebé tots els mestres rurals”, explica entre rialles. I encara que per ella seguiria de per vida fent classes al camp, l’Iris té previst “fer l’esforç” de treballar a la ciutat per tal de què la seva petita tingui contacte amb altres mestres i altres nens abans d’entrar a l’institut.
Parlem de vocació? Això és vocació…
No hi ha resposta
