A PEU

————————————————————————————————————————

Quan escoltem els discursos del President de Veneçuela, Nicolás Maduro, parlant de conspiració internacional i de com els enemics exteriors volen acabar amb la revolució bolivariana, em sembla escoltar la mateixa vella i tronada cançó que fan servir sempre els dictadors i els populistes de tots els temps, que són incapaços de fer autocrítica i no reconeixen mai els propis errors i no fan més que projectar-los cap als altres. Els discursos d’aquesta mena de governants ja només fan riure -o plorar de tristesa- i provoquen la befa del poble. Són discursos buits, plens de mentides, de falses promeses, d’un patriotisme fals i d’una realitat distorsionada. Discursos que ja ningú es creu perquè contrasten massa amb la dura realitat que toca viure cada dia a un poble sofrent.

Veneçuela és a tocar del precipici i en qualsevol moment pot esclatar una guerra civil, si no canvien les coses de forma immediata. La societat no aguanta més el caos, la pobresa i la gana que els ineptes governants d’aquest país han instal·lada a un sofert poble que, com sempre, en reben les conseqüències els més febles.

Ahir vaig tenir ocasió d’escoltar en viu i en directe la narració d’un germà franciscà de Creu Blanca del Castell del Remei que havia estat a Veneçuela no fa gaire. Ens contava el que va passa en una casa d’acollida de gent gran i de discapacitats que l’orde religiós té a La Victoria (Veneçuela). Resulta que el diumenge de Rams el germà Diego Bedoya -el superior que regentava aquesta casa- va ser víctima de l’extrema situació d’inseguretat i violència que viu el país. Durant la nit va sofrir un atracament i van trobar el seu cos decapitat al despatx del centre, on també s’hi van trobar a faltar objectes, diners i aliments. Segons explicava aquest germà, que té fil directe amb la gent d’allà, la situació dels seus centres i de milers i milers de persones és una situació extrema: no tenen aliments, ni medicines, ni les coses més essencials per viure de forma digna. En molts casos no es poden aconseguir ni amb diners perquè no hi ha la majoria de coses bàsiques per a viure.

Escoltar Maduro i escoltar aquestes narracions terribles de primera mà fa que hom es posi a comparar i a pensar com encara tenen l’atreviment d’obrir la boca per intentar fer creure les seves mentides. A Maduro ja no se’l creu ningú, com no es creuen a Castro a Cuba, ni a tants líders populistes que volen tapar la realitat amb mentides. En aquests països només viuen mitjanament bé aquells que s’ajoquen sota l’ombra del partit. La corrupció i les corrupteles de tota mena són el pa de cada dia i quan en els seus discursos invoquen contínuament la pàtria, la gent riu per no plorar. De quina pàtria parlen? La seva pàtria no és res més que la seva butxaca perquè aquesta mena de gent de patriotes no en tenen res.

Però, desgraciadament, no passen només allà aquestes coses. Aquí també en sabem alguna cosa d’aquesta mena de porqueria i les clavegueres cada dia baixen més plenes de merda. Alguns patriotes han mostrat públicament les vergonyes davant de jutges i tribunals i des de fa una temporada també aquí són el pa de cada dia aquest tipus de notícies. També aquí tenim una colla de patriotes que, quan s’omplen la boca amb frases patriòtiques, ja no commouen ningú. Aquests dies veiem com mig PP s’ha d’asseure davant de jutges i l’altre mig és a la presó. I serien molts més si no tinguessin comprades i lligades de mans i peus institucions que haurien de ser independents però que no ho són de cap de les maneres. Les paraules i les promeses d’aquests criminals encorbatats ja no haurien d’enganyar a ningú mitjanament intel·ligent. Les seves paraules ens deixen totalment freds i indiferents. Com un mal poema o una mala novel·la que deixem de llegir perquè ja ens avorreix.