06 abr. 2017
L’HORA DE LA TRANSGRESSIÓ
Ahir vaig tenir la santa paciència de seguir una bona estona la compareixença de l’exministre de l’Interior Fernández Díaz i el llavors director de l’oficina Antifrau de Catalunya Daniel de Alfonso. Dir que em vaig indignar escoltant aquests personatges mentiders i covards és poc. Va arribar un moment que semblava que estava assistint a una pel·lícula, no sé si de terror, de gàngsters, de ciència-ficció o simplement d’aquelles tan dures pròpies del neorealisme italià. En poca estona vaig escoltar tantes mentides, tantes incongruències, tant desafiament, tanta falsa superioritat moral i tanta fatxenderia que pensava com pot ser que tot un poble pogués seguir suportant persones com ells en llocs destacats de la vida pública. En els països democràtics gent d’aquesta mena ja faria temps que haurien dimitit o bé serien a la presó. Aquí no, aquí encara gallegen amb el cap ben alt i sense cap tipus de vergonya.
Per començar, cap dels dos va reconèixer que haguessin escoltat les gravacions. Si els criden a comparèixer justament per causa d’aquestes gravacions, com poden -pregunto jo- comparèixer dient que no les han escoltades i afirmant amb tota la barra que han estat manipulades? Com saben si han estat manipulades, o no, si no les han escoltades?. Ni mentir amb una mica de traça saben fer! Això que el diputat Rufian els anava recordant tot sovint aquell precepte que diu: No mentiràs…
Davant situacions com aquestes no ens queda altra sortida que dir adéu a un Estat que ens pren el pèl i ens acusa de transgressors de la llei quan ell mateix és el primer transgressor, quan ell mateix és el primer manipulador i interpretador malèvol de les lleis a través dels òrgans de què disposa. O mirem de fer que la política sigui una cosa una mica més digna, o pleguem tots i esquincem la baralla. No cal perdre temps en Comissions d’investigació o anant a Madrid a què se’ns rifin permanentment…
Em sembla que potser ha arribat l’hora de la transgressió clara i directa d’aquestes lleis injustes que tothom pot saltar-se, menys nosaltres. Desobeir les lleis, les ordres o els preceptes arribarà un moment que caldrà fer-ho tant sí com no, si d’una vegada volem alliberar-nos d’aquesta tropa. Ha arribat el moment de superar alguns límits i rebel·lar-se. Ha arribat el moment de dir prou i ja és hora de què el Govern de Catalunya ens indiqui el camí que cal recórrer per veure d’una vegada per totes si som majoria o no els que volem desfer-nos d’aquesta cosa tètrica que s’anomena Espanya. Com a demòcrates acceptarem el resultat que la majoria voldrà, però estic segur que, si deixessin fer les coses com correspon, serem majoria els que voldrem marxar. Han estat segles de persecució sistemàtica i de tripijocs de tota classe per fer-nos desaparèixer i no ho han aconseguit. Han buscat les pessigolles a tothom que pugui tenir una mica d’influència i ho han fet sense manies en els moments que han cregut més convenients per ells. Han jugat brut durant segles, però ara ja ens tiren permanentment la cavalleria al damunt perquè veuen que estem decidits a marxar. Ha arribat el moment de dir prou i el moment de transgredir la línia vermella. Per dignitat i perquè sabem que tenim raó. Deixem l’autoodi, les divisions, les manies i totes les claudicacions que hem anat fent al llarg de la història. Deixem de banda el passat i mirem només el futur. No podem claudicar més davant d’aquesta gentota i ens hem d’armar de coratge perquè, com ens diu Quim Gibert en el llibre ELOGI DE LA TRANSGRESSIÖ (fet per diversos autors), “anem curts de coratge a l’hora d’avançar agosaradament cap a tots els obstacles que ens priva de ser un poble normal, un poble lliure”. I, com diu també el professor Ramon Camats, un altre dels autors del llibre, “que si aquests estats intenten imposar criteris de justícia basats en la força, apareix el dret a la desobediència i, si escau, a la revolta pacífica”.
