A PEU

Llegeixo a IL CORRIERE DELLA SERA una notícia que no s’acostuma a llegir gaire sovint: «Contracten una dona de 36 anys, embarassada de 9 mesos».

Explica Martina Camuffo que mentre s’asseia a la taula per signar el contracte es va tocar la panxa i va dir:”Encara no m’ho crec”. Estem acostumats a que algunes empreses -més de les que pensem- a vegades prefereixen contractar homes abans de dones perquè s’imaginen que no tenen tantes obligacions familiars ni tantes baixes; o bé no contracten dones joves pel perill de que quedin embarassades i hagin de deixar de treballar durant setmanes. Alguna vegada s’ha donat el cas fins i tot que una de les condicions que ha posat l’empresa és de que no pot quedar embarassada.

Martina Camuffo tenia 36 anys i estava a punt de ser mare per segona vegada (té ja una nena de dos anys). Sembla un conte de fades -d’aquells que ens explicaven de petits- la història d’aquesta jove italiana, contractada en el novè mes d’embaràs. Sabien que hauria d’agafar la baixa per maternitat al cap de pocs dies i així i tot la van contractar. Expliquen els amos de l’empresa, Samuele Schiavon i Stefano Serena que havien vist treballar Martina en una altra empresa, que els va agradar com treballava i ara que volien ampliar l’equip havien pensat en ella.

En aquesta notícia jo hi veig dues o tres coses prou interessants com per reflexionar-hi una mica: La primera és que, malauradament, excepcions com aquesta no fan més que confirmar la regla. Són coses que no passen gaire sovint i per això, quan passen, són notícia.

La segona, que ens haurien d’interessar més les qualitats d’una persona que no pas altres aspectes força menys importants (aspecte físic, edat, sexe, situacions personals, etc). La competència i les capacitats no sempre es poden demostrar -per més que es tinguin- quan hom és jove. Als joves els demanen una experiència que és impossible tenir amb 20 anys. La capacitat i la competència es demostren damunt el terreny i fent la feina. A les persones joves cal donar-los simplement l’oportunitat de demostrar-ho. Cal posar confiança en les persones, encara que tinguin una situació personal o familiar complicada. Potser aquest justament hauria de ser un motiu més per atorgar-los aquesta oportunitat i no hauria de ser una excepció com la de la notícia. Les persones que més necessiten una feina acostumen a ser molt més complidores i eficients, justament perquè la necessiten imperiosament i no la volen perdre.

I una tercera i darrera cosa. Ja seria hora que les empreses sabessin que acomiadar per aquest tema, fer bullying, mobbing o qualsevol altra mena d’assetjament, a més de ser denunciable, és contraproduent per la mateixa empresa perquè causa un clima de por generalitzada a tots els treballadors; poden pensar que avui toca a una dona però que un dia els pot tocar a qualsevol d’ells, homes inclosos (de moment, no pas per quedar embarassats, evidentment, però més endavant ves a saber….). Quan en una empresa s’assetja psicològicament a un treballador/a es crea un ambient de por i fins i tot de terror que fa mal a la mateixa empresa i que més d’una vegada deriva a conductes abusives de tota mena (agressions físiques, verbals, conductes ofensives o amenaçadores que afecten la dignitat de les persones). Les millors empreses són les que tenen els seus treballadors contents i les que saben trobar l’equilibri entre feina i benestar i les que saben conjuminar l’àmbit laboral amb el personal i familiar.