28 febr. 2017
Oh! Europa, quina decepció!
Sovint ens omplim la boca amb els grans valors que Europa ha sustentat i que, al seu torn, l’han sustentada a ella i veiem com es van difuminant o fins i tot els valors bons es transformen en vicis reprovables. La llibertat d’expressió, un d’aquests valors que gaudim a Occident i que sovint la comparem amb la que hi ha al món islàmic on fins i tot empresonen o executen una persona per delictes d’opinió s’està perdent. ¿Recordeu quan defensàvem Charlie Hebdo i dèiem que, gràcies a la llibertat d’expressió que hi ha a Europa, podien publicar tota classe de vinyetes a la revista? Doncs ja veiem que no sempre és així i encara menys a Espanya, on cada cop es fan interpretacions de la llei més restrictives, discutibles i cada cop més estranyes. Sembla que aquí la llibertat d’expressió depengui de massa factors espuris, o de les indicacions que amb tot desvergonyiment dóna un govern cada cop més d’extrema dreta (com és el del PP) a uns jutges determinats nomenats a dit.
La llibertat d’expressió vertadera hauria de ser simètrica i amidar tothom amb el mateix metro, cosa que cada cop es dóna menys. No s’apliquen els mateixos criteris a un musulmà o a un cristià; no es mira amb els mateixos ulls un del país o un immigrant; i tampoc es jutja amb la mateixa equitat al que comunament s’anomena un «nacionalista espanyol» que un «nacionalista català». Si els jutges consideren que no es pot tocar el rei, la constitució o la sacrosanta unitat d’ Espanya, per què no fan servir el mateix criteri per jutjar els atacs que rebem els catalans en certs mitjans de comunicació? Es veu que alguns tenen carta blanca per opinar i dir el que vulguin i, en canvi, altres no…
Hem arribat a un punt en què no sabem gaire on som, ni tampoc on volem anar; ni quins valors tenim i per quins volem lluitar. Tampoc sabem gaire -cada dia menys- què vol dir ser europeu i quina Europa volem. Una Europa que es desdiu dels drets humans fonamentals -dels quals n’havia fet bandera-, que únicament pensa en posar murs i marcar fronteres, que no és capaç d’acollir i distribuir amb equitat, ja no és l’ Europa amb la que tots vam somniar un dia. Si Europa no és capaç de generar un sentiment d’identitat, d’integració i de pertinença, ja pot anar posant barreres i fer lleis que no aconseguirà res. La integració es fa per mitjà de l’economia, de la cultura, dels drets, de la equitat, dels valors, del respecte, etc. Si vol ser respectada i respectable primerament haurà de respectar. Si vol ser oberta, haurà d’obrir-se i ser acollidora. És urgent que Europa busqui i trobi les seves arrels i construeixi a partir d’aquí una realitat nova i que il·lusioni. En aquests moments Europa no fa altra cosa que decebre profundament als de dins i als de fora. Ni sap rebre ni sap donar. No acull ni integra. Té persones tancades en camps de refugiats en unes condicions deplorables, que recorden altres temps i altres camps. Aquestes persones no se senten ni són respectades i, per tant, tampoc ells tampoc no ens respectaran. Veuen que no els volem acollir i, per tant, mai no se sentiran bé i sempre se sentiran forasters. El periodista nord americà Cristopher Caldwell en el seu llibre «La revolució europea» deia: “que Europa pugui integrar els emigrants dependrà de si es percebuda por ells com una civilització florent o decadent”. I en aquests moments tothom percep una Europa dèbil, temerosa, a la defensiva i amb poques idees. Aquesta no és l’ Europa que volem. Qui no es respecta a sí mateix no inspira ni mereix cap mena de respecte. Cal que Europa desperti urgentment i torni a crear il·lusió amb noves idees i amb fets convincents. És un repte que té el Parlament europeu i que no se n’acaba de sortir.
La famosa novel·la de 
U
Els catalans volem un país digne i per poder-ho aconseguir ens cal recuperar la dignitat que des de fa segles ens està robant un estat espanyol totalment indigne. I per poder tenir un país digne només tenim un camí: el dret a decidir el nostre futur, un futur que volem molt diferent del present que ens toca patir.
Entonces me imaginé el elefante recién nacido y atado a una estaca. Seguro que el animal tiró y tiró tratando de liberarse. Debía terminar el día agotado porque aquella estaca era más fuerte que él. Al día siguiente debía volver a probar con el mismo resultado y al tercer día igual. Y así hasta que un día terrible para el resto de su vida, el elefante aceptó su impotencia y se resignó a su destino. Desde entonces, el elefante tenía grabado el recuerdo de su impotencia. Y lo que es peor, nunca más volvió a cuestionarse ese recuerdo y nunca más volvió a poner a prueba su fuerza.
