A PEU

Podem dir-ne desmemòria històrica, amnèsia o alzheimer social. Podem anomenar-ho com vulguem, però una cosa és certa: la desmemòria que a Espanya s’ha produït durant anys ha fet que ens quedéssim amb la veritat a mitges en molts temes. Ens han fet creure, per exemple, en una transició modèlica que després hem pogut comprovar que no ho ha estat gens; ens han fet creure que val més seguir tenint ben enterrats certs fets històrics (i certs personatges) que no pas desenterrar-los i ventilar-los una mica; ens han fet creure que val més callar, que no pas parlar; que val més ser opac, que no pas ser clar. I aquí tots han estat més o menys culpables perquè tots han fet ús del privilegi de la desmemòria segons el grau de poder que han tingut. Durant el mandat dels socialistes en van fer un bon ús i ara aquest ús el fa el PP.

Aquests dies l’Ajuntament de Barcelona ha volgut fer una exposició que ningú ha acabat d’entendre i que ha anomenat: ‘Franco, Victòria i República. Impunitat i espai urbà’. Ha acabat malament perquè ja va començar també ben malament. Per fer memòria ben feta s’ha de saber i voler fer bé i en aquest cas sembla que no ho han encertat perquè les escultures han acabat a terra de mala manera i, en darrer terme, a un dipòsit municipal. No és gens dolent ensenyar a les noves generacions el que va fer Franco, però s’ha de fer ben fet. S’havien d’haver posat d’acord en el fons i en la forma, cosa que no es va produir des de bon començament i, per tant, aquest final ja es podia preveure.

La memòria és la identitat d’una persona o d’un país. Som el que hem fet, hem sigut i hem viscut i no és gens bo per una persona o per un país amagar-ho ni dissimular-ho perquè, més tard o més d’hora, les coses surten i fan molt menys mal saber la veritat que no pas no saber-la. Cal parlar de les coses, cal debatre-les, cal escoltar els diversos parers, les versions distintes d’alguns fets que s’han transformat en llegenda sense cap base històrica perquè diuen que la realitat es veu segons el color de les ulleres que portem. I tots en portem d’ ulleres…

No fa gaire, llegia que a l’ Uruguai es va fer la presentació d’una reedició d’un llibre que 30 anys enrere es va fer famós: “Memorias del Calabozo” de Mauricio Rosencof y Eleuterio Fernández Huidobro. Rosencof recordava que als nou ostatges de la dictadura uruguaiana que es podrien a les presons durant anys (Raúl Sendic, Eleuterio Fernández Huidobro, Mauricio Rosencof, José Mujica, Adolfo Wasem, Julio Marenales, Henry Engler, Jorge Manera y Jorge Zabalza) no els volia ningú, però tampoc ningú volia que morissin o s’embogissin perquè també era un problema per als militars. Un dels presos –Henry Engler, que és metge especialista en patologies i malalties degeneratives- va ressaltar en l’acte de presentació que la importància de la memòria en l’individu és la identitat:“Cuando una persona pierde la memoria, pierde la identidad, ya no es más el que era, se terminó, es algo que está allí pero su memoria ya no existe, porque no existe su familia, ni sus amigos, ni sus compañeros, ni el pasado, ni el presente, ni el futuro. El alzhéimer social es tremendo”.

L’alzheimer és una malaltia de gran transcendència personal i social. El malalt deixa de saber qui és i perd poc a poc la seva personalitat. L’alzheimer social fa una cosa semblant i tampoc deixa ser el que una societat té el dret de ser sense mentides i ambigüitats. Per això és tan important defensar l’apertura de les fosses del franquisme com aclarir del tot el que va passar a Paracuellos del Jarama. Tan important és saber les barbaritats que va fer el bàndol «nacional» com les que es van fer a les txeques republicanes. Tan necessari és saber les malifetes que van fer uns com les que van fer els altres. Jo no sóc historiador, però sí que m’agradaria que els historiadors m’expliquessin les coses. I hauria estat bé que, davant d’una exposició com aquesta de Barcelona, s’haguessin fet simposis i xerrades d’historiadors diferents. Que discuteixin ells, que són els entesos i que ens exposin els diferents arguments per tal de que cadascú pensi el que vulgui. El que no es pot fer és amagar la realitat, deformar-la deliberadament, mirar cap a una altra banda o fer les coses a mitges com sembla que s’han fet.