06 oct. 2016
DE CASTA LE VIENE AL GALGO…
Les esquerres han perdut els principis i la dreta la vergonya, si és que mai n’ha tingut. La dreta té pocs principis, poca vergonya i molts interessos per preservar. Per això, en un moment determinat i davant d’una situació delicada, els costa poc unir-se i anar a l’una contra l’enemic. M’agradaria poder entendre una mica el panorama polític espanyol d’aquests moments, però em temo que no tinc la capacitat per entendre’l i tampoc sé si hi ha algú que pugui dir cap on aniran les coses. No puc entendre, per exemple, que com més cassos de corrupció surten a la llum, més vots té el PP… Com més llegeixo el que escriuen els entesos en la matèria, més embolicada veig la situació perquè ni ells mateixos es posen gaire d’acord. Però una cosa sí que veig clara: el renaixement del franquisme va «viento en popa y a toda vela» i és cada cop més evident.
En castellà hi ha un parell de refranys que van com l’anell al dit i serien molt adequats per explicar aquest renaixement del franquisme sociològic que tenyeix i es ramifica subtilment en tots els àmbits i en tots els racons de la vida espanyola. Ens ha tocat patir-lo especialment amb aquest PP, corrupte fins al moll de l’os, que ha robat tot el que ha pogut i que veiem com, des de fa una temporada, omple els bancs dels acusats perquè l’evidència de la corrupció s’ha fet massa evident, no l’han pogut tapar perquè se’ls han rebentat totes les clavegueres. Ja ho sabíem que aquest PP és ple de franquistes i, per tant, no ens hauria de venir de nou tota la porqueria que va sortint allà on ha governat. Durant molts anys han intentat amagar-ho, dissimular-ho fent veure que havien deixat enrere el franquisme. Però ara veiem que res d’això ha passat i que l’herència del franquisme és ben vigent i ara ja ni tan sols l’intenten dissimular. Els refranys dels que parlava serien aquells que diuen «De casta le viene al galgo el ser rabilargo», o bé aquell altre que diu «De tal palo, tal astilla» i que podríem traduir-los amb aquells tan catalans que diuen «Si el pare és músic, el fill és ballador» o bé aquests altres dos:«els testos s’assemblen a les olles» i «l’espina quan neix ja punxa».
Els estudiosos diuen que per raon genètiques els fills hereten les qualitats i els defectes dels seus progenitors. La carga genètica és molt evident en molts cassos, tant en el caràcter i maneres de fer, com en els trets físics o en certes malalties que s’anomenen hereditàries precisament per això mateix. En altres cassos no ho sembla tant a primera vista però, si ens hi feixem una mica, veurem com surten gestos, tics, habilitats, temperaments molts semblants als dels pares. A vegades és herència genètica i altres aprenentatge. Sigui com sigui, el cas és que els molts franquistes amb vestit de camuflatge que hi ha, poc a poc van ensenyant la poteta. I el que es fa cada cop més evident és que no només els trobem al PP –com seria d’esperar, venint de l’Alianza Popular de Fraga- sinó en surten molts al PSOE, a altres partits que es diuen d’esquerres, entre els alts dirigents de les empreses o en l’àmbit dels mitjans de comunicació. I són tants i tan ben situats en totes els racons i llocs de poder diversos que quan s’uneixen i van a la una per un motiu determinat sembla que són invencibles. Algú ha donat l’ordre d’anar tots ben juntets contra el procès català i no s’han fet esperar. Fins ara semblava que no s’ho prenien massa seriosament, però ara que fins i tot el ministre Margallo reconeix que «anem a tota màquina» i veuen que estem molt decidits a tirar-ho endavant han fet el crit d’alerta i per això surten del cau tots plegats per fer el què sigui «por la unidad de España» i «por el bien de la patria indivisible» que volia Franco. Per això, si cal, s’ha de fer caure Pedro Sánchez en bé de la sacrosanta «unidad de España» i del benefici de l’ IBEX 35, s’inhabiliten polítics catalans i es fa el que sigui -guerra bruta inclosa- per mirar de posar la por al cos i demostrar que el poder encara el tenen ells.
Em sembla que alguna altra vegada ja havia fet una llista de tots els fills de franquistes reconeguts (distribuïts als diversos partits i llocs de poder) que han anat tenint influències diverses durant anys a Espanya. Alguns encara miren de dissimular molt bé, però quan arriba l’hora de la veritat els surt la genètica franquista. No estarà de més tornar-los a nombrar i tenir-los ben presents en aquests moments (tot i que alguns ja no hi són, però han deixat bona empremta).
JOSE ANTONIO GRIÑAN, JOSÉ BONO, SONSOLES ESPINOSA, ALFREDO PEREZ RUBALCABA, MARIANO FERNÁNDEZ BERMEJO, MANUEL MARÍN, MANOLO CHAVES, LEIRE PAJÍN, CARMEN ROMERO, DIEGO CARCEDO, FELIPE GONZALEZ, JESÚS DE POLANCO, JOSEP VILARASAU, JUAN LUIS CEBRIÁN, HORACIO SÁEZ GUERRERO, LA FAMILIA GODÓ, MARIA TERESA FERNANDEZ DE LA VEGA, JOSÉ LUIS RODRIGUEZ ZAPATERO, JOSÉ MARÍA BARREDA, CONDE PUMPIDO, JOSÉ MARÍA MARAVALL, JAVIER PRADERA, MARTÍN VILLA, J.M ORTÍ BORDÁS, LA FAMILIA FERNANDEZ DÍAZ, MARGARITA MARISCAL DE GANTE, ELS ARIAS SALGADO, PIO CABANILLAS ALONSO, ENRIQUE FERNANDEZ MIRANDA, JOSE MANUEL ROMAY BECCARIA,.JESUS POSADA, JOSE MARIA AZNAR, RITA BARBERA, ALICIA SANCHEZ CAMACHO, FRANCISCO GRANADOS, LUCIA FIGAR DE LACALLE, ELS MATUTES, PEDRO MORENÉS, ADOLFO SUAREZ, ELS CALVO SOTELO, LA FAMILIA CARCELLER, LA FAMILIA CORTINA, ELS SUQUÉ-MATEU, ELS TRIAS-SAGNIER, ELS GAY DE MONTELLA, ELS LARA-BOSCH, ELS UDINA MARTOREL…
I la llista podria seguir i seguir una bona estona. I recordeu el que us deia: alguns ho dissimulen molt bé però per això es pot dir que «de casta les viene a esos galgos…
2 respostes
Benvolgut Jaume: acabo de llegir amb gran interès els teus dos darrers articles i fet algunes comparacions amb el país que conec millor. A mí m’interessen més els problemes socials i sovint em posen malalt els discursos polítics degut a la mala reputació i poca vergonya que els polítics professionals tenen. Per sort fins i tot als EUA estem veient sublevacions contra els partits establerts que tindran conseqüències. Jo crec que quedaran moltes coses del moviment revolucionari dels joves de Bernie Sanders contra una dona corrupta del sistema.
1) Pel que fa a la corrupció, l’experiència demostra que electoralment no interessa ni té conseqüències. Sembla que la gent creu que és inevitable i tothom es preocupa només de la seva butxaca. Ha passat moltes vegades. Només els intel·lectuals i moralistes s’enrabien.
2) Molta gent voldria definir què vol dir ser d’esquerres (que el PSOE va deixar de ser fa anys). Per a mí vol dir creure que la primeríssima obligació del govern és preocupar-se del benestar del poble i proveir totes les coses a l’abast que ens puguin fer més feliços. Per a la dreta política, al contrari el govern només ha de crear un clima amb poques regulacions que afavoreixi el creixement econòmic i la competició i que això tot sol produirà engrunes amb greix que cauran de la taula i permetran estabilitzar la societat i fer feliços als ciutadans pobres. Molt convenient pels qui manen
Joan, estic d’acord amb tu en la manera d’entendre dretes i esquerres. I cal seguir enrabiant-se quan les coses no es fan bé i quan les riqueses de tot tipus no es reparteixen bé.
I el que no és tolerable és el fariseisme: voler semblar d’esquerres quan l’ànima és totalment de dretes i quan es fa veure que s’afavoreix els pobres i, en realitat, només s’afavoreix els rics de sempre.
Per tant, seguirem indignant-nos! Una abraçada