A PEU

Tota aquella generació que vam viure –de més a prop o de més lluny- l’esperit del Maig del 68 i que va restar il·lusionada amb tota aquella gran sacsejada, s’està morint d’inanició. No pas físicament, perquè encara en queden molts de vius; però sí que s’està morint d’exhauriment per no haver sabut assimilar els grans canvis que la societat ha fet aquests darrers anys. Ja fa temps que se li ha mort aquell esperit revolucionari que semblava que havia de canviar tantes i tantes coses. De la mateixa manera que se li ha arrugat la cara, se li ha arrugat l’ànima. La joventut d’aquells dies va assumir majoritàriament causes d’esquerres que han anat abandonant de mica en mica al llarg dels anys. Aquells que van veure en aquella revolució estudiantil una oportunitat per canviar la «vella societat», han anat deixant pel camí tots aquells ideals, carnets i formes de vida. Ho podem anar constatant dia a dia a tot el món i de forma especial a Europa.

Europa s’ha tornat de dretes i tinc la impressió que tot el món s’està tornant de dretes. Ja sabem que les dretes sempre s’han mogut i unit per interessos i les esquerres ho han fet per principis. Les esquerres estan perdent els principis i s’han anant venent sense cap mena de vergonya al variat mercat d’interessos diversos i, per tant, estan fent el joc a les dretes sense cap mena de rubor. Mireu el que va passar ahir mateix amb el PSOE, partit que molts ja dubtàvem que fos d’esquerres -com ells deien que era- i que ara ens demostra que s’ha tornat de dretes sense cap mena de rubor. El consumisme i la corrupció estan matant les utopies que molts d’aquells joves tenien fa uns anys. El capitalisme més salvatge guanya terreny i sembla que no hi ha res a fer i que no tingui aturador.

Carlos Alberto Libânio Christo (més conegut com Frei Betto), aquell frare dominic brasiler, teòleg de l’alliberament i una persona que ha donat suport a tots els moviments d’esquerres de tot el món ens recordava en un escrit recent la diferència entre ser d’esquerres i ser esquerrà (jo més aviat en diria esquerranós):

«Ser d’esquerra és, des que aquesta classificació va sorgir amb la Revolució Francesa, optar pels pobres, indignar-se davant l’exclusió social, no estar conforme amb qualsevol forma d’injustícia o, com deia Bobbio, considerar una aberració la desigualtat social. Ser de dretes és tolerar injustícies, considerar els imperatius del mercat per sobre dels drets humans, encarar la pobresa com un fet incurable, creure que hi ha persones i pobles intrínsecament superiors als altres.

Ser esquerrà -patologia diagnosticada per Lenin com «malaltia infantil del comunisme» – és quedar enfrontat al poder burgès fins arribar a formar-ne part. L’esquerrà és un fonamentalista de la seva pròpia causa. Encarna tots els esquemes religiosos propis dels fonamentalistes de la fe. S’omple la boca amb dogmes i venera un líder. Si el líder esternuda, ell aplaudeix; si plora, ell s’entristeix; si canvia d’opinió, ell ràpidament analitza la conjuntura per intentar demostrar que en l’actual correlació de forces ell és allà».

Els grans partits espanyols (i catalans) que es diuen d’esquerra -tant els tradicionals com els que han sorgit nous- es mouen en unes categories tan allunyades de la realitat i dels problemes del poble que han deixat de ser poble. Els sindicats, que haurien de vetllar pels drets dels treballadors i pel seu benestar s’han venut al capital i s’asseuen a les mateixes poltrones, colze amb colze amb els capitalistes i amb tots aquells que saben com va això de les portes giratòries. Quan surten d’un lloc ja entren directament a un altre per seguir munyint la vaca del capital. S’han tornat tots plegats una elit que viu en un altre món, que parla un altre llenguatge i que li fa nosa el tuf de la gent pobra. Només utilitzen la gent per arreplegar vots, aprofitar-se’n i viure bé dels rendiments que en trauran d’aquests vots. L’esquerrà s’ha tornat -en general- una persona sense principis i amb molts interessos. Exactament com els de la dreta, amb la única diferència que uns miren de dissimular-ho i els altres no tenen cap problema en mostrar-ho obertament. Però s’han tornat exactament iguals uns i altres.

Com també passa amb els nacionalistes espanyols, que són calcats els de dretes i els d’esquerres i que ràpidament es posen d’acord en titllar de dimonis els nacionalistes catalans. Ells poden ser-ho; nosaltres no. Ells no se n’amaguen i en fan fins i tot bandera. Nosaltres, en canvi, no tenim dret a opinar, a decidir i ni a existir. Aquí cal ser espanyol, vulguis o no vulguis, i d’aquesta qüestió ni se n’ha de parlar. Aquella esquerra que semblava que tenia la ment oberta i que parlava de l’alliberament dels pobles s’ha tancat en ella mateixa i ha canviat el vi de garrafa pel whisky importat, el cava pel xampany francès, les cases humils de poble per les mansions en urbanitzacions cares i els pisos de barri pels àtics luxosos del centre de la ciutat. Han adoptat el principi de que tot el més car és més bo! Aquests esquerranosos -que ja ni esquerrans són- passen pel costat dels companys d’altre temps i no els reconeixen; quan els demanen alguna cosa no els reben i ho fan fer per la secretària. Han oblidat els vells temps, han oblidat els vells principis i han renegat de tot els que pugui delatar-los com a gent d’esquerres.

Contemplant aquest vergonyós panorama que ens regalen les esquerres des de fa ja uns quants anys jo em pregunto: de quines esquerres em parleu?

Tags: POLÍTICA