A PEU

En el darrer apunt que feia en aquest blog reflexionava que l’emigració és un problema com qualsevol altre, que s’ha de plantejar bé per poder-lo resoldre. Deia també que l’emigració té pros i contres i que les solucions simples no porten enlloc (no s’arregla posant tanques i muralles). Avui seguiré amb la reflexió, tenint en compte que algunes de les dades que exposo són tretes de diverses pàgines que parles sobre el tema.

Quan parlem d’emigració cal tenir en compte dues coses: parlem de persones i parlem de riquesa i pobresa. Tota persona busca un lloc al món on poder viure millor i té el dret a poder-lo trobar. Les corrents migratòries s’han mogut sota aquest principi durant tota la història de la humanitat, tot i que l’origen i destí de les migracions no sempre és fàcil de destriar perquè hi intervenen factors molt diversos. A vegades els motius són molt clars: hi han països en guerra, grans sequeres o catàstrofes naturals, circumstàncies que fan que la gent es vegi obligada a fugir per buscar llocs millors. Però també hi ha els emigrants econòmics; aquells que marxen lliurement del seu país simplement per a buscar una situació millor. Els uns miraran de sobreviure com podran en un país d’acollida, treballant en el que sigui i buscant una certa estabilitat per tal de poder estalviar una mica i poder tornar algun dia al seu país. Ho aconseguiran o no, però aquest és el seu pensament i desig íntim. Altres, en canvi, ja no pensaran mai més en tornar i s’establiran definitivament al lloc on creguin que es poden trobar bé amb la ferma determinació de quedar-s’hi i començar una nova vida. Podríem dir que uns emigren lliurement i altres per obligació.

Uns i altres, però influiran tant en el país receptor com en el país d’origen. Els països receptors reben mà d’obra jove i barata i els països d’origen reben molts diners dels familiars que han emigrat. Segons el “Libro de datos sobre migración y remesas 2016”, publicat per l’ Associació Mundial de Coneixements sobre Migració i Desenvolupament pertanyent al Banc Mundial, durant l’any 2015 uns 250 milions d’emigrants a tot el món van fer enviaments superiors als 600.000 milions d’euros a les seves famílies dels seus països d’origen. La xifra no és pas gens minsa: és molt pròxima a la mitjana del del producte interior brut de les tres primeres economies de la UE: Alemanya, Regne Unit i França; i és quasi una sexta part del d’ EEUU. Un altra dada significativa, segons explica Dilip Ratha, coautor del llibre del Banc Mundial, és que l’import dels enviaments triplica el valor de l’ ajuda per al desenvolupament. I afegeix alguna cosa més: “Addicionalment, els migrants mantenen més de 500.000 milions d’euros en estalvis anuals. En conjunt, les remeses i els estalvis són una important font de finançament de projectes de desenvolupament que poden millorar la vida i el mitjà de manteniment en les economies en desenvolupament”.

Les dades del Banc Mundial indiquen que els 10 països que més migració generen són l’Índia, Mèxic, Rússia, Xina, Bangla Desh, Pakistan, Filipines, Afganistan, Ucraïna i Regne Unit. Per la seva part, els que major nombre d’emigrants reben són els Estats Units, Aràbia Saudita, Alemanya, Rússia, Emirats Àrabs Units, Regne Unit, França, Canadà, Espanya i Austràlia. I sí, hem llegit bé: Rússia i Regne Unit estan en els dos “top 10”. El més important corredor de migració és Mèxic-EEUU, amb 13 milions de desplaçats (dades de 2013). A certa distància segueixen per aquest ordre, Rússia-Ucraïna, Bangla Desh-Índia i Ucraïna-Rússia. La també coautora del llibre, Sonia Plaza, afegeix un aspecte qualitatiu: “Nombroses investigacions demostren que la migració, de treballadors tant amb molta qualificació com sense, genera nombrosos beneficis pels països receptors i pels d’origen. La diàspora dels països en desenvolupament i la migració de retorn poden ser una font de transferències de capital, comerç, inversió, coneixements i tecnologies”.

És clar, doncs, que per als països emissors aquest capital que els entra és una cosa molt bona per a ells. I segurament que ho és també un major grau de formació professional o d’experiència dels que retornen. Respecte als països receptors, hi ha un primer benefici que se sol presentar com indispensable “tirita” per aquesta ferida cada cop més gran que és l’envelliment de la població als països desenvolupats. L’increment de l’esperança de vida i el descens de la natalitat als països desenvolupats condueix a un carreró sense sortida que es visualitza en una previsió de Nacions Unides: l’any 2050 set països d’Àsia, 24 països europeus –Espanya entre ells– i quatre països d’Amèrica Llatina-Carib tindran PSR (nombre de persones de 20 a 64 anys dividit pel nombre de majors de 65) per sota de 2; és a dir, menys de dos persones productives per cada una no productiva. Amb aquesta ràtio és impossible mantenir les prestacions socials que tenim ara.

El problema és que massa sovint barregem economia productiva amb disquisicions polítiques o ideològiques. “Existeix àmplia evidència –diu la «Organización Internacional de Empleadores» en el seu informe Migración laboral internacional, del mes de novembre 2014– de que a llarg plaç, l’emigració no només ofereix oportunitats econòmiques per als emigrants i les seves famílies, sinó que també fomenta el creixement econòmic, i que els emigrants contribueixen de manera clara i positiva en les economies i societats en les que viuen i treballen”. Segons una projecció feta per vàries organitzacions internacionals pel 2020, si els països amb excedents de mà d’obra traslladessin a les zones amb envelliment creixent aquesta gent, seria possible superar amb garanties d’estabilitat el PSR (citat abans) de 2 en tots aquests països que començarien a ser deficitaris abans d’arribar a l’apocalíptic, en aquest sentit, 2050.

Tot i que tots els factors socioeconòmics apunten a la necessitat d’entendre’s els països amb índexs d’envelliment alt i els que tenen excedents de mà d’obra jove, els Estats no es decideixen a obrir fronteres de bat a bat degut als factors polítics i econòmics que dèiem abans. I és aquí on es posen en vidència moltes incongruències, moltes pors, molts fariseismes i moltes hipocresies: per una banda diem que l’emigració és un Dret Humà fonamental, però per altra banda diem que la immigració no ho és. És a dir: hom pot abandonar el seu país quan vulgui, sempre que no estigui sota un règim tirànic, però si ho fa corre el risc de quedar-se eternament als llims (o quedar-se vagant pels espais siderals, com deia l’inefable Margallo) perquè pot ser que no trobi un Estat que li permeti entrar. La tenacitat humana davant d’aquesta situació es transforma en aquests tristos espectacles que veiem cada dia : legions de sense papers”, “espaldas mojadas”, centenars de persones escalant tanques de filferro o tancats com ovelles en caps de refugiats amb la secreta esperança dins del seu cor de trobar alguna cosa millor per a ells, sense drets i sense res de res. I podríem recordar aquí els temps en què Europa incrementava molt la seva població i la possibilitat que tenia la gent d’anar a «fer les Amèriques», on se suposava que qualsevol podia tenir l’oportunitat de millorar el seu nivell de vida. Uns 50 milions d’europeus procedents, majoritàriament, del Regne Unit, Itàlia, Irlanda, Alemanya, Espanya, Portugal i Rússia es van embarcar, literalment, en un flux constant i creixent per l’ “efecte crida”. Van ser 50 milions d’emigrants que van haver de d’esquivar innombrables prohibicions o normes restrictives… en origen! Perquè els països de destí al continent americà els rebien amb els braços oberts: no hi havia traves de cap mena. Es fàcil pensar que, potser, la primera economia del món no seria el què és sense haver comptat amb aquesta corrent migratòria.

Per tant, potser convindria tenir menys por i una mica més d’humanitat, que vol dir tenir una mica més de compassió per les desgràcies dels humans. Pensem que parlem de persones embarcades en aquesta gran barca que és el nostre món i que potser caldria compartir més i millor les riqueses que ens ofereix. I que els polítics comencin a posar-se les piles perquè si no, el problema es farà cada com més gran.

Tags: Emigració

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS