Veient el que veiem a la política espanyola, he arribat a la conclusió que hi ha polítics amb idees, polítics sense idees i polítics amb idees fixes. Quan una persona es posa en aquest terreny tan pantanós de la política, s’hi pot posar amb ganes de treballar pel bé comú i, per tant, amb bona intenció i amb idees noves. S’hi pot posar per tal de solucionar els problemes de la gent, que és la darrera finalitat de la política. També s’hi pot aterrar per «viure del cuento, –com sovint podem veure-, per fer-se ric i com un bon trampolí per fer bons negocis. Aquests del PP són els que millor ho fan això i han resultat ser-ne un alumnes excel·lents.

Hi ha polítics amb idees i també hi ha polítics amb «mala idea». Vull dir que hi ha polítics amb molt mala intenció. Són aquells que no volen arreglar problemes sinó que només es volen arreglar ells. Els seus problemes i la seva butxaca. Sí, desgraciadament també n’hi ha uns quants d’aquests. Polítics que no tenen ni idees, ni ideari. O bé tenen aquell famós ideari que s’atribueix a Grouxo Marx: «Aquests són els meus principis. I si no li agraden, en tinc altres». El senyor Rivera n’és un bon exemple. Vendre’s al millor postor és el seu ideari.

Hi han polítics amb unes idees i unes promeses que saben que no podran portar mai a la pràctica. Ho saben, però en campanya electoral tot val i no els fa res prometre una i altra vegada allò que saben fefaentment que no podran acomplir mai. I el que és pitjor: alguns dels que els escolten, s’ho creuen. Els resultats que veiem en són un bon exemple. Aquí no es castiga la corrupció, ni les males pràctiques ni res. Tot segueix igual i tot seguirà igual per aquest camí.

Hi han aquells polítics lampedusians que fan servir sovint aquell principi de que «si volem que tot segueixi igual, ho hem de canviar tot». Aquests gestualitzen molt per tal de que sembli que fan molta feina i canvien les coses. Però tot és pur gest, pur teatre, pura façana. Focs d’artifici per distreure el personal. 

Hi ha encara molts polítics nostàlgics i polítics que viuen a la lluna. Les idees que tenen són les de fa dos segles enrere. No s’han adonat que l’Espanya d’avui no és la mateixa de fa 50 anys enrere. No s’adonen de res, no entenen res i pensen que tot pot seguir igual com quan hi havia Franco. Encara van vestits amb el vestit de primera comunió i no pensen canviar-se’l. I, el que és pitjor: volen que tots segueixen amb aquell mateix vestit.

Ja ho veieu: els polítics espanyols són polítics amb idees. Però amb idees fixes. Molt fixes.

Tags: POLÍTICA

Les persones necessitem comunicar-nos d’alguna manera. Els dibuixos que descobrim a les cavernes dels neandertals i les primeres escriptures dels humans civilitzats són formes de comunicació. Les persones sempre han tingut aquesta necessitat i han buscat qualsevol mitjà per fer-ho. Alguns tenen facilitat per parlar; altres en tenen per interpretar; altres per dibuixar; altres per escriure. Tots necessitem comunicar i acostumem a buscar la millor forma per fer-ho. Alguns tenen molta facilitat per fer-ho i a altres els costa molt. Les paraules són comunicació. Els silencis també. I ho és la cara i el cos, i els gestos i la manera de vestir. Als que ens agrada escriure, ho fem perquè tenim alguna cosa a dir. De fet, tots tenim moltes coses a dir. El que més costa, a vegades, és dir-les. No tothom sap o vol expressar-se. Tenim por al què diran, perquè pensem que no sabem expressar-nos, per vergonya, etc…

Les xarxes socials –tot i els enormes defectes que podem trobar-hi- tenen la virtut de que han ajudat a molta gent a expressar-se. És com si fos una eina que ajuda a començar i que, posteriorment, alguns s’animen a passar a altres mitjans més complexos. Les xarxes socials fan que ens surti aquell impuls primari que tots tenim a expressar-nos a través d’una foto, d’un pensament, d’una afirmació que ens repugna o, al contrari, d’alguna amb què ens sentim totalment identificats. A alguns els és molt fàcil expressar sentiments i altres busquen més la distància emocional. Però tot plegat són formes d’expressió totalment vàlides per compartir idees o realitats que vivim.

Els blogs acostumen a ser això: eines per expressar-nos, per crear connexions amb altres o fins i tot per aclarir-nos nosaltres mateixos. Escriure fa que hagis de pensar què diràs, com ho diràs, per quin motiu ho vols dir i et veus obligat a prendre’t aquell temps necessari per posar les idees en ordre. Normalment no escrivim perquè ens llegeixin, tot i que sempre s’agraeix saber que hi ha algú a l’altra banda que potser està interessat en allò que escrius. I, per damunt de tot, s’agraeix que hi hagi algun comentari sobre allò que hom ha escrit, sense que s’hagi d’estar d’acord al cent per cent amb els punts de vista. Generalment els blogs que tenen més èxit són aquells que plantegen aspectes i punts conflictius i, per tant, creen un intercanvi de comentaris molt rics. També és cert que, a vegades, hi ha discussions de molt baix nivell i fins i tot invectives ben barroeres i poc educades. Sé d’algun blog que ha hagut de tancar els comentaris perquè s’hi abocaven intolerables insults personals.

Posar-se a escriure és prendre’s una estona per a un mateix, aïllar-se del món, deixar anar la imaginació, fer treballar una estona el cervell (diuen els especialistes que escriure retarda l’envelliment del cervell), recordar, buscar la paraula o l’expressió més adequada per expressar allò que tens dins del cap i que vols comunicar de la millor manera possible. Els blogs no acostumen a ser escrits amb textos molt treballats; més aviat la majoria de les vegades són textos espontanis i sense massa pretensions literàries. No cal dir que també hi ha excepcions i que hi han blogs d’un gran qualitat literària i molt ben escrits.

Compartir el que hom escriu ja és per ell mateix un acte de valentia perquè sabem que allò pot generar simpatia o antipatia a qui ho llegeixi. De totes maneres, si es fa des de la honestedat, generalment es crea una empatia molt interessant que ve reflectida en forma de comentaris ben interessants. Tots tenim coses per explicar. Tots tenim punts de vista sobre els temes que la vida ens va regalant. Tots els éssers humans tenen la seva història i alguns la tenen ben interessant i, per tant, és una llàstima que no la comparteixin. A tots ens han passat moltes coses, hem conegut llocs i persones molt interessants i tots tenim moles històries per explicar i punts de vista per opinar. El tema és prendre’s la llibertat necessària i atorgar-se el permís per fer-ho, eliminant els prejudicis que tots tenim en algun moment i sabent que tenim sempre la llibertat d’imposar-nos els límits que vulguem. Els blogs donen molta llibertat i cadascú ha de trobar la comoditat en aquesta llibertat. Diuen que els blogs van passant de moda poc a poc i són substituïts per altres coses. Potser sí. Però entretant aniré escrivint en aquest blog i n’aniré llegint. N’hi ha tants d’interessants!

En el darrer apunt que feia en aquest blog reflexionava que l’emigració és un problema com qualsevol altre, que s’ha de plantejar bé per poder-lo resoldre. Deia també que l’emigració té pros i contres i que les solucions simples no porten enlloc (no s’arregla posant tanques i muralles). Avui seguiré amb la reflexió, tenint en compte que algunes de les dades que exposo són tretes de diverses pàgines que parles sobre el tema.

Quan parlem d’emigració cal tenir en compte dues coses: parlem de persones i parlem de riquesa i pobresa. Tota persona busca un lloc al món on poder viure millor i té el dret a poder-lo trobar. Les corrents migratòries s’han mogut sota aquest principi durant tota la història de la humanitat, tot i que l’origen i destí de les migracions no sempre és fàcil de destriar perquè hi intervenen factors molt diversos. A vegades els motius són molt clars: hi han països en guerra, grans sequeres o catàstrofes naturals, circumstàncies que fan que la gent es vegi obligada a fugir per buscar llocs millors. Però també hi ha els emigrants econòmics; aquells que marxen lliurement del seu país simplement per a buscar una situació millor. Els uns miraran de sobreviure com podran en un país d’acollida, treballant en el que sigui i buscant una certa estabilitat per tal de poder estalviar una mica i poder tornar algun dia al seu país. Ho aconseguiran o no, però aquest és el seu pensament i desig íntim. Altres, en canvi, ja no pensaran mai més en tornar i s’establiran definitivament al lloc on creguin que es poden trobar bé amb la ferma determinació de quedar-s’hi i començar una nova vida. Podríem dir que uns emigren lliurement i altres per obligació.

Uns i altres, però influiran tant en el país receptor com en el país d’origen. Els països receptors reben mà d’obra jove i barata i els països d’origen reben molts diners dels familiars que han emigrat. Segons el “Libro de datos sobre migración y remesas 2016”, publicat per l’ Associació Mundial de Coneixements sobre Migració i Desenvolupament pertanyent al Banc Mundial, durant l’any 2015 uns 250 milions d’emigrants a tot el món van fer enviaments superiors als 600.000 milions d’euros a les seves famílies dels seus països d’origen. La xifra no és pas gens minsa: és molt pròxima a la mitjana del del producte interior brut de les tres primeres economies de la UE: Alemanya, Regne Unit i França; i és quasi una sexta part del d’ EEUU. Un altra dada significativa, segons explica Dilip Ratha, coautor del llibre del Banc Mundial, és que l’import dels enviaments triplica el valor de l’ ajuda per al desenvolupament. I afegeix alguna cosa més: “Addicionalment, els migrants mantenen més de 500.000 milions d’euros en estalvis anuals. En conjunt, les remeses i els estalvis són una important font de finançament de projectes de desenvolupament que poden millorar la vida i el mitjà de manteniment en les economies en desenvolupament”.

Les dades del Banc Mundial indiquen que els 10 països que més migració generen són l’Índia, Mèxic, Rússia, Xina, Bangla Desh, Pakistan, Filipines, Afganistan, Ucraïna i Regne Unit. Per la seva part, els que major nombre d’emigrants reben són els Estats Units, Aràbia Saudita, Alemanya, Rússia, Emirats Àrabs Units, Regne Unit, França, Canadà, Espanya i Austràlia. I sí, hem llegit bé: Rússia i Regne Unit estan en els dos “top 10”. El més important corredor de migració és Mèxic-EEUU, amb 13 milions de desplaçats (dades de 2013). A certa distància segueixen per aquest ordre, Rússia-Ucraïna, Bangla Desh-Índia i Ucraïna-Rússia. La també coautora del llibre, Sonia Plaza, afegeix un aspecte qualitatiu: “Nombroses investigacions demostren que la migració, de treballadors tant amb molta qualificació com sense, genera nombrosos beneficis pels països receptors i pels d’origen. La diàspora dels països en desenvolupament i la migració de retorn poden ser una font de transferències de capital, comerç, inversió, coneixements i tecnologies”.

És clar, doncs, que per als països emissors aquest capital que els entra és una cosa molt bona per a ells. I segurament que ho és també un major grau de formació professional o d’experiència dels que retornen. Respecte als països receptors, hi ha un primer benefici que se sol presentar com indispensable “tirita” per aquesta ferida cada cop més gran que és l’envelliment de la població als països desenvolupats. L’increment de l’esperança de vida i el descens de la natalitat als països desenvolupats condueix a un carreró sense sortida que es visualitza en una previsió de Nacions Unides: l’any 2050 set països d’Àsia, 24 països europeus –Espanya entre ells– i quatre països d’Amèrica Llatina-Carib tindran PSR (nombre de persones de 20 a 64 anys dividit pel nombre de majors de 65) per sota de 2; és a dir, menys de dos persones productives per cada una no productiva. Amb aquesta ràtio és impossible mantenir les prestacions socials que tenim ara.

El problema és que massa sovint barregem economia productiva amb disquisicions polítiques o ideològiques. “Existeix àmplia evidència –diu la «Organización Internacional de Empleadores» en el seu informe Migración laboral internacional, del mes de novembre 2014– de que a llarg plaç, l’emigració no només ofereix oportunitats econòmiques per als emigrants i les seves famílies, sinó que també fomenta el creixement econòmic, i que els emigrants contribueixen de manera clara i positiva en les economies i societats en les que viuen i treballen”. Segons una projecció feta per vàries organitzacions internacionals pel 2020, si els països amb excedents de mà d’obra traslladessin a les zones amb envelliment creixent aquesta gent, seria possible superar amb garanties d’estabilitat el PSR (citat abans) de 2 en tots aquests països que començarien a ser deficitaris abans d’arribar a l’apocalíptic, en aquest sentit, 2050.

Tot i que tots els factors socioeconòmics apunten a la necessitat d’entendre’s els països amb índexs d’envelliment alt i els que tenen excedents de mà d’obra jove, els Estats no es decideixen a obrir fronteres de bat a bat degut als factors polítics i econòmics que dèiem abans. I és aquí on es posen en vidència moltes incongruències, moltes pors, molts fariseismes i moltes hipocresies: per una banda diem que l’emigració és un Dret Humà fonamental, però per altra banda diem que la immigració no ho és. És a dir: hom pot abandonar el seu país quan vulgui, sempre que no estigui sota un règim tirànic, però si ho fa corre el risc de quedar-se eternament als llims (o quedar-se vagant pels espais siderals, com deia l’inefable Margallo) perquè pot ser que no trobi un Estat que li permeti entrar. La tenacitat humana davant d’aquesta situació es transforma en aquests tristos espectacles que veiem cada dia : legions de sense papers”, “espaldas mojadas”, centenars de persones escalant tanques de filferro o tancats com ovelles en caps de refugiats amb la secreta esperança dins del seu cor de trobar alguna cosa millor per a ells, sense drets i sense res de res. I podríem recordar aquí els temps en què Europa incrementava molt la seva població i la possibilitat que tenia la gent d’anar a «fer les Amèriques», on se suposava que qualsevol podia tenir l’oportunitat de millorar el seu nivell de vida. Uns 50 milions d’europeus procedents, majoritàriament, del Regne Unit, Itàlia, Irlanda, Alemanya, Espanya, Portugal i Rússia es van embarcar, literalment, en un flux constant i creixent per l’ “efecte crida”. Van ser 50 milions d’emigrants que van haver de d’esquivar innombrables prohibicions o normes restrictives… en origen! Perquè els països de destí al continent americà els rebien amb els braços oberts: no hi havia traves de cap mena. Es fàcil pensar que, potser, la primera economia del món no seria el què és sense haver comptat amb aquesta corrent migratòria.

Per tant, potser convindria tenir menys por i una mica més d’humanitat, que vol dir tenir una mica més de compassió per les desgràcies dels humans. Pensem que parlem de persones embarcades en aquesta gran barca que és el nostre món i que potser caldria compartir més i millor les riqueses que ens ofereix. I que els polítics comencin a posar-se les piles perquè si no, el problema es farà cada com més gran.

Tags: Emigració

El Regne Unit i França se sumen a la vergonya espanyola de les tanques antiemigrants amb el que ja es coneix com ‘La Gran Muralla de Calais’, que Londres i París aixecaran per bloquejar el pas dels emigrants de ‘La Jungla’ al Canal de la Mànega. Serà una tanca com les de Ceuta i Melilla. Pobra i única resposta dels Estats de la Unió Europea davant dels fluxos migratoris!. Aquesta és l’ Europa que, justament, ha esborrat de la seva identitat tota referència a una cultura cristiana que, de fa segles, ha conformat Europa. En realitat han anat molt més enllà -com es queixa el bisbe de Tànger, Santiago Agrelo-: “han esborrat qualsevol referència a una cultura humanista, humanitària, humana. Aquestes concertines estarien millor a l’entrada dels parlaments que adopten mesures que apunyalen els pobres”.

Certament que la immigració pot ser un problema. I gros! De fet, ho pot ser -i ho és- com ho és el trànsit, el sistema de salut, l’educació o tantes i tantes altres coses. La societat té grans problemes (alguns d’ells ben antics) sense resoldre i en crea constantment de nous, però tenim la sort que sempre hi ha algú que posa tota la bona voluntat i els coneixements per resoldre’ls. Per això elegim per exemple els polítics, perquè juntament amb els tècnics resolguin problemes i veiem com procuren fer-ho amb més o menys encert. Quan no se’n surten els critiquem i quan se’n surten els ho reconeixem. És el que toca i ells ho saben. Per desgràcia, tot i posant-hi bona voluntat, no sempre troben els camins adequats; altres vegades, però, fins i tot sembla que no volen trobar els camins necessaris mentre veuen com els problemes se’ls podreixen a les mans.

La immigració és un un problema que s’ha de mirar de resoldre com qualsevol altre. Però, com tot problema, un principi bàsic és procurar plantejar-lo bé. Quan in illo tempore estudiava matemàtiques el professor ens recordava sempre que si no plantejàvem bé el problema mai arribaríem a la solució adequada. I em sembla que el problema de la immigració fa anys que el plategem malament i, per tant, mai arribarem a una bona solució. Una bona part del problema de la immigració el trobem en la mala comunicació i en els foscos interessos de caràcter ideològic o econòmic difícils d’identificar, potser perquè hi ha més polítics que miren a curt termini que no pas estadistes autèntics amb mirada global i amb perspectiva. O potser perquè, en general, només seguim pensant en el món que tenim i no en el que deixarem a generacions posteriors. La veritat és que no sembla interessar, o no es considera important, que es faci arribar a la ciutadania informació contrastada sobre els pros i contres de la immigració. Perquè és innegable que hi ha pros i contres; negar-ho seria posar-se una vena als ulls i no voler veure la realitat. Sens dubte, si s’expliqués -fins i tot en termes econòmics- que la inversió en atenció social a l’emigrant durant els seus primers anys reporta un retorn a mig termini i que els beneficis són superiors en diversos dígits, les pors desapareixerien. I potser fins i tot podríem començar a parlar en termes de llibertat d’emigració per a tothom, cosa fins ara impossible de fer.

A més de plantejar-lo malament, la immigració és un fenomen que té mala premsa i no fem gran cosa per canviar-li la cara i explicar la realitat. L’any 2006 Espanya comptava amb 3.880.000 d’immigrants. Segons els registres oficials el 2015 ja eren 4.925.089 el nombre d’estrangers amb certificat de registre o targeta de residència en vigor. Ara bé, cal dir -cosa que s’amaga sovint- que la proporció de ciutadans europeus establerts a Espanya sobre el total d’estrangers amb residència legal a l’ Estat no ha parat de créixer durant la crisi econòmica. El 2008 els comunitaris representaven un 40% del total de l’estrangeria i el 2014 ja era el 56,32% (Observatorio Permanente de la Inmigración. OPI). Acostumem a posar l’emigració al mateix sac i fem pocs esforços per analitzar les coses. Tanquem els ulls davant dels aspectes positius i critiquem els aspectes més negatius. Som així de simples!

Caldria que escoltéssim un entès com Ian Goldin, professor de Globalització i Desenvolupament a la Universitat d’Oxford, que en el seu llibre “Persones excepcionals: com la migració ha transformat el món i definirà el nostre futur “. En aquest llibre diu: “Algunes persones creuen que els immigrants prenen els treballs a altres i destrueixen les economies. L’evidència comprova que aquesta és una opinió errònia. ¡Als Estats Units, els inmigrantes han estat fundadors de companyies com Google, Intel, PayPal, eBay i Yahoo! De fet, els immigrants considerats mà d’obra qualificada constitueixen més de la meitat de fundadors de les start-ups a Silicon Valley i de més de la meitat de les patents, fins i tot quan constitueixen menys del 15% de la població “. I afegeix: “La immigració és bona. I, en l’era de la globalització, les barreres que frenen la migració representen una amenaça al creixement econòmic i la sostenibilitat. Però la migració lliure, com el comerç completament lliure, segueix sent un pla utòpic, fins i tot quan dins de certes regions (com Europa) s’ha comprovat que això funciona “.

Continuarem amb el tema…

Tags: Immigració

anem tots de previnguts,

de ganduls, perepunyetes?

“Altre cop tornar-se a moure?”

“Calen més preparatius?”

És just aquest, el motiu:

que es va fent tard i vol ploure!

Si aquest any no hi insistim

per fatiga o per recel,

penseu que això penja prim,

que va molt just, ve d’un pèl.

Si hem estat tan insistents

i ens hem posat colze a colze,

afinem els instruments

que ja estem a punt de solfa.

És perquè no falta gaire,

ho tenim molt acostat,

ja quasi se’n sent la flaire,

està a la punta del nas.

Tenim un peu a l’estrep.

Hi som a frec, ben arran.

L’arribada és imminent,

ho estem gairebé tocant.

Tenim fetes les maletes,

el país ja trenca el bull.

Ens acostem a la meta.

ESTEM A PUNT.

Tags: Independència

Sí, què ens queda?. La pregunta que encapçala aquest apunt és ben pertinent per a tothom i convindria que ens la féssim de tant en tant, afanats com estem empaitant certes coses. Correm molt, però què queda després de tantes corredisses, tants afanys, tants mal-de-caps, tates presses, tanta activitat frenètica, tantes frisances, tants desficis i tantes preocupacions? Els que ja som grans és possible que poguem valorar en la seva justa proporció les coses perquè tenim més perspectiva i ens les podem mirar amb més distància. Però, i els joves? El seu apassionament, els grans anhels que es desperten en èpoques juvenils , la vehemència que posen amb les coses i les aspiracions que de manera natural els planteja la vida poden ocasionar més d’una decepció. La vida d’un jove comporta -pel mateix fet de ser-ho- tenir esperances, treballar per aconseguir coses, preocupar-se, buscar amb vehemència i afanyar-se molt. Però també comporta desenganys, no poder trobar allò que hom desitja vivament i no poder desenvolupar les capacitats que hom té.

Tags: Dignitat, Feina, Mario Benedetti